Tot i que fa potser una setmana ben bé no se sabia que hi hauria unes eleccions, ara ja hi som, en plena campanya de les eleccions europees, i els pobles i ciutats s’han anat omplint a una velocitat més lenta que de costum dels tradicionals cartells electorals. Cartells, per tots els gustos i colors, vermells, taronges, grocs, verds i blaus i algun altre que també apareixerà. Els estils de campanya també ben variats, segons l’estratègia que cada partit ha escollit per encarar unes eleccions que estan cridades a ser poc participatives. Però per què?
El motiu principal que es diu és que Europa està lluny, molt lluny,... si agafem Brussel·les com a centre d’Europa està lluny, però de Barcelona a Brussel·les hi ha 1.075 km, uns 200 més que de la capital catalana a A Coruña. Per tant no és la distància quilomètrica, és alguna cosa més. Podria ser desconeixement, encara que més o menys tothom sap que és Europa, la pot situar,...però que es fa a Europa? Això sí que podria ser el problema. Preguntant que fa Europa per nosaltres la resposta es centra principalment a la moneda única europea, l’Euro, que moltes subvencions vénen d’Europa, sobretot al sector agrícola, i ben poca cosa més com a resposta. Europa, amb tot, és molt més. I molt a prop.
I citaré alguns exemples. L’any 2008 es van acabar les obres d’adequació de la riera d’Òdena al seu pas per Vilanova del Camí i Igualada, amb un arranjament que li permet absorbir possibles crescudes de cabal, tan típiques al clima mediterrani. Aquesta obra ha estat finançada amb fons FEDER, els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea. Varis programes que té l’Ajuntament d’Igualada i la Mancomunitat de la Conca d’Òdena en matèria de formació i per ajudar a les persones a trobar feina estan finançats amb fons que provenen de la Unió Europea. I altres exemples els trobaríem en el centre la Vinícola de Santa Margarida de Montbui, algunes de les obres portades a terme a l’Avinguda Catalunya d’Igualada i també el projecte Leader a l’Alta Anoia per tal d’impulsar el desenvolupament de les àrees rurals, amb el foment d’activitats turístiques, conservació i millora del patrimoni rural, i millorar els processos de transformació i comercialització dels productes. Europa també és Erasmus, el programa que facilita als universitaris estades per estudiar a l’estranger o el programa Equal pel foment de la participació de les dones en feines tradicionalment masculines, on Igualada hi ha participat conjuntament amb altres capitals de comarca.
Amb tot, és evident que hi ha d’haver algú que decideixi cap on s’aboquen més recursos, sí cap a les polítiques socials i d’igualtat com Equal o Erasmus, o seguint el model econòmic que fins ara hem tingut i que tan bé ha anat per alguns i tant malament està anant per moltes altres... Així, tot i que pugui semblar lluny, allò que fan a Europa té repercussió, impacte molt a prop nostre. És per tant molt important el vot, sigui el que sigui, fer-lo. Les noves generacions ja no hauran viscut les guerres mundials, i la pesseta la coneixeran pels llibres o alguna que encara quedi guardada en algun calaix de casa. Europa ens ha fet tenir un ampli temps de pau, i mica en mica s’està construint. Ja ens agradaria viure com al nord d’Europa, però no tot són drets, allà també tenen deures.
La construcció d’Europa, que estem fent entre tots, serà possible sí hi creiem, no només quan es juga determinada lliga de futbol, sinó al dia a dia, quan agafem un metro a Barcelona que ha estat finançat des d’Europa, o quan alguna normativa del nostre estat i país és fruït de l’adaptació de normes vingudes d’Europa, i això ens afecta en coses tan quotidianes com les etiquetes dels aliments o les hores de treball setmanals.
Tot i que alguns han volgut crear una Europa més de dretes, per sort s’ha pogut evitar que s’imposesin les 65 hores setmanals de treball. I això, ho decideixen aquells senyors/es de tan lluny. Però l’urna per decidir qui són aquells senyors/es és ben aprop. Aprofitem-la.
dissabte, 30 de maig del 2009
Talent, igualtat de gènere i discriminació positiva
Com cada matí, aquesta setmana vaig escriure una frase a través del twitter: Bon dia! El 50 % del talent de la nostra societat, és a dir les dones, no s'aprofita. Cal lluitar per canviar-ho!
A partir d'aqui, es va engegar un debat constructiu molt interessant entre dos dels meus amics del facebook, amb el següent resultat:
Jordi Bonaventura Hi ha tants homes mancats de talent com dones mancades d'autoestima, de la mateixa manera que hi ha tantes dones mancades de talent com homes d'autoestima. prou de discriminació, ni positiva ni negativa!!al meu entendre la discriminació positiva no deixa de ser una hipocresia, penses que has de protegir a l'altre perquè el consideres inferior. si jo fos dona, em sentiria humiliat pel missatge que vols transmetre.
Montserrat Capdevila Doncs jo sóc dona i no mes'n sento, perquè sense oportunitat no hi ha possibilitat, i és un fet encara la desigualtat!
Jordi Bonaventura Cadascú té el seu caràcter i es pren les coses de forma diferent. jo no em referia a sentir-me humiliat pel proteccionisme, sinó pel fet que us estiguin utilitzant com a eina de campanya.
Montserrat Capdevila Doncs si no és en campanya quan. Es parla de les propostes per la igualtat, ja hem diràs quan? Si en la pràctica del dia a dia costa tant i s'oblida
Jordi Bonaventura I doncs? tu mateixa em dones la raó, de què serveix que es parli en campanya i després s'oblidi?? perquè saps perfectament que això és el que passarà, es prendran 4 mesures de cara a la galeria, o segurament ni tant sols això.tant per tant no cal parlar-ne, ens estalviem mentides, enganys i sentir-nos utilitzats.... el que falta per solventar aquest problema és anar a l'arrel. és una qüestió de cultura i educació, i això està clar que no interessa a cap dels que governin, no fos cas que algú pensi una mica massa.
Montserrat Capdevila Per part del PSC no s'oblida pas, en som militants i practicans quotidians, en el dia a dia. Et recordo els avenços duts a terme, no sense controvèrsia pels governs socialistes, tan a l'Estat com a Catalunya!
Jordi Bonaventura D'acord, ja m'ho has dit tot.però recorda'm aquests avenços, si us plau. els que hagin servit d'alguna cosa, eh.. la palla mediàtica i sensacionalista te la pots estalviar.
Vicenç Bacardit Garcia Així doncs, els autors de la campanya publicitària del PSC/PSOE a les europees deuen ser homes. o els mateixos del suc Don Simon.
Montserrat Capdevila Bé, doncs ja que em reptes, ho faig! Dir-te però que segurament no hi deus veure més enllà dels titulars de la premsa, però si mires en el teu entorn quotidià, veuràs que els homes ja gaudiu de 15 dies de permís de paternitat, hi ha una llei contra la violència que ampara les dones víctimes d'aquest fenòmen, els serveis adreçats a aquestes víctimes....., també els programes adreçats a dones qualificades perquè puguin accedir a llocs de direcció... de mica en mica, s'està convertint en una realitat. O bé la llei d'igualtat que a va fent que cada vegada hi hagi més dones al capdavant de les empreses, o si més no, als consells d'administració..., o les dones que treballant al camp no han constat mai perquè eren invisibles, a partir d'ajudes es normalitzen i passen a formar part del sistema laboral, o les dones que a l'ombra també formaven part de l'atenció a la dependència sense cap mena d'ajuda econòmica...Continuo?
Jordi Bonaventura Continua, si us plau...tot el que dius em sembla un despropòsit. des de quan ens hem de fixar en criteris de paritat enlloc de la qualificació individual independentment del fet que sigui home o dona. això pot fer que molt homes més qualificats que dones és quedin fora per criteris de paritat, i només és qüestió de temps que s'inverteixi la truita i ja no crec que et faci tanta gràcia. ... ara bé.. dir-te també que el meu entorn quotidià no són els consells d'administració, ni les multinacionals, ni res de tot això. i els titulars me'ls acostumo a passar bastant per alt...la llei de la violència hi ha de ser òbviament, però no la violència de gènere, sinó la violència en general. qui foti mal a qui sigui que el tanquin i a cagar. fer distincions només es deu a interessos populistes. la resta de coses de que parles són només arreglar injustícies que no haurien d'haver existit, per tant no cal que us en poseu la medalla.
Vicenç Bacardit Garcia Eps, estic amb el jordi. la primera discriminació és posar, per exemple, 20 homes i 20 dones podent escollir 40 persones. si tots som iguals i gaudim dels mateixos drets, la llei de la paritat és una "parida".
Montserrat Capdevila Reitero, sense l'oportunitat no hi ha la possibilitat de demostrar la capacitat...(o incapacitat) i per tant, sense oportunitat no hi ha possibilitat d'arribar a la paritat.
Montserrat Capdevila I no cal que vagis als consells d'administració, centenars d'entitats que estan copades pels homes perquè les dones no tenen l'oportunitat, perquè per elles mateixes tampoc no volen plantar batalla... i això del permís de paternitat és sensibilitat justament per la igualtat, perquè també els homes tinguin l'oportunitat de gaudir i compartir els primers moments de la vida dels fills on s'estableixen vincles fonamentals pel seu desenvolupament. també em dónes la raó amb això d'arreglar injustícies... i qui ho ha fet és qui governava, i no uns altres, que ho podien trobar injust com tu però no van fer res per canviar-ho! I això del 60-40 és bo perquè protegeix tant per una banda com per l'altra, tant els homes com les dones, així no n'hi ha cap que quedi exclòs, com ha passat al llarg de tants anys. ... Ho sento, però som el partit de la igualtat d'oportunitats... per tant, és la base de la nostra raó de ser. Sento que no us agradi ni ho compartiu!.
Jordi Bonaventura D'acord doncs, però si vols fer campanya fes-la de cara a un públic més receptiu. esteu sempre pensant en clau de partit, en cada paràgraf hi apareix la parauleta, jo us parlo de persona a persona.. sigueu independents d'una vegada i deixeu de banda els colors que defenseu!
Montserrat Capdevila No sé pas a quina parauleta et refereixes, però en tot cas ... és per convicció que parlo, de persona a persona, si et molesta ja no ho sé, en tot cas disculpa si alguna de les meves paraules ha t'ha ferit, no ho pretenia. Jo no estic fent campanya amb tu, estic rebatent les teves consideracions. Crec que aquest és un espai prou democràtic per poder-ho fer, també de persona a persona. I disculpa si t'ha molestat, reitero, no ho pretenia. En tot cas tenim un punt en comú: conèixer en Carles Cuerva. Si ell vol, ja em farà fora i no et molestaré més amb les meves argumentacions. Ara bé, crec que hi tinc tot el dret!
Jordi Bonaventura Nonono,no em malinterpretis, res del què has dit m'ha molestat, al contrari, és un debat interessant i se n'ha de parlar.Però està bé que abans de començar-lo tothom posi les cartes sobre la taula i ens professi la fe que confessa.... Jo no et demanavaque defensesis la posició del teu partit enumerant les seves accions, per això ja puc anar a l'hemeroteca. (Igual com podria anar-hi a veure què s'ha dit en campanya i després no s'ha complert :P)Només volia que et qüestionessis si la discriminació positiva és realment "positiva". I en segon lloc, només remarcava l'evidència que en campanya es diuen moltes coses, totes d'elles boniques i idíl·liques però a l'hora de la veritat es queden en ben poc. I que igual que s'han usat les víctimes del terrorisme per guanyar vots, també ho fan amb les del masclisme.
Montserrat Capdevila Doncs jo estic convençuda que la discriminació positiva ... és realment "positiva", i el meu cas n'és l'exemple més clar. Si no hagués estat per l'oportunitat de les llistes paritàries, jo no hi hagués entrat mai, i no hagués tingut la possibilitat de fer i demostrar res del que estic fent... i l'altra cosa són les campanyes, que són períodes de febrada en què sembla que es jugui a veure qui la diu més grossa. Jo et parlo de la realitat quotidiana, de la que visc, veig i sento cada dia... i que encara em diu que les dones estan infravalorades, per cultura i per tradició, i en segons quins espais no representades. I per això una de les meves feines és treballar per posar en valor aquesta feina que fan i poden fer, aquest talent al qual feia referència en Carles, que sovint és ocult, amagat, invisible. L'hem de fer visible, i és des de la política (utilitzant campanyes com a instruments per fer-ho, encara que no t'agradi)
Montserrat Capdevila Per sensibilitzar la societat! Hem de posar de manifest per què les dones encara cobren menys que els homes pel mateix lloc de treball? Per què hi ha moltes professions en què estan subrepresentades? o bé per què no hi ha homes en d'altres professions? O ... é per què encara a casa el pes de les tasques domèstiques l'assumeixen majoritàriament les dones? Bé, són reflexions que encara hem de fer per conscienciar-nos i treballar per evitar les diferències, les desigualtats! Com? doncs des de la política, però també des de molts altres àmbits de la societat, i especialment des de la sensibilitat dels homes, que també s'haurien de preguntar per què les dones no volen o no fan determinades coses. Per això encara fa falta posar-ho en titulars a les campanyes electorals... encara que després el dia a dia costi.. tot i així et repto també a fer això que deies de les nostres campanyes i veure què s'ha acomplert, què no, i per què no?
Jordi Bonaventura Utilitzar campanyes no es sembla del tot incorrecte, sempre i quan siguin campanyes institucionals i no electorals :Pla solució de les llistes paritàries pot ser una eina, però ho ... és només a curt termini, i no soluciona el problema de fons.la solució només passa per un sistema educatiu amb cara i ulls, i que el pas de les generacions creï la consciència que un home val el mateix que una dona. qualsevol altra cosa és només posar pegats. i a títol personal, no t'hagués fet molta més il·lusió entrar a les llistes únicament per mèrits pròpis sense que ningú tingués en compte el teu sexe??
Montserrat Capdevila Com que jo no em dedicava a la política, ni se m'hagués passat pel cap. Segurament algun mèrit devia tenir que van pensar amb mi!
A partir d'aqui, es va engegar un debat constructiu molt interessant entre dos dels meus amics del facebook, amb el següent resultat:
Jordi Bonaventura Hi ha tants homes mancats de talent com dones mancades d'autoestima, de la mateixa manera que hi ha tantes dones mancades de talent com homes d'autoestima. prou de discriminació, ni positiva ni negativa!!al meu entendre la discriminació positiva no deixa de ser una hipocresia, penses que has de protegir a l'altre perquè el consideres inferior. si jo fos dona, em sentiria humiliat pel missatge que vols transmetre.
Montserrat Capdevila Doncs jo sóc dona i no mes'n sento, perquè sense oportunitat no hi ha possibilitat, i és un fet encara la desigualtat!
Jordi Bonaventura Cadascú té el seu caràcter i es pren les coses de forma diferent. jo no em referia a sentir-me humiliat pel proteccionisme, sinó pel fet que us estiguin utilitzant com a eina de campanya.
Montserrat Capdevila Doncs si no és en campanya quan. Es parla de les propostes per la igualtat, ja hem diràs quan? Si en la pràctica del dia a dia costa tant i s'oblida
Jordi Bonaventura I doncs? tu mateixa em dones la raó, de què serveix que es parli en campanya i després s'oblidi?? perquè saps perfectament que això és el que passarà, es prendran 4 mesures de cara a la galeria, o segurament ni tant sols això.tant per tant no cal parlar-ne, ens estalviem mentides, enganys i sentir-nos utilitzats.... el que falta per solventar aquest problema és anar a l'arrel. és una qüestió de cultura i educació, i això està clar que no interessa a cap dels que governin, no fos cas que algú pensi una mica massa.
Montserrat Capdevila Per part del PSC no s'oblida pas, en som militants i practicans quotidians, en el dia a dia. Et recordo els avenços duts a terme, no sense controvèrsia pels governs socialistes, tan a l'Estat com a Catalunya!
Jordi Bonaventura D'acord, ja m'ho has dit tot.però recorda'm aquests avenços, si us plau. els que hagin servit d'alguna cosa, eh.. la palla mediàtica i sensacionalista te la pots estalviar.
Vicenç Bacardit Garcia Així doncs, els autors de la campanya publicitària del PSC/PSOE a les europees deuen ser homes. o els mateixos del suc Don Simon.
Montserrat Capdevila Bé, doncs ja que em reptes, ho faig! Dir-te però que segurament no hi deus veure més enllà dels titulars de la premsa, però si mires en el teu entorn quotidià, veuràs que els homes ja gaudiu de 15 dies de permís de paternitat, hi ha una llei contra la violència que ampara les dones víctimes d'aquest fenòmen, els serveis adreçats a aquestes víctimes....., també els programes adreçats a dones qualificades perquè puguin accedir a llocs de direcció... de mica en mica, s'està convertint en una realitat. O bé la llei d'igualtat que a va fent que cada vegada hi hagi més dones al capdavant de les empreses, o si més no, als consells d'administració..., o les dones que treballant al camp no han constat mai perquè eren invisibles, a partir d'ajudes es normalitzen i passen a formar part del sistema laboral, o les dones que a l'ombra també formaven part de l'atenció a la dependència sense cap mena d'ajuda econòmica...Continuo?
Jordi Bonaventura Continua, si us plau...tot el que dius em sembla un despropòsit. des de quan ens hem de fixar en criteris de paritat enlloc de la qualificació individual independentment del fet que sigui home o dona. això pot fer que molt homes més qualificats que dones és quedin fora per criteris de paritat, i només és qüestió de temps que s'inverteixi la truita i ja no crec que et faci tanta gràcia. ... ara bé.. dir-te també que el meu entorn quotidià no són els consells d'administració, ni les multinacionals, ni res de tot això. i els titulars me'ls acostumo a passar bastant per alt...la llei de la violència hi ha de ser òbviament, però no la violència de gènere, sinó la violència en general. qui foti mal a qui sigui que el tanquin i a cagar. fer distincions només es deu a interessos populistes. la resta de coses de que parles són només arreglar injustícies que no haurien d'haver existit, per tant no cal que us en poseu la medalla.
Vicenç Bacardit Garcia Eps, estic amb el jordi. la primera discriminació és posar, per exemple, 20 homes i 20 dones podent escollir 40 persones. si tots som iguals i gaudim dels mateixos drets, la llei de la paritat és una "parida".
Montserrat Capdevila Reitero, sense l'oportunitat no hi ha la possibilitat de demostrar la capacitat...(o incapacitat) i per tant, sense oportunitat no hi ha possibilitat d'arribar a la paritat.
Montserrat Capdevila I no cal que vagis als consells d'administració, centenars d'entitats que estan copades pels homes perquè les dones no tenen l'oportunitat, perquè per elles mateixes tampoc no volen plantar batalla... i això del permís de paternitat és sensibilitat justament per la igualtat, perquè també els homes tinguin l'oportunitat de gaudir i compartir els primers moments de la vida dels fills on s'estableixen vincles fonamentals pel seu desenvolupament. també em dónes la raó amb això d'arreglar injustícies... i qui ho ha fet és qui governava, i no uns altres, que ho podien trobar injust com tu però no van fer res per canviar-ho! I això del 60-40 és bo perquè protegeix tant per una banda com per l'altra, tant els homes com les dones, així no n'hi ha cap que quedi exclòs, com ha passat al llarg de tants anys. ... Ho sento, però som el partit de la igualtat d'oportunitats... per tant, és la base de la nostra raó de ser. Sento que no us agradi ni ho compartiu!.
Jordi Bonaventura D'acord doncs, però si vols fer campanya fes-la de cara a un públic més receptiu. esteu sempre pensant en clau de partit, en cada paràgraf hi apareix la parauleta, jo us parlo de persona a persona.. sigueu independents d'una vegada i deixeu de banda els colors que defenseu!
Montserrat Capdevila No sé pas a quina parauleta et refereixes, però en tot cas ... és per convicció que parlo, de persona a persona, si et molesta ja no ho sé, en tot cas disculpa si alguna de les meves paraules ha t'ha ferit, no ho pretenia. Jo no estic fent campanya amb tu, estic rebatent les teves consideracions. Crec que aquest és un espai prou democràtic per poder-ho fer, també de persona a persona. I disculpa si t'ha molestat, reitero, no ho pretenia. En tot cas tenim un punt en comú: conèixer en Carles Cuerva. Si ell vol, ja em farà fora i no et molestaré més amb les meves argumentacions. Ara bé, crec que hi tinc tot el dret!
Jordi Bonaventura Nonono,no em malinterpretis, res del què has dit m'ha molestat, al contrari, és un debat interessant i se n'ha de parlar.Però està bé que abans de començar-lo tothom posi les cartes sobre la taula i ens professi la fe que confessa.... Jo no et demanavaque defensesis la posició del teu partit enumerant les seves accions, per això ja puc anar a l'hemeroteca. (Igual com podria anar-hi a veure què s'ha dit en campanya i després no s'ha complert :P)Només volia que et qüestionessis si la discriminació positiva és realment "positiva". I en segon lloc, només remarcava l'evidència que en campanya es diuen moltes coses, totes d'elles boniques i idíl·liques però a l'hora de la veritat es queden en ben poc. I que igual que s'han usat les víctimes del terrorisme per guanyar vots, també ho fan amb les del masclisme.
Montserrat Capdevila Doncs jo estic convençuda que la discriminació positiva ... és realment "positiva", i el meu cas n'és l'exemple més clar. Si no hagués estat per l'oportunitat de les llistes paritàries, jo no hi hagués entrat mai, i no hagués tingut la possibilitat de fer i demostrar res del que estic fent... i l'altra cosa són les campanyes, que són períodes de febrada en què sembla que es jugui a veure qui la diu més grossa. Jo et parlo de la realitat quotidiana, de la que visc, veig i sento cada dia... i que encara em diu que les dones estan infravalorades, per cultura i per tradició, i en segons quins espais no representades. I per això una de les meves feines és treballar per posar en valor aquesta feina que fan i poden fer, aquest talent al qual feia referència en Carles, que sovint és ocult, amagat, invisible. L'hem de fer visible, i és des de la política (utilitzant campanyes com a instruments per fer-ho, encara que no t'agradi)
Montserrat Capdevila Per sensibilitzar la societat! Hem de posar de manifest per què les dones encara cobren menys que els homes pel mateix lloc de treball? Per què hi ha moltes professions en què estan subrepresentades? o bé per què no hi ha homes en d'altres professions? O ... é per què encara a casa el pes de les tasques domèstiques l'assumeixen majoritàriament les dones? Bé, són reflexions que encara hem de fer per conscienciar-nos i treballar per evitar les diferències, les desigualtats! Com? doncs des de la política, però també des de molts altres àmbits de la societat, i especialment des de la sensibilitat dels homes, que també s'haurien de preguntar per què les dones no volen o no fan determinades coses. Per això encara fa falta posar-ho en titulars a les campanyes electorals... encara que després el dia a dia costi.. tot i així et repto també a fer això que deies de les nostres campanyes i veure què s'ha acomplert, què no, i per què no?
Jordi Bonaventura Utilitzar campanyes no es sembla del tot incorrecte, sempre i quan siguin campanyes institucionals i no electorals :Pla solució de les llistes paritàries pot ser una eina, però ho ... és només a curt termini, i no soluciona el problema de fons.la solució només passa per un sistema educatiu amb cara i ulls, i que el pas de les generacions creï la consciència que un home val el mateix que una dona. qualsevol altra cosa és només posar pegats. i a títol personal, no t'hagués fet molta més il·lusió entrar a les llistes únicament per mèrits pròpis sense que ningú tingués en compte el teu sexe??
Montserrat Capdevila Com que jo no em dedicava a la política, ni se m'hagués passat pel cap. Segurament algun mèrit devia tenir que van pensar amb mi!
dimecres, 20 de maig del 2009
Aquell, el “meu” arbre 21-05-09
L’altre dia em dirigia cap a casa i vaig decidir passar pel carrer del Portal, al costat de l’Escola Pia. A l’arribar vaig sentir curiositat per veure com era el pati de la meva antiga escola, i els canvis que havia tingut durant aquests últims anys. Certament, la imatge ha canviat i l’interior de ben segur, tot recordant els anys i anys que aquelles parets m’havien vist córrer perquè arribava tard o riure quan tocava (i quan no).
Arrel d’aquestes obres, es permetrà l’ampliació del citat carrer quan arriba a la Plaça Castells, i això ha suposat que el pati retrocedís uns metres endins, deixant fora un espai d’uns 2 metres de pati que esdevindran carrer. I es aquí on vaig trobar-me l’arbre, més ben dit l’Arbre, ara ja sense els seus companys plataners. Situat a la cantonada del patí, és un arbre de gran amplada, no sé el tipus perquè només recordo el gran tronc de color fosc a diferència dels plataners i pins que hi havia per allà a prop.
Veure’l em va fer pensar en la multitud de vegades que de petit havia jugat a prop, essent moltes vegades la “casa” en el pilla-pilla, les múltiples pilotes de futbol que tot xutant a porteria la punteria no acompanyava i es perdien al seu darrera o alguna baralla que l’arbre immunement havia presenciat. També, moltes partides de caniques davant seu amb els amics, alguns dels quals se n’ha perdut el contacte que les noves tecnologies han recuperat, o de ben segur algun enfadament i creuament de braços per què no es feia el que es volia, a més de ser un bon lloc per jugar al cuca amagar, més ben dit, per amagar-se.
Just darrera seu, el mur que toca el carrer del Portal, un gran dibuix mural del qual recordo unes muntanyes de Montserrat i dos nens, bé, un nen i una nena, que anaven acumulant rajos de pintura verds sota el nas en simulació de ... una entremaliadura que feia gràcia. Els dos nens, vestits amb la bata que havia portat de petit, ara els veia més baixets, més menuts, no els recordava pas així, però certament m’enrecordava d’ells.
Amb tot, l’arbre era el que més em cridà l’atenció ja que ara els infants i joves que juguen al patí no el poden “utilitzar” com en el seu temps vaig poder fer, encara que no sé si es sabria veure la utilitat. Com deia no recordo el tipus d’arbre per què no recordo haver mirat amunt per observar-lo, només jugar, córrer, riure i plorar. Quants records i experiències al voltant d’aquell ésser viu, i de ben segur no en seré l’únic que podria compartir aquest criteri.
Amb tot, quan després de tocar-lo marxava cap a casa, em vaig girar un moment i pensant que se’n farà. Trasllat? Tallat? Bé, no ho sé, però el seu futur no és el futur dels meus records que no es podran ni tallar ni traslladar, sinó que seran guardats fins que la ment ho permeti. Sensacions de calfred al veure’l sol tant a l’aproximar - me com al marxar, però no m’oblidava res allà, per què l’arbre seguia viu, al meu cap.
A vegades ens aferrem a objectes que ens porten records de grans i gloriosos moments, d’alegries i aventures, però no és necessari tenir-los per recordar, sinó mantenir viu el record, per què sinó podrem tenir l’objecte anys i anys guardat en un calaix...i al cap de tot aquest temps, quan la pols s’hi ha fet el seu imperi absolut, el trobem, el mirem, pensem si l’hem fet servir i per què serveix, i al veure que per res es dirigeix inequívocament a les escombraries.
Hi haurà moments molt importants a la vida que requereixen ser un objecte de record, com els naixements de fills, casaments, anar a viure junts, però és impossible i innecessari que tot record tingui un objecte. L’Arbre, el “meu” arbre, i de molts, no me l’emportaria a casa, ni que pogués en qüestió d’espai i mitjans tècnics, per què em faria perdre el valor dels records que em va fer revifar, i al final es convertirien en oblits ja que suposaria que l’arbre sempre m’ho recordaria. Mantenint la ment desperta els records es mantenen vius. I això és el que importa.
Arrel d’aquestes obres, es permetrà l’ampliació del citat carrer quan arriba a la Plaça Castells, i això ha suposat que el pati retrocedís uns metres endins, deixant fora un espai d’uns 2 metres de pati que esdevindran carrer. I es aquí on vaig trobar-me l’arbre, més ben dit l’Arbre, ara ja sense els seus companys plataners. Situat a la cantonada del patí, és un arbre de gran amplada, no sé el tipus perquè només recordo el gran tronc de color fosc a diferència dels plataners i pins que hi havia per allà a prop.
Veure’l em va fer pensar en la multitud de vegades que de petit havia jugat a prop, essent moltes vegades la “casa” en el pilla-pilla, les múltiples pilotes de futbol que tot xutant a porteria la punteria no acompanyava i es perdien al seu darrera o alguna baralla que l’arbre immunement havia presenciat. També, moltes partides de caniques davant seu amb els amics, alguns dels quals se n’ha perdut el contacte que les noves tecnologies han recuperat, o de ben segur algun enfadament i creuament de braços per què no es feia el que es volia, a més de ser un bon lloc per jugar al cuca amagar, més ben dit, per amagar-se.
Just darrera seu, el mur que toca el carrer del Portal, un gran dibuix mural del qual recordo unes muntanyes de Montserrat i dos nens, bé, un nen i una nena, que anaven acumulant rajos de pintura verds sota el nas en simulació de ... una entremaliadura que feia gràcia. Els dos nens, vestits amb la bata que havia portat de petit, ara els veia més baixets, més menuts, no els recordava pas així, però certament m’enrecordava d’ells.
Amb tot, l’arbre era el que més em cridà l’atenció ja que ara els infants i joves que juguen al patí no el poden “utilitzar” com en el seu temps vaig poder fer, encara que no sé si es sabria veure la utilitat. Com deia no recordo el tipus d’arbre per què no recordo haver mirat amunt per observar-lo, només jugar, córrer, riure i plorar. Quants records i experiències al voltant d’aquell ésser viu, i de ben segur no en seré l’únic que podria compartir aquest criteri.
Amb tot, quan després de tocar-lo marxava cap a casa, em vaig girar un moment i pensant que se’n farà. Trasllat? Tallat? Bé, no ho sé, però el seu futur no és el futur dels meus records que no es podran ni tallar ni traslladar, sinó que seran guardats fins que la ment ho permeti. Sensacions de calfred al veure’l sol tant a l’aproximar - me com al marxar, però no m’oblidava res allà, per què l’arbre seguia viu, al meu cap.
A vegades ens aferrem a objectes que ens porten records de grans i gloriosos moments, d’alegries i aventures, però no és necessari tenir-los per recordar, sinó mantenir viu el record, per què sinó podrem tenir l’objecte anys i anys guardat en un calaix...i al cap de tot aquest temps, quan la pols s’hi ha fet el seu imperi absolut, el trobem, el mirem, pensem si l’hem fet servir i per què serveix, i al veure que per res es dirigeix inequívocament a les escombraries.
Hi haurà moments molt importants a la vida que requereixen ser un objecte de record, com els naixements de fills, casaments, anar a viure junts, però és impossible i innecessari que tot record tingui un objecte. L’Arbre, el “meu” arbre, i de molts, no me l’emportaria a casa, ni que pogués en qüestió d’espai i mitjans tècnics, per què em faria perdre el valor dels records que em va fer revifar, i al final es convertirien en oblits ja que suposaria que l’arbre sempre m’ho recordaria. Mantenint la ment desperta els records es mantenen vius. I això és el que importa.
dijous, 7 de maig del 2009
IMAGINA'T -07/05/09-
Quantes vegades haurem dit aquesta paraula, en aquells moments on comencem a fer córrer la ment, la imaginació, i pensant i pensant trobem noves realitats que voldríem que fossin de veritat. Es diu que quan un és petit, aquests moments imaginatius són permanents (no confondre amb estats de “col·locació”), i dia rera dia els infants viuen la seva realitat propera a través de l’imaginació, on els arbres parlen, els animals no són menys, i els cotxes poden ser grans monstres.
Certament quan mica en mica ens fem grans, anem perdent aquest toc imaginatiu. Bé, les persones que es dediquen més a l’art, la cultura o el món de la publicitat tenen aquest instint més desenvolupat, però en general l’anem perdent, o més ben dit, no l’exercitem prou. Parar-se i mirar les formes dels núvols i esbrinar que són les formes que prenen, o jugar amb els números de les matrícules dels cotxes que circulen o estan aparcats són bons exercicis mentals, d’agitació de l’imaginació, que en definitiva ens manté més vius.
Però si tornem a la realitat, dir imagina’t és proposar un desig de futur, una proposta que ens agradaria que esdevingués palpable, però que no veiem que pugui ser, no és creïble ... o això pensem. La història ha estat immersa de nous invents que de ben segur han anat precedits d’un munt d’imagina’t. Sinó, fem-ne un breu resum. L’arribada de les màquines de vapor que feien la feina que anteriorment només es podia fer a mà; l’electricitat que era capaç d’enllumenar les ciutats, moure màquines i animar les cases. El telèfon que en el seu moment va permetre a la veu superar milers de quilòmetres de distància, però sobretot ha estat en el camp del transport on les revolucions han estat molt importants. Leonardo da Vinci ja imaginava que l’home podria volar, i nombrosos han estat els intents de l’home en poder aixecar el vol, però l’arribada de l’aviació va suposar un despegament cap als núvols que tot i que ara trobem ben normal en el seu moment va ser una revolució molt important.
Un altre cas el trobaríem en el ferrocarril, on la seva arribada sorprenia a grans i petits que trobaven increïble fer alguns trajectes dins de Catalunya en menys de 1 dia, el “dinar a Lleida i sopar a Barcelona”, que avui en dia és una realitat més que interioritzada.
Però no tot es fa tant realitat, sinó només cal fer un cop d’ull a les pel·lícules futuristes que parlaven que a partir de l’any 2000 l població humana viuria enmig de robots, essent tot dominat per aquests elements metàl·lics, que passarien de ser només joguines a piles a persones amb sentiments, amb veu,.... sinó fixar-se en “2001, Odissea a l’espai” i els protagonistes que hi participen. Seria l’exemple que la realitat no arriba a l’imaginació col·lectiva, però això no ens ha de fer caure en el buit imaginatiu, ja que de ben segur allò que imaginaven en aquella pel·lícula es farà algun dia realitat, però quan els avenços tecnològics ho permetin. Internet ha estat una gran revolució que 30 anys enrere no s’imaginava, i ara és quelcom totalment necessari pel funcionament del dia a dia de la nostre societat.
Amb més o menys intensitat, les aspiracions de la societat s’han anat fent realitat, però cal que aquestes siguin suficientment positives per tothom, i dic tothom, ja que en l’actual societat que tendeix a l’individualisme no és difícil trobar qui en suposada defensa de l’interès general és capaç de mentir o manipular per només un interès propi. I...si es treballès en beneficis comuns on tothom hi guanyés? Imagina’t!
Certament quan mica en mica ens fem grans, anem perdent aquest toc imaginatiu. Bé, les persones que es dediquen més a l’art, la cultura o el món de la publicitat tenen aquest instint més desenvolupat, però en general l’anem perdent, o més ben dit, no l’exercitem prou. Parar-se i mirar les formes dels núvols i esbrinar que són les formes que prenen, o jugar amb els números de les matrícules dels cotxes que circulen o estan aparcats són bons exercicis mentals, d’agitació de l’imaginació, que en definitiva ens manté més vius.
Però si tornem a la realitat, dir imagina’t és proposar un desig de futur, una proposta que ens agradaria que esdevingués palpable, però que no veiem que pugui ser, no és creïble ... o això pensem. La història ha estat immersa de nous invents que de ben segur han anat precedits d’un munt d’imagina’t. Sinó, fem-ne un breu resum. L’arribada de les màquines de vapor que feien la feina que anteriorment només es podia fer a mà; l’electricitat que era capaç d’enllumenar les ciutats, moure màquines i animar les cases. El telèfon que en el seu moment va permetre a la veu superar milers de quilòmetres de distància, però sobretot ha estat en el camp del transport on les revolucions han estat molt importants. Leonardo da Vinci ja imaginava que l’home podria volar, i nombrosos han estat els intents de l’home en poder aixecar el vol, però l’arribada de l’aviació va suposar un despegament cap als núvols que tot i que ara trobem ben normal en el seu moment va ser una revolució molt important.
Un altre cas el trobaríem en el ferrocarril, on la seva arribada sorprenia a grans i petits que trobaven increïble fer alguns trajectes dins de Catalunya en menys de 1 dia, el “dinar a Lleida i sopar a Barcelona”, que avui en dia és una realitat més que interioritzada.
Però no tot es fa tant realitat, sinó només cal fer un cop d’ull a les pel·lícules futuristes que parlaven que a partir de l’any 2000 l població humana viuria enmig de robots, essent tot dominat per aquests elements metàl·lics, que passarien de ser només joguines a piles a persones amb sentiments, amb veu,.... sinó fixar-se en “2001, Odissea a l’espai” i els protagonistes que hi participen. Seria l’exemple que la realitat no arriba a l’imaginació col·lectiva, però això no ens ha de fer caure en el buit imaginatiu, ja que de ben segur allò que imaginaven en aquella pel·lícula es farà algun dia realitat, però quan els avenços tecnològics ho permetin. Internet ha estat una gran revolució que 30 anys enrere no s’imaginava, i ara és quelcom totalment necessari pel funcionament del dia a dia de la nostre societat.
Amb més o menys intensitat, les aspiracions de la societat s’han anat fent realitat, però cal que aquestes siguin suficientment positives per tothom, i dic tothom, ja que en l’actual societat que tendeix a l’individualisme no és difícil trobar qui en suposada defensa de l’interès general és capaç de mentir o manipular per només un interès propi. I...si es treballès en beneficis comuns on tothom hi guanyés? Imagina’t!
diumenge, 3 de maig del 2009
Ara hi passen tots tres!
Fa alguns dies vaig poder passar per les obres que es feien al carrer del Vidre, al costat de l'Escola Escolàpies. Un certs records dels 2 anys que hi vaig estar, entre ells que llavors era més puntual... . Amb tot, i tornant al tema, les obres que comento són les que s'estan fent al carrer del vidre tot ampliant les voreres d'ambdós costats per tal de facilitar la circulació tant dels vehicles com dels vianants, sobretot d'aquests últims. Per què la foto?? Doncs com bé poso al títol, ARA hi passen els tres, quan abans l'amplada de vorera no ho permetia i això suposa uns equilibris que poden portar problemes de seguretat viària.
Es tracta d'una actuació inclosa dins les millores d'accessibilitat i seguretat al voltant dels centres educatius dins el Pograma "Camí Segur"; aquest programa ha possibilitat aquestes millores (com també en el cas del Ramon Castelltort amb el carrer Comarca, el Monalco amb les obres de l'Avinguda Andorra, el Mowgli amb l'ampliació de voreres i aparcament de bicicletes, i el sector oest -Pere Vives- amb el pas de vianants elevat, el Pont de l'Estadi), així com l'existència de certes expedicions en transport públic al matí que amb un monitor a bord recullen els nens per portar-los a l'escola. També s'hi ha afegit una tarifació especial per escolars que ha abaratit de manera important el cost del transport públic pels infants i joves. Però això continuarà amb el nou semàfor entre l'Avinguda Emili Vallès i Àngel Guimerà per facilitar l'accés més segur a la zona educativa del Pere Vives, que s'amplia amb l'escola bressol actualment en obres.
N'hi ha prou amb tot això? Cal fer més? Doncs sí, però, on?
UN PLE BLAU -30/04/09-
Aquest dimarts el ple municipal ha aprovat la modificació del reglament municipal que otorgava la potestat a l’alcalde de la creació de noves zones blaves. Aquesta potestat, havia estat otorgada a l’alcalde en un ple de fa poc menys de 4 anys, aprovat per unanimitat (és més, els portaveus de l’oposició alguns són els mateixos). Per què es va fer llavors? És de suposar que tothom entenia que el mecanisme de les zones blaves comporta un desgast polític, per què no és una cosa que agradi però necessària sí, de manera que era cosa del governant decidir la seva ubicació i nombre.
Alguns, ara que s’ha fet servir aquesta potestat, han titllat que això és antidemocràtic, de manera que aquest adjectiu seria aplicable a tots els que hi van votar a favor llavors a fer la modificació...llavors no era antidemocràtic per què ho votava el partit i ara sí que ho és per què no s’hi està d’acord? No he hagut de lluitar a una guerra, ni contra cap dictadura, però la paraula Democràcia en altres llocs tan buscada no pot utilitzar-se d’aquesta manera tan bruta només per què no obeeix els interessos propis...els interessos de partit més ben dit.
Les conseqüències d’aquesta aprovació són que la potestat per crear noves zones blaves és del ple municipal. Vist que els interessos dels partits de l’oposició, principalment del primer, han passat davant dels de la ciutat, serà molt difícil arribar a acords sobre aquest tema, ja que tant podrien treure places com demanar-ne 50 més, depenent de la demanda de cada grup. En un tema tant important per la ciutat com Igualada, de terme municipal petit, l’aparcament no hauria d’ésser tant manipulat, i menys mentint a la població quan existeix un estudi rigorós de tècnics; una de les coses que té la política és el fet que s’encarreguen multitud d’estudis per múltiples coses, i que la seva aplicació seria molt positiva per la ciutadania però que en un principi tindria un rebuig. Aquest rebuig, fa que molts alcaldes es tirin enrere, o el que és el mateix, es “caguin a les calces” i per por al desgast polític, a perdre les eleccions, no portin a terme reformes o actuacions que passat el temps es veu com la seva aplicació ha estat positiva o molt positiva. Igualada ja n’ha tingut d’alcaldes d’aquests, que deixaven la ciutat tranquil-la, dormint,...i passant dies i anys, que emprendre les reformes necessàries per la ciutat pot suposar problemes. I les ciutats necessiten gent que es mogui bé, que s’espavili sense anar a demanar caritats per què la ciutat se’n pot sortir si sap aprofitar els seus punts forts, i mica en mica els ha anat aprofitant, i els seguirà aprofitant per què la millor feina no es busca a fora, se la fa un mateix. I hi ha gent que només busca a fora allò que no sap com fer a dins, mostra de poca confiança en un mateix i en la ciutat.
Per últim, no tot bé sol, i una millor gestió de l’aparcament ha d’anar acompanyada d’altres mesures com millorar les voreres i fer-les accessibles (com ara es completarà la millora de l’accessibilitat a tota la vorera sud del Passeig Verdaguer, gràcies a un conveni amb la ONCE i el Ministeri d’Afers Socials), nous carrils bicicleta o la millora del transport públic tant urbà com interurbà. Tot forma part del mateix. Com sempre he dit, no és un tema flower power, sinó vagint mirant com cada vegada hi ha més cotxes (tot i que baixin vendes)que circulen pel carrer...on els posarem?
Alguns, ara que s’ha fet servir aquesta potestat, han titllat que això és antidemocràtic, de manera que aquest adjectiu seria aplicable a tots els que hi van votar a favor llavors a fer la modificació...llavors no era antidemocràtic per què ho votava el partit i ara sí que ho és per què no s’hi està d’acord? No he hagut de lluitar a una guerra, ni contra cap dictadura, però la paraula Democràcia en altres llocs tan buscada no pot utilitzar-se d’aquesta manera tan bruta només per què no obeeix els interessos propis...els interessos de partit més ben dit.
Les conseqüències d’aquesta aprovació són que la potestat per crear noves zones blaves és del ple municipal. Vist que els interessos dels partits de l’oposició, principalment del primer, han passat davant dels de la ciutat, serà molt difícil arribar a acords sobre aquest tema, ja que tant podrien treure places com demanar-ne 50 més, depenent de la demanda de cada grup. En un tema tant important per la ciutat com Igualada, de terme municipal petit, l’aparcament no hauria d’ésser tant manipulat, i menys mentint a la població quan existeix un estudi rigorós de tècnics; una de les coses que té la política és el fet que s’encarreguen multitud d’estudis per múltiples coses, i que la seva aplicació seria molt positiva per la ciutadania però que en un principi tindria un rebuig. Aquest rebuig, fa que molts alcaldes es tirin enrere, o el que és el mateix, es “caguin a les calces” i per por al desgast polític, a perdre les eleccions, no portin a terme reformes o actuacions que passat el temps es veu com la seva aplicació ha estat positiva o molt positiva. Igualada ja n’ha tingut d’alcaldes d’aquests, que deixaven la ciutat tranquil-la, dormint,...i passant dies i anys, que emprendre les reformes necessàries per la ciutat pot suposar problemes. I les ciutats necessiten gent que es mogui bé, que s’espavili sense anar a demanar caritats per què la ciutat se’n pot sortir si sap aprofitar els seus punts forts, i mica en mica els ha anat aprofitant, i els seguirà aprofitant per què la millor feina no es busca a fora, se la fa un mateix. I hi ha gent que només busca a fora allò que no sap com fer a dins, mostra de poca confiança en un mateix i en la ciutat.
Per últim, no tot bé sol, i una millor gestió de l’aparcament ha d’anar acompanyada d’altres mesures com millorar les voreres i fer-les accessibles (com ara es completarà la millora de l’accessibilitat a tota la vorera sud del Passeig Verdaguer, gràcies a un conveni amb la ONCE i el Ministeri d’Afers Socials), nous carrils bicicleta o la millora del transport públic tant urbà com interurbà. Tot forma part del mateix. Com sempre he dit, no és un tema flower power, sinó vagint mirant com cada vegada hi ha més cotxes (tot i que baixin vendes)que circulen pel carrer...on els posarem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)