dimecres, 28 d’abril del 2010

CONSULTANT -29/04/10-

El passat diumenge es va celebrar la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya, essent convidats a votar més de 1 milió de persones en el conjunt de municipis que s’hi celebrava l’acte. Entre ells, varis de la comarca de l’Anoia, entre els quals s’inclou Igualada.

En el seu moment ja vaig comentar que no trobava prioritària aquesta consulta, opinió que segueixo mantenint, ja que l’agenda política hauria de centrar-se en altres aspectes més importants de la vida ciutadana, especialment la crisi econòmica, que el nostre territori arrossega. Crec fermament que no era el moment per això, tot i l’espectacle del Tribunal Constitucional i l’Estatut pogués encendre l’ànima de molta gent.

Amb tot, cal comentar alguns aspectes. L’experiència pròpia em serveix per entendre que mobilitzar gent per una causa, sobretot si és política, té una dificultat molt elevada, i calen grans dosis de convenciment personal i empatia per intentar convèncer més gent per què s’hi apunti. Així, personalment crec que s’ha de felicitar als organitzadors i a tots els voluntaris per haver-ho aconseguit, per tot l’esforç donat, que de ben segur ha estat superat per la il•lusió de fer la consulta. Certament hi ha hagut una mobilització important en forma de cartells col•locats, pamflets, anuncis i actes paral•lels de dinamisme i debat sobre el tema, amb presència de PSC, CiU, ERC, i ICV. L’Ajuntament no podia donar recolzament explícit, i menys amb l’aprovació d’una moció al ple municipal que de bon principi no era legal, però no ha negat l’ús d’equipaments públics pels debats organitzats.
Respecte el procés, crec que la voluntat ha estat fer-lo el més creïble possible, garantint que la mateixa persona no votés dos cops, i amb la necessitat de disposar d’un document acreditatiu oficial de residència a Igualada per poder-ho fer. I, important, les dades registrades (només el DNI) no seran donades a NINGÚ, un fet que pot passar desapercebut però en l’època de les dades que vivim quelcom molt important.

Vaig estar dubtant sobre si anar-hi o no, ja que prenent la consideració primera que he fet la participació a la mateixa seria donar-li importància, o més importància del que em pogués interessar. Però, personalment, des de que he tingut “l’edat per votar” he cregut més convenient participar en aquelles consultes on se’m demani l’opinió, ja que opinant ningú em podrà interpretar la meva abstenció. I així vaig fer.

Amb tot, no m’ha agradat una certa apropiació “fotogràfia” política de l’esdeveniment per part d’alguns partits, com tampoc que ho titllin de cop al govern municipal, per què tergiversa la bona imatge “apolítica” de l’esdeveniment i, en el cas segon, mostra l’únic interès partidista que tenen alguns és que a l’Entesa li vagi malament, encara que al pugui suposar que li vagi malament a la ciutat (que no és el cas).

CENDRES VOLCÀNIQUES -21/04/10-

Aquests dies Islàndia ha esdevingut l’estat més famós, i segurament beneït o maleït a la vegada segons les circumstàncies, a causa de l’explosió del volcà de nom suficientment islandès per no reproduir-lo aquí. L’espai aeri europeu s’ha enfosquit per moments, bé per dies, i ha impedit volar a centenars d’avions de manera que milers de viatgers s’han quedat a terra, provocant una certa paràlisi de l’activitat econòmica. Amb tot, aquests viatgers han acceptat les conseqüències de tot plegat d’una manera pacífica ja que no hi havia gaire marge de maniobra per part de les autoritats, i aquestes han aplicat les mesures de seguretat que l’organisme europeu de control aeri dictava. Certament, ha estat una experiència positiva veure com un organisme europeu s’ha posicionat per sobre dels governs dirigint les mesures necessàries aplicades per aquesta incidència, diguem-ne, meteorològica i geològica.

Aquests últims dies també hem tingut altres noticies importants, com és el cas de la sentència ... bé de la No sentència del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En el seu dia ja vaig comentar que em semblava vergonyós tot plegat, pels components del tribunal (alguns no hi haurien de ser i aviat altres tampoc) i pel temps que està tardant (al juny farà 6 anys que la ciutadania va votar l’Estatut) serien causes més que suficients per suspendre als actors d’aquesta obra de teatre eterna. I l’eternitat no té fi ... com a mínim conegut, i més en aquest cas.

Apart d’aquestes dues noticies, també n’hem tingut de positives, i importants. Començant per la salut, que és el principal, el Consorci Sanitari de l’Anoia (CSA) gestionarà el nou CAP Igualada Nord. Aquest fet podria semblar una obvietat, ja que CSA és el que gestiona l’Hospital d’Igualada, però no tant ja que el departament de Sanitat de la Generalitat havia convocat un concurs per la seva gestió; aquest concurs obria la porta a repetir un esquema sanitari del qual ja es tenia experiència a la ciutat i que els seus resultats no foren gaire satisfactoris, però el fet que tant l’Hospital i el nou CAP siguin gestionats pel mateix organisme públic és una major garantia pels usuaris, a la vegada que permet sumar sinèrgies entre els dos nous equipaments sanitaris, a la vegada que consolidar el salt qualitatiu del servei sanitari a la ciutat en els últims 4 anys.

Una altre noticia, la celebració de la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada que ha tornat a omplir la ciutat de rialles, somriures de nens i nenes que anaven veient i gaudint de l’àmplia oferta d’obres que es feien. Tot i que l’amenaça de mal temps fou present, en certa manera no hi va haver gaires problemes permetent el correcte funcionament, amb nous espais oberts al públic com és el cas de l’Escorxador, el qual té la seva nau central restaurada i que ja comença a recuperar l’activitat, a tenir vida.

Per últim, dues breus noticies més com són l’avanç del PDI 2009-2018 sobre infraestructures de transport públic a l’àrea metropolitana i l’aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Tot i que no hi som administrativament, encara, preveuen actuacions que beneficiaran de manera directa i indirecta el nostre territori, com és el carril bus de la B-23 (entrada per la Diagonal), la nova connexió A-2 – B-40 (en obres), l’entrada de l’Eix transversal ferroviari al Port de Barcelona, la línia orbital (podent arribar amb tren fins Vilanova i la Geltrú sense passar per BCN), o la millora de la xarxa de metro, entre d’altres. Actuacions que tot i el temps que poden tardar donen llum a un túnel que la nostre comarca veu massa fosc.

CENTRES CÍVICS -14/04/10-

Fa unes setmanes parlava del deute municipal, com a eina econòmica que tenen els ajuntaments per poder afrontar inversions en nous serveis públics en forma d’equipaments. Equipaments com serien per exemple els centres cívics, autèntics motors de la participació ciutadana i de la vida social de la ciutat; des de cursos de ball fins a debats sobre les consultes indepentistes, des de ludoteques fins a partides d’escacs, d’espai per entitats fins a cursos de cuina. Amb tot, són necessaris els Centres Cívics?

Aquí caldria veure quin és l’objectiu que es persegueix amb la construcció d’un centre cívic. En el seu moment el govern de la Generalitat va promoure la construcció de casals cívics arreu de Catalunya, sobretot en barris amb alt percentatge d’immigració vinguda d’arreu d’Espanya. L’objectiu? Precisament el seu objectiu va ser polèmic, ja que funcionaven com a oficines de promoció del partit del govern; és més, en algun municipi el responsable del casal era també un responsable del partit al territori ... i si el casal estava tancat el podien trobar a la seu del partit ... la mostra d’una utilització totalment partidista de l’administració només per interessos particulars.

Però en general, els ajuntaments han construït centres cívics a barris que necessitaven un cert dinamisme social, o si més no el foment de la vida social en aquella zona. Un altre objectiu, aconseguit amb èxit pel Centre Cívic de Fàtima, ha estat trencar tabús respecte certs barris, intentant integrant-los en la dinàmica social de la ciutat, fent-los més permeables trencant aquelles barreres o murs que amb el temps s’havien fet i que separaven més que edificis. Els equipaments cívics són una clara aposta de l’administració pública, del sector públic, per construir una societat socialment més justa i cohesionada, una aposta necessària que fa créixer com a persones tots els que hi participen, enriquir-les culturalment, i per tant persones amb una ment més crítica, més oberta, més plural.

I això últim fa por. Fa por als sectors que només veien en els centres cívics una eina publicitària, i que tampoc els interessa que la cultura es popularitzi, ja que, com he dit abans, una societat més culta (no elitistament) suposa tenir un sentit més crític, qüestionar l’status quo ... i alguns viuen molt bé des de fa anys en el seu pedestal dominant i remenant les cireres, o dirigint aquells polítics que les remenen. És per això que si aquests partits arriben a governar els centres cívics sen ressentiran, ja que no hi confien, ja sigui disminuint l’oferta d’activitats existent, reduint les inversions (potser fins i tot la construcció de nous centres cívics), o incrementant els preus per tal que les activitats siguin inaccessibles per la majoria de la població.

La ciutat en l’actualitat disposa de dos centres cívics municipals en funcionament (l’Espai Cívic Centre i el Centre Cívic de Fàtima)i el Casal Cívic Montserrat, i té la previsió de construir un altre al barri de Set Camins – Les Comes; en el cas d’aquest últim, els recursos econòmics necessaris per fer-lo possible van ser aprovats sense els vots favorables de CiU i ERC, donant mostra de la sensibilitat i posicionament respecte aquests equipaments públics. Les inscripcions cada any mostren la gran acceptació d’aquests serveis i la recent reforma de l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs polivalent ha augmentat l’oferta de cursos. Però que la qualitat d’aquests equipaments de la cohesió social augmenti, tant en quantitat com en oferta, depèn de la sensibilitat amb que es gestionen. No tothom som iguals.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Equilibris territorials -08/04/10-

A vegades per saber el pes d’algun objecte el que fem és comparar amb el pes d’un altre fins que s’arriba a l’equivalència, afegint pes fins aconseguir l’equilibri de pesos. Les administracions públiques també han de fer quelcom similar amb les inversions públiques, intentant que els seus territoris estiguin equilibrats en quan a qualitat de vida injectant les inversions necessàries per assolir aquest equilibri. Amb tot, no sempre s’ha tingut aquest interès, i això ha suposat un cert perjudici per alguns territoris, com és el cas del nostre. Mentre els governs conservadors de la Generalitat anaven a plorar a Madrid que existia un greuge comparatiu en les inversions de l’estat espanyol a Catalunya, ells mateixos practicaven al principat aquest mateix greuge inversor amb la comarca de l’Anoia, amb ratios d’inversió molt baixes tot i la crisi econòmica que el territori arrossegava; és a dir, encara que l’economia comarcal estigués trontollant no va haver-hi cap tipus d’interès en intentar redreçar-la amb inversions, i el resultat d’això el patim ara, on el govern actual ha hagut d’engegar tots els projectes paralitzats i oblidats que donaven al nostre territori noves oportunitats de futur.

Així, la Ronda Sud és una realitat física (i ben visible) que ben aviat serà operativa, l’Eix Diagonal comença a moure’s físicament també (al costat de l’autovia A-2, al final de la carretera de Vilafranca amb l’antiga N-II), nous polígons industrials, noves escoles de primària i secundària, ampliant els centres educatius de formació professional, més transport públic (com la nova línia de Bus Igualada – Martorell – UAB, o el futur Eix Transversal Ferroviari) entre d’altres suposa una important injecció de projectes que han de possibilitar l’aparició de noves oportunitats de creixement.

Però baixant d’escala, als municipis també s’ha de fer aquesta tasca d’equilibri territorial, amb un procés molt semblant a l’àmbit autonòmic. Així, sota el mandat d’alcaldes conservadors alguns barris van estar perfectament oblidats, sense inversions, el que denota un estil profundament sectari i impropi de qui hauria de pretendre ser alcalde de tots els ciutadans/es, visquin al barri que visquin (un estil que ja té relleu a les mateixes files). Amb tot, sota governs de progrés aquests barris profundament oblidats han vist corregit aquest dèficit (pagant contribucions especials també varis cops, i en l’última obra les més altes de tota la ciutat), amb carrers reformats, urbanitzats (alguns carrers han estat amb habitatges i sense asfaltar fins els anys 90), parcs i equipaments. Però, i la resta? Com ja he dit, si l’equilibri territorial és la premisa a la resta de la ciutat també s’hi inverteix, com és el cas del carrer Josep Galtés, la plaça Pompeu Fabra (o popularment de les Tortugues), places a les Comes, parc del Repòs, l’Espai Cívic Centre, el carrer Comarca, el Barri de Sant Agustí entre les realitzades (o en marxa), així com les previstes com el nou centre cívic de Les Comes – Set Camins, la rehabilitació de la Igualadina Cotonera, la millora de la seguretat vial a la cruïlla Av. Barcelona – carrer Òdena, la millora de l’accessibilitat de la vorera nord del Passeig Verdaguer entre d’altres. La inversió arreu de la ciutat (i ressalto ARREU) suposa un pas més per assolir una ciutat cohesionada socialment, amb millor qualitat de vida per tothom (i ressalto TOTHOM), ja que independentment del barri on es visqui els serveis públics han de ser accessibles i els carrers i places agradables per passar-hi o estar-hi, per què tothom hi té dret. Hi ha qui busca la confrontació entre barris, seguint construint les barreres de classe que històricament havien posat ells mateixos, però ha estat justament aquesta inversió arreu del territori municipal igualadí el que està trencant aquestes barreres, tirant a terra aquests murs que només ens enfonsen en la misèria com a ciutat, com a ànima ciutadana, com a societat.

divendres, 2 d’abril del 2010

Números 01_04_10

Fa pocs dies mantenia un cert debat a través de la xarxa social facebook sobre un comentari que hi vaig fer, concretament el comentari: “L'ajuntament va tancar l'exercici del 2009 amb superàvit, que es destinarà a plans d'ocupació per persones que estan a l'atur”.

El comentari feia referència als resultat de la liquidació del pressupostària de l’any 2009 que es va portar a aprovació al ple municipal a Igualada del passat dia 23 de març. Així, el consistori de la capital de la comarca va tancar amb un superàvit de 170.000 euros, recursos econòmics que es destinaran als plans d’ocupació que estan promovent la Generalitat i l’Ajuntament per tal de crear ocupació en sectors de futur, amb cursos previs de formació. És a dir els números no són vermells, en el sentit negatiu, encara que s’intenti fer filigranes amb diversos conceptes econòmics per tal que quedin en evidència (sumant “peres i pomes” i restant “melons”), però el resultat és el que és. Fa just un any, pel mateix concepte l’oposició municipal vaticinava una tempesta perfecte de llamps i trons que acabava en dèficit superior als dos milions d’euros pel 2009 ... bé, ja s’ha vist que no tenien raó, ja que el resultat ha estat positiu, i que tampoc en saben de com funciona.

Amb tot, el meu interlocutor al comentari al facebook em parlava del refinançament i del deute per càpita. En el primer cas, s’al•legava que sense el refinançament l’ajuntament no hagués tingut superàvit; el refinançament del deute municipal va ser una operació financera que va generar uns recursos econòmics que es van destinar ÍNTEGRAMENT a inversions, com és el cas del nou centre cívic Set Camins – Les Comes (si l’oposició no hi va votar a favor és per què no l’interessava que es fes aquest nou equipament) com a més destacat.

En el cas del segon aspecte, el deute per càpita, feia pocs dies que el diari EL PAIS va treure una llista amb els ajuntaments més endeutats d’Espanya ... i encara que alguns també diuen que Igualada és dels pitjors, no hi era a la llista ... . Crec que no és el primer cop que en parlo, però és positiu debatre-ho. El deute públic és una eina que totes les administracions utilitzen per poder avançar en la construcció d’equipaments o infraestructures per poder donar un major i millor servei a la ciutadania. Algunes de les obres finançades d’aquesta manera han estat la Biblioteca Central d’Igualada, situada a la plaça de Cal Font, i el nou Hospital d’Igualada; per aconseguir els recursos per pagar els dos equipaments ens podríem haver esperat molt de temps, però d’aquesta manera es pot avançar bastants anys que aquests nous serveis siguin operatius i per tant puguin ser utilitzats per la ciutadania. Alguns preferien, per interessos particulars, que alguns serveis haguessin seguit bastants anys d’una forma no òptima i sense el nivell d’atenció que ens mereixíem, però l’interès públic va guanyar i l’Hospital és una realitat ben palpable. Reduir el deute pot suposar reduir serveis socials o inversions, perquè hi hauria menys diners per utilitzar; això és ben clar.

Però, és bo o dolent? Per això caldria valorar dos aspectes, un primer és la capacitat de generar els recursos econòmics per reduir-lo i un segon aspecte és tenir la seguretat que es poden retornar. En el primer cas, es relaciona amb les normatives de comptabilitat municipal que posen un màxim a l’endeutament dels consistoris, el qual el màxim no l’hem tingut ara sinó quan governaven els que estan a l’oposició, i que s’ha anat reduint els últims anys. El segon aspecte, en aquests moments el patrimoni de l’ajuntament (incloent les empreses públiques municipals i els seus deutes) és superior al deute, cosa que no havia passat mai fins ara, donant un coixí de seguretat a les finances municipals. D’aquesta manera, el deute, ben utilitzat, pot suposar un gran instrument però mal utilitzat (sense tenir cap tipus de coixí de seguretat com alguns havien fet) pot suposar situar les finances municipals en un precipici. I hi vam estar, però ara estan en terra ferma.

Nosaltres també podem? 25_03_10

Fa uns mesos la campanya electoral a la presidència americana omplia pàgines i pàgines d’informació i milions de bytes d’informació digital, tant per la transcendència internacional del fet (la política exterior nord-americana és clau en l’estat polític mundial) com pel propi país en diversos afers interns. L’existosa campanya “Yes, we can” protagonitzada per Barack Obama, va tenir un molt bon resultat electoral, es va basar en donar l’esperança d’un canvi cap a millores socials, citant com exemple la reforma del sistema sanitari.

És ben cert que els Estats Units d’Amèrica tenen un funcionament i circumstàncies diferents, una forma de fer i veure la vida que es distancia en bona part de l’estil europeu. Amb tot, les necessitats socials en educació i sanitat són semblants, però les solucions ben diferents. Centrant-nos en el segon camp, citar una xifra: comparativament, l’estat espanyol, que té accés universal a la sanitat, té una despesa sanitària menor que els Estats Units, els quals tenen un sistema sanitari que deixava varis milions (milions!) de persones sense cobertura sanitària.
El president Obama ha aconseguit portar a terme una reforma d’aquest sistema sanitari nord-americà, donant més drets a la ciutadania per davant de les companyies asseguradores, a la vegada que es garanteix una cobertura (amb matisos) sanitària. No era la seva proposta inicial, que incloïa aspectes com la possibilitat d’una assegurança pública o l’avortament (finançat per fons públics), però aquest petit pas, aquesta escletxa dins un sistema pensat per fer riques les asseguradores suposa un important abans en drets socials, o el que és el mateix, en drets de la ciutadania. El president, mentre buscava els recolzaments a la seva reforma, va dir la frase “farem que guanyin els interessos particulars d’alguns o farem un pas per què guanyi el poble nord-americà?”. Una frase que ben bé traslladaria aquí, en altres i variats temes, però no bé al cas. Amb tot, la dreta nord-americana, els republicans, ja han començat la seva ofensiva per abolir la llei, ja que els “interessos particulars” no els ha agradat aquest avanç social per què econòmicament no els surt rendible, i utilitzaran els mitjans que disposen (la política, la justícia, i els mitjans de comunicació) per aconseguir-ho.

Al veure tot això em fa valorar molt més el sistema sanitari que disposem, tant pels serveis que pugui utilitzar ara com pels que s’utilitzaran quan sigui més gran d’edat. El fet de tenir la seguretat que en qualsevol moment es disposa d’un sistema sanitari (millorable sempre) que et pot donar resposta als problemes de salut és quelcom que aquí donem per normal, estàndard, de tota la vida, quan el fet explicat anteriorment mostra que no és així. Però per tal que això pugui continuar és necessari que entre tots fem un ús responsable d’aquest sistema sanitari, amb un millor ús dels medicaments entre d’altres aspectes, per què sinó tot plegat pot esdevenir inaguantable.

Fixant-nos en el fet nord-americà, nosaltres també hem tingut avenços en drets socials que hauríem de “celebrar” tant? Sí, el nou Estatut d’Autonomia, la llei de la dependència, la llei de drets socials, la llei contra la violència de gènere o la d’Igualtat entre homes i dones entre d’altres. I s’han traduït en fets? Mica en mica sí, com l’augment de serveis assistencials per la gent gran (pisos tutelats, residències, centres de dia), o el permís de paternitat de 30 dies. I ho celebrem? No, per què no tothom té la necessitat de fer-los servir, “quan em toqui a mi, ja estaré content”. Potser no cal celebrar-ho amb cava però sí la satisfacció que “entre tots” els avenços socials “per tots” són possibles.

El POUM desperta mòmies (i IV) 18_03_10

Fa dues setmanes parlava que el POUM dóna plenes garanties als propietaris ja que aquests no perden drets, a la vegada que la transformació del sòl actualment industrial en residencial no és obligatori.

Amb tot, el POUM va ser retirat en un ple extraordinari amb un debat...bé, en veritat no va haver-hi debat (el dia anterior, en el punt del ple ordinari on s’aprovava allargar el període d’al•legacions, se’n va parlar més), amb discursos poc consistents en alguns casos, inclús faltant a la veritat. I així la possibilitat que la ciutadania pugui opinar sobre el POUM, queixar-se, suggerir o aprovar, va ser avortada pels polítics; certament, en un món on s’intenta que la ciutadania participi en les decisions polítiques, on les xarxes socials volen augmentar aquest pes participatiu, on s’impulsen consultes populars (estigui o no d’acord),... aquí s’impedeix el procés de participació, s’obstaculitza i els polítics es posen al davant per impedir-lo. De nou, un cas únic, no pas positivament, a Catalunya on un POUM sense cap vot en contra en la seva tramitació és retirat en ple període d’al•legacions.

Però com hagués funcionat el període d’al•legacions? Un cop finalitzat el període d’al•legacions els tècnics redactors haguessin realitzat un informe tècnic per tal de valorar totes i cadascuna de les al•legacions i donar una resposta. Tot això es portaria al ple que votaria una per una les al•legacions, sigui la quantitat d’al•legacions que sigui, i per tant aquí els partits polítics havien de fer la feina de decidir quines es tiren endavant i quines no, per tant el moment on es farien els canvis al POUM, i l’oposició té majoria per tant el podria canviar d’una manera substancial. Aquell seria el moment del debat polític, però la jugada política ha pesat més que escoltar la ciutadania, així que no s’hi ha arribat.
Crec que no s’ha explicat prou bé el POUM, tot i que ja havia passat un període d’informació pública (jo mateix en vaig parlar en un article el 2008 animant a participar-hi), tot i l’exposició muntada a la sala de l’Escorxador amb tècnics per resoldre dubtes, els documents accessibles des de la xarxa internet des del primer dia, i articles i entrevistes a membres del govern municipal. L’esforç d’explicació ha estat important però potser insuficient per un pla que té tantes coses a dir sobre el futur de la nostre ciutat.

Amb aquest article tanco aquest conjunt d’explicacions sobre el POUM d’Igualada. He intentat explicar els punts clau d’aquest pla que projectava una ciutat pel segle XXI, preparada pel conjunt de serveis i infraestructures que han d’arribar a la Conca en el futur, un pla que no obligava sinó que permetia canvis, que donava sortida a zones industrials actualment sense activitat, que dotava la ciutat dels equipaments necessaris per garantir la cohesió social (educació, sanitat, cultura), que no expropiava res sinó que s’autofinançava (els costos d’urbanització i dels serveis l’assumeixen els promotors, que segueixen tenint beneficis tot i això), que garantia els drets dels propietaris, que ampliava el nombre d’edificis protegits com a patrimoni arquitectònic, que no obliga a construir pisos si no són necessaris, i que s’ha treballat amb la màxima transparència.

Crec que ha estat una oportunitat històrica perduda igual que en el seu temps va ser veure el tren gran passar de llarg. Ara que el tren gran, el futur Eix Transversal Ferroviari, ja té una traça al nostre territori, tornem enrere, concretament al 1986, a un passat gris i sense expectatives de canvis.

Per últim, i com a nota, al blog on es publiquen els articles (http://jocdecartes.blogspot.com) el nom dels articles és Passions de POUM, amb la mateixa numeració.

Diferències de neus 11_03_10



Faré una pausa en les explicacions del POUM d’Igualada per fer una referència a la nevada ocorreguda dilluns, i per il•lustrar-ho disposo d’aquestes dues fotografies, una feta a les 20.30 del dia 8 i l’altre a les 7.36 del dia 9 de març.

En el cas de la primera, es tracta del tren que va sortir de Barcelona a les 19.20 (amb 18 minuts de retard) i que va arribar fins a Masquefa a l’hora que es va fer la fotografia. Aquí, un transbord a un altre tren elèctric que ens va portar fins a l’estació de tren d’Igualada, on vam arribar vora les 21.30, amb una espera de 15 minuts a Piera. Això, en sí, seria ja tota una alegria comparativament amb altres territoris de Catalunya que van veure com es queden incomunicats. Però realment és important si comparem amb el 2001, l’última gran nevada, on les persones dels trens que sortien a les 19.00 de Barcelona no van arribar a Igualada fins el dia següent a les 7 del matí. Una diferència molt important.

La segona fotografia correspon a l’estació de tren d’Igualada, i es tracta del tren (elèctric) d’Igualada a Barcelona que cobria el seu horari habitual de sortida. La fotografia no tindria cap sentit sino comparem amb l’any 2001, quan a les 7.30 el servei habitual el dia després de la nevada no existia, i només s’inicià regularment per allà les 10 i amb unitats diesel.

Evidentment, ambdós viatges en tren donaven imatges de postal del nostre territori, amb els camps ben nevats, les viles ben blanques i les muntanyes de Montserrat lluint un color més clar.

I la tercera diferència, l’autovia A-2 no va ser la el cau de centenars de cotxes atrapats entre la Panadella i el Bruc com ho fou el 2001, ja que prèviament s’havia restringit el trànsit de camions i en el cas dels turismes van poder circular quasi tot el dia. El dia següent, dimarts, l’autovia va ser neta i el trànsit totalment normalitzat (inclòs el del transport per carretera).

M’és ben bé igual on fos el conseller d’interior dilluns al matí, per què a la tarda ja era a Barcelona, que conjuntament amb el President, estaven al capdavant de l’operatiu d’emergències (i no a una discoteca on el 2001 sí que hi havia alguns). Al matí no tenia fe de tornar, no confiava que haguéssim après lliçons del 2001, però ha estat una grata sorpresa, també a nivell municipal (tant per part de la ciutadania com de la brigada de neteja), que aquest cop ens anem en sortit bé, que no ens hem quedat incomunicats, i això és un èxit col•lectiu. De tothom.