divendres, 1 de juliol del 2011

El poder de la paraula -08/06/2011-

L’últim cap de setmana de maig va ser ben intens, sobretot pel que fa al futbol. El bon joc del Barça, la demostració de la qualitat ha deixat estupefactes a propis i forans, inclosos els nostres eterns rivals, futbolísticament parlant. I ho dic amb l’experiència del fet que el dissabte no estava a Catalunya, sinó a Madrid capital, a una penya blaugrana veient el partit; un cop acabat, i amb la bufanda de la final a les espatlles i visible, amb un grup d’amics, vam passejar per la Gran Via madrilenya. Algunes mirades, potser algun insult molt fluixet però inapreciable, podien ser els punts negatius, però destacaria el fet que gent desconeguda ens felicitava donant-nos la mà, ens aplaudia, o que hi havia cotxes que pitaven i sacsejaven banderes del Barça. Tot i els avisos previs de família i coneguts sobre la perillositat de l’acció, queda demostrat que quan el bon joc, la qualitat, el bon fer, són els elements que dirigeixen el teu futbol, tothom coincideix en reconèixer-ho, i mostrar el seu respecte.

I això em fa recordar la conferència que un dia abans vaig poder escoltar per part de Angel Gabilondo, ministre d’educació del govern de l’estat espanyol. El ministre, que ha estat rector d’una universitat i és professor de metafísica, va demanar amb aquells que estiguessin a la política però no per la voluntat de servei públic que l’abandonessin. Va demanar que aquells que no sabessin ni tinguessin la voluntat de decidir, de mullar-se, d’escollir una opció front una altre, que abandonessin la política. Però el que més em va agradar va ser el valor que va donar a la paraula. La paraula com un gran valor per si mateix, sense necessitat de més, però sobretot com element identificador de les persones. Així, no es tracta de cridar més, ni de repetir-ho milers de cops (una mentida repetida contínuament es converteix en veritat), ni de ser graciós. La paraula com instrument de comunicació essencial del qual n’hem de reivindicar la qualitat, el seu bon ús. Per què davant d’algú que sap utilitzar bé les paraules, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tindrà un reconeixement i respecte.

És a dir, quan fas les coses amb qualitat, ben fetes, reps un reconeixement dels teus amics, família, però també d’aquells que no són amics teus, ni família. I crec que aquest hauria de ser l’objectiu de tothom, en tot allò que fem: fer-ho ben fet, amb respecte per tothom. No amagaré que aquest hauria de ser un objectiu primordial de les persones que ostenten la responsabilitat política, la representació de la ciutadania ja sigui al ple municipal, al Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats o Parlament europeu. Però aquesta voluntat no ha de néixer un cop s’hi arriba, sinó abans d’entrar-hi, ja que sinó més aviat esdevindrà un element més a intentar voluntàriament, semblant als desitjos que fem per cap d’any (deixaré de fumar, aniré al gimnàs,...). Ha de ser un compromís que la persona ha de tenir ja de principi amb ell mateix, fer les coses ben fetes per un mateix, ja que sinó som capaços de cuidar-nos a nosaltres com serem capaços de dirigir una empresa, una família o una ciutat?

Desitjo que aquesta reivindicació que feia el ministre, a la qual m’hi sumo, hagués estat present en la confecció de les llistes municipals, ja que les persones que en formen part són les que s’integraran als equips de govern, o a l’oposició, dels ajuntaments en pocs dies. Ara que es reivindica un canvi en la política per què deixi d’estar vinculada a amiguismes i interessos i per què sigui més propera, és el moment adequat per què els nostres representants es facin les preguntes i decideixin si valen. Tots hi sortirem guanyant.