dijous, 5 d’agost del 2010

Històric -22/07/2010-

El cap de setmana del 10-11 de juliol es podria considerar com els dos dies que més emocions, esperances i il·lusions han creat els últims temps.
Dissabte 10, la manifestació cívica i unitària de resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut d’Autonomia, que el dia anterior havia fet pública el Tribunal Constitucional, va ser un massiu acte de reafirmació de la voluntat del poble català de tenir allò que en el seu dia es va refrendar. Cap tipus de tribunal ha de ser capaç de “tocar” una coma d’una llei que ja ha estat sotmesa a referèndum i aprovada per la ciutadania, però és el resultat d’una manera de fer. Una manera de
fer d’alguns que porten als tribunals allò que no poden guanyar amb a les urnes, qüestionant permanentment la legitimitat de les institucions democràtiques i dels governs que les representen. Aquests que han encés i alimentat el foc de l’odi contra Catalunya ara es posaran sobre el cos de llop una capa de xai, manso, tranquil,... per veure si poden recuperar un amor que temps enrere tenien amb un altre xai de la terra ... però bé, retornant al tema, la manifestació del dissabte
10 de juliol de 2010 va ser el símbol que n’estem cansats que ens toquin el que no sona, però i a partir d’aquí? Podem perdre l’esperança i creure que només ens queda la via d’anar sols, o creure, com el meu cas, que no tot està perdut i que encara hi ha possibilitats d’encaixar millor Catalunya i Espanya sense haver d’anar sols. Amb tot, i respecte la primera solució, crec que encara estem lluny, molt lluny, i mostra d’això és el fet que encara hi hagi gent que no accepti que la Generalitat estigui presidida per una persona no nascuda a Catalunya; això suposa no entendre la verdadera realitat social de Catalunya, igual que hi ha qui no entén com es pot estar content de la victòria de la selecció espanyola de futbol i seguir-se considerant català i catalanista. Sense entendre la realitat social del país pel qual, en teoria, es lluita per la seva llibertat de ben segur aquesta no arribarà
mai. És per això que la segona proposta, la de seguir treballant per un millor encaix, una via anomenada federalista, permetria donar una solució acceptable per tothom, un punt intermig que donaria resposta a l’àmplia varietat d’ambicions de la ciutadania catalana, a la vegada que s’apropa més a la realitat social existent al país i els anhels que aquesta té.
I diumenge, els carrers van respirar una certa tensió que es va traslladar a les cases, bars, poliesportius o places amb pantalles gegants, en el moment d’inici del partit de la final del mundial de futbol de Sudàfrica. I els carrers van quedar buits (bé, alguna moto de pizzero trencava el solemne silenci). I la tensió, va durar més de 100 minuts fins que Iniesta, jugador del Barça, previ pas de Cesc (jugador de ... ja veurem), marca un gol i comença a córrer, es treu la samarreta
on una inscripció recorda un amic seu que jugava a l’Espanyol (l’etern rival futbolístic local del Barça). Salts, crits, petards, abraçades. Però destaco els dos fets. El gol del futbolista que donar la victòria a un equip que havia jugat a futbol i no pas una Holanda que mostra una cara molt bruta. El fet que per sobre de colors d’equips, d’amors esportius o patriòtics, les amistats personals són molt més
fortes, van molt més enllà, i l’acte d’aquest jugador va ser prou significatiu
com per donar-li les gràcies per haver-ho fet. Després, celebracions, confetis, i la copa, i els passejos pel camp..., on tenim un tercer moment especial, quan Xavi i Puyol es passegen amb una senyera catalana com a mostra d’orgull i sense cap tipus de problemes per part dels seus companys. En comptes de mostrar un país folklòric com la imatge que Jimmy Jump va donar al principi del partit, l’acte
d’aquests dos jugadors és una mostra d’una manera de fer: compromesos amb la feina a fer i compromesos amb el país, i donant-ho tot en ambdós casos. Serem capaços de fer-ho nosaltres?

Igualadines ràncies divisions -29/07/2010-

Aquests últims anys, i encara més amb el tràmit de l’Estatut del 2006, a Espanya s’ha creat (o més aviat han alimentat), per part d’algun partit i alguns mitjans de comunicació, un discurs negatiu cap a Catalunya, amb un “a los catalanes se lo dan todo”. Encara que el dèficit històric en inversions és clar i reconegut, que algunes de les mateixes tenen un benefici nítid per als territoris de la resta d’Espanya (com són la millora de les comunicacions viàries i ferroviàries amb França, i en conseqüència amb Europa), certs grups mediàtics i cercles polítics han tingut especial interès en mostrar aquesta imatge d’insolidaritat del govern central, i no pas per interès de país sinó per un simple interès particular, o més ben dit, electoral.

En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.

Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.

Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.