Aquest cap de setmana de Sant Joan he pogut llegir el llibre “Indigneu-vos” de Stephane Hessel. Certament no és llarg, molt amè, clar. I mereix més d’una lectura per entendre el gran rerefons que té, allò que es reivindica. Molt recomanable.
I arrel del llibre i del debat del qual en vaig fer algunes pinzellades la setmana passada, em ve al cap un comentari que es va dir. Els joves que van acampar a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada, i que ells van rebatejar com plaça del poble, tenien entre les seves reclamacions el demanar que no hi haguessin retallades. Un dels assisstents al debat, que és militant actiu del partit que governa el país, va dir “Això passa per què algú va gastar abans”. Amb algunes de les persones que tenia al meu voltant vaig comentar que podria sortir i dir que Sí, que hem gastat en allò, allò altre... i fer un llistat de les actuacions, i entrar amb un debat que no està en la línia del que, crec, reivindiquen els joves acampats.
I això em venia al cap per què a l’octubre del 2010, concretament el dia 27, moria a l’Argentina l’ex-president Néstor Kirchner. Apart que la passió política es viu d’una altre manera, vaig poder llegir varis articles en premsa sobre les seves accions quan estava al govern, tant en positiu com negatiu. I de totes elles, la premsa en general en destacava una com a positiva. Haver plantat el Fons Monetari Internacional, FMI, en el sentit de no aplicar les receptes econòmiques que aquest organisme imposava al país, ja que consideraven que estava demostrat que aquestes receptes obeeixen al neoliberalisme econòmic i que castigaven de manera severa les classes mitjanes i populars del país (i totalment ineficients com s’ha demostrat als països africans on s’han aplicat), tot just quan aquest surtia del seu Corralito. I això ho destacaven tant i amb tant d’èmfasi que un dels diaris deia que “Argentina se negó a aplicar las medidas del FMI que ahora este organismo obliga a realizar a los paises europeos” i afegia que suposaven el creixement de les desigualtats socials a través de les retallades socials. Vaja, el missatge és “que els europeus provin la seva pròpia medicina en matèria econòmica i ataquin el seu propi estat del benestar”.
I això és el que crec que es reivindica. No és per les retallades de Mas, ni les de Cameron, ni Merkel, sinó el rerefons ideològic, el fonament de les mateixes: retallades per què les institucions financeres (FMI) opinen que tenim massa estat del benestar i això no és bo per l’economia ... no es bo per què els rics segueixin (i creixen) essent rics i ningú més hi arribi. No és bo que creixin els serveis sanitaris i socials per què no hi ha un benefici directe per les empreses privades, i això no interessa.
Si ens quedem en el debat que si alguns gasten massa i altres retallen encara més no haurem entès allò que s’està reclamant. Hem d’anar al debat de fons, quines són les metes que com a societat ens plantegem per quan siguem grans. No vull les retallades per què crec que la salut està per davant de tot, sigui l’estat físic, mental o social. I si volem un món millor per demà crec que aquesta hauria de ser la prioritat màxima d’aquest país. No avançarem amb bases sòlides sinó som capaços d’entendre-ho; podem avançar com l’escuma, pujar molt, però ... al final desapareix i es torna a la base, molt més avall. Ara bé, si aconseguim fer passos i crear una bona base, forta, ferma, una societat cohesionada, serem imparables. En això hem d’estar.
divendres, 1 de juliol del 2011
Indignats i implicats -23/06/2011-
Dimarts al vespre vaig poder assistir a un debat sobre els indignats, el moviment del 15M, i tot el que s’ha generat. Tot i que no em vaig poder quedar a tot, precisament perquè estic implicat a un moviment polític juvenil i teníem una trobada, però sí que vaig poder escoltar algunes intervencions, algunes d’elles molt interessants. Els joves que van acampar a la plaça de l’Ajuntament van explicar les seves motivacions per fer-ho, la seva visió sobre el 15M: volen una democràcia més participativa i que no només sigui votar cada 4 anys. Durant el debat que vaig poder seguir, sortien les discrepàncies sobre el paper dels mitjans de comunicació, sobre si les revolucions són per copiar el que havia passat als països àrabs o no, les maneres com s’ha fet, les retallades... . I això que només hi vaig poder estar 1 hora!
Com ja he dit en altres ocasions, el fet que alguns ciutadans demanin una democràcia més real, participativa, és bo, però afegiria necessari. El sistema democràtic que tenim, com tot, és millorable, només falta que hi hagi gent amb voluntat de portar a terme aquests canvis a millor. El moviment del 15M és una revolució ciutadana pacífica, que té com objectiu clar canvis en la democràcia, i d’aquí a l’economia. A diferència, però, dels moviments als països àrabs i en general de les revolucions anteriors, aquesta és diferent per un fet gens menyspreable: no hi ha una figura-enemic, no hi ha una figura-líder. Començant pel primer, la demanda de més democràcia no neix per derrocar a un dictador, ni un president, ni un primer ministre. L’enemic és efímer, existeix, però no té rostre, ... o sí. L’indignació per l’atur, pel funcionament de l’economia (els famosos “mercats” als quals “hem” de fer contents), els salaris baixos, o el poc increment dels mateixos, ... no té una persona enemic clara, més aviat són estats anímics, personals. L’atur no té rostre, però la persona aturada sí; els baixos salaris no tenen rostre, però un jove que el tingui sí; les hipoteques dels bancs no tenen rostre, però una persona a la qual volen desnonar sí. És a dir, igual que passa a les xarxes socials d’internet, l’enemic contra el qual es lluita no és un rostre, són milers. Una revolució social en tota regla.
Pel que fa al segon aspecte, la falta d’una figura-líder de la lluita. Seguint l’última frase que he dit abans, no hi ha un líder, n’hi ha milers. Certament és una diferència important amb altres revolucions històriques, però que troba punts en comú amb les revolucions dels països àrabs. Aquest fet provoca que els poder fàctics tinguin més difícil controlar el moviment, per què no saben a qui controlar, estan perduts. I això encara fa més fort el 15M.
Alguns ahir comentaven que semblava que els joves estiguessin endormiscats, que no protestessin per res. Ja s’ha vist que no és així. Davant la falta de perspectives laborals, l’alt índex d’atur juvenil, la sobreformació (tindrem generacions amb moltes titulacions universitàries), les dificultats d’accedir a una vivenda, ... però sobretot, crec, és les dificultats de poder tirar endavant el teu propi projecte de vida el que indigna més. Simplement el fet de viure sotmès i que no et deixin viure, i no em refereixo a ser rics, sinó simplement tenir dret a ser persones amb una vida digne.
Per últim. Ahir algú ben conegut recomanava llegir “Rebelión en la granja”, d’Orson Wells, argumentant que el llibre explica que les revolucions acaben on han començat, basant-se en la revolució comunista. Jo m’atreveixo a recomanar un altre llibre, “El petit príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry. Crec que necessitem recuperar la humanitat, no en el ciutat de ciutadania sinó en el seu conjunt, sinó l’esperit. Però sobretot, hem de fer com el petit príncep, qüestionar-nos les coses, preguntar “per què?”, sense intencions d’emular un famòs entrenador de futbol. En el moment que no ens qüestionem res és quan ens resignem, i és llavors quan perdem l’esperit de lluita per un món millor.
Com ja he dit en altres ocasions, el fet que alguns ciutadans demanin una democràcia més real, participativa, és bo, però afegiria necessari. El sistema democràtic que tenim, com tot, és millorable, només falta que hi hagi gent amb voluntat de portar a terme aquests canvis a millor. El moviment del 15M és una revolució ciutadana pacífica, que té com objectiu clar canvis en la democràcia, i d’aquí a l’economia. A diferència, però, dels moviments als països àrabs i en general de les revolucions anteriors, aquesta és diferent per un fet gens menyspreable: no hi ha una figura-enemic, no hi ha una figura-líder. Començant pel primer, la demanda de més democràcia no neix per derrocar a un dictador, ni un president, ni un primer ministre. L’enemic és efímer, existeix, però no té rostre, ... o sí. L’indignació per l’atur, pel funcionament de l’economia (els famosos “mercats” als quals “hem” de fer contents), els salaris baixos, o el poc increment dels mateixos, ... no té una persona enemic clara, més aviat són estats anímics, personals. L’atur no té rostre, però la persona aturada sí; els baixos salaris no tenen rostre, però un jove que el tingui sí; les hipoteques dels bancs no tenen rostre, però una persona a la qual volen desnonar sí. És a dir, igual que passa a les xarxes socials d’internet, l’enemic contra el qual es lluita no és un rostre, són milers. Una revolució social en tota regla.
Pel que fa al segon aspecte, la falta d’una figura-líder de la lluita. Seguint l’última frase que he dit abans, no hi ha un líder, n’hi ha milers. Certament és una diferència important amb altres revolucions històriques, però que troba punts en comú amb les revolucions dels països àrabs. Aquest fet provoca que els poder fàctics tinguin més difícil controlar el moviment, per què no saben a qui controlar, estan perduts. I això encara fa més fort el 15M.
Alguns ahir comentaven que semblava que els joves estiguessin endormiscats, que no protestessin per res. Ja s’ha vist que no és així. Davant la falta de perspectives laborals, l’alt índex d’atur juvenil, la sobreformació (tindrem generacions amb moltes titulacions universitàries), les dificultats d’accedir a una vivenda, ... però sobretot, crec, és les dificultats de poder tirar endavant el teu propi projecte de vida el que indigna més. Simplement el fet de viure sotmès i que no et deixin viure, i no em refereixo a ser rics, sinó simplement tenir dret a ser persones amb una vida digne.
Per últim. Ahir algú ben conegut recomanava llegir “Rebelión en la granja”, d’Orson Wells, argumentant que el llibre explica que les revolucions acaben on han començat, basant-se en la revolució comunista. Jo m’atreveixo a recomanar un altre llibre, “El petit príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry. Crec que necessitem recuperar la humanitat, no en el ciutat de ciutadania sinó en el seu conjunt, sinó l’esperit. Però sobretot, hem de fer com el petit príncep, qüestionar-nos les coses, preguntar “per què?”, sense intencions d’emular un famòs entrenador de futbol. En el moment que no ens qüestionem res és quan ens resignem, i és llavors quan perdem l’esperit de lluita per un món millor.
Ningú enrere -15/06/2011-
Aquest cap de setmana, per fi, he començat a recuperar el fil de la vida familiar que havia perdut en campanya electoral. La passió per la política absorbeix molt, però ara s’ha de tornar a la normalitat. Amb tot, si que em venen al cap algunes de les coses que vaig escoltar aquells dies intensos d’activitat política.
En una de les trobades amb periodistes, un va preguntar com és que ens interessàvem tant pels famosos “Ni-ni” (joves, i no tant joves, que ni estudien ni treballen). Aquesta mateixa reflexió l’havia escoltada mesos abans, a la tardor del 2010, en la campanya electoral pel Parlament de Catalunya, però també me l’havia fet arribar personalment algun jove en període no electoral.
A priori, aquest interès d’alguns responsables polítics pel col·lectiu dels “Ni-ni” podria semblar electoralista, però més aviat sembla que sigui injust, ja que es contraposa l’imatge dels que hi posen els colzes (i moltes hores) en treure’s una carrera o un mòdul de Formació Professional amb els que no fan res ni tenen voluntat de fer res.
Com a universitari que ja he estat, i acabada la carrera, entenc la posició dels que estudiant veuen que ajuden a uns i a ells no ... bé, en veritat, no de manera directe o tan explícita. És a dir, els estudiants universitaris no reben una ajuda directe per estudiar, sinó que part de la matrícula està subvencionada per la Generalitat de Catalunya; això està especificat a la matrícula quan s’indica el cost real dels crèdits (diguem-ne hores de classe) i el cost que assumeix l’estudiant (menor). Per això, entre d’altres coses, es reclama que hi hagi més responsabilitat pels estudiants universitaris per què aprofitin millor els recursos que s’ofereix des de les universitats, encara que ara vagin en davallada per les retallades. Cal afegir que la Generalitat preveu augmentar de manera important les taxes universitàries, fent que els estudiants aportin més; això no hauria de ser així, ja que el coneixement és una aposta de futur i per tant no s’han de posar més barreres per arribar-hi.
L’aposta per crear plans de formació i ocupació als joves que ni estudien i ni treballen és també una aposta de futur, de societat de futur. Aquests joves “ni-ni” en el futur deixaran de ser joves, i hauran de construir la seva pròpia vida; serà en aquest moment quan tindran la necessitat imperiosa de treballar, i sinó tenen experiència laboral o formació, la seva inserció laboral serà difícil. Per tant, s’aproparien a la necessitat de malviure, per delinqüència, o tenir algun subsidi social. No tots els joves “ni-ni” ho són per voluntat, m’aventuraria a dir la majoria, per què les circumstàncies familiars i personals poden ser condicionants importants.
Crec necessari que es faciliti aquesta formació, educativa i/o laboral, per evitar mals majors en el futur. Si ara som capaços d’introduir-los a la societat, ens evitarem aplicar solucions d’urgència en el futur que de ben segur podrien passar per qüestions policials.
Per tant, igual que a la Universitat i Formació Professional s’aposta per avançar en el coneixement, les iniciatives de formació pels “ni-ni” són l’aposta per no deixar ningú enrere quan la societat avança. Per què no podem ser una societat de futur de veritat si algun dels seus membres no pot seguir el ritme. Això és un compromís polític, que ha d’anar acompanyat del compromís cívic per tal que tingui èxit. Crec que és possible, i crec que és necessari.
En una de les trobades amb periodistes, un va preguntar com és que ens interessàvem tant pels famosos “Ni-ni” (joves, i no tant joves, que ni estudien ni treballen). Aquesta mateixa reflexió l’havia escoltada mesos abans, a la tardor del 2010, en la campanya electoral pel Parlament de Catalunya, però també me l’havia fet arribar personalment algun jove en període no electoral.
A priori, aquest interès d’alguns responsables polítics pel col·lectiu dels “Ni-ni” podria semblar electoralista, però més aviat sembla que sigui injust, ja que es contraposa l’imatge dels que hi posen els colzes (i moltes hores) en treure’s una carrera o un mòdul de Formació Professional amb els que no fan res ni tenen voluntat de fer res.
Com a universitari que ja he estat, i acabada la carrera, entenc la posició dels que estudiant veuen que ajuden a uns i a ells no ... bé, en veritat, no de manera directe o tan explícita. És a dir, els estudiants universitaris no reben una ajuda directe per estudiar, sinó que part de la matrícula està subvencionada per la Generalitat de Catalunya; això està especificat a la matrícula quan s’indica el cost real dels crèdits (diguem-ne hores de classe) i el cost que assumeix l’estudiant (menor). Per això, entre d’altres coses, es reclama que hi hagi més responsabilitat pels estudiants universitaris per què aprofitin millor els recursos que s’ofereix des de les universitats, encara que ara vagin en davallada per les retallades. Cal afegir que la Generalitat preveu augmentar de manera important les taxes universitàries, fent que els estudiants aportin més; això no hauria de ser així, ja que el coneixement és una aposta de futur i per tant no s’han de posar més barreres per arribar-hi.
L’aposta per crear plans de formació i ocupació als joves que ni estudien i ni treballen és també una aposta de futur, de societat de futur. Aquests joves “ni-ni” en el futur deixaran de ser joves, i hauran de construir la seva pròpia vida; serà en aquest moment quan tindran la necessitat imperiosa de treballar, i sinó tenen experiència laboral o formació, la seva inserció laboral serà difícil. Per tant, s’aproparien a la necessitat de malviure, per delinqüència, o tenir algun subsidi social. No tots els joves “ni-ni” ho són per voluntat, m’aventuraria a dir la majoria, per què les circumstàncies familiars i personals poden ser condicionants importants.
Crec necessari que es faciliti aquesta formació, educativa i/o laboral, per evitar mals majors en el futur. Si ara som capaços d’introduir-los a la societat, ens evitarem aplicar solucions d’urgència en el futur que de ben segur podrien passar per qüestions policials.
Per tant, igual que a la Universitat i Formació Professional s’aposta per avançar en el coneixement, les iniciatives de formació pels “ni-ni” són l’aposta per no deixar ningú enrere quan la societat avança. Per què no podem ser una societat de futur de veritat si algun dels seus membres no pot seguir el ritme. Això és un compromís polític, que ha d’anar acompanyat del compromís cívic per tal que tingui èxit. Crec que és possible, i crec que és necessari.
El poder de la paraula -08/06/2011-
L’últim cap de setmana de maig va ser ben intens, sobretot pel que fa al futbol. El bon joc del Barça, la demostració de la qualitat ha deixat estupefactes a propis i forans, inclosos els nostres eterns rivals, futbolísticament parlant. I ho dic amb l’experiència del fet que el dissabte no estava a Catalunya, sinó a Madrid capital, a una penya blaugrana veient el partit; un cop acabat, i amb la bufanda de la final a les espatlles i visible, amb un grup d’amics, vam passejar per la Gran Via madrilenya. Algunes mirades, potser algun insult molt fluixet però inapreciable, podien ser els punts negatius, però destacaria el fet que gent desconeguda ens felicitava donant-nos la mà, ens aplaudia, o que hi havia cotxes que pitaven i sacsejaven banderes del Barça. Tot i els avisos previs de família i coneguts sobre la perillositat de l’acció, queda demostrat que quan el bon joc, la qualitat, el bon fer, són els elements que dirigeixen el teu futbol, tothom coincideix en reconèixer-ho, i mostrar el seu respecte.
I això em fa recordar la conferència que un dia abans vaig poder escoltar per part de Angel Gabilondo, ministre d’educació del govern de l’estat espanyol. El ministre, que ha estat rector d’una universitat i és professor de metafísica, va demanar amb aquells que estiguessin a la política però no per la voluntat de servei públic que l’abandonessin. Va demanar que aquells que no sabessin ni tinguessin la voluntat de decidir, de mullar-se, d’escollir una opció front una altre, que abandonessin la política. Però el que més em va agradar va ser el valor que va donar a la paraula. La paraula com un gran valor per si mateix, sense necessitat de més, però sobretot com element identificador de les persones. Així, no es tracta de cridar més, ni de repetir-ho milers de cops (una mentida repetida contínuament es converteix en veritat), ni de ser graciós. La paraula com instrument de comunicació essencial del qual n’hem de reivindicar la qualitat, el seu bon ús. Per què davant d’algú que sap utilitzar bé les paraules, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tindrà un reconeixement i respecte.
És a dir, quan fas les coses amb qualitat, ben fetes, reps un reconeixement dels teus amics, família, però també d’aquells que no són amics teus, ni família. I crec que aquest hauria de ser l’objectiu de tothom, en tot allò que fem: fer-ho ben fet, amb respecte per tothom. No amagaré que aquest hauria de ser un objectiu primordial de les persones que ostenten la responsabilitat política, la representació de la ciutadania ja sigui al ple municipal, al Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats o Parlament europeu. Però aquesta voluntat no ha de néixer un cop s’hi arriba, sinó abans d’entrar-hi, ja que sinó més aviat esdevindrà un element més a intentar voluntàriament, semblant als desitjos que fem per cap d’any (deixaré de fumar, aniré al gimnàs,...). Ha de ser un compromís que la persona ha de tenir ja de principi amb ell mateix, fer les coses ben fetes per un mateix, ja que sinó som capaços de cuidar-nos a nosaltres com serem capaços de dirigir una empresa, una família o una ciutat?
Desitjo que aquesta reivindicació que feia el ministre, a la qual m’hi sumo, hagués estat present en la confecció de les llistes municipals, ja que les persones que en formen part són les que s’integraran als equips de govern, o a l’oposició, dels ajuntaments en pocs dies. Ara que es reivindica un canvi en la política per què deixi d’estar vinculada a amiguismes i interessos i per què sigui més propera, és el moment adequat per què els nostres representants es facin les preguntes i decideixin si valen. Tots hi sortirem guanyant.
I això em fa recordar la conferència que un dia abans vaig poder escoltar per part de Angel Gabilondo, ministre d’educació del govern de l’estat espanyol. El ministre, que ha estat rector d’una universitat i és professor de metafísica, va demanar amb aquells que estiguessin a la política però no per la voluntat de servei públic que l’abandonessin. Va demanar que aquells que no sabessin ni tinguessin la voluntat de decidir, de mullar-se, d’escollir una opció front una altre, que abandonessin la política. Però el que més em va agradar va ser el valor que va donar a la paraula. La paraula com un gran valor per si mateix, sense necessitat de més, però sobretot com element identificador de les persones. Així, no es tracta de cridar més, ni de repetir-ho milers de cops (una mentida repetida contínuament es converteix en veritat), ni de ser graciós. La paraula com instrument de comunicació essencial del qual n’hem de reivindicar la qualitat, el seu bon ús. Per què davant d’algú que sap utilitzar bé les paraules, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tindrà un reconeixement i respecte.
És a dir, quan fas les coses amb qualitat, ben fetes, reps un reconeixement dels teus amics, família, però també d’aquells que no són amics teus, ni família. I crec que aquest hauria de ser l’objectiu de tothom, en tot allò que fem: fer-ho ben fet, amb respecte per tothom. No amagaré que aquest hauria de ser un objectiu primordial de les persones que ostenten la responsabilitat política, la representació de la ciutadania ja sigui al ple municipal, al Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats o Parlament europeu. Però aquesta voluntat no ha de néixer un cop s’hi arriba, sinó abans d’entrar-hi, ja que sinó més aviat esdevindrà un element més a intentar voluntàriament, semblant als desitjos que fem per cap d’any (deixaré de fumar, aniré al gimnàs,...). Ha de ser un compromís que la persona ha de tenir ja de principi amb ell mateix, fer les coses ben fetes per un mateix, ja que sinó som capaços de cuidar-nos a nosaltres com serem capaços de dirigir una empresa, una família o una ciutat?
Desitjo que aquesta reivindicació que feia el ministre, a la qual m’hi sumo, hagués estat present en la confecció de les llistes municipals, ja que les persones que en formen part són les que s’integraran als equips de govern, o a l’oposició, dels ajuntaments en pocs dies. Ara que es reivindica un canvi en la política per què deixi d’estar vinculada a amiguismes i interessos i per què sigui més propera, és el moment adequat per què els nostres representants es facin les preguntes i decideixin si valen. Tots hi sortirem guanyant.
No és l’última carta -25/05/2011-
Diumenge la ciutadania va expresar la seva voluntat respecte qui volia que dirigís els assumptes municipals, amb un clar guanyador. I també, en conseqüència, un clar perdedor. En aquell moment ja vaig felicitar a través de les xarxes socials, internet, al guanyador i el seu equip. Podria entrar amb el mateix joc de percentatges que fa 4 anys alguns feien, on deien que el govern de l’Entesa només seria d’un percentatge petit de població fent jocs matemàtics ... però saben, no és la meva manera de fer voler deslegitimar el guanyador.
Certament el diumenge vam tenir la noticia positiva que havia augmentat la participació, però caldria qüestionar-nos per què més del 40 % dels igualadins i igualadines no van anar a votar. Ara que es reivindiquen canvis en el sistema polític, ens hem de plantejar com a repte reduir aquest percentatge d’abstenció.
Diumenge, es va produir un canvi i, amb això, un final d’etapa. Jordi Aymamí deixarà de ser alcalde. El “senyor del bigoti” , com alguns el coneixien, ha estat la persona que més ha transformat la ciutat amb un canvi important dels seus espais públics i serveis. I això, com a ciutadà li agraeixo. Les emocions de diumenge, un cop sabuts els resultats, i després que Aymamí sortís a explicar-los davant el públic de la plaça de Cal Font, van estar a flor de pell; de totes, però, destaco el fet que persones no militants del PSC, ni implicades políticament, ploraven no pel fet d’haver perdut en si, sinó per què valoraven tota la feina que havia fet Aymamí i no creien que el resultat fos just per ell. Personalment també em sap molt greu, per què crec que és una gran persona que ha estat un gran alcalde, tossut però reivindicatiu a la vegada, i que ha aconseguit un gran canvi de la ciutat. Amb errors i encerts.
Un cop les emocions vagin baixant d’intensitat, caldrà fer una reflexió sobre els resultats electorals, analitzar-los i estudiar-los bé, per poder trobar les raons. Vistos els resultats arreu de Catalunya i Espanya, es veu com l’onada conservadora ha “arrassat” a tot arreu, segurament pel descontent per la situació econòmica. Però aquest no és l’únic motiu, n’hi ha d’altres, que caldrà analitzar.
