dijous, 23 de desembre del 2010

Estem KO -23/12/2010-


En aquests hi ha diversos debats en l’àmbit de la política sobre la participació, la desafecció, el distanciament, nous models, .... i certament és molt important conèixer les raons d’aquest poc interès en la política. La política és la que decideix i distribueix els recursos de l’administració, d’una manera o altre segons la tendència ideològica. I això importa a la gent gran i els serveis d’assisstència, com als joves i l’educació, com als adults en habitatge i generació d’ocupació.

Les recents eleccions al Parlament de Catalunya, tot i els mals auguris respecte la participació, han incrementat els percentatges d’aquesta però en el conjunt de Catalunya no arribem al 60 %; és a dir, quasi la meitat de la població amb dret a decidir el futur del país, amb el dret a votar, no ho van fer. Per què? Quan vagin a l’hospital, quan utilitzin l’autobús, quan visitin una residència, o quan vagin a l’escola s’adonaran que és la Generalitat qui gestiona una part important de la quotidianitat de les seves vides.

Però pot ser que els polítics i el clima que generen tinguin una part de la responsabilitat? En la política, com la vida, s’han de fer les coses el màxim de bé possible, amb respecte, sense faltar a la veritat, per què és així com les coses poden arribar a bon port. I més si aquest bon port és un bon futur pel teu país o per la teva ciutat. 

Ara bé, quan l’actitud és de faltar a la sinceritat, de manipular, de tergiversar, llavors no anem gaire bé. I si amb aquesta s’hi afegeix que algunes persones que fan política intenten fer-se experts quan en veritat no tenen ni punyetera idea, el tema s’agreuja. Exemples? L’exemple més recent el trobaríem fa dos dies al ple municipal de l’Ajuntament d’Igualada, on es debatia el Pla d’Equipaments Culturals 2010-2020 d’Igualada. El cap de l’oposició, en el seu discurs, comentava que CiU havia fet el Centre Cívic de Fàtima ... dos sorpreses: la primera, la mateixa persona que diu que no mirem el passat fa una mirada al retrovisor tremenda, i la segona ... QUIN MORRO! Els coneixedors de la política i història de la ciutat sabran que l’afirmació del cap de l’oposició és una mentira, que s’afegeix a la falta de sinceritat sobre les subvencions de la Diputació a Igualada. Amb tot, si amb això s’hi afegeix una actitud poc treballadora, vist que al Pla d’Equipaments Culturals no van participar de les reunions de treball, tot i la insistència de la regidora de cultura. Això crec que no és una actitud constructiva per ningú, i que més aviat contribueix a desanimar i generar més desafecció. 

El govern municipal també pot haver tingut alguna actitud incomprensible, però n’estic segur que no ha faltat a la veritat, per què no es pot construir un projecte o model de ciutat basat en mentires o en suposicions tècniques d’experts “de pa sucat amb oli”. Hi surten perdent ells i la seva credibilitat, però sobretot hi surt perdent la ciutat.

La joventut o l’ús assidu de les noves tecnologies poden ser un valor afegit, però es poden convertir en una màscara si en veritat en el fons la forma de fer política no és sincera, ni constructiva, ni positiva, i ni en clau de futur, sinó que de partit. 

Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra, diu la frase. Ha de ser l’actitud dels nostres polítics, vers com fer política,  per què com he dit sempre és entre tots que construïm el futur, i només actituds treballadores i positives seran capaços de treure’ns dels problemes que puguem tenir. 

La setmana passada demanava una nova visió sobre la indústria i la Conca d’Òdena, ara demano que tots fem un canvi respecte la política. I dic a tots, als que m’agraden com els que no, A TOTS, per què les maneres del futur no les faran uns o altres, sinó junts, i és així com aconseguirem l’èxit en aquesta fita. Ho volem? Podem? Fem-ho!

dimarts, 21 de desembre del 2010

Un nou dia -02/12/2010-


Era un dia que va començar assolellat però acabà fred, força fred. I alguns vam acabar-lo un pe`l glaçats. Sí, diumenge la ciutadania va manifestar la seva voluntat respecte qui ha de governar els pròxims quatre anys el país. La ciutadania no s’equivoca, i per tant felicitar la coalició que podrà governar, tot i que ni el 2003 ni el 2006 vaig rebre la felicitació (i la ciutadania tampoc s’havia equivocat en possibilitar la formació de dos governs d’esquerres). Però bé, alguns saben guanyar i saben perdre, altres no.

I a partir d’aquí? Des de que tinc la possibilitat de votar serà la primera vegada que aquells que he donat suport no governaran, per tant una situació nova. Una certa decepció per no haver guanyat i caldrà analitzar el per què dels resultats, tant a nivell de país com de barri, recordant que la ciutadania escollia els representants al Parlament de Catalunya. 

Desànim? Els primers instants sí, sobretot quan a mesura que augmentava el número de vots escrutats els resultats no milloraven. Després veient la magnitud del retrocés, encara més. I et planteges si tot l’esforç fet ha valgut la pena, les hores dedicades (dies llargs i nits interminables), els viatges pels pobles, l’activitat a les xarxes socials a Internet, ... . 

Això només m’ho plantejo els primers instants. Perquè totes les hores dedicades ho he fet amb il·lusió, amb moltes ganes, i sobretot compartint-ho amb gent jove que també ho ha fet amb il·lusió i ganes. Crec en la política com eina per transformar la realitat social del país, per millorar el benestar de tota la ciutadania, però sobretot per què els que menys tenen no es quedin enrere en una societat que avança a passos de gegant. Sembla molt bucòlic i romàntic, però aquest plantejament té repercussions directes a les nostres vides, com el Nou CAP Igualada Nord, estrenat ahir, la Ronda Sud estrenada a l’agost, o la nova escola Dolors Martí que ara acull els alumnes del Garcia Fosses (ara en obres de millora) des de fa ja uns mesos.

Continuo creient que l’acció pública és necessària per què es puguin reduir les injustícies socials, i per tant, buscar un món millor per tothom; I ressalto tothom. I crec que és possible. 

Ara al Parlament toca fer oposició de forma constructiva, evitant que la feina feta fins ara sigui llençada a les escombraries (com podria ser oblidar-se de l’aeroport corporatiu, de l’Eix Transversal Ferroviari, o reduir serveis sanitaris i/o educatius), evitant crear polèmiques estèrils i estar pel que toca, pel que interessa la gent, defensant també els interessos del territori. És a dir, continuar treballant per millorar el país, per les persones, pel seu futur.

Alguns, han girat la mirada cap a les pròximes eleccions municipals, i es fan trasllats de càlculs. En el cas d’Igualada els resultats mostren que la ciutadania ha estat sempre conscient del que votava en cada moment, i n’estic segur que al maig de l’any vinent també; va ser tant intel·ligent d’escollir els gestors municipals el 2007 com ho serà el 2011. Continuo creient que a Igualada hi ha un projecte transformador social, amb un continuo creixement dels serveis d’atenció a les persones, que dóna oportunitats de futur i on l’espai públic guanya humanitat. I que té encara camí per recórrer. 

Per últim, la jornada de reflexió vaig aprofitar per anar a veure la pel·lícula “Bicicleta, cullera i poma”, la qual tracta de Pasqual Maragall i l’alzheimer, una malaltia que afecta a persones arreu del món. Una pel·lícula que recomano veure per tenir una visió més íntima del que és la malaltia.

Però apart d’això, tinc una admiració especial i personal per Pasqual Maragall, ja que ha aconseguit grans fites per Barcelona (amb els Jocs) i per Catalunya (amb l’Estatut), i ara la busca per l’alzheimer (tot i què ell sap que no veurà el resultat). Aquest esperit de lluita per les persones, pel país, és el que hem de tenir com a exemple de treball, de dedicació. I espero que així sigui.

El català a la Fi del món -09/12/2010-

Aquests dies segurament el debat electoral ha anat decreixent, encara que els resultats de les eleccions del 28 de novembre han tingut conseqüències importants i han iniciat importants processos de reflexió en alguns partits. 

Bé, amb tot, no voldria avui parlar d’aquest tema sinó d’un altre, més curiós. Recentment he pogut estar a Ushuaia, la ciutat més austral (més al sud) del món, situada a l’Argentina, a uns 13.000 km de Barcelona; certament són molts kilòmetres respecte la ciutat comtal i es pot dir que també de Catalunya. Ushuaia està situada al límit de l’Argentina amb Xile, i és la porta d’entrada al Parc Nacional de “Tierra del Fuego”, el qual salvaguarda uns preciosos paisatges formats per muntanyes i llacs, amb una vegetació característica molt interessant. Dins el mateix parc, existeix un tren turístic que recupera l’antic recorregut ferroviari que unia els boscos d’on s’extreia fusta amb el centre penitenciari d’Ushuaia, el qual va donar origen a la ciutat. 
Fins aquí sembla molt interessant, i és molt recomanable la visita al mateix. Però, el tren guarda un detall que no es pot deixar escapar. Si hom hi accedeix, li facilitaran un llibret on s’explica la història i característiques del tren, i entre les llengües que es trobarà disponibles hi serà el català. Sorpresa molt agradable de poder llegir les explicacions en la teva llengua habitual, ja que mostra un cert acte de reconeixement cap al col·lectiu que utilitza aquesta llengua (a més, que vol dir que el col·lectiu català que visita el tren també és important). Personalment, però, no es tant el fet de disposar el llibret en català com la primera frase que et trobés quan l’obres: “Us preguem disculpes per no realitzar la guiada en el seu idioma, per aquest motiu li fem entrega de tota la informació esmentada durant el seu recorregut”. Aquest és el text, literalment copiat del llibret. No vaig tenir problemes en seguir les explicacions del viatge, ja que es feien castellà (amb accent argentí), i com a persona bilingüe podia entendre perfectament que deien, però aquesta consideració i aquesta frase suposen un respecte molt important cap a la nostre llengua. 

El fet és que he tingut la sort de viatjar en família per territori espanyol, i no recordo disposar d’aquesta consideració respecte la llengua catalana en les visites culturals a museus o altres equipaments culturals i/o turístics; si que en algun lloc trobar-me fulletons en català però les disculpes no.  

