Des de llavors s’han produït una sèrie de reaccions a tots nivells i per tots els costats. Em referiré a aquelles que considero més significatives. Una primera, és per part dels partits favorables a la sentència que obliga a la Generalitat a situar el castellà com a llengua vehicular de l’educació, apel·lant a una certa igualtat de drets, però la seva eufòria va derivar en anomenar “talibans nacionalistes” (paraules textuals d’un diputat del Parlament de Catalunya) a aquelles persones que estiguessin a favor que el català fos llengua vehicular de l’escola. El més sorprenent però, és que per internet fins i tot hi havia alguns favorables a la sentència que opinaven, la immensa majoria de fora de Catalunya, amb algunes frases com “que salga el ejérciton a invadir Cataluña”... i no n’explico de més forts.
Una segona reacció va ser dels partits catalans, que unànimement, excepte PP i Ciutadans, es van posicionar a favor de l’ Immersió Lingüística. Entre les reaccions dels partits destaca el fet que l’actual ministra de Defensa del govern espanyol, la catalana Carme Chacón, fes unes declaracions a favor del model educatiu actual; això li va costar, però, crítiques furibundes dels sectors més rancis de la dreta espanyola, acompanyats de la premsa del sector, amb especial protagonisme pel diari El Mundo.
La tercera reacció és la ciutadania en general, que també d’una manera immensament majoritària, es va situar a favor del model educatiu actual, en alguns casos apel·lant a la cohesió social, altres al fet distintiu com a nació, i d’aquest últim se’n deriva l’enèssima petició d’independència. Per cert, reaccions de totes les edats, sexes i territoris.
Personalment, i com a persona i estudiant que ha cursat els seus estudis bàsics de primària i secundària utilitzant el català com a llengua vehicular, considero que no s’ha de canviar el model educatiu per què ens ha permès construir una societat més cohesionada, sense distincions de comunitats lingüístiques segons l’escola. I això, ens ha fet més forts, però no em refereixo en termes nacionalistes, sinó com a col·lectiu de persones que viuen a un mateix territori, comparteixen un mateix espai públic. A més el model educatiu català no ha suposat cap menyspreu cap a la llengua castellana, com mostra el fet que tothom utilitza ambdues llengües sense cap problema, i alumnes surten de l’escola amb nivells similars o superiors de castellà respecte les comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Tony Judt, al seu llibre “Algo va mal”, comenta que la confiança és bàsic per un garantir una societat cohesionada, i aquesta confiança augmenta com més coses tinguin en comú. Això ha de permetre compartir unes perspectives de futur comunes, i treballar tots en benefici de les mateixes, evitant que unes minories ens vulguin imposar res.
Crec que hem de lluitar pel català com a llengua vehicular, deixant altres missatges al marge, i a la vegada continuar reclamant que no es facin retallades en educació. Evitant ambdues coses estarem construint el futur, un bon futur. El ministre d’Educació espanyol, el senyor Gabilondo, deia recentment que “Si invertir en educación sale caro, no hacerlo sale carísimo”. I això ho entenem tots.
Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada