Aquesta setmana el Parlament de Catalunya debatrà sobre donar pas a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que busca prohibir les “corridas de toros” a Catalunya, i evidentment ha estat un tema que està generant un cert debat insuflat mediàticament.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
dimarts 22 de desembre de 2009
dilluns 14 de desembre de 2009
30 anys -11/12/09-
No és la meva edat, però de ben segur algú deu celebrar el seu trentè aniversari aquest any, deixant el dos endarrera per donar pas al tres. 30 anys són els que compleixen els ajuntaments democràtics d’aquest país, que tingueren el seu naixement amb les eleccions municipals de 1979 on de nou el poble va poder escollir mitjançant el seu vot a les urnes els seus representants polítics més pròxims, l’alcalde i regidors dels consistoris.
D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.
En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.
Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.
D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.
En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.
Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.
divendres 4 de desembre de 2009
TC i Estatutari -03/12/09-
ls viatges en transport públic et permeten llegir llibres o premsa, trucar per telèfon, avançar feina amb l’ordinador (portàtil) i també xerrar tranquil·lament amb el teu company de trajecte (perquè en general els seients van de 2 en 2). Bé, tornant dilluns de la feina em vaig trobar amb un amic que de tant en tant ens trobem al bus, i debatim sobretot de patrimoni històric, perquè ell n’és un ferm activista de la seva defensa. Així, si no feia gaire em recordava que el barri del Rec d’Igualada té un alt valor arquitectònic, dilluns li explicava la iniciativa del REC.0, on les botigues han donat vida efímerament als antics espais de les adoberies. Certament, aquesta fira, l’arribada del Museu de la Premsa de Catalunya a la fàbrica de La Cotonera, i la rehabilitació del barri de Sant Agustí, són mostres que la ciutat avança, tant per iniciativa pública com per privada, la ciutat es mou.
Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.
Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.
No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.
Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.
Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.
Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.
No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.
Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.
dijous 22 d’octubre de 2009
Pacte Nacional d’Infraestructures. Ara va de debò
Divendres passat el nostre país va veure com es signava el Pacte Nacional d’Infraestructures, el full de ruta del nostre país en matèria dels projectes de xarxa ferroviària, viària, energia, aigua, agricultura, residus i telecomunicacions. El govern ja porta engegats varis grans pactes de país, com el d’Educació, el d’Innovació, el d’Immigració, l’Acord estratègic i ara el Pacte d’Infraestructures. Una nova actitud i perspectiva del país, on es pensa en el global del país tenint un model clar del futur.
El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).
Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.
Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.
El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).
Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.
Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.
dijous 8 d’octubre de 2009
Des de l’altra banda del riu Anoia, a Montbui, es pot veure el perfil de la zona del Rec d’Igualada, la seva primera zona industrial dedicada en exclusivitat a l’adob de les pells. Una indústria que amb molts anys d’història ha anat marcant el nostre territori, però sobretot amb la industrialització del segle XIX i l’aparició dels vapors aquesta indústria es transformà tecnològicament, a més d’estendre’s per la ciutat (com ho mostren les múltiples xemeneies que resten) i diversificar-se cap a nous sectors com el tèxtil. Amb tot, del perfil que es veu des d’aquesta banda en destaca un edifici majestuós, sobri, que s’alça darrera d’una indústria més recentment construïda. Es tracta de la Igualadina Cotonera, edifici d’estil manxesterià (segle XIX) i que fou la primera indústria d’Igualada que funcionà amb màquina de vapor (per això també té el nom de Vapor Vell); el nom de manxesterià prové del seu estil arquitectònic semblant a les indústries cotoneres del Regne Unit de llavors. La clau del tema és el fet que aquest edifici és la mostra d’aquest estil
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.
A 1 metre d'alçada -01/10/09-
Un dels actes de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura va ser la presentació
del Pla de Seguretat Viària d’Igualada, on es feia un recull de les dades referents a la seguretat vial a la ciutat (número de vehicles, accidents, víctimes...), fent-ne una anàlisi per edats i causes; destaca, per exemple, que en la majoria d’accidents està implicat un cotxe i que el 66% d’atropellaments es dóna fora dels passos de vianants senyalitzats, a més que per edats els joves tenen més accidents en proporció al volum de població que són. Amb tot, cal destacar que el nombre d’accidents ha anat baixant, tot i que cada dia hi ha més cotxes alcarrer circulant. Un cop feta l’anàlisi, es marca la fita del 2012 per reduir els accidents un 25% respecte els del 2007, i això a través de diverses mesures com són una major formació als infants i joves, millora de la senyalització viària, reforma d’algunes interseccions (punts on hi ha més accidents), com també la millora dels itineraris peatonals i en bicicleta.
Entre les accions destacaria una de les línies d’actuació, que és la continuació del programa Camí Segur, amb l’objectiu que es pugui anar als centres escolars a peu evitant els tradicionals embussos i estacionaments il·legals a les hores punta propers a les escoles, amb els conseqüents perills per als mateixos escolars com pel
funcionament del trànsit de la ciutat. Anar a peu a l’escola des de casa suposa donar una major autonomia als infants, alhora que es converteix en un passeig matiner per la ciutat i es dóna un entorn de més tranquillitat al voltant de les escoles. En aquesta línia, ja s’han emprès algunes actuacions, com és l’ampliació de la vorera del carrer Comarca al costat del CEIP Ramon Castelltort i els semàfors que regulen la cruïlla propera, l’ampliació de voreres al carrer del Vidre al costat de les Escolàpies, o també la cruïlla propera a l’escola Monalco. Però no només a peu, sinó que també existeix una tarificació especial per infants al transport públic
(una específica a Igualada i la targeta T-12), per tal que també sigui una alternativa al cotxe. Amb tot, els camins segurs no només és el voltant de les escoles, sinó també els itineraris per arribar-hi, i això queda més lluny de l’escola. En el cas del CEIP Ramon Castelltort la reforma del carrer Comarca ha servit per consolidar el carrer com a via d’accés a peu segura a l’escola, ja que les àmplies voreres i senyalització semafòrica ho permeten. Per què? Per saber-ho t’has de situar a l’alçada dels infants, a 1 metre del terra aproximadament, i comprovar que es veu; a aquesta alçada els cotxes són bastant més grans, a més que tapen el camp de visió (que a més en el cas dels infants és encara més reduït) i per tant obliguen els infants a treure el cap per poder veure si ve algun cotxe. Per tant, necessiten voreres que a l’arribar a les cruïlles els permetin veure bé si arriba un cotxe; en això ja s’hi ha actuat en alguns carrers com els citats, o l’avinguda Andorra i el carrer de Sant Magí, però encara resten alguns carrers per anar transformant en espais més agradables per tal que els infants s’hi sentin còmodes al passar cap a l’escola i els pares reconeixin aquell espai com a segur
i així poder-s’hi desplaçar. En certa manera, es tracta de recuperar l’espai que hem perdut al carrer com a punt de trobada entre persones que en alguns pobles encara es conserva; no confondre amb tornar enrere, al passat sense cotxes a la ciutat, sinó una millor utilització. Un exemple del resultat del model antiquat, que mica en mica es va canviant, és el fet que els infants no juguen al carrer, ja sigui perquè tenen por ells mateixos o perquè els pares no els deixen per la massiva presència de cotxes, de manera que només poden jugar als parcs, tancats, controlats. Però com dic, en alguns punts comença a canviar, i ja he pogut veure infants jugant a pilota amb l’avi al carrer de Sant Magí, un espai peatonal lliure de cotxes (excepte els dels garatges); potser un altre dia serà el jugar al “pilla-pilla”, però no a un parc, sinó davant de casa. El carrer va
recuperant vida, humanitat, en definitiva, ciutat.
del Pla de Seguretat Viària d’Igualada, on es feia un recull de les dades referents a la seguretat vial a la ciutat (número de vehicles, accidents, víctimes...), fent-ne una anàlisi per edats i causes; destaca, per exemple, que en la majoria d’accidents està implicat un cotxe i que el 66% d’atropellaments es dóna fora dels passos de vianants senyalitzats, a més que per edats els joves tenen més accidents en proporció al volum de població que són. Amb tot, cal destacar que el nombre d’accidents ha anat baixant, tot i que cada dia hi ha més cotxes alcarrer circulant. Un cop feta l’anàlisi, es marca la fita del 2012 per reduir els accidents un 25% respecte els del 2007, i això a través de diverses mesures com són una major formació als infants i joves, millora de la senyalització viària, reforma d’algunes interseccions (punts on hi ha més accidents), com també la millora dels itineraris peatonals i en bicicleta.
Entre les accions destacaria una de les línies d’actuació, que és la continuació del programa Camí Segur, amb l’objectiu que es pugui anar als centres escolars a peu evitant els tradicionals embussos i estacionaments il·legals a les hores punta propers a les escoles, amb els conseqüents perills per als mateixos escolars com pel
funcionament del trànsit de la ciutat. Anar a peu a l’escola des de casa suposa donar una major autonomia als infants, alhora que es converteix en un passeig matiner per la ciutat i es dóna un entorn de més tranquillitat al voltant de les escoles. En aquesta línia, ja s’han emprès algunes actuacions, com és l’ampliació de la vorera del carrer Comarca al costat del CEIP Ramon Castelltort i els semàfors que regulen la cruïlla propera, l’ampliació de voreres al carrer del Vidre al costat de les Escolàpies, o també la cruïlla propera a l’escola Monalco. Però no només a peu, sinó que també existeix una tarificació especial per infants al transport públic
(una específica a Igualada i la targeta T-12), per tal que també sigui una alternativa al cotxe. Amb tot, els camins segurs no només és el voltant de les escoles, sinó també els itineraris per arribar-hi, i això queda més lluny de l’escola. En el cas del CEIP Ramon Castelltort la reforma del carrer Comarca ha servit per consolidar el carrer com a via d’accés a peu segura a l’escola, ja que les àmplies voreres i senyalització semafòrica ho permeten. Per què? Per saber-ho t’has de situar a l’alçada dels infants, a 1 metre del terra aproximadament, i comprovar que es veu; a aquesta alçada els cotxes són bastant més grans, a més que tapen el camp de visió (que a més en el cas dels infants és encara més reduït) i per tant obliguen els infants a treure el cap per poder veure si ve algun cotxe. Per tant, necessiten voreres que a l’arribar a les cruïlles els permetin veure bé si arriba un cotxe; en això ja s’hi ha actuat en alguns carrers com els citats, o l’avinguda Andorra i el carrer de Sant Magí, però encara resten alguns carrers per anar transformant en espais més agradables per tal que els infants s’hi sentin còmodes al passar cap a l’escola i els pares reconeixin aquell espai com a segur
i així poder-s’hi desplaçar. En certa manera, es tracta de recuperar l’espai que hem perdut al carrer com a punt de trobada entre persones que en alguns pobles encara es conserva; no confondre amb tornar enrere, al passat sense cotxes a la ciutat, sinó una millor utilització. Un exemple del resultat del model antiquat, que mica en mica es va canviant, és el fet que els infants no juguen al carrer, ja sigui perquè tenen por ells mateixos o perquè els pares no els deixen per la massiva presència de cotxes, de manera que només poden jugar als parcs, tancats, controlats. Però com dic, en alguns punts comença a canviar, i ja he pogut veure infants jugant a pilota amb l’avi al carrer de Sant Magí, un espai peatonal lliure de cotxes (excepte els dels garatges); potser un altre dia serà el jugar al “pilla-pilla”, però no a un parc, sinó davant de casa. El carrer va
recuperant vida, humanitat, en definitiva, ciutat.
dimarts 29 de setembre de 2009
50-20-30 -24/09/09-
Aquestes xifres no corresponen a les mesures d’una persona, ni és la combinació guanyadora d’algun joc d’atzar, ni una posició de joc d’esport. No. Aquests números són temps, concretament minuts. O si especifiquem més, minuts de transport en autobús. Doncs sí, es tracta del temps utilitzat per un autobús que surti d’Igualada a les 7.00 del matí i que passant pels pobles (és a dir, Castellolí, el Bruc, Collbató, Esparreguera i Abrera) arriba a Barcelona.