Ara bé, com bé diu el títol de l’escrit, aquesta no és la meva última carta, i com diu el títol de la secció, en un joc de cartes a vegades es perd la partida i a vegades es guanya. I aquest cop s’ha perdut.
Ara comença una nova partida, de 4 anys de durada, on des de l’oposició s’han de fer servir bé les cartes i jugar els asos corresponents en cada moment. Els jugadors dels equips han canviat alguns, han entrat nous i han marxat altres, i un equip té més bones cartes des del principi.
Com a ciutadà estaré atent a la partida, per què la ciutat i el seu futur està en joc segons les cartes que es moguin. I com a persona implicada políticament tindré algunes cartes a jugar, per què per canviar les coses del món hi has de participar, i aquest és el meu compromís.
Crec en la política com el sistema per transformar socialment i econòmicament el món. Segurament té alguns errors, alguna cosa que no acaba de funcionar, però opto per implicar-me i canviar-lo des de dins, lluitar des de dins per què sigui millor. Millor pel món, per la ciutat, i per les persones que hi viuen. I des d’aquest punt de vista jugaré la partida.
S’han repartit de nou les cartes. Cada jugador té les seves. I comença una nova partida, emocionant, intensa. Ara joc net i que guanyi la ciutat.
Certament el diumenge vam tenir la noticia positiva que havia augmentat la participació, però caldria qüestionar-nos per què més del 40 % dels igualadins i igualadines no van anar a votar. Ara que es reivindiquen canvis en el sistema polític, ens hem de plantejar com a repte reduir aquest percentatge d’abstenció.
Diumenge, es va produir un canvi i, amb això, un final d’etapa. Jordi Aymamí deixarà de ser alcalde. El “senyor del bigoti” , com alguns el coneixien, ha estat la persona que més ha transformat la ciutat amb un canvi important dels seus espais públics i serveis. I això, com a ciutadà li agraeixo. Les emocions de diumenge, un cop sabuts els resultats, i després que Aymamí sortís a explicar-los davant el públic de la plaça de Cal Font, van estar a flor de pell; de totes, però, destaco el fet que persones no militants del PSC, ni implicades políticament, ploraven no pel fet d’haver perdut en si, sinó per què valoraven tota la feina que havia fet Aymamí i no creien que el resultat fos just per ell. Personalment també em sap molt greu, per què crec que és una gran persona que ha estat un gran alcalde, tossut però reivindicatiu a la vegada, i que ha aconseguit un gran canvi de la ciutat. Amb errors i encerts.
Un cop les emocions vagin baixant d’intensitat, caldrà fer una reflexió sobre els resultats electorals, analitzar-los i estudiar-los bé, per poder trobar les raons. Vistos els resultats arreu de Catalunya i Espanya, es veu com l’onada conservadora ha “arrassat” a tot arreu, segurament pel descontent per la situació econòmica. Però aquest no és l’únic motiu, n’hi ha d’altres, que caldrà analitzar.
Ara bé, com bé diu el títol de l’escrit, aquesta no és la meva última carta, i com diu el títol de la secció, en un joc de cartes a vegades es perd la partida i a vegades es guanya. I aquest cop s’ha perdut.
Ara comença una nova partida, de 4 anys de durada, on des de l’oposició s’han de fer servir bé les cartes i jugar els asos corresponents en cada moment. Els jugadors dels equips han canviat alguns, han entrat nous i han marxat altres, i un equip té més bones cartes des del principi.
Com a ciutadà estaré atent a la partida, per què la ciutat i el seu futur està en joc segons les cartes que es moguin. I com a persona implicada políticament tindré algunes cartes a jugar, per què per canviar les coses del món hi has de participar, i aquest és el meu compromís.
Crec en la política com el sistema per transformar socialment i econòmicament el món. Segurament té alguns errors, alguna cosa que no acaba de funcionar, però opto per implicar-me i canviar-lo des de dins, lluitar des de dins per què sigui millor. Millor pel món, per la ciutat, i per les persones que hi viuen. I des d’aquest punt de vista jugaré la partida.
S’han repartit de nou les cartes. Cada jugador té les seves. I comença una nova partida, emocionant, intensa. Ara joc net i que guanyi la ciutat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)