dimecres, 21 de setembre del 2011

Marc Castells als jutjats?

L'alcalde d'Igualada ha comentat avui dia 21 de setembre que traslladen les places de zones blaves de l'Hospital al Passeig per evitar el desequilibri econòmic de SIMA.

Quantes voltes fa el món sobre els argumentaris de CiU sobre les zones blaves, SIMA, i ... I sinó, mireu el comentari següent aparegut a la noticia

Jordi Riba recorda que les modificacions a les zones blaves poden agreujar el dèficit de SIMA

per part d'un conegut militant de CiU. Portarà Marc Castells als jutjats?

"josep ma. torras payerol
Interessants declaracions,
Gestionar menys Zones Blaves, produeix pèrdues a SIMA.
Podem els ciutadans que la nostra empresa pública ens ensenyi el contracte que te amb l'Ajuntament per “gestionar” les Zones Blaves” i veure d'on surten aquestes pèrdues.
No sé si el ciutadà sap, que quan s'ocupen les Zones Blaves, per Reis, Tres tombs o altres actes, l'Ajuntament “beneficia” a l'empresa SIMA, pagant les Zones Blaves a plena ocupació (cosa que mai passa) i per la totalitat del temps que no és poden fer servir, però no per la gestió del servei sinó per la totalitat del preu, ambdues coses molt irregulars.
Dir que si es treuen Zones Blaves hi hauran pèrdues, és com dir que si ni poessin més hi haurien beneficis per SIMA, per tant s'està prioritzant els beneficis d'una empresa mercantil, que no te res a veure que sigui pública o privada, per sobre els drets del ciutadà, creant un servei de pagament que abans no existia.
Això a casa meva se'n diu prevaricació, que vol dir que és fan “prevaldre” els drets de SIMA per sobre dels dels ciutadans i això està penat per la llei. Crear uns serveis de pagament, per poder tirar endavant l'empresa. Evidentment els beneficis serien enormes si és pogués cobrir la ciutat de Zones Blaves, però l'Ajuntament no hi està per fer beneficis a base de taxes, sinó per solucionar i gestionar els problemes dels ciutadans de la millor manera i lo menys onerosa possible.
Per últim, SIMA, no és pot quedar amb el muntant total de les Zones Blaves, simplement només pot cobrar per fer una gestió, la propietat de atorgar l'ocupació del carrer no pot ser adjudicada a cap empresa (pública o privada), perquè és de tots els ciutadans. Una empresa pot recaptar una taxa com a servei, mai quedar-se la taxa.
Si el Sr. Riba te la amabilitat de publicar el contracte, s'aclaririen tots el dubtes, o potser hauríem d'anar directament al jutjat."

No faré la meva valoració encara, però ... serà interessant...

dijous, 15 de setembre del 2011

El sou de l'alcalde -15/09/2011-

Com bé saben, he defensat sempre la funció dels polítics, ja que crec fermament en la democràcia i que els polítics tenen un paper clau en la mateixa. Per això, aquelles persones que tenen com a tasca temporal un càrrec públic crec que han de ser adequadament remunerats, ara bé, tampoc vull justificar alguns sous que són desorbitats per les responsabilitats que es tenen, cosa la qual no hi estic a favor.

Partint d’aquesta premissa voldria fer una apreciació a una noticia apareguda fa uns dies sobre la renúncia, per part de l’alcalde d’Igualada, a les remuneracions de l’ajuntament de manera que només tingui el sou de Diputat a la Diputació de Barcelona. Primer de tot, crec que ha estat una decisió encertada ja que crec que els temps així ho requereixen, i per tant felicitar l’alcalde per la decisió; fora bo que no fos l’únic, ja que sóc partidari que algunes sumes de sous i indemnitzacions per assistències superen, i molt, els sous de la majoria de la ciutadania.
L’alcalde afirma que és una mostra de l’afany d’austeritat, posant per exemple la renúncia de CiU als càrrecs administratius dels grups municipals al mandat anterior, o la reducció del cost polític del govern actual. I aquí voldria aprofundir, ja que em sembla que el representant en cap de la ciutat busca un titular.

Com saben, la crisi econòmica comença al final del 2008 i ... fins ara continua. L’actual alcalde era vicepresident del Consell Comarcal, i a partir del 2009 en va ser president fins el juliol de 2011. Amb això, i essent regidor a l’ajuntament d’Igualada, ingressava més de 40.000 euros per ser president del Consell Comarcal i més de 16.000 per ser regidor a l’oposició, donant una suma molt propera als 60.000 euros anuals. I ara l’alcalde renuncia a l’ingrés de prop de 20.000 euros de part de l’ajuntament, tenint prop de 80.000 euros bruts anuals de sou de la Diputació de Barcelona. Apart que això de les diputacions (i consells comarcals) són qüestionables, crec que la crisi no ha començat ara i per tant els gestos simbòlics en reverència a la deessa austeritat no haurien de venir ARA, sinó abans. I l’alcalde en el seu moment no ho va fer.

D’aquesta manera, voldria posar sobre la taula aquestes xifres no per menysvalorar el gest sinó per situar-lo on toca, afegint un altre detall: el fet que l’alcalde actual tindrà un sou que és més del doble del que tenia l’alcalde anterior, Jordi Aymamí.

Amb tot, recupero el fil del que he comentat al principi, on defensava que els càrrecs polítics tinguin un sou adequat per les responsabilitats que ostenten, ja que, en el cas d’un alcalde, el càrrec t’acompanya 24 hores del dia els 365 dies de l’any, des de que et voten alcalde fins que ho deixes de ser (i a vegades ni això). I això té un cost, econòmic però sobretot personal ja que suposa renúncies a la vida familiar. I això últim no té preu. I tot això s’agreuja encara més en el cas dels municipis petits, on els minvats pressupostos fa que els alcaldes i alcaldesses no percebien RES per tenir la funció ... però la feina hi era igualment, i el temps invertit també. Per això el govern de la Generalitat anterior va establir un sou mínim pels alcaldes d’aquests municipis, de manera que la tasca de ser la primera autoritat municipal tingués el mateix estatus de dignitat que els seus homòlegs dels municipis mitjans i grans.

Fa pocs dies un diari digital comentava també la mateixa noticia que esmento, apel·lant al fet que l’alcalde ha de cobrar per fer la seva tasca, afirmació que comparteixo. Ara bé, el debat va vinculat a un replantejament del paper de les diputacions, dels consells comarcals, de l’acumulació de càrrecs, i d’un establiment d’una escala de sous: no pot ser que el president del govern espanyol tingui un sou menor al d’algun alcalde, presidents autonòmics o del diputats de la diputació de Barcelona. És totalment incoherent que el màxim responsable polític d’un estat de més de 40 milions d’habitants cobri menys pel seu càrrec que l’alcalde-diputat d’un municipi de prop de 40.000 habitants. No pot ser.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Cohesió social, confrontació lingüística? -08/09/11-

Fa quasi una setmana que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava una interlocutòria que aixecava una polseguera important, compartint l’aire amb la polseguera aixecada per l’aprovació de la reforma de la Constitució Espanyol per part del Congrés espanyol.

Des de llavors s’han produït una sèrie de reaccions a tots nivells i per tots els costats. Em referiré a aquelles que considero més significatives. Una primera, és per part dels partits favorables a la sentència que obliga a la Generalitat a situar el castellà com a llengua vehicular de l’educació, apel·lant a una certa igualtat de drets, però la seva eufòria va derivar en anomenar “talibans nacionalistes” (paraules textuals d’un diputat del Parlament de Catalunya) a aquelles persones que estiguessin a favor que el català fos llengua vehicular de l’escola. El més sorprenent però, és que per internet fins i tot hi havia alguns favorables a la sentència que opinaven, la immensa majoria de fora de Catalunya, amb algunes frases com “que salga el ejérciton a invadir Cataluña”... i no n’explico de més forts.

Una segona reacció va ser dels partits catalans, que unànimement, excepte PP i Ciutadans, es van posicionar a favor de l’ Immersió Lingüística. Entre les reaccions dels partits destaca el fet que l’actual ministra de Defensa del govern espanyol, la catalana Carme Chacón, fes unes declaracions a favor del model educatiu actual; això li va costar, però, crítiques furibundes dels sectors més rancis de la dreta espanyola, acompanyats de la premsa del sector, amb especial protagonisme pel diari El Mundo.

La tercera reacció és la ciutadania en general, que també d’una manera immensament majoritària, es va situar a favor del model educatiu actual, en alguns casos apel·lant a la cohesió social, altres al fet distintiu com a nació, i d’aquest últim se’n deriva l’enèssima petició d’independència. Per cert, reaccions de totes les edats, sexes i territoris.

Personalment, i com a persona i estudiant que ha cursat els seus estudis bàsics de primària i secundària utilitzant el català com a llengua vehicular, considero que no s’ha de canviar el model educatiu per què ens ha permès construir una societat més cohesionada, sense distincions de comunitats lingüístiques segons l’escola. I això, ens ha fet més forts, però no em refereixo en termes nacionalistes, sinó com a col·lectiu de persones que viuen a un mateix territori, comparteixen un mateix espai públic. A més el model educatiu català no ha suposat cap menyspreu cap a la llengua castellana, com mostra el fet que tothom utilitza ambdues llengües sense cap problema, i alumnes surten de l’escola amb nivells similars o superiors de castellà respecte les comunitats autònomes de l’estat espanyol.

Tony Judt, al seu llibre “Algo va mal”, comenta que la confiança és bàsic per un garantir una societat cohesionada, i aquesta confiança augmenta com més coses tinguin en comú. Això ha de permetre compartir unes perspectives de futur comunes, i treballar tots en benefici de les mateixes, evitant que unes minories ens vulguin imposar res.

Crec que hem de lluitar pel català com a llengua vehicular, deixant altres missatges al marge, i a la vegada continuar reclamant que no es facin retallades en educació. Evitant ambdues coses estarem construint el futur, un bon futur. El ministre d’Educació espanyol, el senyor Gabilondo, deia recentment que “Si invertir en educación sale caro, no hacerlo sale carísimo”. I això ho entenem tots.

Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.

Ja hi som -01/09/11-

Doncs sí, ja hi som, a l’inici del nou curs, sigui escolar, polític, laboral (aquells que poden), després d’un estiu ben atípic, per què la calor ha arribat tard, i no em refereixo a l’escalfament de l’ambient polític per la reforma de la constitució. Amb tot, com sempre, les festes majors han omplert carrers i places de les viles i ciutats del nostre país, i encara els hi queden, aportant gens d’alegria i optimisme que tant anem necessitats.

Com cada any, intento anar a més d’una festa major, per què cada municipi té una festa personalitzada al tarannà dels seus ciutadans i ciutadanes, i per tant tenen una varietat diferent d’actes, gustos, i això t’aporta diferents visions d’un mateix objectiu: passar-s’ho bé.

Amb tot, el temps és el que és i no dóna per tot, així que aquest any he repetit les mateixes de l’any passat, La Llacuna i Igualada, però molt satisfet d’haver-ho fet.

En el cas de La Llacuna, que és el primer cap de setmana d’agost, ja fa uns 10 anys que la visito, des de que hi vaig fer de monitor. I l’esperit no ha canviat, la gent sí, sobretot els nens i nenes als quals vaig fer de monitor, els quals ara ja són més que adolescents; certament, ser monitor de lleure et permet aquest tipus de coses, fixar-se en com creixen els nens per convertir-se en ciutadans, en persones, i saber que en alguna cosa, per petita que sigui, els vas ajudar a crèixer durant un temps. Bé, doncs és una festa major que atrau molt jovent de fora el municipi a les nits, però que de dia també té activitats interessants o que es mereixen atenció, com la cercavila, que tot i ser un municipi petit té una riquesa d’entitats culturals molt important ... i això ben mesclat fa que els joves, impulsors d’aquestes entitats, siguin pluriempleats culturalment i tant en puguis trobar vestits de dimoni un matí com jugant a futbol a la tarda com a la nit ... a la nit és un altre tema potser. Aquest any, però, amb l’afegit de la visita d’uns castellers, la festa ha pujat de nivell. Es tracta d’una festa molt familiar, però d’una gran qualitat, a la qual t’hi enganxes.

I l’altre festa major, Igualada. L’he gaudit poc per motius personals (positius!), però les activitats que he pogut veure o assistir sí que han estat molt satisfactòries en general. Diuen que el pregó va ser molt emotiu, i un cop l’he pogut llegir, el text d’emotiu i engrescador ho és, i els moixiganguers van fer bona feina. Les cercavila del dissabte a la tarda ben sorollosa (crec que ens falten figures que no siguin de foc), que acompanyat de la familia encara va ser més diverit veure algunes cares a l’escoltar l’esclat d’algun petard. Les 5 places, el plat fort ben exitós, i un castell de focs artificials i terrenals molt bo (curt se’m va fer). Amb tot, només hi situo una objecció. El dia de Sant Bartomeu aquest any quedava fora de la setmana de la festa, però igualment es va celebrar amb actes. Un d’ells una nova cercavila, la qual abans de començar ja està envoltada de polèmica, per què l’entrada d’entitats a la mateixa ha estat “limitada” atenent raons històriques. I aquí marco la diferència entre aquesta festa i l’anterior. Mentre a un poble es convida a participar al màxim, per fer una festa que sigui de tothom, amb tothom, i per tothom, aquí unes “raons històriques” discriminen. És per mi sorprenent que amb el precedent del pas de gegant que es va fer quan les dones van poder ser patgesses a Igualada, que poguessin participar també d’aquesta festa nostrada com és l’arribada dels Reis, aquest pas de superació de la història, a la festa major fem un pas de gegant enrere. Sense opinar sobre la qualitat de la cercavila en qüestió, que segur va ser molt alta, però el fet que hi faltés una part d’Igualada a participar em sembla poc adequat, per què la festa som tots i totes, i és de tots i totes, ni d’alguns ni d’algunes “raons històriques”.

Vergonya, senyor Castells -28/07/11-

Aquest cap de setmana tenia clar el tema del qual volia parlar a l’article setmanal, i em volia referir als tràgics i menyspreables successos ocorreguts a Noruega, els qual aprofito de nou per condemnar de manera enèrgica.

Però dimarts dia 26 de juliol vaig assisstir a la manifestació contra les retallades de la sanitat i posteriorment, bé, vora les 20.10 vaig entrar al ple municipal. Per cert, amb l’única credencial de ... ser un ciutadà anònim que té el dret a assisstir al ple municipal del seu ajuntament, concretament sóc ciutadà d’Igualada i vull assisstir al seu ple. Segons comenten els convocants, la policia i la premsa, entre 1.500 i 3.000 persones es van sumar a la manifestació, xifres històriques per una ciutat com Igualada, amb persones provinents d’altres municipis de la comarca. Joves, grans, dones i homes, metges, infermeres, pacients, ... tots junts a favor de la sanitat pública i en contra de les retallades a la mateixa. Entre ells, cito l’Associació de veïns La Coraza, del barris Sant Pere, Pla de la Masia, i Sant Ramon d’Òdena, que em van fer arribar una carta on exigeixen que es preservi el sistema de salut públic, universal i de qualitat, tot reclamant prou retallades. Un cop tothom va ser a la plaça de l’Ajuntament una primera sorpresa es van trobar: s’havien instal·lat valles davant la casa consistorial marcant un espai ampli de seguretat, com si els que es manifestaven tinguessin armes o volguessin agredir, amb mossos d’esquadra vigilant; alguns “igualadins veterans” em deien que això no ho havien vist mai. Totalment injustificat el dispositiu, semblava ben bé una barrera per protegir algú, algú que no és suficientment valent per afrontar els reptes que la ciutat necessita.
Es va llegir el manifest, va ser aplaudit, i ... els ciutadans i ciutadanes demanaven que l’alcalde de la ciutat sortís, ... i va sortir, sí, quan acabà el ple a quarts d’una de la matinada amb la plaça buida.

Vaig ser un dels privilegiats que van deixar accedir al ple, que per cert, estava més que mig buit de ciutadans escoltant, així que si amb algú li van dir que no s’hi cabia no era cert. Un cop allà, l’alcalde defensà les retallades (per cert, el seu soci de govern, ERC, també), titllà la manifestació de “soroll de la plaça”, va pujar els sous dels seus companys de govern, apart, evident, de no fer cas del carrer. Finalment, passades les 10 del vespre, recordem que des de les 20.00 estaven a la plaça, l’alcalde rep els representants de la Plataforma per la sanitat pública que li donen les 18.000 signatures recollides en una setmana; ah! Els rep a porta tancada, quan es proposava que intervinguessin al ple municipal. I vist tot això, el grup municipal socialista s’aixeca del ple i l’abandona.

Certament, Marc Castells va ser escollit alcalde per una àmplia majoria ciutadana, que crec confiaven en el fil directe que deia tenir amb l’Artur Mas, President de la Generalitat, i en l’afirmació que Igualada per sobre de tot; així, creien que era la millora eina per evitar les retallades de la Generalitat. Doncs personalment crec que està essent la millor eina perquè les retallades es facin possibles, perquè l’hospital, la Ronda Sud, La Cotonera són equipaments i projectes que tindran retallades, i alguns tardarem en veure’ls fets. I l’alcalde mostra com està més a favor de defensar el President i la seva acció que defensar Igualada davant el President. O potser el fil directe ha fallat, és problema de la telefònica?.

Ahir vaig sentir vergonya quan l’alcalde Castells impedia l’accés al ple, i recordava els plens de les zones blaves o del POUM que van tenir molt públic, majoritàriament en contra del govern municipal, però no per això se’ls impedia l’accés al ple municipal. I menys, que ho expressessin en públic al mateix ple.

Vergonya de tenir un alcalde poc valent, dialogant, democràtic i transparent.

Per cert, que algú truqui al lampista o a la companyia de telèfons. El fil directe està trencat. I comencem a patir els problemes d’incomunicació.

Menys pals a les persones -20/07/2011-

El govern municipal ha anunciat que reduirà el nombre de pilones (aquells pals que eviten l’aparcament il·legal) al centre de la ciutat, per què creu que hi ha un excés, i així facilitar la parada de vehicles i transports.

Respecte les pilones, ja fa un cert temps que no m’agraden ni m’apassionen les pilones, tinguin la forma que tinguin, per què crec que és la constatació del nostre incivisme; si fóssim més cívics, els recursos que s’hi destinen podrien dedicar-se a altres fons, justament ara que els recursos públics han minvat.

Ara bé, respecte la proposta del govern municipal igualadí, voldria fer algunes observacions. Pel que fa a l’excés de pilones, això és una visió subjectiva, ja que solen haver-hi recomanacions tècniques sobre les distàncies entre elles, que bàsicament seria evitar l’entrada d’un vehicle. Per tant, no és un criteri “segons em llevi aquell dia”, sinó tècnic. Així, si se’n situen menys de les necessàries les pilones poden perdre la funció per la qual estan concebudes, de manera que esdevindrien una despesa inútil, però suposo que el govern municipal no ho vol això.

Les últimes pilones instal·lades a la ciutat pel govern anterior, com és el cas de les que es troben a la cruïlla del carrer Sant Josep amb carrer Òdena, ja són rodones, complint les noves normatives d’elements de mobiliari urbà. I actualment ja se’n comencen a veure al Passeig Verdaguer a la vorera nord, un cop acabades les obres de millora d’accessibilitat iniciades pel govern anterior. Per tant, en això no es fa cap canvi.

Ara bé, caldrà estar atents, per què com he dit abans les pilones són per evitar estacionaments il·legals, i si no es posen les necessàries perden aquesta funció. Per tant, ens dirigim perillosament a permetre l’estacionament il·legal de manera continua, i això no es beneficiós ni pel comerç ni per les persones. Pot semblar que així els vehicles podran arribar millor, cert, però els cotxes no compren, ni paguen, qui compra i paga són les persones, aquestes són les que han d’arribar de manera còmode, segura i accessible als comerços. Si les persones no caminen còmodament és difícil que estiguin predisposades a parar atenció als aparadors, per què estaran més atentes, molt més, a si vénen cotxes, o si hi ha un cotxe aparcat a la vorera, vigilar de baixar a la calçada i tornar-hi. Això pot semblar una minúcia, un granet de sorra. Ara bé, quan es tracta d’un avi o àvia que porti bastó i li costi caminar, una persona que vagi en cadira de rodes o algú que porti un cotxes de nadó el tema adapta una altre dimensió; baixar i pujar d’una vorera per aquestes persones es pot convertir en una opció impossible, però el que més em preocupa és que es pot convertir en una acció perillosa si han de vorejar un vehicle mal aparcat i passar per la calçada, amb el perill que això representa. Una ciutat comercial, que vulgui ser agradable per comprar, ha de ser agradable pel passeig, per l’anar a peu, en definitiva, accessible per les persones.

Així, espero que aquesta decisió municipal no vagi dirigida només a acontentar alguna persona de l’entorn del govern municipal, però per tot l’exposat abans em vec a venir que els pals que es trauran dels carrers seran per baixar la qualitat dels desplaçaments de les persones, per posar “pals” a que les persones es puguin moure de manera còmode i segura pels carrers de la ciutat.
Caldrà estar atents a aquesta mesura, per què anunciada en plena efervescència electoral em sona molt que respon a algun interès ocult, i no pas a l’interès de ciutat, com crec que hauria de ser tota decisió municipal. Ara no estem en temps de malbaratar recursos ni de aplicar mesures que podrien suposar més aviat un perjudici que un benefici pel nostre sector comercial, i això tampoc estem en temps per fer-ho.

Obeir Ordres -06/07/2011-

Dilluns passat es va celebrar el primer ple municipal a Igualada de la legislatura, amb nous regidors i regidores i nou alcalde. I noves maneres de fer, per que cada alcalde, cada persona, és diferent. Amb tot, això no justifica certes actituds.

El ple tractava els punts de repartiment del cartipàs municipals, representants a les comissions, cost de l’organigrama polític, entre d’altres. Primer de tot, em va sobtar que la transparència i consens de la qual vol fer gala el nou alcalde hagi quedat en ... simplement això, un vestit de gala que ha quedat guardat a l’armari, no pas una actitud normal i habitual. I per què ho comento? Doncs tota l’oposició, fins a 4 partits diferents, van coincidir en el fet que no se’ls havia consultat res del ple amb anterioritat. I el resultat d’això va ser que van quedar 9 punts sobre la taula, sense ser aprovats i a l’espera del pròxim ple municipal, arrel de les peticions de l’oposició de debatre els mateixos, per què el govern dubtava de la seva pròpia decisió ... d’això se’n diu improvització ... però si fa 22 dies que hi ha al alcalde, per tant 22 dies per decidir els punts, més aviat en diria desordre i desorganització.
Respecte els càrrecs de confiança vam tenir una espècie de debat de Barrio Sésamo, on si el govern sortint tenia 2 càrrecs de confiança l’entrant ... també, per tant amb això cap canvi. Inclús algun membre de l’oposició, concretament el PP, va acusar que Castells igual a Aymamí. I aquí faig una parada. Al llarg de tot el ple, observant les cares, expressions, gestos, i paraules, vaig percebre un fet. Castells no és Aymamí, per sort del segon, però el primer s’hi vol apropar, per què creient-se tots els improperis que li havien atorgat a l’anterior alcalde el nou alcalde els vol aplicar. I així, certs tics de prepotència van estar ben presents, i ben escoltats; crec que s’equivoca, però deixem temps per avaluar si ha estat només un principi erroni.

Apart de l’increment de les dietes d’assistència a plens i comissions per part dels regidors del govern, destacaria un punt, per mi cabdal. El portaveu del PSC va preguntar sobre quin era el parer de l’alcalde d’Igualada sobre les retallades anunciades en els serveis sanitaris de l’Anoia, citant el cas explícit d’una anunciada retallada de personal a l’Hospital d’Igualada. La meva sorpresa, i decepció, és que el meu alcalde va repetir com un disc gravat el discurs del seu partit, justificant que eren necessàries les retallades per què algú havia gastat massa abans .... ja vaig comentar la setmana passada que en penso de les retallades, però això de “gastar massa”, i parlant de salut, em sembla una falta de respecte vers la ciutat i territori d’influència de l’hospital. Així, l’alcalde ja ha mostrat quina és la seva prioritat, CiU. Per davant de la salut de la població s’anteposa el model de retallades sanitàries, i el nostre alcalde, utilitzarà el fil directe amb el President Mas per ... defensar les retallades; potser més aviat qui tiva del fil és el President cap als interessos de CiU i no pas l’alcalde cap als interessos d’Igualada.

No voldria acabar sense esmentar que és el primer ple, per tant, cal deixar rodar el govern però aquests gestos d’opacitat, cap consens, prepotència i submissió a les ordres de CiU (de Barcelona), suposen un inici crec que erroni. Ara bé, i a tot això ERC-Rcat no diu res, al ple no van dir res. Potser també estan sotmesos, als de CiU Igualada, i als de Barcelona indirectament. I això que es deien sobiranistes!