Pacte Nacional d’Infraestructures. Ara va de debò

Divendres passat el nostre país va veure com es signava el Pacte Nacional d’Infraestructures, el full de ruta del nostre país en matèria dels projectes de xarxa ferroviària, viària, energia, aigua, agricultura, residus i telecomunicacions. El govern ja porta engegats varis grans pactes de país, com el d’Educació, el d’Innovació, el d’Immigració, l’Acord estratègic i ara el Pacte d’Infraestructures. Una nova actitud i perspectiva del país, on es pensa en el global del país tenint un model clar del futur.

El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).

Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.

Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.

Des de l’altra banda del riu Anoia, a Montbui, es pot veure el perfil de la zona del Rec d’Igualada, la seva primera zona industrial dedicada en exclusivitat a l’adob de les pells. Una indústria que amb molts anys d’història ha anat marcant el nostre territori, però sobretot amb la industrialització del segle XIX i l’aparició dels vapors aquesta indústria es transformà tecnològicament, a més d’estendre’s per la ciutat (com ho mostren les múltiples xemeneies que resten) i diversificar-se cap a nous sectors com el tèxtil. Amb tot, del perfil que es veu des d’aquesta banda en destaca un edifici majestuós, sobri, que s’alça darrera d’una indústria més recentment construïda. Es tracta de la Igualadina Cotonera, edifici d’estil manxesterià (segle XIX) i que fou la primera indústria d’Igualada que funcionà amb màquina de vapor (per això també té el nom de Vapor Vell); el nom de manxesterià prové del seu estil arquitectònic semblant a les indústries cotoneres del Regne Unit de llavors. La clau del tema és el fet que aquest edifici és la mostra d’aquest estil
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.

A 1 metre d'alçada -01/10/09-

Un dels actes de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura va ser la presentació
del Pla de Seguretat Viària d’Igualada, on es feia un recull de les dades referents a la seguretat vial a la ciutat (número de vehicles, accidents, víctimes...), fent-ne una anàlisi per edats i causes; destaca, per exemple, que en la majoria d’accidents està implicat un cotxe i que el 66% d’atropellaments es dóna fora dels passos de vianants senyalitzats, a més que per edats els joves tenen més accidents en proporció al volum de població que són. Amb tot, cal destacar que el nombre d’accidents ha anat baixant, tot i que cada dia hi ha més cotxes alcarrer circulant. Un cop feta l’anàlisi, es marca la fita del 2012 per reduir els accidents un 25% respecte els del 2007, i això a través de diverses mesures com són una major formació als infants i joves, millora de la senyalització viària, reforma d’algunes interseccions (punts on hi ha més accidents), com també la millora dels itineraris peatonals i en bicicleta.
Entre les accions destacaria una de les línies d’actuació, que és la continuació del programa Camí Segur, amb l’objectiu que es pugui anar als centres escolars a peu evitant els tradicionals embussos i estacionaments il·legals a les hores punta propers a les escoles, amb els conseqüents perills per als mateixos escolars com pel
funcionament del trànsit de la ciutat. Anar a peu a l’escola des de casa suposa donar una major autonomia als infants, alhora que es converteix en un passeig matiner per la ciutat i es dóna un entorn de més tranquillitat al voltant de les escoles. En aquesta línia, ja s’han emprès algunes actuacions, com és l’ampliació de la vorera del carrer Comarca al costat del CEIP Ramon Castelltort i els semàfors que regulen la cruïlla propera, l’ampliació de voreres al carrer del Vidre al costat de les Escolàpies, o també la cruïlla propera a l’escola Monalco. Però no només a peu, sinó que també existeix una tarificació especial per infants al transport públic
(una específica a Igualada i la targeta T-12), per tal que també sigui una alternativa al cotxe. Amb tot, els camins segurs no només és el voltant de les escoles, sinó també els itineraris per arribar-hi, i això queda més lluny de l’escola. En el cas del CEIP Ramon Castelltort la reforma del carrer Comarca ha servit per consolidar el carrer com a via d’accés a peu segura a l’escola, ja que les àmplies voreres i senyalització semafòrica ho permeten. Per què? Per saber-ho t’has de situar a l’alçada dels infants, a 1 metre del terra aproximadament, i comprovar que es veu; a aquesta alçada els cotxes són bastant més grans, a més que tapen el camp de visió (que a més en el cas dels infants és encara més reduït) i per tant obliguen els infants a treure el cap per poder veure si ve algun cotxe. Per tant, necessiten voreres que a l’arribar a les cruïlles els permetin veure bé si arriba un cotxe; en això ja s’hi ha actuat en alguns carrers com els citats, o l’avinguda Andorra i el carrer de Sant Magí, però encara resten alguns carrers per anar transformant en espais més agradables per tal que els infants s’hi sentin còmodes al passar cap a l’escola i els pares reconeixin aquell espai com a segur
i així poder-s’hi desplaçar. En certa manera, es tracta de recuperar l’espai que hem perdut al carrer com a punt de trobada entre persones que en alguns pobles encara es conserva; no confondre amb tornar enrere, al passat sense cotxes a la ciutat, sinó una millor utilització. Un exemple del resultat del model antiquat, que mica en mica es va canviant, és el fet que els infants no juguen al carrer, ja sigui perquè tenen por ells mateixos o perquè els pares no els deixen per la massiva presència de cotxes, de manera que només poden jugar als parcs, tancats, controlats. Però com dic, en alguns punts comença a canviar, i ja he pogut veure infants jugant a pilota amb l’avi al carrer de Sant Magí, un espai peatonal lliure de cotxes (excepte els dels garatges); potser un altre dia serà el jugar al “pilla-pilla”, però no a un parc, sinó davant de casa. El carrer va
recuperant vida, humanitat, en definitiva, ciutat.

50-20-30 -24/09/09-

Aquestes xifres no corresponen a les mesures d’una persona, ni és la combinació guanyadora d’algun joc d’atzar, ni una posició de joc d’esport. No. Aquests números són temps, concretament minuts. O si especifiquem més, minuts de transport en autobús. Doncs sí, es tracta del temps utilitzat per un autobús que surti d’Igualada a les 7.00 del matí i que passant pels pobles (és a dir, Castellolí, el Bruc, Collbató, Esparreguera i Abrera) arriba a Barcelona.

Detallant una mica més, els primers 50 minuts de trajecte corresponen al tram just dels pobles, entre Igualada i Abrera, on l’important quantitat de parades apropa el servei al territori, però per als provinents d’Igualada ens allunya de Barcelona. Aquest tram és el que el servei directe que surt a la mateixa hora estalvia als seus usuaris, ja que el redueix a menys de la meitat. Els següents 20 minuts corresponen al tram entre Abrera i l’entrada a Barcelona (poc abans de convertir-se en Ronda Litoral), on ja comencen a arribar cotxes i camions (autobusos també, però menys) i entre tots es va omplint la carretera com si fos una fàbrica de conserves i es van posant sardines a la llauna... fins que la llauna queda plena. Això passa als següents 30 minuts, on una gran processó de vehicles es van dirigint cap a la ciutat comtal, a una velocitat que fa impensable arribar al límit dels 80 km/h. Això sí, comencem a comptar les persones que hi ha dins els cotxes, i.... 1 persona en la majoria de cops, 2 alguna vegada i 3 ja és infreqüent; segurament si es compartís cotxe les xifres de vehicles baixarien a la meitat o a un terç, per tant menys congestió (i nosaltres més ràpids!). I un cop arribats la història es pot allargar 20 o 30 minuts més segons on vagis. I després es sorprenen els companys de feina que els llibres “es devorin”... amb el temps disponible dóna per molt. Si hagués agafat el directe en 60 minuts ja estaria a Barcelona, però com he arribat tard a l’estació ja havia marxat ple.
Aquesta història de ben segur la compartirien moltes persones, inclús generacions, perquè la necessitat d’anar a Barcelona, ja sigui per estudis, feina o simplement oci, ha estat una constant en el temps. El servei ha anat millorant, ja sigui amb la integració tarifària que va abaixar els preus del transport (a més de facilitar el transbord gratuït amb altres mitjans de transport), algunes noves expedicions i/o el canvi cap a vehicles més còmodes i confortables (i més grans alguns). Amb tot, la població creix curs escolar rera curs escolar, i si bé això que comento ha passat la primera setmana oficial de tornada a l’escola, mica en mica s’anirà ajustant l’oferta a la demanda. O així espero.

Però, si entrem de fons en el tema, què podem fer per anar més ràpids a Barcelona? Dels dos serveis que tenim en l’actualitat, el carrilet es descarta pel temps però l’autobús no, sobretot el directe. Ara bé, els temps que he dit es poden millorar en un futur? Sí, arribar en tren en menys de 50 minuts serà possible gràcies a l’Eix Transversal Ferroviari, una infraestructura que ja ha iniciat el seu camí amb la reserva de terrenys. Però mentre aquesta potent línia, el Tren Gran que es va deixar perdre fa més de 100 anys, arriba hi ha d’haver alguna solució... i hi és, en dos aspectes. Un primer, l’augment de serveis directes, previst al Pla de Transports de Viatgers de Catalunya 2008-2012 per primer cop, i un segon aspecte seria la construcció del carril Bus-VAO a la B-23, que reduiria de manera important el temps d’entrada a Barcelona a les hores punta; aquest últim ja disposa d’estudis informatius que estan en consultes amb els ajuntaments per on passarà la nova infraestructura. Plans i projectes que ens auguren un futur millor que l’actual, ens esperancen que si hi ha voluntat per moure les coses aquestes es mouen, encara que algunes tardin més del que voldríem en fer-se realitat.

Tot i el temps utilitzat, el fet que aquest el pugui “utilitzar” (llegint, trucant, escrivint o descansant) permet aprofitar-lo, a diferència de si anés en cotxe, on el temps seria una conducció estressant de pas de tortuga. Qüestió de valoracions.

Democràcia a mida pròpia -17/09/09-

Aquests dies el tema del referèndum a Arenys ha omplert pàgines i hores als mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals i telemàtics. La “participació” dels tribunals, una manifestació falangista enmig d’una mar d’independentistes, la jornada festiva organitzada al voltant de l’acte i els resultats amb un 40% de participació i més d’un 90% a favor. Però certament una de les paraules que més s’ha dit és democràcia i participació, amb acusacions de falta de democràcia a l’Estat. Una bona mescla que ha generat també un important debat.

No crec que hagi falta de democràcia ni al nostre estat i ni al nostre país, ja que gaudim de plena llibertat dins un marc jurídic que busca l’harmonia en la convivència de les persones. És evident que les lleis poden o no agradar, que ens poden caure més o menys simpàtiques, i és per això que cada 4 anys s’escullen els representants electes a les administracions locals, autonòmiques i estatals, i seran aquests els que tindran la potestat de canviar aquestes lleis. Lleis que són les que decideixen quins tipus d’accions es poden fer, com és el cas de les consultes populars; la Generalitat, per exemple, ha elaborat una llei de consultes populars que vol donar cabuda a aquestes possibilitats de participació de la ciutadania.
Un cop aclarit això, voldria comentar un altre aspecte. El debat ha donat peu a que alguns es donin la llibertat de llançar acusacions cap a d’altres partits amb els quals no coincideixen, en una certa falta de respecte. L’exemple, el debat que hi va haver aquest dimarts passat al ple de l’ajuntament d’Igualada al voltant d’una moció presentada per ERC sobre la consulta popular d’Arenys de Munt. Enmig del debat, el portaveu de CiU, Marc Castells, va anomenar falangistes a les persones del PSC, IC-V i el PP, al no recolzar la independència. Em vaig quedar astorat en sentir les paraules, a part d’una certa repugnància, però un cop calmat no em sorprèn que faci aquest tipus de declaracions vistes les intervencions al mateix ple hagudes fins ara. No és el primer cop que comento com alguns són curts de mires, acabant essent un “amb mi o contra mi”, i els que no són amb mi són uns fatxes i antidemòcrates... En veritat, diu molt del tarannà “democràtic” d’aquesta persona, i per extensió, del grup municipal.

Aquesta falta de respecte per uns partits amb persones que han lluitat contra el feixisme des de la clandestinitat, que han lluitat des de les fàbriques per aconseguir millorar els drets dels treballadors/es, han lluitat pels barris per aconseguir els serveis necessaris que es mereixen com a ciutadans, però sobretot algunes persones que van sofrir a les seves pròpies pells el pes de la guerra en defensa d’un estat democràtic escollit. El fet de governar vol dir fer-ho per a tothom, i una persona que no és capaç de respectar la diferència ideològica i les persones que la representen és un mal governant, sectari, però sobretot mostra l’incapacitat de treballar pel bé de la ciutat, de tota la ciutat.
Seguint l’exemple anterior, el mateix regidor ha acusat l’ajuntament de poc democràtic, per no facilitar informació o per no permetre presentar algunes mocions. Sobre el primer aspecte, altres ajuntaments de Catalunya realitzen comissions informatives (on els regidors del govern i oposició debaten temes municipals) un cop al mes, quan en el cas d’Igualada es realitzen una al dia i cada dia, amb la clara voluntat de donar tota la informació i estar oberts a tots els dubtes i preguntes dels regidors i regidores; amb tot, hi haurà qui hi va a treballar i hi ha qui va a fer d’estàtua... Respecte el segon aspecte, l’ajuntament disposa de serveis jurídics que són els que garanteixen la legalitat de tots els actes que es fan, però hi ha qui es creu estar per sobre la llei, de la legalitat, i acaben amb rebequeries infantils quan saben que no tenen raó.

La joventut és símbol de vida, revolució, canvi... però hi ha qui encara que l’edat el situï jove les idees són de segles anteriors. Per sort, no tots els joves són així i hi ha qui treballa per fer una ciutat millor, i s’hi implica. L’esperança creix.

Sense parar -04/09/09-

Exacte, això és el que fem cada dia, moure’ns sense parar. Podria ser que el títol portés a lleugeres interpretacions íntimes, però no és el cas. El mes d’agost, tot i una certa aturada de la maquinària comercial i industrial, a la ciutat hi ha hagut una certa activitat continuada, sobretot pel que es refereix a les obres.

Així, començàvem el mes d’agost amb les primeres imatges del reformat edifici de l’Escorxador, la futura Fàbrica de les Arts, convertit en un espai polivalent per acollir concerts, exposicions, xerrades o altres, i que vam poder visitar durant la seva inauguració durant la Festa Major. Però durant el mes d’agost altres obres han seguit camí, com és el cas de la nova Escola Bressol, amb un edifici energèticament eficient i amb una forma que recorda un llapis, la reforma i ampliació de l’IES i Institut de Formació Professional Milà i Fontanals, així com el complex de piscines del Puigcornet, el nou gimnàs de l’Espai Cívic Centre, el nou enllumenat de l’avinguda Pau Casals, i la urbanització del projecte de l’avinguda Catalunya a la zona nord de l’Hospital amb un nou parc.

Però aquest setembre les obres no paren, i en comencen de noves. La urbanització del carrer Joaquima Vedruna ha parat uns dies i ara es reprèn, a la vegada que continua el nou enllaç entre la Ronda de Fàtima i l’avinguda Gaudí, les obres de les piscines, l’avinguda Catalunya i del Milà i Fontanals. Ara començaran les obres de construcció del nou pont de vianants cap al complex esportiu del Puigcornet per facilitar-hi l’accés a peu, la urbanització del carrer Covadonga per millorar-ne l’aspecte i serveis, així com la reforma de diverses places del carrer de Sant Agustí i del carrer Sant Ignasi del mateix barri. A més, s’inicien les obres de reforma del CEIP Garcia Fosses, unes obres que es realitzaran sense la necessitat de traslladar ningú cap a barracons, ja que s’ha construït un edifici escolar nou a les Comes que realitzarà les seves funcions provisionalment; un cop acabades les obres, i retornats els alumnes al Garcia Fosses, el nou CEIP de Les Comes suposarà una ampliació del nombre de places escolars disponibles a la ciutat.

En definitiva, déu n’hi do d’obres. Amb tot, a finals d’agost també s’han rebut bones notícies que donen “ritme”. Així, s’ha produït un acord històric per tal de poder fusionar els serveis de transport públic de la ciutat d’Igualada amb els existents a Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, de manera que es desdoblarà la línia actual que uneix aquests municipis arribant fins l’Hospital comarcal i les línies urbanes d’Igualada tindran alguns canvis de recorregut amb menys temps d’espera; aquests canvis començaran a partir de principis de l’any 2010. A més, començaran les obres de l’Eix Diagonal en el tram que queda per fer de carretera de Manresa a Igualada, s’inicien els tràmits del futur aeroport corporatiu de Catalunya, la Ronda Sud en el seu tram oest avança en tràmits i ja es té la solució al pas a nivell d’Igualada, una solució que permet evitar la fractura urbana que suposa el tren a la vegada que possibilita el perllongament del seu recorregut per la ciutat arribant fins l’Hospital Comarcal. Buff!

Així, tot i ser agost, no s’ha parat, i l’exhaustiu llistat n’és un bon exemple. Ara cal posar-hi unes certes dosis de paciència i anar esperant l’acabament de les obres, per tal que els nous serveis i les noves infraestructures puguin complir eficientment les funcions encomanades. Com diuen, no es pot fer una truita sense trencar ous, i les obres, que en un principi poden suposar un problema, el resultat final val la pena i per tant les molèsties no són en va.

Ara que ja és setembre, als que ja han retornat a la feina ànims i els que encara no (quina sort!) que les gaudeixin, encara que sigui passejant per la ciutat, que dia a dia guanya més espais per poder-ho fer.

Balanços estivals -30/07/2009-

El final del juliol es sol associar amb el final de curs, i per tant l’inici de les vacances. És per tant el moment de fer balanç del curs, valorant els esdeveniments per extreure’n unes conclusions.

A Igualada la crisi ha impactat, com ha ocorregut a la resta de ciutats catalanes, afectant també a les finances municipals. La paraula crisi, que ja era coneguda de fa temps per aquestes contrades, està començant a esvair-se. Però no em refereixo a la crisi econòmica, sinó a una crisi anímica de la ciutat i la comarca. El lema que érem terra oblidada està començant a desaparèixer a base de les actuacions que des dels diferents governs s’està portant a terme. Així, la Generalitat ha atorgat a l’aeròdrom Igualada-Òdena el futur aeroport corporatiu de Catalunya, un nou pol de dinamisme i diversificació econòmica (és a dir, obrir la comarca a nous sectors industrials o de serveis). També, el tren gran, l’Eix Transversal Ferroviari ha passat de ser una línia en un plànol de Catalunya a una reserva de terrenys per fer-lo realitat. La Ronda Sud d’Igualada segueix el seu camí d’obres, i el riu Anoia s’està girant per donar la cara i oferir una bona imatge. Nous CAP’s a Igualada, Piera i Vilanova i la construcció i posades en servei de noves escoles a Igualada o Masquefa són altres exemples d’aquesta especial atenció. Amb tot, caldrà pressionar perquè les obres siguin realitat el més aviat possible, i a la vegada evitar que certs interessos partidistes locals bloquegin importants projectes estratègics, com és el World Trade Center Igualada.

Seguint el fil, a nivell més local, hi ha hagut diversos temes interessants, com el debat de les zones blaves, les finances municipals, els nous equipaments municipals i els projectes estratègics municipals. Així, els mateixos que van implantar les zones blaves es posicionaven contraris a les mateixes amb arguments en contra de la racionalitat i de les idees quan les van implantar, tot barrejant-hi debats i mentides per confondre la gent. Les finances municipals han estat titllades de greus quan el deute més alt en la història democràtica s’ha tingut amb CiU al govern municipal; potser per solucionar-ho, CiU optaria per crear nous impostos, com ha fet sobre l’aigua el govern del Vendrell, quan el govern municipal ja ha anunciat la congelació de les taxes fiscals (impostos) per a l’any 2010. És a dir, aquells que diuen que s’incrementa la pressió fiscal no atenen a la veritat. Recuperant el tema del deute, amb una diferència de 10 punts respecte el rècord assolit per CiU, Igualada disposa de suficient patrimoni per vendre per eixugar-lo tot. Però es prefereix augmentar els serveis públics, com és la nova escola bressol actualment en construcció, la primera fase de l’Escorxador avui ja acabada, el bloc de pisos per a joves de lloguer assequible al barri Montserrat i les obres de l’Espai Cívic Centre per construir-hi un gimnàs, entre d’altres. També, el nou complex de pisos tutelats “Residencial Viure bé” al costat de la Residència Pare Vilaseca ha de suposar seguir augmentant els serveis a la gent gran, utilitzant el Consorci Sociosanitari d’Igualada que alguns voldrien eliminar del mapa... conjuntament amb el World Trade Center, perquè els interessa més la poltrona que donar als igualadins uns bons serveis públics i oportunitats de desenvolupament futur. Però aquest curs també ha estat la confirmació que CiU i ERC a Igualada segueixen una estratègia de mentides “tu digues que alguna cosa queda”, ja sigui amb les subvencions (on la Presidència de la Diputació va haver de desmentir les dades de CiU), amb els refinançaments (on ERC va inflar les xifres multiplicant-les per 5), o amb l’increment de pressió fiscal per al 2010 (que no hi serà). La divergència d’idees, l’existència de la diversitat de criteris enriqueix el debat polític i social, sempre i quan es tingui clar l’objectiu comú: millorar la ciutat. Quan aquest objectiu s’esvaeix, per a alguns el suposat debat queda empobrit, hi surt perdent, tots hi sortim perdent. Però la ciutat no para, i encara que alguns vulguin, no ho farà.