Com ja vaig explicar el primer dia, pertanyo a una generació que no ha viscut la dictadura, o si més no, l’ha viscut a través dels llibres i documentals, a l’escola o en videojocs, o en les històries i vivències que ens expliquen els nostres avis/es, o els nostres pares i mares. I que en sé de la dictadura? Doncs una repetició endèmica de la història d’Espanya, on uns quants homes es lleven un dia i creuen que Espanya estar en perill, es trenca, i decideixen engegar una guerra per poder-la governar i poder-la “redreçar”, o més aviat, “conservar”.
La democràcia ha estat l’anestèsia, esperem que per molt de temps, d’aquest tipus de ideal salvapàtries tant clàssic a la història recent, però en veritat la democràcia ens ha salvat dels salvapàtries d’acció de guerra, per què d’orals, aquells que volen salvar la seva “pàtria”, sigui país, ciutat o patrimoni, a través de discursos en tenim molts, però al quedar-se només en paraules i no passar a cap tipus d’acció semblen una mica...impotents, que no pas impertinents ja que tota opinió és benvinguda per debatre.
Aquestes persones només creuen convenients per governar el país, o la ciutat, el seus i els demés són “gran demagogs, mentiders, xiquiliflauticos, llibertins, desgraciats o xarlatants”, i insisteixen en dir-ho, i repetir-ho, posant dubtes i ombres a tot el que fa el govern de torn diferent del que interessa.
A part d’això, desligitimen tot el sistema electoral, dient que els vots no serveixen per governar, amb una curiosa frase de “millor la qualitat que la quantitat”; és un gran principi que va aplicar el general Franco: el meu vot val per 1 i la resta de població 0. O el que és el mateix, el vot als meus val per 2 i els vots als altres val per 1.
En resum, aquests suposats salvapàtries no volen millorar res, simplement volen els seus, i com no els tenen on volen, doncs a l’atac . . . verbal. I d’aquí al ridícul alguns ja han passat la línia, i en suposades denúncies de mala gestió basades en criteris d’ADN . . . no denuncien res, potser per què no poden, potser per què saben que no tenen raó.
Però certament, aquestes persones són un estímul. Un estímul a seguir explicant les coses, a seguir desgranant i detallant les idees per poder-les debatre, en definitiva, un estímul ha seguir parlant i participant de la vida política, ha treballar per la ciutat, o si més no, a donar un altre punt de vista a la visió que aquests “salvapàtries impotents” intenten donar de les coses i que creuen com a veritats absolutes basades en la seves “rumiades”.
El nostre país, estat, ciutat, comarca, en definitiva, territori no necessita salvapàtries inoperants, necessita gent moguda, i que faci moure la ciutat, que cregui de veritat en totes les potencialitats que tenim, com a persones, com a municipi, com a capital de comarca. Aquests salvapàtries impotents embafen de pessimisme, i creuen que com pitjor vagi, millor per ells... i els seus.
No tinc plumero de salvapàtries, ni ganes de ser-ho, i espero en els escrits que han vingut i els que vinguin que no es vegi aquesta idea; en tot cas, sí que sóc la seva part oposada, estimulat a seguir-los donant canya, a seguir explicant idees, a seguir donant aquesta altre visió de les coses que aquestes embafadores veus pessimistes volen establir, i això, a tot arreu on sigui necessari. Per què una cosa tinc clara de la democràcia, i és que hi ha llibertat per pensar, per parlar i per opinar. I tinc anys per seguir-ho tenint clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada