Com sabreu, aquest dimarts dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora, i segur que coneixereu alguna de les múltiples activitats que es van realitzar, ja siguin conferències, debats, exposicions, lectura de manifestos, articles en premsa,...
Dels múltiples articles d’opinió i noticies publicades, en destaco una que va sortir al diari Público, amb el nom de “Madres sin estudios con matrícula de honor”. L’article recull testimonis de dones que han treballat molt dur per què les seves filles i fills tinguessin la vida que elles no van poder aconseguir. Es tractaria de persones que "En la seva infància i joventut, la majoria d'elles van viure en un país submergit en la pobresa, que van contribuir a superar amb el seu treball des de molt aviat dins la unitat familiar, simultanejant les tasques domèstiques, la cura de persones i un treball del sistema productiu en un marc legal sense protecció".
Mentre anava llegint l’article sortien les filles dient frases com "Jo he nascut amb tot fet. La meva mare m'ha educat amb la filosofia de l'esforç i la responsabilitat, i no em va donar una altra alternativa que no fos la d'estudiar. Aquest era el meu treball". I m’hi sentia plenament identificat, per què en el meu cas personal també ha estat així, i segurament no he estat l’únic. Mares que han treballat al sector tèxtil igualadí hores i hores, que “mai” faltaven per què mai es posaven malaltes (és a dir, inclòs amb febre o refredades anaven a treballar), i que la feina era cabdal per les seves vides, però no per elles mateixes, sinó per què els fills i filles poguessin tenir tot allò que no van tenir: educació, joguines, noves tecnologies, ....
I n’estic orgullós i feliç d’això, per què és de l’esforç que es pot exigir esforç als demés, és des de la responsabilitat que es pot educar en la responsabilitat. I d’això, n’estic molt agraït a la meva mare, i encara més quan la seva força motriu, les seves mans, conjuntament amb la de tantes mares, han aixecat aquest país. I el continuen aixecant.
Ep! Però aquesta lluita pels fills no acaba mai, i més ara en els temps difícils que estem, les mares continuen essent una font de coneixement tant o més important que una carrera universitària, per què els valors no s’aprenen només a l’escola, sinó a casa. El seu esforç per no perdre el fil del món les porta a, entre d’altres coses, endinsar-se en el món de la informàtica, internet, càmares digitals de fotos, DVD, TDT, i moltes novetats més que pels joves és quotidià però pels grans és una muntanya.
I des d’aquí voldria donar aquesta matrícula d’honor que citava l’article a la meva mare per tot l’esforç fet, a les mares dels meus pares per què de joves van haver de deixar els seus orígens, la seva terra, per adoptar una nova terra aquí i donar un futur a les seves filles i fills. Sense elles, de ben segur jo no seria aquí. En definitiva, matrícula d’honor a totes les mares que han posat l’esforç i la voluntat d’un futur millor per les seves filles i fills davant seu.
Ara, crec que les noves generacions hem de ser capaços de guanyar-nos també aquesta matrícula d’honor, tant les dones continuar amb l’esforç com els homes compartir aquest esforç, per què els reptes compartits solen ésser més fàcils d’aconseguir. Serà una feina dura, díficil, costosa, però n’estic segur que entre homes i dones, en igualtat de condicions, els hem de poder assolir. Moltes vegades es comenta que el fet que les dones estiguin discriminades suposa desaprofitar la meitat de la intel·ligència humana; personalment, crec que desaprofitem MÉS de la meitat, i per construir un món millor per tothom, un veritable futur, no ens podem permetre aquest luxe. La igualtat és, llavors, la clau del nostre avui i del nostre demà. Tinguem-la present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada