dijous, 30 d’octubre del 2008

Els bolets, Som-hi!

Buscant un paper al calaix dels mals endreços, vaig trobar un retall de diari on en una cantonada hi havia un logotip que deia “Igualada, som-hi”, una campanya de l’Ajuntament de fa uns anys...però el lema és ben bé actual, i la Generalitat té una campanya actual amb aquest mateix lema “Som-hi”. I per què el lema segueix essent actual? Doncs una mica per insuflar optimisme dins les grisoses perspectives econòmiques que s’aproximen, atenent el bombardeig constant i a totes hores de la crisi econòmica, i també per mostrar que la Generalitat, malgrat tot, segueix invertint i treballant per la ciutadania catalana.

Però deixant el “som-hi” apart, ara és l’època dels Bolets. A més del programa de TV3 “Caçadors de Bolets”, els boscos del territori, sobretot del Pirineu i Pre-Pirineu, s’omplen de buscadors d’aquest element culinari tant peculiar; en certa manera, els “pixapins” i “quemacus” s’escampen entre arbres i arbustos tot intentant trobar-ne algun, i un cop se’n troba, l’alegria és més que àmplia. Però cal vigilar no ens confonguem en les classes, ja que alguns no són comestibles i tot i la bona pinta, principalment colors i el record de ser la casa dels barrufets, poden ser bastants perjudicials per la salut. Això sí, hi ha alguns que són àmpliament coneguts com els moixernons o els rovellons, que sovint acompanyen els plats de la nostra cuina habitual.

En el nostre llenguatge, però, els bolets tenen més definicions apart de la que ja hem comentat, com per exemple a la frase “ Quins bolets”, precisament no ens referim al concepte culinari, sinó algú que és suficientment valent o desvergonyit per fer/dir alguna cosa, tant positiva com negativa. I això traslladat a aquests dies, podem trobar exemples dels dos tipus. En el cas de positiu, un gos atrapat dins l’incendi d’una casa, va estar guardant i vigilant una caixa de gatets, arribant a salvar la seva existència, tot i que els bombers li van practicar certes cures respiratòries a causa de l’aspiració dels fums. Però en el cas negatiu també en tenim, com utilitzar la crisi econòmica com a arma política quan ara és el moment de ser més “patriòtics” i posar per endavant els interessos de la ciutat, intentant buscar una unitat de veritat, i no només accions mediàtiques que a la pràctica es queden en paper mullat.

Tal com he començat, per tal que les administracions, i els polítics, mostrin la voluntat de superar la crisi no val només amb una campanya que digui “Som-hi”, sinó amb accions que siguin palpables. Exemples? L’aprovació recent del Pacte Nacional per la Recerca i Investigació, on empreses, sindicats, universitats, i el govern de la Generalitat es comprometen a seguir invertint i treballant per aconseguir que Catalunya sigui capdavantera en investigació i recerca, per què aquest camps són els que han de seguir impulsant com a societat avançada, millorant el nostre entorn, i per tant aconseguint una millor qualitat de vida per tothom. Ha estat un pas difícil, que ha necessitat grans dosis de diàleg, de comprensió, de negociacions, però crec que l’implicació i el convenciment que l’objectiu final serà molt positiu ha animat a posar el màxim esforç per arribar al consens que ha possibilitat la signatura d’aquest pacte. I això és el que hauria de passar, tothom hauria de posar el màxim esforç per aconseguir el consens, sense posicionar-se en postures que d’entrada segur que l’interlocutor no accepta. Però hi haurà qui no l’interessa, i farà rodes de premsa per parlar de plens extraordinaris, quan el seu objectiu és el rèdit mediàtic. Llàstima. Igualada no ho necessita.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Energia -23/10/2008-

Si fa un mes aproximadament celebràvem la setmana de la mobilitat sostenible i segura, ara toca la setmana de l’energia; a vegades sembla que s’organitzin per què els polítics es posin les medalles corresponents, però el fet que la celebració d’aquests esdeveniments genera un debat, i això és molt important.

Així, la setmana de l’energia ens vol conscienciar sobre un ús més eficient de l’energia i l’estalvi de la mateixa, que en definitiva és estalvi econòmic i menys impacte mediambiental. Tot i que el preu del petroli hagi baixat (encara que no tant a les butxaques dels ciutadans), no es pot deixar de banda el fet que actualment funcionem majoritàriament amb combustibles fòssils, que acaben essent cremats formant aquest fum – boira grisosa que regna pels cels de les ciutats del món. Algú podria pensar que el vent és una bona solució per emportar-se aquesta boira, però igual que l’empeny lluny la pot portar aprop.

La solució passa per reduir l’ús del petroli, essent més eficients, i l’altre promoure les energies renovables. Aquesta frase pot quedar “xupi-guai”, molt “eco”, i super “progre”, però aquestes són les dues vies principals per afrontar el repte de l’energia d’una manera sostenible, sostinguda i econòmica.

Reduir l’ús del petroli per ésser més eficients es tracta de fer-ne un és més racional, i això va molt relacionat amb la mobilitat sostenible; no vol dir que deixem d’utilitzar el cotxe o la moto, sinó que n’evitem el seu ús indiscriminat. Això ja suposa un gran estalvi, i un benefici per la salut de les persones molt important. El fet de ser més eficients està molt lligat als avenços tecnològics, i per tant a seguir invertint més en investigació i desenvolupament, per tal de trobar vehicles menys consumidors, calderes que “gastin” menys (en això la Generalitat hi té un programa de subvencions per substituir calderes), entre d’altres, o com no, l’utilització d’altres combustibles com el projecte desenvolupat a l’Escola Universitària d’Igualada, la Teneria, on han dissenyat un vehicle que funciona amb oli vegetal, i que ja viatjat per bona part d’Europa.

Promoure les energies renovables, sobretot la solar, és un dels altres camins a explotar. Així, les noves normatives d’edificació ja incorporen l’obligació que els edificis incorporin sistemes de captació solar per escalfament de l’aigua, a més d’haver-se’n generalitzat la seva instal·lació als edificis públics (com el Mercat de la Masuca). A part de la solar, disposem de l’energia eòlica, on disposem ben aprop d’aquí d’un exemple, concretament a les Maioles, recomanant anar a veure aquest nous gegants de les nostres contrades; amb tot, l’energia eòlica, tot i ser renovable, aixeca certa irritació per l’impacte paisatgístic i pels ocells. Cal ser exigents en el respecte mediambiental, sobretot pel que es refereix als ocells, però crec que els molins eòlics poden ser un element interessant del paisatge anoienc.

Per últim, comentar un tema de l’últim ple municipal a Igualada. Si CiU va fer la seva utilització mediàtica i partidista de la crisi econòmica fa uns dies, ERC també ho ha fet d’una manera encara més directa i descarada, o més ben dit, d’una manera més poc útil i demagògica. Així, en comptes de voler treballar junts, hi ha qui es posiciona per futurs pactes electorals, i això ara mateix no és el que toca. Segurament sempre es creu que es fa poc, però aprofitar el moment econòmic actual per moviments tàctics polítics de desgast del govern, de cap govern, no ens farà sortir de la crisi, i més aviat encara provocarà un major enfartament de la política que no s’ocupa dels problemes dels ciutadans. Llàstima que alguns polítics tinguin com objectiu això, el “com pitjor, millor”. Esperem que algunes idees canviïn. Tots hi guanyarem.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Salut financera - 16/10/08 -

Després de veure al quiosc dia rera dia a les portades de la premsa l’evolució de la borsa, amb les seves espectaculars caigudes i glorioses pujades, i el continu bombardeig informatiu sobre la vida dels bancs nord-americans i anglesos, és inevitable parlar breument, i des del punt de vista d’inexpert, sobre el tema.

