Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de viure i participar al 38è Congrés Federal del “Partido Socialista Obrero Español” a Sevilla. Si bé fa unes setmanes participava al Congrés del PSC a Barcelona, les sensacions han estat ben diferents. Abans però recordar que el Congrés és el màxim òrgan de decisió d’ambdós partits, cadascú té el seu per què són partits diferents, i el responsable d’escollir la direcció i el projecte del partits pels pròxims anys.
Com saben, el tema de debat que més polseguera aixecava era l’elecció del que seria el pròxim Secretari General del PSOE així com també l’informe de gestió del president Zapatero i secretari general del PSOE fins dissabte. En aquest últim cas, el president va fer un anàlisi dels aconteixements dels últims anys, l’evolució d’Espanya i també aquells possibles errors comesos, entonant un cert mea culpa. Ovacionat, i aprovat el seu informe de gestió amb més del 90 % de vots favorables, començava la tarda – nit – matinada abans de votar el nou secretari general. Aquí, segons la premsa es diu que hi va haver pressions d’un bàndol cap a l’altre, trucades a delegats (els que voten) per tal que dipositin el seu vot a favor d’uns o altres. Però crec el més interessant va ser el debat generat al públic en general, tant entre els assisstents al Congrés com els que el seguien a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Expectació i debat màxim. Vaig poder debatre sobre quina era la millor opció amb companys i amics de diversos territoris de l’estat espanyol, des de Múrcia a Astúries, passant per Madrid o Extremadura. Cadascú amb la seva visió, la seva posició, però el que considero més important, la seva il·lusió. Molta il·lusió.
I al matí vingueren els discursos intensos, emotius, valents en alguns aspectes. I després un llarg temps de votacions i comptatges, des de prop de les 14.00 fins prop de les 18.00. Aquí tots els assisstents pendents dels resultats, rumors que corrien amunt i avall sobre qui seria el guanyador, a les xarxes socials la gent preguntant si sabia alguna cosa, les televisions i la premsa a les expectatives, companys que estaven als despatxos dels dos candidats informant que no sabien el resultat. El hall del centre de convencions ple de persones, nervioses, tenses, intrigades.
I de cop se senten uns crits, a dalt a l’esquerra. El despatx del Rubalcaba. Sabem el guanyador. Des de l’altre despatx ens arriba la informació i les dades.
I aplaudiments per un costat, cares llargues per un altre. Aquella il·lusió en alguns transformada en realitat, en d’altres en decepció. Però no pas resignació.
A qui vaig votar? A ningú, no era delegat. A qui hagués votat? Doncs tot i l’experiència d’un, em donava més sensació de renovació Chacón, m’il·lusionava més i crec que seria capaç de portar més idees noves. És a dir, Renovar, Il·lusionar, i idees era el que crec que necessitava el PSOE, i podria estendre-ho al socialisme en general, també al català o al més local. Però no em refereixo a renovar i il·lusionar a la babalà, sinó amb continguts, amb ganes de treballar, de donar el màxim de cadascú per fer possible una nova majoria social que confiï en aquestes sigles. Una nova majoria que ens trobi útils com instrument de transformació, de canvi, de millora de la societat, de solució dels problemes i reptes de cada poble, ciutat o país. Segurament caldrà tornar a unes certes essències dels orígens, d’honestedat i de treball, però adaptant-les als nous temps i necessitats. És quelcom necessari que es faci, per què els ciutadans ens ho demanen. No ens tornem a equivocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada