Des de fa un temps visc a Igualada, però la major part de la meva vida (quasi un terç de segle) he viscut al municipi del costat, Santa Margarida de Montbui. Cada vegada que m’havia de desplaçar a peu a la capital tenia dues possibilitats, anar pel pont gran o anar pel pont petit; en el primer cas, anava per Igualada. En el segon travessava el Rec, no pel carrer del Rec nou, i pujant per la baixada del Calot arribava al Passeig de les Cabres, és a dir, a Igualada. Entre la Igualada urbana, residencial i comercial i el riu Anoia existia una zona anomenada Rec, descuidada, fosca, insegura. Fins i tot, com ningú s’hi fixava, el patrimoni històric era “desplaçat a l’oblit”, entre ells elements arquitectònics característics del Rec com a infraestructura hidràulica.
En definitiva, la ciutat va viure d’esquena al barri, encara que aquest tingués al seu interior una important bossa d’empreses que generaven ocupació, és a dir, feina per Igualada.
Però des de llavors fins ara hi ha hagut dos canvis substancials al barri. El primer, la construcció del carrer del Rec, el qual vorejant el barri pel sud permet tenir una panoràmica important del mateix, a més de donar sortida, i entrada, de llum i espai a molts dels carrers foscos, estrets i perduts. I el segon, la recuperació de la llera del riu Anoia, convertint-se en un espai de passeig i esport per molta gent, però també en símbol que la sensibilitat ambiental ha arribat per acabar amb la “claveguera a cel obert de colors diversos” que s’havia convertit el nostre riu.
I que han aconseguit aquests dos canvis? Primer, facilitar l’activitat econòmica dels industrials de la zona. Però segon, i potser tant important com el primer, circulant pel carrer del Rec en cotxe o pel parc del riu a peu o en bici la ciutat s’ha adonat que existeix un barri més avall del Passeig de les Cabres, que té edificis nous i horrorosos però també edificis fabrils de principis de segle que són dignes d’admirar. Entre ells la Igualadina Cotonera, la qual ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat anterior.
I un cop descobert el barri del Rec? Vull dir, saber que hi és, no què és. El POUM aprovat inicialment el 2009 i retirat el 2010 n’era una solució. Ara bé, que en fem del patrimoni històric del Rec? N’hi ha, i molt. Realitzar un catàleg del mateix, valorant el valor històric per avaluar si conservar-lo o no. I ja els avanço que la conservació són molts diners, però val la pena? Potser abans ens preguntem si tenim diners, no?
I aquestes preguntes no me les fan sobre el barri, sinó sobre la Igualadina Cotonera, que com saben, el govern municipal li ha retirat una subvenció per poder iniciar la rehabilitació; l’argument, és que la rehabilitació costa molts diners i total, 100.000 euros no són res. Bé, que 100.000 euros no són res ... donaria per una tesi, ara bé sobre que la rehabilitació costa molts diners sí que voldria fer un apunt. L’antic Escorxador és un edifici d’estil modernista que actualment té rehabilitades la nau central, dues laterals i els dos edificis de l’entrada, amb un cost total del conjunt del projecte (del fet i del pendent) superior als 18 milions d’euros, on s’hi traslladava l’Escola de Música, d’Arts centre d’entitats, i altres usos com un alberg de joventut. I ara té una part feta, utilitzable i ja utilitzada, com l’espai d’exposició de la imatgeria festiva de la ciutat. Per què sinó es comença mai estarà rehabilitat l’Escorxador.
Ara és el moment de prioritzar, i aquells projectes que ens poden fer singulars, i per tant atraure l’atenció, atraure visitants, potencials compradors o consumidors de serveis a Igualada i comarca, i el Museu de la Premsa de Catalunya que es preveia situar a la Igualadina Cotonera n’és un d’ells.
Aquesta decisió és la punta d’iceberg d’un govern municipal amb “poques intencions”. I si la Igualadina Cotonera no té l’atenció merescuda, que es prepari el barri del Rec.
Comença l’amnèsia històrica que arrassa ments. I ciutats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada