Durant una campanya electoral, i més si ets candidat, et fan arribar múltiples i variats argumentaris per poder explicar-te millor i defensar-te en cas que tinguis algun debat. Aquests argumentaris són documents, generalment amb moltes pàgines, amb xifres, dades, comentaris, observacions i aclariments sobre allò que ha fet el govern i allò que es proposa fer en campanya, comparant també amb el que volen fer els demés partits. En el meu cas, me’ls vaig llegir i, apart de suposar un bon recolzament, personalment també serveix per aprofundir en temes que no estic habituat a llegir. I això és el que m’ha passat. Concretament la violència de gènere.
Era, i sóc, conscient que la violència de gènere era un tema molt important per garantir la llibertat de les dones, de totes les dones, i que hem de fer tot el possible per lluitar contra aquest tipus de violència en tots els seus vessants (física, psíquica, económica). El que no era tant conscient era de les xifres. A tot Espanya enguany han estat 55 dones mortes, i els últims anys la mitjana anual ha estat de 64. Esgarrifós. Encara espanta més quan 570.000 dones han presentat denúncia des del 2007, havent més de 94.000 dones que compten amb protecció policial activa. Certament unes xifres que espanten ja que fan visible un problema que té la nostre societat i que fins ara no l’afrontàvem de manera decidida. I fem visible el problema alhora que les víctimes deixen de ser invisibles.
Aquesta sensació és la mateixa que m’explicaven algunes persones membres d’associacions de dones. Quan elles van començar a parlar del tema, els hi comentaven que no era important, que això era un tema de cada casa. Però poc a poc, i sobretot quan la violència de gènere va entrar a l’agenda política i es va aprovar la llei el 2004, ens hem anat conscienciant que és un problema que ens afecta a tots i totes, que és un problema que destrossa vides i famílies, i per tant tota la nostre societat.
El divendres passat es va commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, i s’han diversos actes, com encesa d’espelmes i lectura de manifest el divendres, presentació d’un llibre el dissabte, o una conferència institucional el dilluns, amb una jove, experta i preparada, psicòloga igualadina. Però érem pocs, i dic pocs ciutadans i pocs homes. Pocs ciutadans per què és un tema suficientment important, ja sigui per les xifres com per l’impacte social que suposa cada cas. I pocs homes, com si el problema només fos de les dones o mostrar-se contrari a la violència de gènere ens restés punts de masculinitat. Aquesta observació fa pensar que ens falta encara més conscienciació social sobre la problemàtica.
La solució? A la conferència de dilluns s’apuntava a l’educació com a pilar bàsic per tal de fer un canvi a la societat, ja que és des de petits que hem de crèixer aprenent en l’igualtat, el respecte i la llibertat. Però com sempre he dit, l’educació no s’acaba a dins les quatre parets de l’escola, l’educació dels nostres infants i joves la fem cada dia, i hem de fer l’esforç de fer-la cada dia. Per què de la formació de les noves generacions en provindran els valors que en el futur regiran el món. Si som capaços d’educar en l’igualtat, el respecte i la llibertat n’estic segur que la societat del demà serà diferent, millor que l’actual, i podrem deixar de celebrar per commemorar víctimes. Aquest és l’objectiu, on tots hi tenim un paper. Juguem-lo bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada