dissabte, 28 de febrer del 2009

NOVA ESCOLA BRESSOL


L'inversió pública, i especialment en educació, és una forma molt important de combatre la crisi econòmica, ja sigui per la mobilització dels actius econòmics que permeten la construcció dels equipaments com per assegurar un sistema educatiu que ajudi a formar les noves generacions.


Aquesta setmana ja és visible l'inici de les obres de la nova escola bressol, al costat del IES Pere Vives Vich, Milà i Fontanals (amb importants reformes previstes), i CEIP l'Emili Vallès. Així, a finsals del 2009 tindrem més de 304 places d'escola bressol públiques. Aquesta inversió s'aproxima als 775.800 euros, i haurà suposat en conjunt de les 3 escoles construïdes un pressupost superior al 1.500.000 euros. L'Ajuntament ha rebut la subvenció per part de la Generalitat en la construcció d'aquest tipus d'equipaments, alhora que el municipi subvenciona algunes places en l'oferta privada per poder amplia l'oferta existent.


Les escoles bressol tenen un important component d'ajuda a les famílies, de conciliació de la vida familiar (tant pel pare com la mare) amb la laboral, a la vegada que són l'entrada del infants dins del sistema educatiu. El fet que siguin places públiques en facilita l'accés de la població a aquest servei, tenint un 44 % de la població infantil escolaritzada a Igualada, molt per sobre del 33 % que es tenia com objectiu pel 2008 a Catalunya.



dijous, 26 de febrer del 2009

Som referència -25/02/09-

A vegades cal aixecar el cap i mirar cap a altres bandes per veure que en algunes coses destaquem, som els primers o fins i tot exemples a seguir. No es tracta de fugir d’allò que ocorre al nostre immediat voltant, sinó de veure que en algunes coses podem no anar amb el cap cot, sinó ben alt.

No em refereixo a parlar de les 929 zones blaves de Vic (tot i tenir menys cotxes que Igualada), els peixos hermafrodita que el riu Anoia ens ha donat com a prodigi de la naturalesa, o el retard històric de les infraestructures que ens connectin amb el món (essent exemple l’autovia i la seva “ràpida” execució).

Em refereixo a diversos exemples on altres municipis han imitat Igualada en les seves accions, o on Igualada n’és pionera. No fa pas gaires dies una delegació de l’Ajuntament d’Igualada visitava a Vic, i entre d’altres es va veure el complex assistencial el Nadal, que prendrà com a punt de referència els pisos tutelats del carrer Joaquima Vedruna d’Igualada (el complex Viure Bé), els quals ja foren visitats per representants de Vic el gener passat. Els pisos tutelats, actualment existeixen 66 i enguany començaran les obres de 71 més al costat de la Residència Pare Vilaseca, és un dels serveis més destacats d’atenció a la nostra gent gran que ofereix el Consorci Sociosanitari d’Igualada, i que ja han estat visitats per representants de municipis com Roses, Granollers, Tàrrega entre d’altres.

Un altre exemple, seria que recentment s’ha signat el Pacte d’Alcaldes Contra el canvi climàtic, on Igualada n’ha esdevingut un municipi impulsor. Aquest fet, sumat a la feina feta a la ciutat, va merèixer un reportatge al telenotícies migdia de TV3, on s’explicà l’esforç que s’està fent en la millora del Medi Ambient urbà a la ciutat, destacant les escales mecàniques per afavorir la connexió peatonal entre el centre i el nord del municipi, els eixos peatonals per potenciar l’anar a peu o bicicleta afavorint que es pugui anar a treballar o a l’escola sense cotxe, els cotxes híbrids de la policia local, o la millora del sistema de clavegueram i de les aigües residuals que ha possibilitat la reducció de contaminació per sulfur d’hidrogen, aspecte que ha estat destacat pel diari AVUI del dia 23 de febrer de 2009 com un exemple per reduir la contaminació. Millorar el medi ambient no és només plantar arbres, sinó incidir en aquells àmbits per reduir el consum exagerat de petroli (en forma de gasoil, gasolina, ...) que fem, i això també és una important font de llocs de treball que tenen un futur prometedor, i per tant un nou mercat on el nostre territori hi pot dir molt.

I trobaríem molts altres exemples, com el Festival de Globus Aerostàtics European Balloon Festival que cada any atrau milers de persones en veure el gran espectacle que ofereixen els globus, l’Escola Universitària de la Teneria que es referència a Europa (i al món) en l’adob de pells, la nova targeta comerç de l’UBIC que oferirà varis descomptes en botigues i també a les zones blaves i aparcaments de SIMA de la qual Igualada en serà la segona ciutat de Catalunya, entre d’altres.

No es tracta de ser un mer cofoi del positivisme, però tampoc un carca arrossegat del pessimisme que en certa manera ens ha arrossegat a quedar-nos com estem... que aixecar pols per fer coses molesta.

Per últim, dissabte vam tenir un gran carnaval, amb moltes persones disfressades, tant a la rua que creuà el centre com el carnaval infantil, amb disfresses i carrosses mol ben treballades, tant per professors com per mares i pares, als quals se’ls agraeix aquest esforç en l’elaboració d’aquestes especials vestimentes. Per cert, dissabte fins a 1.700 persones disfressades van estar al carnaval, quan a Sitges, de carnaval ben conegut, en són 2.500...queda un camí per fer, però no estem lluny, i entre tots encara en quedarà menys.

dijous, 19 de febrer del 2009

PONTS -19/02/09-


Des de sempre l’humanitat ha volgut saltar els desnivells que l’orografia del terreny li ha presentat, i això s’ha fet principalment a través dels ponts. Des del simple pas de troncs fins el gran pont romà d’Alcántara, els ponts han marcat les possibilitats de desplaçaments dels exèrcits i de la població en general.


Els ponts romans han estat els primers a donar categoria de monument a aquesta infraestructura. Així, quan hom veu un pont romà generalment s’hi aprecia el pes dels anys, l’important amplada de les piles, però sobretot aquells detalls que el fan una joia de l’arqueologia. Com he dit abans, el Pont d’Alcántara, situat al municipi del mateix nom, és un exemplar molt important d’una obra majestuosa i alhora impressionant. Situat sobre el riu Tajo, al costat d’una presa hidràulica, salva una distància de 214 metres, i té una alçada màxima de 48 metres als arcs centrals. Aquest pont, que actualment dóna nom a un premi a la millor obra d’enginyeria civil iberoamericana, és un símbol de la dominació humana sobre les dificultats que el terreny o la natura li dóna, però és una obra que està plenament integrada al medi, com si la mateixa naturalesa l’hagués fet seva.


Però els ponts han anat evolucionant, a vegades perdent aquesta funció de monument que li donaven els romans, i tenint més un aspecte funcional, o a vegades esdevenint verdaderes obres d’enginyeria dignes d’admiració per entesos i els que no ho són. Un exemple d’això el tenim al viaducte de Millau, a França, inaugurat el 2004, i és un pont amb una alçada màxima sobre el riu Tarn de 343 metres, i la seva longitud s’extén 2.460 metres. Aquesta magnífica d’obra d’enginyeria civil, és un element tant de servei, que permet un estalvi important de temps, com de monumentalitat, ja que és un dels ponts més alts del món i alhora el seu disseny, que ha d’aguantar la força del vent de manera molt intensa, és d’una important el·legància.


Aquest més que breu resum dels ponts i els dos exemples citats, volen ser una aproximació a aquesta obra que segur que cada dia en fem servir algun, entre Igualada i Montbui, Igualada i Vilanova o l’Institut Pere Vives i el Passeig Verdaguer. Els ponts són punts de connexió, d’unió, de cohesió, i és per això que a les guerres són dels primers punts a atacar, per què simbolitzen aquest nexe entre persones. El territori català, i especialment l’anoienc pel seu caràcter de pas, disposen d’un gran nombre de ponts de totes les edats i etapes històriques, els quals han possibilitat que el nostre pais s’hagi anat fent més gran. Cal no perdre’ls per què són la mostra del pas de la nostra història.

dissabte, 14 de febrer del 2009

LES OBRES DE LA FÀBRICA DE LES ARTS

Fotografia del Dissabte 14 de febrer

Balanç de l'esperança -03/07/08-

Ja hem acabat el primer curs polític des de les eleccions municipals del 2007, i és el típic moment de fer balanç de la feina feta fins al moment des dels Ajuntaments. En el cas d’Igualada, un nou mandat de l’Entesa, a CiU un nou “cap” (i en portem 3 des de 1999...), a ERC s’abstenen, i el PP “que s’ho curra” tot i ser només 2...a diferència d’altres que en són el triple.

El balanç d’aquest primer curs és positiu, per què la ciutat s’ha preparat per engegar grans projectes estratègics, que suposen continuar reforçant aquest model de ciutat de futur. Així, la constitució de les Societats municipals, com la d’Equipaments, que ha de permetre dotar la ciutat del Palau Firal o l’impuls de l’Escorxador, o la de Sòl industrial, que de permetre dóna una empenta a la promoció de sòl per l’instal·lació d’empreses al nostre territori, s’han sumat a les existents PHIMA i SIMA, creació d’habitatges assequibles i d’aparcaments respectivament, i suposen una injecció de voluntat ferma per transformar la ciutat i dotar-la dels serveis i equipaments que requereix; però no a l’any 2050 com alguns volen dient No a les societats, sinó demà, el més aviat possible, per què si alguns volen tenir la ciutat parada i sense els serveis necessaris, el govern municipal vol una ciutat moderna i preparada, per què es creu en un futur millor, i per què creu que la ciutat pot i s’ho mereix, o més ben dit “We himself that believe that we can” (Nosaltres sí que creiem que podem).

Des del maig del 2007 han acabat diverses obres, com la peatonalització de l’Avinguda Andorra, la nova Rambla de l’Avinguda Catalunya, la plaça Anselm Clavé, l’ascensor del Parc de Valldaura, els pisos tutelats per la gent gran del carrer Joaquima Vedruna entre d’altres. La ciutat es segueix transformant, amb les obres del Carrer Josep Galtés, la Biblioteca del Ramon Castelltort que estarà oberta al barri, el nou Complex Esportiu de Puigcornet amb piscines i gimnàs, el nou Centre d’Atenció Primària CAP Nord, les actuacions al Barri Sant Agustí, els nous pisos per joves al Barri Montserrat, el nou CEIP Les Comes, la construcció d’un Auditori a l’edifici de l’Escorxador, i ben aviat les obres del World Trade Center Igualada, la reforma del CEIP Garcia Fosses, una gran intervenció a l’IES Milà i Fontanals, l’urbanització de la superfície de l’Aparcament Igualada Nord, i segueix un bon llistat de projectes que es volen tirar endavant. Davant dels qui en moments de desacceleració, crisi, o sinònims, volen reduir la despesa social i hi ha qui vol seguir aconseguint l’esperança per una ciutat millor, invertint, transformant, millorant.

Per últim, i com a símbol clar de nous temps, destacar la inversió superior als 10 milions d’euros que la Generalitat invertirà en la reforma del CEIP Garcia Fosses i del Milà i Fontanals, que suposa una inversió superior als 20 milions d’euros en equipaments educatius a la comarca de l’Anoia; apart del fet que els alumnes del Garcia Fosses no necessitaran barracons per la bona planificació del Govern Tripartit i de l’Ajuntament, suposa una injecció molt important de recursos per millorar la qualitat de la nostre educació. Si el govern tripartit porta invertint més de 10 milions d’euros en equipaments educatius cada anys a la comarca de l’Anoia, l’últim govern de CiU hi va invertir 1,5 milions. Això són fets. Això es creure’s de debò que l’educació és futur, és esperança d’un millor futur, d’un futur de més qualitat. Hi haurà qui diu que el passat és passat, però les conseqüències del passat les tenim ara, i la poca sensibilitat dels govern anteriors ara la paguem amb territoris poc preparats, tot i la voluntat de transformar positivament els territoris del govern actual. Cínicament, el fill de l’expresident de la Generalitat diu que el Pla de Dinamització Comarcal no dinamitzarà res; això hagués passat si ells haguessin continuat governant. No hi hauria res, ni esperances. Ara hi ha voluntats, inversions i decisions en fer avançar el territori. Ara es treballa per un futur de qualitat de veritat.

Parlem de Mobilitat i Zones Blaves


divendres, 13 de febrer del 2009

DARRERA EL TELÓ -10/04/08-

Si anem a veure una pel·lícula o assistim a una obra de teatre, apart de l’emoció o interès que puguem tenir per veure l’obra o la pel·lícula, pel públic assisstent l’obra durarà 2 o 3 hores. Però darrera d’aquelles dues o 3 hores d’art escènic o filmogràfic, hi han hagut milers d’hores de moltes persones per poder-ho fer realitat, i en el cas de l’art escènic, durant les obra vàries persones darrera el teló van canviant les llums, so, decorats, ajudant als actors/actrius,... per poder portar a terme l’obra de teatre.

Aquest esquema, es pot ben bé traslladar a moltes de les coses que fem i que hem fet; darrera d’una festa per celebrar un aniversari, estones buscant espelmes, alguna decoració, el pastís, el regal,...per arribar el dia i tenir 1 hora d’èxit. O per exemple, organitzar el festival de final d’un casal d’estiu, preparant decoracions, balls, actuacions dels infants, músiques,...per dues hores d’èxit, però plenes de satisfacció quan veus el resultat tant als pares i mares com els infants protagonistes.

A l’administració hi ha moltíssims més protagonistes, però amb un mateix final, la data d’inauguració. Les idees neixen entre els tècnics i els polítics, uns per convicció d’un projecte tècnic i els altres per convicció d’una idea; la barreja entre aquests dos conceptes pot ser molt explosiva, arribant a quedar-se en res de res, o com sol passar, l’inici d’un projecte nou. A partir d’aquí, es posa la maquinària de l’administració en marxa, i com més gran sigui l’administració més costa, amb la preparació d’estudis que permetin avaluar si és viable, quines alternatives existeixen. Aquí les consultories, les empreses dedicades a fer estudis, analitzen el territori, les necessitats, tot plantejant-se alternatives possibles i després les viables. D’aquí, toca escollir la millor proposta, i això també ha de ser una decisió político – tècnica; tècnica, per evidència, i política pel fet que tota obra o acció pública és política, invertir en pisos tutelats o no és política, o invertir en transport públic o no és política.

Un cop escollida, es defineix exactament la proposta, amb els projectes executius, adjudicant-se l’obra o el servei. Aquí, el constructor o explotador del servei entra a ser protagonista, i s’espavila per poder posar en marxa aquell projecte nascut un temps abans. I Fins l’últim dia, a última hora, tot no està a punt per començar. Però el primer dia sí, es posa en marxa, i tot aquest procés es culmina amb el tradicional acte inaugural, on els representants dels sectors protagonistes assisteixen, i el projecte acaba; o no.

Però que en veu el públic de tot això? Segons la presència en premsa que tingui l’administració en qüestió, el públic sabrà més o menys del procés anterior a la posada en marxa. Així, potser només transcendeix l’el·laboració dels estudis, i l’inauguració, o potser a cada pas una foto de l’alcalde fent cada pas ( essent un excés de protagonisme poc ideal), o simplement l’inauguració.Aquesta és una visió molt resumida del procés d’el·laboració i posada en marxa d’un projecte, però crec que el fet que la majoria de passos no es coneixin com que les dificultats que suposa posar en marxa projectes tampoc es coneixin, a vegades redueix molt la visió de l’activitat política centrant-la només a l’acte d’inauguració, quan en veritat el procés que hi ha darrera el teló ha estat llarg, a vegades feixuc, però si la convicció que el projecte és bo, és positiu, i millorarà el municipi o el país, té més força que les dificultats, o els pals a les rodes, que pugin aparèixer.

ELS PRÒXIMS QUATRE ANYS -28/02/08-

D’aquí a uns dies, exactament el diumenge 9 de març de 2008, entre tots i totes, per què tothom ha de participar-hi, es decidirà la composició del nou Congrés dels Diputats i també, en part però, del Senat, en definitiva, s’elegirà el futur president del govern de l’estat espanyol, o d’Espanya, el nom no canvia l’objecte. Aquestes eleccions, marcades per una legislatura que ja va començar amb un fort trasvals al nostre estat com van ser els atemptats de l’11 de març, són importants com totes, ja que si bé de la nit al dia no viurem en núvols de cotó si que cada govern d’administració que escollim, o que tenim dret a escollir, ens afecta en la nostra vida diària. En aquestes eleccions escollim aquelles persones que han de portar a terme les grans polítiques d’estat, les grans lleis de les Corts Generals, i certament, de tant gran a vegades queda lluny; alguns diuen a 600 km, que és on hi ha la ciutat de Madrid, però crec que el resultat de les decisions està ben aprop. Un tren d’Alta Velocitat acabat d’estrenar que ha alliberat espai a les vies pels trens de Rodalies que podran ampliar el seu servei, alhora que s’hi invertiran diners per millorar-les. Però de trens de RENFE també en tenim a la comarca de l’Anoia, a Calaf, on ADIF, l’Administrador d’Infrastructures Ferroviàries, està renovant la via de la línia Manresa – Lleida.

Una llei de la dependència que ha de permetre dos objectius: un primer, al qual m’hi afegeixo, de reconeixement de la tasca que les famílies, i sovint són les dones, porten a terme en la cura de familiars dependents, i un segon objectiu, que és intentar donar un respir a aquestes famílies. És a dir, que algunes decisions d’Estat tenen efectes aprop nostre, inclús per nosaltres mateixos.
En els meus pròxims quatre anys, la meva vida personal segur que tindrà grans i molt grans moments, i també temps de dubtes, però l’important és tenir clar cap on es vol arribar i com s’hi vol arribar. Això en la política d’estat, igual que a Catalunya, o en l’àmbit municipal, és el més important per saber quin grup de persones, és a dir, quin partit ha d’accedir a la presidència del govern, per què aquest partit diu al seu programa electoral aquestes o altres idees que vol portar a terme. Aquí voldria fer una recomanació, llegir-se els programes electorals, i no quedar-se amb els titulars que cada dia surten a la premsa, i així aprofundir i documentar-nos més abans de votar.

Els pròxims quatre anys, a nivell d’estat, ens espera el desenvolupament del Nou Estatut de Catalunya, on la Generalitat ha d’anar assumint noves competències i que li permetin actuar en més camps, de manera que s’apropi l’administració al ciutadà. Ens espera, com he citat, el desenvolupament de tota la força de la Llei de la Dependència, que ha suposar una revolució en els serveis d’assistència amb un increment important de recursos destinats al col·lectiu de persones dependents en els diversos graus. Ens espera l’adaptació completa dels estudis universitaris al marc europeu d’estudis superiors, que ha de permetre als llicenciats i diplomats poder-se formar a altres indrets d’Europa, i aquest coneixement portar-lo cap a aquí, o l’inversa. Ens espera seguir actuant en el canvi climàtic, amb programes d’infrastructures que promoguin un intercanvi modal cap al ferrocarril i deixem de dependre tant del cotxe. Ens espera seguir pujant les pensions per sobre de l’IPC, així com el salari mínim, així com actuacions en matèria de vivenda. I moltes més coses, però s’ha de saber qui està disposat a portar-les a terme i qui no. De les opcions polítiques que es presenten a les eleccions, només dues poden arribar a poder decidir, i una d’elles, que actualment està a l’oposició, començant pel primer punt ja no hi està gaire d’acord.

Encara queda una setmana de campanya electoral, i molts debats per escoltar i diaris per llegir. Però sobretot, no perdem aquella il·lusió d’anar a votar, d’exercir aquell dret pel qual els nostres avis i àvies, pares i mares van lluitar; potser és molt clàssica la frase, però si no votem, perdem il·lusió, i si perdem il·lusió perdem democràcia. Està a les nostres mans.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Intimidacions

La policia local, en un de les seves rondes, veu un cartell penjat que parla de l'alcalde. Com fa d'ofici, s'atura i fotografia el cartell; si el cartell hagués parlat d'algun regidor sigui o no del govern també.
Poca estona després el cap de grup de CiU a Igualada truca el cap de la policia local i li pregunta sobre això. El cap de la policia desconeix el que ha passat. El sr. Castells li diu al cap de la policia"Et muntaré el pollo més gran que s'ha muntat mai a Igualada". El cap de la policia pregunta als sargents, i veient que ningú sap res s'avisa totes les patrulles per què informi qui sàpiga res del tema. Ah! Tota la conversa està registrada.

Si bé tothom pot tenir opinions divergents, i defensar-les com cregui convenient, passar a l'intimidació directe d'una persona esdevé un pas menyspreable i mostra la talla d'aquesta persona. Ah! Suposo que tindré el senyor Torras Payerol dient que sóc un mentider o falto a la intel·ligència ... bé, doncs qui ha mentit i acusat primer ha estat el senyor citat. No resulta gens curiós, però, que tots dos el cap de llista i en Torras Payerol comparteixin estil ... la ciutat a prendre pel sac, que l'important és muntar grans pollastres, eh?? Per sobre tot, guanyar eleccions.

dilluns, 2 de febrer del 2009

ZONES BLAVES -04/02/09-

Les zones blaves són un instrument de regulació de l’ús de la via pública en el moment d’escassetat de l’espai públic. Aquesta seria la definició tècnica d’aquest tipus d’estacionament que ha de facilitar una major rotació dels vehicles, i això possibilita que hi hagi major disponibilitat de places d’aparcament, evitant voltes i voltes buscant, amb els conseqüents fums i sorolls que el cotxe realitza.

La història de les zones blaves a Igualada comença l’any 1997, amb l’acord entre el govern municipal de CiU i l’empresa privada SABA, amb l’implantació d’un conjunt de places que s’han mantingut en nombre fins l’actualitat. L’evolució de la ciutat fins l’actualitat, essent Igualada una de les ciutats amb índex de motorització més alts, fa necessari que es disposin de nous aparcaments soterrats i una major regulació de les places en superfície. Si l’any 1996 la ciutat tenia 17.000 vehicles, l’any 2007 supera els 23.000 o si l’any 1996 accedien a Igualada 10.493 persones amb vehicle privat l’any 2007 la xifra ascendeix a més de 17.450. Es fa prou evident que si no s’actua d’una manera global sobre aquest “petit” problema, acabarem tenint una ciutat ben plena de cotxes, i on sortir al carrer sigui impossible sense una mascareta de la contaminació que els cotxes aniran deixant anar. És més, la Unió Europea ja ha alertat que els nivells de contaminació atmosfèrica de l’estat espanyol no són adequats, i l’ha instat a prendre mesures de manera immediata; recordar que els problemes respiratoris degut a la contaminació estan provocant la mort de milers de persones a Europa cada any.

A diferència de l’any 1997, aquesta vegada la gestió de les zones blaves la realitzarà l’empresa municipal SIMA, de manera que tot aquell ingrés que tingui anirà dirigit a seguit construint aparcaments per residents com de rotació, no pas a les butxaques dels accionistes d’una empresa privada. És a dir, si hi haguessin beneficis, es queden a la ciutat, per la ciutat.

L’ubicació de les zones blaves ha estat estudiat per una consultora, una empresa que ha el·laborat un estudi on estudia les necessitats i dèficits d’aparcament, i proposa diverses solucions, que fonamentalment passen per la regulació de l’aparcament en superfície al voltant d’aquells punts on hi hagi una concentració d’equipaments i serveis. És bo dir que ha estat una empresa que ho ha estudiat, i no pas que els polítics locals s’ho han tret del barret. La major part de les noves zones blaves van destinades a la zona centre, on existeix una gran quantitat de serveis administratius i comercials, i la resta al costat del Nou Hospital, un equipament que ben aviat disposarà al costat d’un nou Centre d’Atenció Primària, que elevarà encara més la pressió sobre les places d’aparcament existents. Cal comentar que altres ciutats com Vic, o Sant Cugat del Vallès, governades per CiU, tenen un nombre de zones blaves proporcionalment majors que en el cas d’Igualada.

Però regular l’aparcament no és l’única solució per dirigir-nos cap a un model més sostenible (que no pas yupiguai) de mobilitat, i és per això que l’hospital disposa d’uns servei d’autobús cada 10 minuts, un dels quals connecta amb l’estació de tren i autobusos on arriba gent d’arreu de la comarca, i també té un eix de vianants que el connecta amb el centre de la ciutat, facilitant l’accés tant a peu com en bicicleta. És a dir, cada dia la ciutat disposa de més alternatives per moure’s, i dic moure’s, per què caminar no és només per passejar, també pot servir per anar a la feina (si no està fora el municipi), acompanyar els nens a l’escola, o anar a comprar.

Per últim, propostes de zones blaves gratuïtes poden funcionar en municipis petits, però tot i això segueix essent un greuge comparatiu per aquells que no utilitzen el cotxe i que a sobre els hi paguen l’aparcament gratuït. I més si ens volem considerar una ciutat verda, o ecològica.