Detallant una mica més, els primers 50 minuts de trajecte corresponen al tram just dels pobles, entre Igualada i Abrera, on l’important quantitat de parades apropa el servei al territori, però per als provinents d’Igualada ens allunya de Barcelona. Aquest tram és el que el servei directe que surt a la mateixa hora estalvia als seus usuaris, ja que el redueix a menys de la meitat. Els següents 20 minuts corresponen al tram entre Abrera i l’entrada a Barcelona (poc abans de convertir-se en Ronda Litoral), on ja comencen a arribar cotxes i camions (autobusos també, però menys) i entre tots es va omplint la carretera com si fos una fàbrica de conserves i es van posant sardines a la llauna... fins que la llauna queda plena. Això passa als següents 30 minuts, on una gran processó de vehicles es van dirigint cap a la ciutat comtal, a una velocitat que fa impensable arribar al límit dels 80 km/h. Això sí, comencem a comptar les persones que hi ha dins els cotxes, i.... 1 persona en la majoria de cops, 2 alguna vegada i 3 ja és infreqüent; segurament si es compartís cotxe les xifres de vehicles baixarien a la meitat o a un terç, per tant menys congestió (i nosaltres més ràpids!). I un cop arribats la història es pot allargar 20 o 30 minuts més segons on vagis. I després es sorprenen els companys de feina que els llibres “es devorin”... amb el temps disponible dóna per molt. Si hagués agafat el directe en 60 minuts ja estaria a Barcelona, però com he arribat tard a l’estació ja havia marxat ple.
Aquesta història de ben segur la compartirien moltes persones, inclús generacions, perquè la necessitat d’anar a Barcelona, ja sigui per estudis, feina o simplement oci, ha estat una constant en el temps. El servei ha anat millorant, ja sigui amb la integració tarifària que va abaixar els preus del transport (a més de facilitar el transbord gratuït amb altres mitjans de transport), algunes noves expedicions i/o el canvi cap a vehicles més còmodes i confortables (i més grans alguns). Amb tot, la població creix curs escolar rera curs escolar, i si bé això que comento ha passat la primera setmana oficial de tornada a l’escola, mica en mica s’anirà ajustant l’oferta a la demanda. O així espero.
Però, si entrem de fons en el tema, què podem fer per anar més ràpids a Barcelona? Dels dos serveis que tenim en l’actualitat, el carrilet es descarta pel temps però l’autobús no, sobretot el directe. Ara bé, els temps que he dit es poden millorar en un futur? Sí, arribar en tren en menys de 50 minuts serà possible gràcies a l’Eix Transversal Ferroviari, una infraestructura que ja ha iniciat el seu camí amb la reserva de terrenys. Però mentre aquesta potent línia, el Tren Gran que es va deixar perdre fa més de 100 anys, arriba hi ha d’haver alguna solució... i hi és, en dos aspectes. Un primer, l’augment de serveis directes, previst al Pla de Transports de Viatgers de Catalunya 2008-2012 per primer cop, i un segon aspecte seria la construcció del carril Bus-VAO a la B-23, que reduiria de manera important el temps d’entrada a Barcelona a les hores punta; aquest últim ja disposa d’estudis informatius que estan en consultes amb els ajuntaments per on passarà la nova infraestructura. Plans i projectes que ens auguren un futur millor que l’actual, ens esperancen que si hi ha voluntat per moure les coses aquestes es mouen, encara que algunes tardin més del que voldríem en fer-se realitat.
Tot i el temps utilitzat, el fet que aquest el pugui “utilitzar” (llegint, trucant, escrivint o descansant) permet aprofitar-lo, a diferència de si anés en cotxe, on el temps seria una conducció estressant de pas de tortuga. Qüestió de valoracions.
Detallant una mica més, els primers 50 minuts de trajecte corresponen al tram just dels pobles, entre Igualada i Abrera, on l’important quantitat de parades apropa el servei al territori, però per als provinents d’Igualada ens allunya de Barcelona. Aquest tram és el que el servei directe que surt a la mateixa hora estalvia als seus usuaris, ja que el redueix a menys de la meitat. Els següents 20 minuts corresponen al tram entre Abrera i l’entrada a Barcelona (poc abans de convertir-se en Ronda Litoral), on ja comencen a arribar cotxes i camions (autobusos també, però menys) i entre tots es va omplint la carretera com si fos una fàbrica de conserves i es van posant sardines a la llauna... fins que la llauna queda plena. Això passa als següents 30 minuts, on una gran processó de vehicles es van dirigint cap a la ciutat comtal, a una velocitat que fa impensable arribar al límit dels 80 km/h. Això sí, comencem a comptar les persones que hi ha dins els cotxes, i.... 1 persona en la majoria de cops, 2 alguna vegada i 3 ja és infreqüent; segurament si es compartís cotxe les xifres de vehicles baixarien a la meitat o a un terç, per tant menys congestió (i nosaltres més ràpids!). I un cop arribats la història es pot allargar 20 o 30 minuts més segons on vagis. I després es sorprenen els companys de feina que els llibres “es devorin”... amb el temps disponible dóna per molt. Si hagués agafat el directe en 60 minuts ja estaria a Barcelona, però com he arribat tard a l’estació ja havia marxat ple.
Aquesta història de ben segur la compartirien moltes persones, inclús generacions, perquè la necessitat d’anar a Barcelona, ja sigui per estudis, feina o simplement oci, ha estat una constant en el temps. El servei ha anat millorant, ja sigui amb la integració tarifària que va abaixar els preus del transport (a més de facilitar el transbord gratuït amb altres mitjans de transport), algunes noves expedicions i/o el canvi cap a vehicles més còmodes i confortables (i més grans alguns). Amb tot, la població creix curs escolar rera curs escolar, i si bé això que comento ha passat la primera setmana oficial de tornada a l’escola, mica en mica s’anirà ajustant l’oferta a la demanda. O així espero.
Però, si entrem de fons en el tema, què podem fer per anar més ràpids a Barcelona? Dels dos serveis que tenim en l’actualitat, el carrilet es descarta pel temps però l’autobús no, sobretot el directe. Ara bé, els temps que he dit es poden millorar en un futur? Sí, arribar en tren en menys de 50 minuts serà possible gràcies a l’Eix Transversal Ferroviari, una infraestructura que ja ha iniciat el seu camí amb la reserva de terrenys. Però mentre aquesta potent línia, el Tren Gran que es va deixar perdre fa més de 100 anys, arriba hi ha d’haver alguna solució... i hi és, en dos aspectes. Un primer, l’augment de serveis directes, previst al Pla de Transports de Viatgers de Catalunya 2008-2012 per primer cop, i un segon aspecte seria la construcció del carril Bus-VAO a la B-23, que reduiria de manera important el temps d’entrada a Barcelona a les hores punta; aquest últim ja disposa d’estudis informatius que estan en consultes amb els ajuntaments per on passarà la nova infraestructura. Plans i projectes que ens auguren un futur millor que l’actual, ens esperancen que si hi ha voluntat per moure les coses aquestes es mouen, encara que algunes tardin més del que voldríem en fer-se realitat.
Tot i el temps utilitzat, el fet que aquest el pugui “utilitzar” (llegint, trucant, escrivint o descansant) permet aprofitar-lo, a diferència de si anés en cotxe, on el temps seria una conducció estressant de pas de tortuga. Qüestió de valoracions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
