dijous, 15 de març del 2012

I MANTENIM EL SOMRIURE -15/03/2012-


Com saben, o deuen haver llegit als mitjans de comunicació locals, el director general de transports de la Generalitat de Catalunya va venir recentment a Igualada, i ens va donar la bona nova: el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, el Tren Gran, quedava aparcat. Tant és que no fa ni 5 mesos el ple d’Igualada aprovés per UNANIMITAT que Igualada reclamés el ramal de connexió entre Igualada i Martorell, per tal de facilitar la connexió amb el Corredor Mediterrani. Tant és que els agents socials i econòmics el reclamessin. Tant és tot.

O no? Doncs sembla ser que hi ha somriures, alegries per què la solució real i viable per la connexió ferroviària amb Barcelona es queda guardat dins un calaix, gaudint del son al qual altres projectes van ser sotmesos com la Ronda Sud o l’Eix Diagonal. Somriures, i també silencis, que vénen de les autoritats locals dels dos municipis més afectats a la Conca d’Òdena, i mostren com alguns suposats lemes electorals i de govern simplement han estat paper mullat, apart de ser una evidència de falta de coneixement i ambició de futur per la comarca.

El Tren Gran és una infrastructura que situaria Igualada, i comarca, al mapa, i per tant el nostre territori seria més conegut i atractiu per rebre inversions d’empreses, per atraure activitat econòmica que generi ocupació. Repeteixo, OCUPACIÓ. A la vegada les empreses ubicades al nostre territori i que lluiten cada dia per mantenir-se obertes millorarien el seu posicionament i competitivitat. I paral·lelament a l’activitat econòmica, la connexió en transport públic amb Barcelona, eterna reivindicació, veuria millorats de manera brusca els temps d’accés. 

Ara bé, quina és l’excusa? Els diners, com no, i derivat d’això el deute i l’herència del govern anterior. L’altre excusa és que si l’Eix Diagonal ha costat quasi 400 milions d’euros i al final seran poc més de 1000, imagineu-vos un projecte de 6.000 milions d’euros.

L’herència del govern anterior ha estat que ARA disposem d’estudis previs, tant de viabilitat com trànsit, i una reserva de sòl per fer possible el projecte. I pel que fa a l’Eix Diagonal, es tracta d’una concessió on l’empresa concessionària es dedica a construir, mantenir i explotar tota la carretera durant 40 anys, i aquesta rep recursos de la Generalitat segons el nombre de vehicles que hi circulen. ARA el tenim complet i les empreses el poden aprofitar estalviant temps als seus recorreguts per portar mercaderies als clients. Per exemple, en el trajecte entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca l’estalvi de 15 min en el recorregut suposen més de 800 milions d’euros d’estalvi en els 40 anys de concessió; si s’hi suma l’estalvi de temps als recorreguts entre Vilafranca i Manresa, és evident que sumen molt més que la despesa realitzada. Per tant, el benefici per tota la societat supera amb escreix l’inversió que la societat hi ha destinat.

En el cas del Tren Gran, hi ha qui es justifica dient que és inviable i no té sentit construir d’Igualada a Barcelona. Per què no mirem més enllà? Connectant amb Lleida i amb el Port de Barcelona, suposa un by-pas a la congestionada xarxa ferroviària de la costa, facilitant l’accés de les mercaderies del centre peninsular amb el renovat i ampliat Port de Barcelona. Renunciem a aquesta posició estratègica? Estem disposats a renunciar a ser més grans?

Doncs crec que no estem en situació de renunciar a ser més grans. No es tracta d’un somni, es tracta del nostre futur. Ens ho mereixem.

AnoiaVegas? -01/03/2012-


Aquests dies hi ha un senyor nordamericà de molts diners que es passeja pel pont aeri Madrid - Barcelona a veure si pot implantar una mini ciutat de les Vegas. Tant en el cas madrileny com el català, hi ha hagut reunions a alt nivell sobre la qüestió, tant per trobar una ubicació com per les condicions que posa l’inversor, excessivament orientades a crear una “illa fiscal” per afavorir o atraure clients. Es tracta d’una inversió molt milionària, que crearia molts llocs de treball, i que segons el President Mas, ens consolidaria com a referència turística del sud d’Europa. 

En la búsqueda de “solars” on ubicar-hi el macrocomplex de joc, a una certa distància del port i aeroport de Barcelona, va aparèixer l’Anoia, i la seva Conca d’Òdena particularment. Gairebé es situava com una nova proposta a la zona prevista pel nou Polígon de la Zona Franca. 

Personalment, proposaria d’ubicació a prop de Port Aventura, complex d’oci turístic que actualment funciona bé, l’únic parc temàtic de l’estat amb beneficis, si estigués d’acord amb la seva construcció. Qualsevol altre ubicació dins el territori català em semblaria més a la creació d’un enorme bolet artificial que seria ben bé el paradigma de la disbauxa i sobretot de la no sostenibilitat, i per tant, de la no eficiència energètica, entre d’altres.

El nostre petit país, però gran nació, ha de cuidar molt bé a que dedica el seu sól, i en aquest cas crec que iniciaríem un model econòmic que dista de ser el turisme cultural o familiar al qual es pretén arribar, continuant el turisme barat i de borratxera que tants mal de caps ens porta en temes de seguretat, particularment la vial, a més de l’imatge. L’imatge de país de pandereta.

Ara bé, és cert que el nombre de llocs de treball que s’anuncien és molt elevat, que inclou la construcció i després el personal necessari per treballar dins el complex. I això seria el motiu que podria donar a tòrcer el braç a les administracions, però crec que no hem d’anar cap aquí. 

Ja fa uns mesos que el president Obama va dient que cada vegada vol més productes que diguin MADE IN USA (Fet als Estats Units). I és aquí on hem d’anar. Catalunya ha de recuperar el pes del seu sector industrial, però amb una nova mentalitat empresarial. La primera cosa, entendre que l’innovació és clau per ser punters o simplement diferents i atractius al mercat. La segona, noves formes d’organització empresarial que facilitin una major participació dels treballadors i sobretot que facilitin la conciliació familiar (aquí la reforma laboral recentment aprovada va en sentit contrari). La tercera, dinamisme, saber adaptar-se als nous temps que cada dia canvien més ràpid. I segurament n’hi hauria més.

La nostre comarca també ha de recuperar aquest protagonisme industrial, en nous sectors, però crec que falta una aposta per la renovació profunda dels sectors existents. Aquí entra en joc l’urbanisme que faciliti aquesta renovació, que requeriran nous espais o l’utilització d’alguns existents, fent compatible els usos urbans i rurals del territori. Això sí, no caiguem en la melancol·lia de quan al Rec sonaven els timbres de les fàbriques tots alhora, sinó abordem una renovació que encaixi amb un model de Conca que permeti Viure i Treballar al territori, i que sigui eficient i sostenible. Ja hem tingut prous bolets que han estat verinosos, cal que la planificació feta rigurosament es cumpleixi. No perdem més temps en mirar-nos el melic.

El nou PSOE -16/02/2012-


Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de viure i participar al 38è Congrés Federal del “Partido Socialista Obrero Español” a Sevilla. Si bé fa unes setmanes participava al Congrés del PSC a Barcelona, les sensacions han estat ben diferents. Abans però recordar que el Congrés és el màxim òrgan de decisió d’ambdós partits, cadascú té el seu per què són partits diferents, i el responsable d’escollir la direcció i el projecte del partits pels pròxims anys.
Com saben, el tema de debat que més polseguera aixecava era l’elecció del que seria el pròxim Secretari General del PSOE així com també l’informe de gestió del president Zapatero i secretari general del PSOE fins dissabte. En aquest últim cas, el president va fer un anàlisi dels aconteixements dels últims anys, l’evolució d’Espanya i també aquells possibles errors comesos, entonant un cert mea culpa. Ovacionat, i aprovat el seu informe de gestió amb més del 90 % de vots favorables, començava la tarda – nit – matinada abans de votar el nou secretari general. Aquí, segons la premsa es diu que hi va haver pressions d’un bàndol cap a l’altre, trucades a delegats (els que voten) per tal que dipositin el seu vot a favor d’uns o altres. Però crec el més interessant va ser el debat generat al públic en general, tant entre els assisstents al Congrés com els que el seguien a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Expectació i debat màxim. Vaig poder debatre sobre quina era la millor opció amb companys i amics de diversos territoris de l’estat espanyol, des de Múrcia a Astúries, passant per Madrid o Extremadura. Cadascú amb la seva visió, la seva posició, però el que considero més important, la seva il·lusió. Molta il·lusió.

I al matí vingueren els discursos intensos, emotius, valents en alguns aspectes. I després un llarg temps de votacions i comptatges, des de prop de les 14.00 fins prop de les 18.00. Aquí tots els assisstents pendents dels resultats, rumors que corrien amunt i avall sobre qui seria el guanyador, a les xarxes socials la gent preguntant si sabia alguna cosa, les televisions i la premsa a les expectatives, companys que estaven als despatxos dels dos candidats informant que no sabien el resultat. El hall del centre de convencions ple de persones, nervioses, tenses, intrigades. 

I de cop se senten uns crits, a dalt a l’esquerra. El despatx del Rubalcaba. Sabem el guanyador. Des de l’altre despatx ens arriba la informació i les dades.

I aplaudiments per un costat, cares llargues per un altre. Aquella il·lusió en alguns transformada en realitat, en d’altres en decepció. Però no pas resignació.

A qui vaig votar? A ningú, no era delegat. A qui hagués votat? Doncs tot i l’experiència d’un, em donava més sensació de renovació Chacón, m’il·lusionava més i crec que seria capaç de portar més idees noves. És a dir, Renovar, Il·lusionar, i idees era el que crec que necessitava el PSOE, i podria estendre-ho al socialisme en general, també al català o al més local. Però no em refereixo a renovar i il·lusionar a la babalà, sinó amb continguts, amb ganes de treballar, de donar el màxim de cadascú per fer possible una nova majoria social que confiï en aquestes sigles. Una nova majoria que ens trobi útils com instrument de transformació, de canvi, de millora de la societat, de solució dels problemes i reptes de cada poble, ciutat o país. Segurament caldrà tornar a unes certes essències dels orígens, d’honestedat i de treball, però adaptant-les als nous temps i necessitats. És quelcom necessari que es faci, per què els ciutadans ens ho demanen. No ens tornem a equivocar.