dimecres, 18 de gener del 2012

Estafa demcràtica -10/01/12-

El Nou govern de Mariano Rajoy s’estrenà a finals de l’any passat prenent mesures molt contundents en l’àmbit econòmic i social. Així, la supressió de la renda bàsica d’emancipació que ajudà a 50.000 joves catalans a poder començar el seu projecte de vida, o el fet que es congelés el salari mínim interprofessional, que encara limita més el poder adquisitiu.

Però aquestes accions serien “normals” per un govern de caire conservador i de dretes, però hi va haver unes altres que són digne d’un cert debat. Concretament em refereixo a la pujada de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques, el IRPF. El govern espanyol ha decidit una pujada d’aquest impost, que afecta tots els que tenen nòmina, principalment classes mitges, d’una manera “progressiva”, és a dir qui té més paga més. La justificació és que “no hi ha més remei”, “situació crítica, mesures excepcionals”.
Fins aquí tot “bé”, només un detall. El mateix Rajoy mesos abans, no gaires, simplement abans de les eleccions del 20 de novembre del 2011, feia gala que el seu lema era “+ Empleo, - Impuestos”. I reiterava el missatge que el PP baixaria els impostos. Però no només això, sinó que el Ministri d’Hisenda, el sr. Montoro també mesos abans de les eleccions afirmava que apujar impostos era perjudicial per l’economia i destruïa llocs de treball. Afirmacions semblants també ens feia l’actual Ministra de la Presidència i portaveu Soraya Saenz de Santamaria. I tants altres dirigents del PP.
Considero que és de frau democràtic prometre d’una manera tant clara que no s’apujaran els impostos, no cal rebuscar gaire per què els cartells electorals del PP deien que els baixarien, i en ben pocs dies dir i fer tot el contrari. Evidentment, el govern governa (el president no sé), però com a ciutadà em sento mentit, tot i no haver-los votat, a més de faltat de confiança amb aquest govern. Crec que aquest tipus d’accions desprestigien la política d’una manera ferotge, estenent-se allò del “mai cumpleixen el que diuen” o “no ens els podem creure per què menteixen tots”.
I paguen justos per pecadors, per què no tots són iguals, de la mateixa manera que no totes les persones actuem de manera igual.
Ara bé, quan s’estila una certa manera de fer política és normal que es menteixi o s’incumpleixi la paraula, per què es creu que és la manera de funcionar.
Així, dimarts dèiem adéu a les zones blaves de l’hospital (que mantinc eren necessàries)... i ben aviat direm hola a les noves zones blaves del Passeig Verdaguer, ja les estan pintant. Recordo encara com l’actual alcalde, i algun dels seus fervents seguidors, que llavors era regidor a l’oposició deia que les zones blaves de l’hospital només tenien afany recaptatori, que al passeig no eren necessàries més zones blaves per què les existents no funcionaven... i al ple municipal va dir que era inadmissible aquesta ampliació amb el nivell d’atur existent. I prometia treure-les totes les noves i algunes existents.
Vaja, mentre “treien” (despintaven) les zones blaves de l’Hospital l’alcalde hi era present, amb convidats, fent-se fotos i videos. Suposo que no el veurem ni fent-se fotos ni videos, ni amb convidats en les noves zones blaves del Passeig, que per cert recaptaran més que les de l’hospital. Apart que no existeix CAP ESTUDI tècnic que avali la seva decisió. Amb actuacions així, Espanya s’ha omplert d’aeroports fantasmes i tonteries vàries sens cap base sòlida. I els problemes no han tardat a sorgir.  Ens calen governants amb seny i visió de futur, i ara no s’ha estat a l’alçada.

Horitzó 2012 -29/12/11-

La diada de Sant Esteve és festiva a Catalunya, però no a la resta de l’Estat Espanyol. Amb això, el traspàs de poders del govern espanyol està en marxa, i els ministres nous comencen a mostrar les seves línies, previsions, idees pels pròxims ... direm dies. El ministre d’economia ja ens preveu que Espanya tindrà creixements negatius, és a dir recessió, els pròxims mesos; serà el resultat de començar-se a notar les retallades dels governs autonòmics i dels nous consistoris dominats per la dreta catalana, CiU, i l’espanyola, PP.
A la vegada, com estem a final d’any es parla de futur. I recentment un diari de tirada estatal feia un reportatge sobre l’immigració. Però no la que ve a Espanya, que ha baixat molt, sinó que la va al Regne Unit, a Alemanya, ... en veritat serà l’emigració cap a l’estranger. I no són persones sense estudis, ni gent del camp, no... són joves, amb carrera i/o experiència laboral que no troben treball aquí i marxen a fer el seu projecte de vida fora. Això ens portarà a que els pròxims anys Espanya perdi població. I molt talent que ens marxa per què aquí no se’l valora.
I recentment també una adoberia del barri del Rec d’Igualada era enderrocada davant la passivitat d’un govern municipal format per partits que abraçaven la bandera de la protecció del Rec. Sí, l’abraçaven fins a les eleccions municipals d’enguany.
I amb aquest compendi de final d’any, que ens espera el 2012?
Doncs ens espera decepció, en part. Veurem com els “ajustos” que parla Rajoy, quan diu alguna cosa, són retallades directes als serveis públics, igual que ha passat a Catalunya. Amb la paradoxa que tindrem menys serveis pagant més, com passarà en el cas del transport públic, on s’han apujat exageradament les tarifes però en canvi els serveis baixen, com passarà  a la xarxa de transport públic de la Conca d’Òdena.
Veurem com els canvis polítics es materialitzaran en pura gestió de l’administració, la tecnocràcia al poder a tots nivells, igual que ja ha arribat a Grècia i Itàlia. I la tecnocràcia diuen que no té ideologia ... però les persones que l’administren sí, i de marcat caràcter conservador. Que suposa això? Deixar els valors i sentiments a un costat i una gestió estrictament econòmicament, de dretes, dels recursos públics. Per tant, el valor de la nostre història, com podria ser el barri del Rec o la Cotonera d’Igualada, no tindrà cap pes ni consideració i com a mostra un botó: als que abans de les eleccions deien “Si a tu no t'importa cap historia, a mi i a molta altre gent si que ens importa” ara justifiquen enderrocar patrimoni arquitectònic amb un “No és econòmicament viable”.
Així, el 2012 serà el clímax del neoliberalisme, els mercats i les finances dominaran absolutament tot. Des dels estats fins als ajuntaments.
Quin panorama, quina decepció ... o no. L’any 2011 s’ha marcat per què els joves, principalment, s’adonen que la societat no va en bona direcció, i això s’ha materialitzat en un moviment 15-M que ha despertat consciències. Consciències i esperances. Però no ens podem quedar només en el despertar, que el sol gira i la terra també. Hem de passar al compromís, a l’acció. Per tant, hi ha esperança que neix un sentiment col·lectiu que no està d’acord amb el futur que alguns dissenyen asseguts al sofà. I l’any 2012 continuarà creixent. I a l’Anoia també ho farà, si ho fem possible.
L’Anoia s’ha anat posant al dia en infrastructures, com l’Eix Diagonal recentment, i l’any vinent li començarà a treure el suc pertinent per tal que pugui aportar riquesa a la comarca.
Crec que sí que hi ha futur, perspectiva i horitzons pels quals treballar i lluitar el pròxim any. Molts somnis i il·lusions que es podran materialitzar, i que ens han de servir per millorar el món on tenim i tindrem la nostre vida. Res acaba el 31 de desembre de 2011, però tot pot començar qualsevol dia del 2012. Molt bon any i molta sort!

Deixant de ser invisibles -31/11/11-

Durant una campanya electoral, i més si ets candidat, et fan arribar múltiples i variats argumentaris per poder explicar-te millor i defensar-te en cas que tinguis algun debat. Aquests argumentaris són documents, generalment amb moltes pàgines, amb xifres, dades, comentaris, observacions i aclariments sobre allò que ha fet el govern i allò que es proposa fer en campanya, comparant també amb el que volen fer els demés partits. En el meu cas, me’ls vaig llegir i, apart de suposar un bon recolzament, personalment també serveix per aprofundir en temes que no estic habituat a llegir. I això és el que m’ha passat. Concretament la violència de gènere.
Era, i sóc, conscient que la violència de gènere era un tema molt important per garantir la llibertat de les dones, de totes les dones, i que hem de fer tot el possible per lluitar contra aquest tipus de violència en tots els seus vessants (física, psíquica, económica). El que no era tant conscient era de les xifres. A tot Espanya enguany han estat 55 dones mortes, i els últims anys la mitjana anual ha estat de 64. Esgarrifós. Encara espanta més quan 570.000 dones han presentat denúncia des del 2007, havent més de 94.000 dones que compten amb protecció policial activa. Certament unes xifres que espanten ja que fan visible un problema que té la nostre societat i que fins ara no l’afrontàvem de manera decidida. I fem visible el problema alhora que les víctimes deixen de ser invisibles.
Aquesta sensació és la mateixa que m’explicaven algunes persones membres d’associacions de dones. Quan elles van començar a parlar del tema, els hi comentaven que no era important, que això era un tema de cada casa. Però poc a poc, i sobretot quan la violència de gènere va entrar a l’agenda política i es va aprovar la llei el 2004, ens hem anat conscienciant que és un problema que ens afecta a tots i totes, que és un problema que destrossa vides i famílies, i per tant tota la nostre societat.
El divendres passat es va commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, i s’han diversos actes, com encesa d’espelmes i lectura de manifest el divendres, presentació d’un llibre el dissabte, o una conferència institucional el dilluns, amb una jove, experta i preparada, psicòloga igualadina. Però érem pocs, i dic pocs ciutadans i pocs homes. Pocs ciutadans per què és un tema suficientment important, ja sigui per les xifres com per l’impacte social que suposa cada cas. I pocs homes, com si el problema només fos de les dones o mostrar-se contrari a la violència de gènere ens restés punts de masculinitat. Aquesta observació fa pensar que ens falta encara més conscienciació social sobre la problemàtica.
La solució? A la conferència de dilluns s’apuntava a l’educació com a pilar bàsic per tal de fer un canvi a la societat, ja que és des de petits que hem de crèixer aprenent en l’igualtat, el respecte i la llibertat. Però com sempre he dit, l’educació no s’acaba a dins les quatre parets de l’escola, l’educació dels nostres infants i joves la fem cada dia, i hem de fer l’esforç de fer-la cada dia. Per què de la formació de les noves generacions en provindran els valors que en el futur regiran el món. Si som capaços d’educar en l’igualtat, el respecte i la llibertat n’estic segur que la societat del demà serà diferent, millor que l’actual, i podrem deixar de celebrar per commemorar víctimes. Aquest és l’objectiu, on tots hi tenim un paper. Juguem-lo bé.