dimecres, 30 de novembre del 2011

1,2, tisores -24/11/11-

El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.
És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.
Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.
El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.
Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.
Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols,  renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.
Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.
Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!

Mentim al futur? -04/11/2011-


Com saben, els números són els que són, però l’interpretació dels mateixos poden ser moltes. O el got pot estar mig ple o mig buit, segons com es miri ... bé, més aviat segons qui el miri. I això també passa amb les lleis, que sempre tenen un forat on alguns s’hi posen i canvien la visió; o això intenten. Ara bé, el fet real és el que és, i la llei diu el que diu.
I tot això ve al cas sobre l’informe que la Generalitat ha fet sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d’Òdena, on la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat diu “Suspendre la resolució definitiva de l’expedient de Pla d’ordenació Urbanística municipal d’Òdena, promogut i tramès per l’Ajuntament, fins que s’esmeni el document de memòria ambiental i es sotmeti a l’òrgan ambiental per a la seva conformitat”. És a dir, mentre no hi hagi la memòria ambiental aprovada no s’aprova el POUM. Ni es tira a terra tot el document, ni queda inservible. És una pausa fins que es solucioni el tràmit ambiental, important, però no impossible de superar.
Ara bé, si el govern municipal d’Òdena decideix declarar el POUM aprovat provisionalment inservible serà ell qui haurà llençat els 400.000 euros que ha costat el POUM, únicament en serà responsable qui decideix llançar-lo, per què es pot arreglar, ho diu la mateixa Generalitat. El problema és que aquells que no saben què és guanyar-se el sou cada dia treballant fort no valoren prou que suposen aquests diners, i els que no valoren l’administració pública tampoc ... des de la poltrona del xalet es veu diferent tot. Suposo.
Arrel de tot el citat anteriorment, sembla ser que el govern municipal odenenc està obsessionat en voler llençar 400.000 euros a la brossa, encara que sigui utilitzant la mentida del “no hi ha res a fer”, “per força s’ha de fer de nou”, entre d’altres.
I de nou, estic indignat. I no per que em vulguin prendre el pèl, ja que cada polític té la seva manera de fer les coses i de tractar la ciutadania. Estic indignat per què alguns no tenen prou amb mentir a la ciutadania present que ja s’avancen a mentir els del futur. Sí als del futur.
El POUM suspès temporalment incloïa una reserva de terrenys per encabir el Polígon Industrial de la Zona Franca, element reclamat pels sindicats i empresaris de la comarca com a una de les esperances per crear llocs de treball. A diferència d’altres polígons, la Zona Franca ja té empreses en cartera per situar als polígons que planeja, i el d’Òdena no era una excepció, i per això és tant important.. A més de ser el reclam per aconseguir el tren que ens portés ràpid a Barcelona. Per tant, es tracta d’un polígon clau pel futur de la Conca i de la comarca, pels joves actuals que busquin feina i pels que surtin de l’escola, la formació professional o la universitat d’aquí a uns anys. Pels treballadors actuals però sobretot pels futurs. I el futur dels nostres treballadors i treballadores és el futur de l’Anoia.
Però veiem que hi ha qui opta per mentir als actuals i futurs ciutadans. Després ens lamentarem 50 anys o 100 o més que vam tenir l’oportunitat de tenir un polígon industrial de la Zona Franca a Òdena. I ens creurem responsables tots. Doncs NO. De responsables n’hi ha, i són els que volen decidir tirar-lo enrere; i jo no estic entre ells. I n’estic segur que n’hi ha molts que pensant en ells mateixos, en el seu propi futur, en el futur dels seus fills o el futur dels seus nèts, no volen perdre més oportunitats. O ens podem resignar, per què precisament no estem per llençar diners ni oportunitats sòlides de crear llocs de treball.
Amb tot, ja els avanço el problema, és un problema d’alçada. Bé dos problemes. Alguns governs no saben estar a l’alçada de les necessitats immediates i futures de la Conca i comarca, i dels seus propis ciutadans. El segon, des de la poltrona del xalet els arbres del jardí no et permeten mirar més enllà dels murs de casa teva.

Piulades que s’emporta el vent -13/10/2011-

Una de les avantatges de viure a un territori com el nostre és que a ben poca distància, i fent un passeig a peu, sortim dels nuclis urbans i arribem a espais naturals o agraris. Certament això és un dels punts a favor de la nostre qualitat de vida, poder gaudir de l’espai natural a poca distància de casa.
I dins aquest espai, si t’hi desplaces a peu o en bicicleta, seràs capaç d’escoltar els sons del camp o del bosc, segons on estiguis, destacant el poder escoltar els ocells com piulen, i com omplen d’una música especial l’espai.
A les ciutats també hi ha espais públics on es poden escoltar els ocells i les seves piulades, ja que cada vegada les nostres ciutats han ampliat els seus espais verds. Amb tot, tot sovint les piulades són tapades pels sorolls dels vehicles que circulen pel carrer, de manera que ens perdem aquesta música.
Però no em vull referir a aquestes piulades, sinó les digitals. Per aquells que no ho coneguin, hi ha una xarxa social a internet que té de nom Twitter, i que la seva mascota és un ocell; cada vegada que algú diu alguna cosa a través de twitter, es diu que fa un twit o una piulada.
Saben que això de les xarxes socials està molt de moda, fins el punt que està canviant les relacions socials en el sentit de aproximar més les empreses als seus clients o els polítics i les institucions als ciutadans i ciutadanes. Ara bé, com en tot en la vida, l’ús excessiu d’aquesta xarxa social pot desviar l’objectiu pel qual va ser concebuda, però sobretot algunes persones que l’utilitzen podrien acabar agafant una enfermetat, la titulitis o búsqueda permanent del titular.
Aquesta enfermetat és àmpliament estesa als polítics, no essent dolenta en la seva totalitat però que l’ús excessiu és mostra d’alguna debilititat o feblesa a ocultar. O més aviat d’una cortina de fum.
I m’he trobat el cas d’alguns polítics locals, del mateix partit però en institucions diferents, que tenen una activitat piuladora important ... i es queda aquí. Més enllà d’enviar twits o piulades al vol no hi ha res al darrera, no hi ha feina al darrera, de manera que la seva intensa activitat piuladora sembla ben bé una cortina de fum per ocultar la poca feina que fan. I en algun cas poden veure l’activitat real a la pàgina web de l’institució en concret i emportar-se una gran desil·lusió sobre una suposada imatge de feina feta que en veritat no existeix.
Amb tot, la titulitis comença a passar factura a aquells que en el passat la van utilitzar de manera vil i intencionada i que un cop arribats al poder han hagut de menjar-se les seves paraules.
Sincerament, no són moments de buscar només titulars ni fotos per sortir a la premsa, sinó de donar missatges clars, d’explicar bé les coses, i no de vendre fum. No sóc partidari de llençar cortines de fum, per què no serveixen a ningú, generen falses il·lusions, i per tant més grans decepcions.
Els polítics no generaran confiança ni tindran credibilitat si només es dediquen a llençar piulades a l’aire i això no es tradueix en canvis, en millores en el dia a dia de la ciutadania. Sinó es tradueix en feina pel benefici de la ciutat o del país. Potser hi ha a qui li interessa, o no li importa, donar aquesta imatge, per què no té una autèntica vocació de servei públic i per tant només està a la política exercint un càrrec per aprofitar-se’n econòmicament o per unes ànsies de poder.
Ara no ens podem permetre polítics que perdin el temps així. La comunicació és vital i necessària. Però la feina també.