El capitalisme regnant al món, viciat de cobdícia i avarícia, s’acaba de menjar la seva pròpia cua, i aquesta digestió està essent molt difícil per tothom...bé, segons algun dia de premsa general informava, alguns dels directius de bancs i asseguradores que han estat nacionalitzats pels governs han volgut curar les seves penes, gastant-se sumes superiors als 150.000 € en hotels, dinars, pedicures, spa, .... en definitiva, ofegar les penes. Certament, que l’administració pública dels EUA hagi gastat milions d’euros en salvar els bancs per la seva poca visió, i ara aquests fent això, dóna molt de pensar, o com bé diuen per internet “Que els rics paguin aquesta crisi”, per què no ha estat el poble qui la creat. Tot i això, en el cas de l’Estat espanyol, tot i els anuncis del govern de majors fons de provisió, la crisi financera per ara no es perceb, i tots els sectors financers catalans i espanyols ho justifiquen pel fort control del Banc d’Espanya sobre el sistema bancari, de manera que s’han impedit aventures financeres que el poguessin posar en perill; ara molts països europeus que criticaven aquest control, veuen la seva efectivitat i el volen imitar. Un motiu d’orgull, però sense llençar coets.

Però a l’estat espanyol la crisi bé donada per la feblesa d’un sector econòmic, la construcció, on també l’avarícia d’alguns ha provocat una escalada de preus de la vivenda, situant el seu cost assequible en còmodes quotes pèls pròxims 40 anys, és a dir quan et jubilis més enllà dels 65 l’hauràs acabat de pagar. Doncs bé, la famosa especulació urbanística, gran dama que ha campat pel territori, s’ha mirat al mirall i...hi ha molts pisos, són molt cars i la gent no els compra...i cap a caiguda. Però el sector de la construcció, apart dels grans poetes obrers i les magnífiques màquines que s’utilitzen, també incumbeix al sector industrial, en la fabricació tant d’elements constructius com dels decoratius, i això suposa una afectació important a l’economia.

La baixada de l’activitat de la construcció, ha suposat de retruc una disminució dels ingressos de les administracions públiques, i això obligarà els governs a realitzar el que es coneix com “apretar-se el cinturó”, amb retallades de pressupost, però l’important és que les polítiques socials no decaiguin, aprofitant al màxim els recursos que es disposen, per exemple, el Consorci Sociosanitari d’Igualada, instrument de l’ajuntament per impulsar les polítiques de salut, sobretot pel que fa a la gent gran. Això, com ja vaig dir fa uns dies, no hauria de ser aprofitat per realitzar-ne electoralisme, sinó per fer pinya i demostrar una certa responsabilitat; hi ha qui això li falta, però esperem que la ciutat no se’n ressenteixi. Amb tot, crec que debatre idees és molt positiu, però sempre complint la legalitat vigent, encara que els mateixos que els hi falta responsabilitat tampoc tenen interès en complir la legalitat.

Per últim, que ens espera? Doncs tothom, i jo no seré diferent en això, diu que no se sap, que la llum al final del túnel està molt lluny, i que per tant no se sap quan pot durar. Hi ha qui creu que a finals del 2009 tot bé, hi ha qui el 2010, i també qui diu que uns 10 anys més. Així, ningú ho sap, i això en certa manera crea més angoixa; el problema? Que es desconeix la manera de solucionar tot aquest embolic financer de xifres astronòmiques que ni vivint 50 vides reuniriem, però que posen en evidència que el sistema capitalista no és perfecte, i per tant que les nostres societats inicien un camí per definir un nou sistema, més públic (si els bancs són públics...), amb llibertat però amb control, amb beneficis i pèrdues per tothom,...bé, no avancem un possible fi del camí,...però qui sap!

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Varietats de cap de setmana

Aquest cap de setmana ha tingut varis focus principals d’activitat. Començant pel personal, felicitar l’Anna i el Marc que es casen aquest dissabte dia 11 d’octubre; una nova aventura, que esperem sigui llarga i fructífera.

Respecte els altres focus, començaré pel Congrés del PSC - Anoia a Cabrera d’Anoia. Ha estat el primer congrés, i a nivell d’organització força bé. Respecte el contingut i fons de qüestió, el debat fou un pèl curt, sense rèpliques, llàstima per què hi havia temes que es poden debatut amb més temps entre tots/es. Pel que es refereix a la figura del primer secretari de la Federació, bé, hagués preferit una renovació; el PSC-Anoia sembla ser que ha tingut durant temps el que popularment deien dues ànimes, però una certa unitat aconseguida fa pocs anys les aconseguí ajuntar, però crec que cap dels màxims exponents d’aquestes ànimes hauria d’estar, ja que així crec que es tanquen les etapes passades. Amb tot, felicitar el primer secretari, però sobretot felicitar i animar a les persones joves que s’incorporen a l’executiva per treballar per l’Anoia, amb voluntat i il·lusió, tot esperant que ho facin molt bé.

En segon terme, i de manera més indirecte, diumenge, passejant pel centre d’Igualada, per la Rambla sense cotxes del cap de setmana, a la Plaça de l’Ajuntament em vaig trobar que feien un ball de la Setmana de la Gent Gran, on es veia com la nostre gent gran està ben activa i en moviment (també hi vaig veure l’Enric Senserrich, sense ballar, però disfrutant de l’acte organitzat per l’Ajuntament), una mostra de vitalitat que no ha de parar. Això em va fer pensar en una qüestió: es treballa prou per la gent gran? La resposta dels interessats seria NO, però si canviem gent gran per joves, transportistes o pagesos, la resposta seria la mateixa. Amb tot, i sense desviar-nos, la societat s’ha anat adaptant al canvi social que ha suposat el fet que cada vegada visquem més anys.

Per atendre la gent gran, actualment s’està desenvolupant, lentament, però de manera ferma la Llei de la Dependència, una llei que busca ajudar a les famílies al fer-se càrrec dels seus familiars més grans, possibilitant una millor conciliació de la vida familiar i la laboral. La Llei no és una entrega de xecs, és l’oferiment de serveis, i en això, en aquest cas Igualada és líder en la creació d’aquests serveis comparativament amb altres capitals, així com en el diagnòstic del grau de dependència, a través del Consorci Sociosanitari d’Igualada; aquest disposa d’un ampli ventall de serveis com Residències, Centres de Dia, Pisos Tutelats, que pretenen cobrir i ajustar-se a les necessitats de la nostra gent gran.

Per últim, breu comentari de la demanda de Ple Extraordinari per parlar de mesures econòmiques a l’Ajuntament d’Igualada que volia fer CiU; si la voluntat fos certa, el document de treball hagués arribat al govern municipal abans de dir-ho a la premsa, i no després; apart que a les comissions informatives no n’han parlat d’aquests temes. A més en el moment de fer la compareixença el cap de l’oposició ja sabia que el Ple no es podria fer, segons la llei. Tot això em fa sospitar, i quasi afirmar, que l’únic objectiu d’aquesta acció de CiU ha estat sortir a la premsa, aprofitant-se de la crisi econòmica per fer desgast del govern. Bastant innecessari vistes les perspectives dels pròxims temps, però sobretot m’inquieta que en fer rodes/notes de premsa siguin ràpids, amb molt bon parlar, però a l’hora de debatre idees al Ple no parlen...potser es tracta de l’”incompareixença” que parlava el senyor Castells en una entrevista a un Diari local. Amb tot, aprofitar-se del malestar social que genera una crisi ho trobo bastant immoral, però com deia la setmana passada hi ha qui busca el protagonisme pel seu partit i ell mateix, passant-se els interessos de la ciutadania...bé, passant d’ells. Aquest és l’estil polític que proposen, d’oposició gens constructiva. Com em va dir un dia l’Enric Senserrich “Hi ha qui sent jove pensa com els vells”. I això que seria un gran Castell(s)!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

La política amb més lupa -02/10/2008-

Aquesta setmana he cregut que, amb els dos dies que haurem portat de debat de política general al Parlament de Catalunya, seria interessant fer una breu reflexió sobre la política. Amb tot, abans respondre al company articulista Senserrich sobre una de les seves frases al seu últim article, on afirmava que els governs actuals han permès la crisi financera mundial actual, i que no ens oblidéssim dels governs que són; com no, si ens fixem en la crisi de l’Anoia, de caràcter estructural, no va ser pas la Generalitat de CiU qui va invertir a la comarca per evitar-la, i és el Tripartit que hi ha de corregir en 6 anys la falta d’atenció de 23. Respecte la crisi de la construcció, el boom immobiliari, el PP recolzat per CiU, va ser el que aprovar una llei del sòl que en liberalitzava milions de metres quadrats “per abaratir-lo”...i tant! I respecte la crisi mundial, crec que a les nostres mans no està, però sí que paliar-ne en part (moure’s més sosteniblement per no dependre del petroli, reciclar,...).

Fet aquest petit retrocés, entrem en matèria. La política té un nivell de valoració molt baix entre la ciutadania, que sovint es dirigeix cap al fet que els polítics no escolten, no treballen, no toquen de peus a terra, que només pensen en ells mateixos, ... que és un argument bastant fàcil, ràpid, i molt entenedor; massa. Però crec que és generalitzar d’una manera tan bàrbara a un col·lectiu de gent molt ampli, i que crec que moltes de les persones que es dediquen a la política no s’ho mereixen. La gent que es dedica a la política hi dedica hores, sobretot hores de la vida personal (la qual se’n ressenteix), i això és quelcom a valorar, i crec a respectar. Igual que valoro, i molt, totes aquelles persones que decideixen assumir una responsabilitat dins una associació, per què de ben segur els hi requereix molt de temps, feina associada, però sobretot, feina que no es veu, que no es palpa en el seu volum, sinó el seu resultat. Des d’aquí desitjar sort a totes aquells que ja estiguin en aquests llocs i animar els demés a participar-hi, també per què a vegades són necessàries renovacions de persones per donar projectes nous, o continuar el vigent amb altres estils.

Però, com en tot, hi ha qui no ho entén, i veu el seu propi prestigi personal com a objectiu; legítim, però crec que innecessari i impropi, sobretot de persones que ostenten càrrecs de responsabilitat política. Per exemple, el protagonisme de cert regidor de l’oposició, del grup majoritari concretament, de tancar els parlaments en presència d’un regidor/a del govern municipal; per protocol, qui tanca els actes són els regidors/es del govern municipal, per què són els que representen l’Ajuntament, és a dir, tota la ciutadania d’Igualada, i per tant el fet que no sigui així és una falta de respecte cap a la ciutat, a més de la voluntat de tenir un afany de protagonisme d’aquells que posen el seu partit per davant de la ciutat. Potser l’exemple és cursi, però d’altres serien les excessives acumulacions de càrrecs, que no es positiu per les administracions representades per aquella persona, bàsicament per què mai hi és per poder-hi treballar bé, de manera que s’acaben repetint les idees, els projectes,...és a dir, que no s’avança, no es progressa, i això és el pitjor que ens pot passar a la Conca d’Òdena, a la comarca de l’Anoia, a la nostre economia. Crec que es bo que el polític es centri en un o dos càrrecs per donar el màxim de si mateix en aquests, exprimint i aportant moltes idees i projectes sobre els camps que se li encomani; l’acumulació no permet pensar clar en tot, i per això alguns codis ètics de partits, entre ells el PSC, recullen la recomanació d’evitar l’acumulació de càrrecs com a bona pràctica en el govern de les administracions.Per últim, se’n podrien explicar moltes bones i males pràctiques més, però crec que seria massa extens (i avorrit també), i no és l’objectiu.

Simplement fer una valoració general d’alguns aspectes que es poden canviar i han de canviar pel bé de la ciutat, de la Conca i del món en general.