dijous, 17 de març del 2011

Els notaris de l’actualitat -17/03/2011-

Recentment amb les revolucions que hi han hagut a l’altre ribera del Mediterrani, així com fa pocs dies amb el terratrèmol i tsunami del Japó, hem vist com les xarxes socials, vaja, internet, s’ha convertit en un gran element transmissor d’informació i els ciutadans i ciutadanes s’han convertit en periodistes, en notaris de l’actualitat que ells mateixos estaven vivint en directe.
Segurament aquesta ha estat una de les més recents revolucions o canvis que hi han hagut en el món de la comunicació, on hem passat de l’exclusivitat informativa dels mitjans de paper de fa 100 anys a la diversificació, facilitat d’accés i de creació d’informació. Els mitjans de comunicació escrits, la premsa escrita, també està canviant i adaptant-se als nous, ja sigui amb millors serveis a través de la xarxa internet (poder conèixer que passa a Catalunya tot estant a l’altre punta del món) com canvis del propi mitjà, com és el cas de la propera aparició de La Vanguardia en català.
Segurament, però, el canvi més important és que ara tothom pot ser un emissor d’informació, ja sigui amb un escrit, una foto, o un video. Com tot, cada persona haurà de tenir la capacitat de saber diferenciar entre informació creïble i informació que no ho és, saber diferenciar el gra de la palla. Així, el boca orella s’ha digitalitzat per què si veus alguna cosa que pot generar comentaris li fas una foto i un està a la xarxa, es vista i comentada. I exemples no ens falten, des del David Bisbal i els seus comentaris sobre les piràmides, la primera foto de Shakira i Piqué junts que aquest últim va fer pública, o algunes  declaracions de polítics.
Amb tot, abans que les noves tecnologies hagin creat la figura del ciutadà-periodista, algun altre mitjà ja va apostar per aquesta figura. I es tracta del mitjà que ara mateix esteu fullejant, i llegint, L’Enllaç. Aquest passat cap de setmana va celebrar els seus 10 anys fent de notari de l’actualitat de la comarca amb una gran festa, i prèviament el divendres va organitzar un sopar amb els seus col·laboradors a l’Ateneu de Tous, els quals van ser obsequiats amb un diploma.
Des del 2007 que escric a aquest setmanari, totes les setmanes (excepte alguns dies puntuals), donant la meva opinió, posicionant-me a favor o en contra, i a vegades generant una certa polèmica, en tot cas amb respecte cap a les persones que pensin el mateix com els que no, i buscant generar debat per tal de construir un món millor. Però certament, el més important és que amb cada escrit, i cada escrit dels contertulians que estem a la secció d’opinió i les noticies que s’envien des de les entitats, anem fent cada setmana que el projecte de l’Enllaç creixi. I formar part d’un projecte, d’una idea, d’una il·lusió real és quelcom molt important. Aquí vaig explicar fa uns mesos que em casava, uns mesos més enllà que em feien padrí d’un nebot que provenia d’Etòpia, i la setmana passada donava una matrícula d’honor a la meva mare. L’Enllaç forma part de la meva vida, i n’estic segur que de moltes altres persones també; potser per això s’acaba tant aviat els exemplars en paper!!
És per això que voldria felicitar a l’Enllaç pels 10 anys d’edicions, i que en siguin 10 anys més. Agrair públicament l’oportunitat de poder opinar, criticar, o valorar el que passa al món, a vegades amb encert, a vegades no, però mai amb malicia. A vegades la inspiració arriba fluidament, a vegades tarda més, i últimament m’arriba a última hora, però les ganes de continuar construint el futur de l’Enllaç és quelcom que empeny, i molt.
Moltes felicitats Enllaç!!!

dijous, 10 de març del 2011

Orgull -10/03/11-


Com sabreu, aquest dimarts dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora, i segur que coneixereu alguna de les múltiples activitats que es van realitzar, ja siguin conferències, debats, exposicions, lectura de manifestos, articles en premsa,...
Dels múltiples articles d’opinió i noticies publicades, en destaco una que va sortir al diari Público, amb el nom de “Madres sin estudios con matrícula de honor”. L’article recull testimonis de dones que han treballat molt dur per què les seves filles i fills tinguessin la vida que elles no van poder aconseguir. Es tractaria de persones que "En la seva infància i joventut, la majoria d'elles van viure en un país submergit en la pobresa, que van contribuir a superar amb el seu treball des de molt aviat dins la unitat familiar, simultanejant les tasques domèstiques, la cura de persones i un treball del sistema productiu en un marc legal sense protecció".
Mentre anava llegint l’article sortien les filles dient frases com "Jo he nascut amb tot fet. La meva mare m'ha educat amb la filosofia de l'esforç i la responsabilitat, i no em va donar una altra alternativa que no fos la d'estudiar. Aquest era el meu treball". I m’hi sentia plenament identificat, per què en el meu cas personal també ha estat així, i segurament no he estat l’únic. Mares que han treballat al sector tèxtil igualadí hores i hores, que “mai” faltaven per què mai es posaven malaltes (és a dir, inclòs amb febre o refredades anaven a treballar), i que la feina era cabdal per les seves vides, però no per elles mateixes, sinó per què els fills i filles poguessin tenir tot allò que no van tenir: educació, joguines, noves tecnologies, ....
I n’estic orgullós i feliç d’això, per què és de l’esforç que es pot exigir esforç als demés, és des de la responsabilitat que es pot educar en la responsabilitat. I d’això, n’estic molt agraït a la meva mare, i encara més quan la seva força motriu, les seves mans, conjuntament amb la de tantes mares, han aixecat aquest país. I el continuen aixecant.
Ep! Però aquesta lluita pels fills no acaba mai, i més ara en els temps difícils que estem, les mares continuen essent una font de coneixement tant o més important que una carrera universitària, per què els valors no s’aprenen només a l’escola, sinó a casa. El seu esforç per no perdre el fil del món les porta a, entre d’altres coses, endinsar-se en el món de la informàtica, internet, càmares digitals de fotos, DVD, TDT, i moltes novetats més que pels joves és quotidià però pels grans és una muntanya.
I des d’aquí voldria donar aquesta matrícula d’honor que citava l’article a la meva mare per tot l’esforç fet, a les mares dels meus pares per què de joves van haver de deixar els seus orígens, la seva terra, per adoptar una nova terra aquí i donar un futur a les seves filles i fills. Sense elles, de ben segur jo no seria aquí. En definitiva, matrícula d’honor a totes les mares que han posat l’esforç i la voluntat d’un futur millor per les seves filles i fills davant seu.
Ara, crec que les noves generacions hem de ser capaços de guanyar-nos també aquesta matrícula d’honor, tant les dones continuar amb l’esforç com els homes compartir aquest esforç, per què els reptes compartits solen ésser més fàcils d’aconseguir. Serà una feina dura, díficil, costosa, però n’estic segur que entre homes i dones, en igualtat de condicions, els hem de poder assolir. Moltes vegades es comenta que el fet que les dones estiguin discriminades suposa desaprofitar la meitat de la intel·ligència humana; personalment, crec que desaprofitem MÉS de la meitat, i per construir un món millor per tothom, un veritable futur, no ens podem permetre aquest luxe. La igualtat és, llavors, la clau del nostre avui i del nostre demà. Tinguem-la present.

Hi ha diners -03/03/11-


Aquests dies portem un intens debat entre el govern de l’Estat, la Generalitat, els membres de l’anterior govern sobre els comptes públics, els números de l’administració pública catalana, i es van llançant dèficits, deutes, i altres termes que a vegades es confonen però que no volen dir el mateix.
Afegint-se a tot això, trobem les accions del govern de la Generalitat de retallar un 10 % el pressupost, i això s’està traduint en parar nous Hospitals i Centres d’Atenció Primària, parar noves escoles i instituts, parar el programa de digitalització de les aules, o també reduir les hores d’assisstència sanitària augmentant els temps de les llistes d’espera. I paral·lelament es parla de suprimir l’impost de successions, que actualment només afecta a l’1 % de la població catalana.
I en el cas municipal, fa una setmana s’aprovà un pressupost que s’havia reduït un 10 % però que manté els recursos socials i augmenta els recursos en promoció econòmica. Un deute municipal que es redueix en 25 punts respecte el 1999, que era 119 % (llavors per sobre la llei), i també unes inversions que es redueixen comparativament amb anys anteriors. Comentar que, gràcies al nou contracte d’escombraries, es redueix la taxa d’escombraries.
I amb tot aquest batibull de xifres ... la pregunta és, hi ha diners? Les administracions tenen diners? Amb el clima que hi ha, la sensació és que no ... però sí. Hi ha menys diners que abans, però hi són, i ara toca continuar la millorar de la gestió. Hi pot haver coses que es retardin, és cert, com qualsevol familia que se li redueixin els ingressos tardarà més en canviar la televisió o els mobles de casa. Ara bé, aquets fet no pot ser l’excusa d’aplicar una estisorada a tort i a dret ... bé, en general al sector públic educatiu, sanitari o assisstencial, en benefici d’uns clars interessos particulars.
. I per això fa falta honestedat, innovació, idees, i molt treball. Honestedat per no aprofitar el moment per depreciar els serveis públics en favor d’uns particulars; parlar clarament del que es fa, i del perquè. Innovació, per què no tot és retallar; s’han de buscar fòrmules noves per què l’estat del benestar (salut, educació, serveis per la gent gran), les nostres infrastructures continuïn avançant, potser a un ritme més lent, però que avancin. Idees, molt vinculat al concepte anterior, no ens quedem amb els clàssics sistemes, formulem millores i canvis, on tothom hi tingui oportunitats. I treball. Aquesta última, és evident, que és la paraula clau i que pot fer possible les demés. Treball per posar totes les energies a innovar i trobar idees per què allò que la societat catalana, o igualadina en concret, hagi aconseguit. Treballar honestament per què tinguem clar per qui ho fem, i defensem aquella posició que considerem més adequada, però sense amagar-se. Treball, això vol dir fer propostes, promoure el debat, acord, consens, ... però sobretot, molta energia, lideratge, i ganes
A la pregunta de si hi ha diners, sí, n’hi ha, però cada model de societat, o ciutat, els gestiona cap a una direcció o una altre. Hem de valorar quin model ens interessa més, pel present i pel futur, valorant la feina feta al passat. Sabent d’on venim podrem veure on podem, o volen, anar els nostres dirigents.
No descobriré ara ni qui sóc, ni el que penso, quelcom àmpliament conegut. Però m’interessa que la gent valori aquests conceptes, per què tenim el dret de decidir el nostre futur, escollint els nostres representants, i aquest futur pot ser d’una manera o altre segons la destinació dels recursos públics: si tenim més serveis per la gent gran, més famílies tranquil·les, més gent gran ben cuidada. Si tenim més recursos per educació, joves més ben formats per poder emprendre la seva pròpia vida i estar preparats pel món laboral existent. Si tenim més serveis sanitaris, més prevenció, millor qualitat de vida.
Ara debat, diàleg, confrontació clara de models, i escoltar. Escoltar i fer feina.

Educació -2.0 -23/02/11-


La telefonia mòbil, 
la nova informàtica, hi tindrem joves preparats?

La informàtica ha estat sempre una assignatura canviant, al ritme de les novetats tecnològiques que han anat arribant a les nostre vides. Recordo que la meva mare té un títol d’informàtica de fa alguns anys (no diré quants), però ara quan se’l mira se’n recorda poc i afirma que no li serveix en l’actualitat. No li serveix no per la importància del títol, sinó que s’ha iniciat a la informàtica “moderna” a través dels cursos que ofereix l’ajuntament i llavors els ordinadors de llavors no eren els d’ara; val a dir que aquests cursos d’iniciació a la informàtica moderna, ja siguin escriure documents, fer comptes, enviar un correu o navegar per internet, estan fent cada vegada més petita allò que s’anomena “l’escletxa digital”, és a dir, que existeixi una part de la població que domini perfectament la informàtica i una altre part que no.
El fet és que cada dia les noves tecnologies han entrat de manera més important a l’educació, a les escoles, i això s’ha traduït que en comptes de fer classes monotemàtiques de com fer servir el teu pc, passes a fer classes de geografia amb un programa que t’ajuda a aprendre on hi ha els països, les seves banderes, himnes, capitals,... i complementant l’aprenentatge en l’aula, l’alumne li pot ser més senzill.
Ara, però, crec que estàvem en una nova etapa, on els ordinadors començaven a entrar a les aules, amb un programa anomenat “1x1”, i per tant els continguts lectius s’anaven adaptant a aquesta nova realitat social de la presència de les noves tecnologies a tot arreu (al telèfon, a la televisió,...). Diguem-ne, ens encaminàvem cap a una educació 2.0.
No es tractava tant com fer servir l’ordinador sinó que aquest sigui una eina més, i amb més presència a l’aprenentatge. A més, és de vital importància que poguem aprendre a diferenciar quines són les informacions bones i quines no d’aquesta gran xarxa anomenada internet, i això és un fet que s’aprèn amb l’experiència però si s’aconsegueix que els infants ho sapiguen fer encara poden aprofitar-la millors pels seus estudis.
La informàtica és el futur, en l’educació pels nostres joves, en fer tràmits pels grans, en conèixer gent a través de les xarxes socials, entre d’altres avantatges.
Doncs no. La consellera d’educació del govern de la Generalitat ho ha posat en qüestió. Afirma que el programa educatiu “1x1” el para ara per què no hi ha recursos, però l’hagués parat igual si hi haguessin recursos per què s’ha d’analitzar sí això dels ordinadors és el futur ... Val a dir que l’anterior govern, no sense problemes, va iniciar aquest projecte creient que era el futur, però sense menystenir l’ensenyament de llibre i escriure, que hi continuaria estant.
Deu ni do. Analitzar si això de la informàtica és el futur o no, ara. En comptes d’anar cap a una educació que s’adapta als nous temps, una educació 2.0, anem cap a una educació –2.0, anem enrere. I molt enrere.
Com ja he dit, la informàtica no ho és tot, però crec que és evident que és necessari que les noves generacions treballin aquestes noves eines i sàpiguen utilitzar-les bé, amb responsabilitat i a la vegada amb eficiència.
En aquests moments de retallades pressupostàries (però de perdonar impostos a l’1 % dels rics de Catalunya) i de crisi no crec que el millor per la nostra societat sigui reduir els recursos en educació, l’eina que ens ha de permetre preparar les noves generacions pel futur que vindrà. Però si ensenyem amb eines del passat, el futur per qual els preparem també està en l’ahir i no pas en el demà.
Espero que aquesta decisió es reconsideri, que la gent del partit de la consellera protesti i es queixi, que es torni al projecte inicial, per què aquest tipus d’errors ens poden portar cap a una societat sense futur, i això, com diria aquell, “ara no toca”.