Acte de respecte cultural (o interessat, ja que les Aerolinias Argentinas també desitgen bon viatge), certament em va sorprendre gratament però alhora em va fer adonar que algunes zones del nostre territori estatal no valoren suficientment el que suposa tenir  com a riquesa cultural una llengua i donar-li el protagonisme que requereix. Això no vol dir ni mesures d’imposició ni la falta de mesures de promoció, sinó des del respecte i la normalitat utilitzar les llengües que necessiti. Alguns volen fer de les llengües una guerra, quan en veritat han de servir per comunicar, per unir, per fer-se entendre, per establir diàlegs, en definitiva, ser persones humanes. Les administracions han de promoure la seva utilització, i en el cas de l’administració estatal ha de seguir fent conèixer el català com una riquesa cultural de tots els espanyols, igual que considero que encara que no conegui el basc o el gallec també són una riquesa de tots. Aquest ha de ser un objectiu que s’ha d’aconseguir a través d’un diàleg franc i obert amb el govern de l’estat, i no pas amb amenaces o tripijocs pressupostaris.  

Si el català ha arribat a la Fi del món, per què no a la resta de l’Estat? Tinc l’esperança que en el futur no necessiti fer 13.000 km per comprovar els avenços, i amb unes quantes hores de viatge (o amb un “viatge” per la xarxa Internet) pugui adonar-me que comptem i que ens valoren.

Ulleres i melics -16-12/2010-


Era un dia de festa, i estàvem amb la família passejant per la Tossa. Un dels nebots jugava amb unes ulleres de broma, d’aquelles tipus “cul d’ampolla”, i en una de les seves interminables curses me les va donar. En aquell moment em dirigia caminant cap a un dels miradors que té aquest pic de la comarca, i just abans de fer una ullada a les vistes em vaig posar les ulleres.

Una primera sensació de mareig, mirades sense destinació. Però això és passatger, i un cop passat aquest primer moment et centres i disposes a mirar. I aquí, el primer que van veure els meus ulls va ser Igualada, concretament el barri del Rec, amb les seves característiques tan especials als edificis fabrils. És evident que des de la distància no podia apreciar l’estat de conservació dels mateixos, encara que com ha estat la meva façana d’Igualada durant més de 25 anys alguns sí que els podia identificar bé i conec com estan. Entre ells, destaca la Igualadina Cotonera, edifici imponent i simbòlic per la seva arquitectura manxesteriana. O l’edifici de Martin-Enrich, que recentment va acollir el REC 0.2. I més a l’esquerra la xemeneia de Cal Font, la de la Isabel·la, l’edifici del Punto Blanco, ... i tot envoltat d’edificis, cases i parcs. I em vaig parar a pensar en la coincidència dels noms que havia dit: excepte el Punto Blanco que encara funciona, els altres eren elements de les clàssiques indústries d’Igualada, el tèxtil i el cuir, sense activitat. La meva mare recorda quan anava l’escola escoltar les sirenes de les fàbriques (i parlo dels anys 70), i no hi ha postal més típica de la Igualada de principis de segle XX que grans fàbriques amb altes xemeneies escopint fum. Allò era la ciutat d’Igualada, industrial. I vaig pensar que se n’havia fet de tot allò, per què no hi tornàvem a aquella potent ciutat industrial que tants empresaris havia creat, tant pròspera, tant ...

Mentre pensava això, vaig fer un gest reflex de mirar-me el melic, i me’l vaig estar mirant fins que vaig tenir la sensació que em queien els ulls. Buf! No eren els ulls, eren les ulleres que queien a terra. Aquell instant de pànic va passar. Abans, de acotar-me a recollir les ulleres vaig fer una mirada al mateix punt que estava mirant abans.

Quina diferència! Ara veia Vilanova a la dreta i Òdena cap a l’esquerra, i Montbui abans d’arribar el meu recorregut visual de nou al barri del Rec d’Igualada. El traçat de la Ronda Sud d’Igualada existent es veia tapat a vegades per l’orografia, i s’identificava bé l’aeròdrom. Com abans havia pensat en indústries, vaig fixar-me que es veien bé els polígons industrials de Montbui (just acabat), Vilanova i Òdena cap a la dreta, i al centre el d’Igualada, envoltat per vivendes, parcs, i ponts. 

I per què poso els noms dels municipis? Per què sé on són els límits, però des d’on mirava no hi ha cap límit, és una continuïtat urbana. És més, semblava tot el mateix, tot un mateix nucli urbà. Una gran Igualada o la Conca urbana. I com un llampec recordo el que havia estat pensant abans de mirar-me el melic: que si la Igualada industrial del passat, la força fabril d’Igualada, ... i per què no pot ser industrial la gran Igualada, la Conca Urbana? I si la força fabril d’Igualada es trasllada a la gran Igualada, on té més possibilitats de créixer, de crear llocs de treball, d’expandir-se que no pas en un nucli igualadí on els serveis van guanyant espai? En definitiva de tornar a la Conca el potencial industrial, això sí canviant propietaris de fàbriques per autèntics i preparats gestors econòmics.

Deia Obama fa pocs dies que s’ha acabat fer anar la targeta de crèdit tot el dia, on simplement comprem i consumim productes de fora. S’han de tornar a fabricar. I per què no a Igualada? Però em de fer el pas, deixar les ulleres de cul d’ampolla ben apartades i tenir una visió més àmplia del nostre territori, del que som realment. Espero que en el futur sigui així.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Va home va, Oriol! -17/11/2010-


Diuen que la campanya electoral és capaç d’aconseguir l’increïble, allò que normalment no passa. Per tant, si normalment veus al teu marit (o esposa) que comparteix les feines de casa no ho trobes increïble, si normalment el teu govern et proposa un projecte i l’executa no trobes increïble que et presenti d’altres, ... ara bé, si CiU ve a l’Anoia i diu que està a favor de l’Eix Transversal Ferroviari i que arreglar el carrilet no serveix de res, AIXÒ SÍ QUE ÉS INCREÏBLE! És a dir, NO CREÏBLE!

Doncs sí, la miraculosa campanya electoral ha tornat a situar CiU a favor de l’Eix Transversal Ferroviari. Personalment estic content que si sumin, com més serem més força per aconseguir-lo, però clar, se’m fa una mica impossible creure’m-ho i explicaré per què. Primer, si fem un pèl de memòria, recordarem com l’any 2000 el conseller de política territorial de la Generalitat Pere Macias responia amb un “això es fer volar coloms” a la proposta de Jordi Aymamí d’un tren d’Igualada a Lleida; i no fa pas gaire, la mateixa persona en la seva visita a Igualada tampoc en semblava gaire favorable. Segon, per què Flora Sanabra, candidata a l’alcaldia d’Igualada, el 2003 també estava a favor del tren en campanya electoral, després se’n va oblidar; vaja com el cap de llista actual. Tercer, l’any 2006 Felip Puig i Josep Rull declaren que l’Eix Transversal Ferroviari “no deixa de ser una proposta sense fonament que mai no hagués hagut de ser plantejada pel govern de Catalunya.”, a més que si arriben al govern i la línia no està realitzada NO s’executarà; així de clar. Quart, en els diversos passos administratius que s’han realitzat el responsable d’infraestructures de CiU al Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha mostrat desconfiança i incredulitat respecte el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari. I Cinquè (podent-ne ser més), CiU no van signar el Pacte Nacional d’Infrastructures que incloïa el projecte, CiU no inclou el compromís al programa electoral, i ... no s’ho creuen ni ells.

Aquest tipus d’actituds són les que desprestigien la politica, per què es prometen realitzar coses que després no compliran, com mostra l’experiència del nostre territori respecte CiU. I sinó fixem-nos en la Ronda Sud, que per fer 6 km CiU va estar més de 10 anys marejant estudis, en canvi el govern de la Generalitat d’esquerres ha estat 4 anys consensuant el projecte i 3 en obres. Ara, la Ronda Sud és una realitat palpable.

No puc amagar que el tema dels trens m’apassiona per què crec que és el mitjà de transport terrestre que ha de tenir un paper estructural a la nostra xarxa de comunicacions, el pal de paller del país. Sempre que he pogut he defensat l’Eix Transversal on he pogut, tant en actes professionals com de partit, però la batalla més dura no l’he tingut a Barcelona, ni a Girona, ni a Mollet del Vallès. La batalla dialèctica més intensa l’he tingut aquí, sobretot amb els companys de partit d’Oriol Pujol, els quals no es creuen el projecte del tren, ni abans (com he demostrat) ni ara. 

Jugar amb els anhels de tantes persones que porten anys lluitant per aquest projecte, el somni d’aquest territori d’estar connectat al món, de ser un nus important de comunicacions, això és d’irresponsables, o d’aquells que són capaços de vendre’s el seu cor catalanista en forma de Palau de la Música per guanyar eleccions.

Només alguns, des de sempre, s’han compromès amb el tren gran d’Igualada, i són els creïbles per fer-lo una realitat. Ara cal decidir si tornem a deixar-lo al calaix com fa 7 anys enrere o tirar-lo endavant com alguns s’han compromès explícitament. Ho tenim a les nostres mans.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Dissabte -21/10/10-


Com deia a principis de setembre, amb l’inici de curs, ens esperen uns mesos de molta activitat, inclús alguna en l’àmbit personal.
Certament, dissabte tinc quelcom molt important personalment, que ja es va fer públic a les pàgines d’aquest mateix setmanari fa uns mesos. Buff! Fa uns mesos quedava lluny la data, ja arribarà, sí, ... però ja està aquí, dos dies falten. Es podria dir que es com una comunió en tamany MAXI i amb una diferència clau: la comunió te la fan els pares, això t’ho fas tu (bé, entre dos). I et fas una llista llarga de coses a fer, mires el calendari i apareix una frase al teu pensament “No tindrem temps!”; per què la llista és llarga i variada, ben variada de coses a fer que no es poden retardar per què la data és inamovible. Però un cop comences no acabes fins el dia en qüestió: visites, trucades, correus electrònics, llistes, fotos, videos, cerimònies, papers (tan els legals com qui serà el padrí, testimonis), obsequis, música, ... i tanques un tema i se t’obren tres més ... ben bé una aventura que requereix molta calma per què pots acabar malalt. O potser precisament per això comences, per què estàs malalt, malalt d’amor.
Després de tota la preparació et planteges si val la pena. Doncs SÍ, és el dia més important de la teva vida, on inicies legalment (formalment el pot haver començat abans) un camí que compartiràs “hasta el infinito y más allá” juntament amb una altre persona. Aquella persona que creus que pots ser més feliç, que pots tenir molts moments bons, i algun de dolent, per què tot no és perfecte. Pot fer vertigen a vegades, per què et diuen “per tota la vida” però quan n’estàs ben convençut que és la persona que més t’estimes, no hi ha problema. Com si hi ha dues vides! Crec que assolir el compromís mútu de cuidar-se, de respectar-se i animar-se, compartint diversions i tristeses, és quelcom incomparable en els sentiments de les persones.
Estic ben content de la persona que ... ens hem escollit (no diré qui va ser el primer), i confio en poder mantenir aquest contentament molt anys, podent celebrar les bodes de plata, d’or i  qui sap, com ara es viuen tant anys. Fa poc algú em preguntava si tenia algun misteri que em rondés per cap i li vaig respondre que em té fascinat com es pot estimar tant a una persona. És certament un misteri, però que mica en mica vaig descobrint i tinc molts anys per fer-ho. Sense presses, amb calma i bona companyia.
Ep! Però la feina dels mesos s’acumula en un dia , en unes hores, i els nervis, ara quan escric tornen a aparèixer. Una nova trucada per fer això, un nou correu electrònic per canviar allò,  i l’activitat creix frenèticament perquè ja hi som! Alguna til·la entremig i dormir per estar frescos per un dia on es donaran infinits petons i abraçades d’amics, familiars, companys de feina, companyes de cosir (J) que volen compartir amb vosaltres aquest preciós moment. L’experiència d’altres diu que el dia et passa volant, ràpid, però que si l’has preparat a consciència i amb la persona més especial de la teva vida, estigues segur que tot anirà molt bé.
Diuen que farà una mica de núvol, i al Pirineu pluja, però no necessito un sol al cel si el meu Sol preferit està al meu costat.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

L’Hospital, per a tots -15/10/2010-

Aquests dies de pluja intensa han permès omplir encara més alguns embassaments i pantans, tot i que també ha desbordat rius i rieres, ocasionant alguns problemes en algunes poblacions.
A casa nostre també portem una pluja no tant intensa que sembla que s’acabarà aviat, però que va aclarint maneres de fer. Fa dues setmanes comentava el tema de les zones blaves i l’entorn de l’Hospital. Sorpresa vaig tenir la setmana anterior quan un ex-regidor de CiU que escriu a aquest mateix setmanari comenta que l’ampliació de voreres dels carrers a l’entorn de l’Hospital és per afavorir les zones blaves; bé, apart que no és cert, suposo que deu ser la raó per la qual aquesta mateixa persona votà en el ple municipal d’Igualada les modificacions del planejament que donaven com a resultat aquestes voreres.
Però bé, la pluja dic que s’acabarà aviat perquè el principal grup de l’oposició ja ha presentat la seva proposta final, amb ascensor i passarel·la inclosos, i desafien a la població amb un “que algú s’atreveixi a dir que fer accessible a l’Hospital el pàrquing soterrani, no és necessari. Que algú s’atreveixi”. Doncs jo mateix “m’atreveixo”, tot i que actituds tant prepotents i dictatorials crec que no són bones. Primer, l’aparcament Igualada Nord ja és accessible, i disposa d’un ascensor que dóna accés directe a l’àrea ambulatòria i a Urgències; per anar a consultes externes existeix una vorera accessible que condueix a un ascensor que hi permet accedir. Per tant, accessible ho és en aquests moments, ara, si volem situar un tercer ascensor a la zona ... I comenten que sortiria gratuït pels igualadins, cosa que no és certa ja que la gratuïtat de l’aparcament es pagaria amb el pressupost municipal, per tant tenint o no tenint cotxe es pagaria (comptant que hi ha 18.000 cotxes a la ciutat i quasi 40.000 habitants). Enllaçant amb això, es comenta que l’aparcament d’Infinit és gratuït i el de l’hospital no; el que s’amaga és que el complex esportiu Infinit ha fet bé les coses i ha construït i assumit el cost de l’aparcament dels seus usuaris (que el paguen), a diferència de l’Hospital que la Generalitat de CiU, amb l’Artur Mas com a Conseller en Cap, NO va assumir el cost de l’aparcament pels usuaris i va imposar una hipoteca a la ciutat: o aparcament o no hi ha hospital, i aquesta hipoteca la van assumir els igualadins. És a dir, no en teníem prou amb una que ens proposen una segona.
I respecte les zones blaves, la proposta del principal grup de l’oposició diu ser “fidel a la voluntat que sempre hem expressat nosaltres” de suprimir les zones blaves a l’entorn de l’Hospital; primer, agrair que acceptin el 78 % de les noves zones blaves (més de 165) quan van fer una recollida de signatures en contra de totes les 211, i quan parlaven de suprimir les de l’entorn de l’hospital parlaven de 57 quan ara només ho fan en 46. D’això no en dic fidelitat, més aviat falta de compromís per què hi ha falta de model de ciutat, i qualsevol tàctica electoral és vàlida. Una infidelitat en tota regla.
Millorar l’accessibilitat de qualsevol equipament és quelcom positiu, però en comptes de millorar només l’accessibilitat per uns pocs treballaria per millorar la de tots. És a dir, en la línia de les subvencions que va aconseguir de l’Estat l’ajuntament per arreglar la vorera sud del Passeig Verdaguer i fer-la accessible, aquests diners que es volen dedicar al tercer ascensor es podrien destinar a fer accessibles les voreres de l’Avinguda Barcelona o la vorera Nord del Passeig, i així possibilitar l’accés a peu a l’Hospital i a la resta de la ciutat. Perquè conductors són pocs, que tinguin vehicle sempre a disposició menys, però en canvi vianants ho som TOTS; la gent jove, la gent gran, els que no tenen carnet de conduir o les famílies que tot i haver-hi vàries persones amb carnet només hi ha un cotxe, també han de poder desplaçar-se fins l’Hospital, hi tenen el dret i l’ajuntament l’ha de garantir, ja sigui a peu o en transport públic (10 autobusos urbans arriben cada hora a l’hospital i en 15 minuts o menys és accessible des de qualsevol punt de la ciutat). I surt molt més barat que anar en cotxe, ni zones blaves ni  i amb moltes menys preocupacions. Això és apropar l’Hospital a TOTHOM, fer-lo accessible a tots. Aquest, crec, hauria de ser l’objectiu de tots.

Tot s’hi val? Sí home! -29/09/2010-


El passat dijous presentaven al Cercle Mercantil el Pla Estratègic de l’Anoia, un document que ha d’esdevenir el full de ruta del futur de la nostre comarca. La presentació va ser dinàmica, interessant, i deixant la mentalitat comuna al descobert: som tancats, conservadors, sense consciència de bé comú, sense buscar sinèrgies amb els municipis del costat, mirant només el benefici propi, ... i varis més. Certament tots som persones, i qui estigui lliure de tota culpa que llenci la primera pedra, però alguns acumulen un major grau de compliment d’aquests “factors”, quan mirant només el benefici propi apliquen un “tot s’hi val” per aconseguir els seus objectius, i com bé remarcava el Pla, amb aquesta tàctica hi sortim perdent tots.
Atenent a la polèmica de les zones blaves, he estat revisant el procés de naixement de SIMA (l’empresa municipal d’aparcaments), l’aparcament Igualada Nord i la configuració urbanística final (és a dir, com queda) de l’entorn del nou Hospital d’Igualada, per què prefereixo comprovar per mi mateix el que diuen uns i altres; sóc 11 anys més jove que el cap de l’oposició a l’Ajuntament d’Igualada però en canvi alguns comentaris em sembla que no coincideixen amb l’ocorregut aquests últims anys a aquella zona, o en tot cas se n’oblida de què va fer el seu grup municipal ... si som capaços de alabar la gestió de Jordi Pujol que fa 7 anys que no governa serem capaços d’acceptar que s’ha fet els últims 7 anys pels companys de partit, com a mínim.
L’empresa SIMA es va constituir el 2005 per decisió del ple municipal de l’Ajuntament el 25 d’octubre, per unanimitat (és a dir CiU, també digué sí), amb els objectius de crear aparcaments i gestionar la zona blava; cal dir que anteriorment, concretament el ple municipal del 26 de juliol de 2005 aprovava la modificació del planejament per fer possible l’aparcament soterrat de l’Hospital. L’any 2006 el ple aprova per unanimitat (és a dir, CiU també) ampliar el capital social de SIMA per fer possible l’aparcament Igualada Nord (25 d’abril), i també s’aprova per unanimitat autoritzar a SIMA que contracti un préstec amb l’Institut Català de Finances per construir l’aparcament Igualada Nord (11 de juliol); és més, el grup municipal de CiU reclama en varis plens que l’aparcament Igualada Nord entri en funcionament el més aviat possible per evitar problemes de trànsit i que pugui donar servei als usuaris. Finalment l’aparcament entra en funcionament el 2008.
I l’entorn? Tot forma part del projecte de l’Avinguda Catalunya, el qual va es va aprovar també amb els vots a favor de CiU, i que suposava dignificar l’entorn de l’Hospital amb zones verdes (concretament en un ple CiU comenta que està a favor de les zones verdes i la seva ampliació); el projecte de la zona verda ubicada a sobre de l’aparcament Igualada Nord i que va suposar canvis als carrers del voltant van ser aprovats amb els vots de CiU.
Primer, me n’alegro que a falta de projecte de ciutat per part del principal grup de l’oposició estiguin d’acord amb el de l’Entesa, i en el projecte de l’Avinguda Catalunya hagin coincidit, o això mostren les voluntats expressades en vots al ple. Però no entenc perquè critiquen allò mateix que van votar; si estaven tant en contra de SIMA, per què no hi van votar al principi? I si ho estan tant de l’aparcament? I de com ha quedat l’entorn? Però la única resposta que se m’acut és que amb al voluntat expressa de voler governar, vulguin desgastar el govern municipal induint canvis que creuen que busquen alterar la població, crear crispació, i per tant malestar. Si amb això li afegim el joc brut i anònim del seu entorn, aquesta estratègia és un tot s’hi val amb tota regla. Certament, no em puc creure el pla estratègic de l’Anoia si el responsable polític del mateix, el president del Consell Comarcal, no és capaç d’aplicar els principis que el pla cita. En el tot s’hi val no hi perd un govern, hi perd una societat. Hi perd Igualada.

FACTURES MOLT CARES -22/09/2010-


Aquests dies el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas, proclamava que tenia por de trobar-se els calaixos de la Generalitat buits, per què s’havia gastat molt. Amb això, m’enrecordava de fa uns 7 anys enrere, el 2003, des de l’oposició (formada per PSC, ICV, ERC i PP) també es proclamava el mateix. És més, a última hora la Generalitat de CiU va adjudicar la construcció de la línia de metro L9 tenint com a sistema de pagament el mètode alemany ... et pagaré quan acabis l’obra ... o traduït, que ho pagui qui vingui després perquè ara no hi ha ni un duro.
Aquestes afirmacions en campanya o pre-campanya electoral són habituals, la seva repetició cansa, però hi són. Però reflexionava una mica més enllà, pensant en el nostre territori. Si el 2003 no hi havia ni un duro, on se’ls havien gastat? De l’hospital la primera pedra (un mes abans de les eleccions), de la carretera d’Igualada a Calaf per Copons 1 tram nou, ... i ... ja està? Bé, no projectes d’abocadors a manta però res més. Llavors, ara setembre del 2010, mirava en què s’havien gastat els diners des del 2003 fins avui: l’Hospital, Ronda Sud, el nou CEIP Dolors Martí, ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses, el nous CAPs d’Igualada i Vilanova, reforma dels parcs de bombers d’Igualada i Calaf, noves escoles i instituts a Piera i Masquefa, la portada d’aigües des de l’embassament de la Llosa del Cavall, la portada d’aigües des del sud, nous serveis de transport públic, l’integració tarifària de tota la comarca a l’ATM de Barcelona, l’Eix Diagonal, el riu Anoia, .... i el llistat s’amplia amb altres com la reforma del Casal de la Gent Gran que s’iniciarà aquesta tardor.
Això són números, molts números, dels quals només citaré els 62 milions d’euros de l’Hospital, els 23 milions de la Ronda Sud, i els més de 50 milions d’euros en construcció, reforma o ampliació de centres educatius en 4 anys.
Amb tot l’invertit podrem afrontar millor els temps futurs per què tindrem una major competitivitat per la nostre indústria, la tèxtil i l’adobera principalment, tenint una societat capaç per vèncer qualsevol dificultat. Vaja, quina frase més maca que podem dir ara, ARA? Als anys vuitanta el tèxtil ja començava a arrossegar una crisi important, i pel que fa a les adoberies de les més de 200 que ocupaven el Rec a la trentena actual. I el nostre territori inicia la seva diversificació econòmica (Parc Motor, Aeroport corporatiu, World Trade Center, parc tecnològic Igualada – Jorba, ...) ara, ARA?
De savis en tenim molts (quin capital humà que “desaprofitem”), però tot el que he explicat mostra que algú no va fer els deures quan tocava, per què sabia que els havia de fer si volia que el nostre territori tingués algun futur, alguna possibilitat de poder competir i sobreviure en aquest món globalitzat. I aquesta falta de dedicació ens ha passat factura, una factura molt gran que l’estem pagant ara i tots: la gent gran, els estudiants, els treballadors, els empresaris, ... . Però, on anaven els diners abans del 2003? Crec que hi ha un 3 % de raons (disculpes, un 4 %) per pensar sobre on devien anar els diners.
Fa ben pocs dies el Jose Antonio Donaire, professor de Turisme de la Universitat de Girona, comentava que "Quan un territori és capaç de programar un pla de futur, tirarà endavant". Amb això, reflexionava sobre l’Anoia i Catalunya. Ara tot el territori català té aprovat el seu planejament territorial, quan el 2003 només era l’Ebre; en el cas més concret de l’Anoia, i centrant-nos a la Conca, ara disposem d’un pla de futur, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. I a Igualada, el nou POUM es tirà enrera gràcies a CiU, els mateixos que han fet arribar una factura molt cara a l’Anoia per falta d’interès i previsió de futur per la nostre comarca. Ara, a Igualada, CiU ha començat a escriure una factura molt cara per la ciutat. I la pagarem entre tots, de nou, gràcies a ells.

Entre plors i deures -16/09/2010-


Aquests dies les nostres escoles i instituts es comencen a omplir de nou d’infants i joves que inicien el curs escolar, aquest any abans, després de les vacances d’estiu. La setmana passada era molt “típic” veure a les portes de les escoles moments d’una certa tendresa, tant pels plors d’alguns infants com per les cares o comentaris d’alguns pares i mares, entendrits ... potser no parlar gaire que com em diuen alguns “ya te llegará el verano”.
Aquests dies també s’ha parlat molt de les novetats d’aquest curs, amb un nou pas en la incorporació de les noves tecnologies a les aules amb la presència d’ordinadors, l’inici avançat del curs i la setmana blanca a l’hivern, i altres canvis d’índole reglamentari i legal en l’organització dels centres educatius a causa de la progressiva execució de la Llei d’Educació de Catalunya. Certament, són passos molt importants per tal de anar millorant mica en mica els instruments del nostre sistema educatiu, i que això reverteixi en una major qualitat de l’educació pels infants i joves.
Escoltant tot això, els problemes d’alguns centres amb els ordinadors, o d’altres que estan en obres, pensava que l’educació va més enllà. Encara que la Generalitat destinés més de 400.000 euros les llars d’infants municipals i més de 15 milions d’euros en millores i nous centres educatius (ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses i el nou CEIP Dolors Martí), encara que l’Ajuntament hagi construït les llars d’infants municipals o millorat els accessos a les escoles, encara que les escoles s’esforcin en realitzar projectes pedagògics engrescadors pel professorat i els estudiants, l’educació va molt més enllà.
Per exemple, quan es va caminant pel centre de la ciutat menjant pipes i anem deixant el rastre del nostre camí amb les closques; quan en una calorosa nit d’estiu es decideix anar a sopar a la terrassa d’un restaurant tot gaudint de la fresa i els veïns gaudint del nostre elevat to de veu; quan estant a 2 metres d’un pas de vianants amb semàfor decidim travessar el carrer fora del pas i el ninotet encara llueix un esplèndid vermell; quan no comprem la moto als fills, obligant-los a anar a peu, i en canvi els pares no es desenganxen del volant del cotxe per anar a tot arreu; quan el pare o la mare no col·labora a casa podent-ho fer i volem mostrar que la igualtat és bona; quan els pares no s’interessen pel que passa al món, ni llegeixen diaris ni miren telenoticies. I d’exemples, no m’en faltarien, però crec que aquests en són alguns, segurament semblen detalls, però tots i cadascun de nosaltres, quan som al carrer, a casa, a un centre cívic o a un camp de futbol, som responsables cívics de l’educació dels infants i joves que tenim aprop. I dels models que vegin aquells infants i joves es crearà la societat del demà. Del demà seu, del demà teu, del demà meu, de tots.
Si volem que la ciutat sigui cada vegada més neta, mostrem com fer-ho. Si volem que la ciutat sigui cada vegada més tranquil·la però sense perdre ritme ni diversió, mostrem com fer-ho. Si volem que més gent vagi a peu a les escoles, reduint el trànsit al voltant de les mateixes i per tant la perillositat d’atropellaments, mostrem com fer-ho. Si demà volem que la igualtat entre homes i dones no sigui imposada ni regida per percentatges per una llei sinó per la naturalitat del fer les coses, ara és el moment. Si volem que demà la gent tingui més consciència de col·lectivitat, de conèixer el que passa al món i partir d’aquí opini, critiqui, suggereixi o protesti per aconseguir millorar-lo, ara és el moment.
Tots volem el millor pels fills i filles, però això va més enllà d’uns bons regals de reis, bones vacances, o bones escoles. I en això, tots hi som responsables i tots hi participem, hi tenim un paper, i no és pas secundari.


Joc net -09/09/2010-


El President de la Generalitat, Jose Montilla, va anunciar aquest dimarts que els properes eleccions autonòmiques seran el 28 de novembre; certament, he patit per la data ja que els rumors les situaven vora un dia personalment especial, però un cop el President ho ha dit la tranquil·litat ens ha arribat (Als dos implicats en el dia especial, és clar).
En la seva declaració, el President durant el seu discurs va demanar JOC NET i DEBAT CONSTRUCTIU als partits polítics. I crec que va fer ben fet, per què només faltaria que amb la que està caient ens dediquem a llançar insults, desqualificacions, ... i cansem encara més a la gent del que ho està de la política. Bé, el fair-play ha durat ... menys de 12 hores, on algun destacat membre de CiU ha tractat Montilla de franquista, els joves de UDC han criticat Montilla perquè ha parlat en castellà, ... però, és novetat? No pas, i si fem una mica de vista enrere trobarem que portem uns mesos que alguns això del JOC NET els hi rellisca, i practiquen una metodologia que és mostra d’un caràcter, d’una manera de fer les coses.
Recentment, el PSC va posar en marxa una campanya amb el nom de “El canvi real” on amb tanques publicitàries s’explicava el que havien suposat l’acció dels governs d’esquerres comparativament amb CiU. En comptes de respondre amb una contracampanya, doncs debatent les xifres que s’esmentaven, “algú” engega una campanya amb el mateix lema però amb altres xifres que pretendrien donar un altre punt de vista, però aquest algú no diu qui és; ara, abans que la campanya s’iniciés a la xarxa ja hi havia actius militants de CiU que en feien promoció ... posteriorment, i encara ara, no han reconegut la seva autoria.
Però això, que en parlo sembla lluny, i aquí a la nostre comarca també? Doncs sí, i sinó fixem-nos en alguns dels comentaris del diari digital anoiadiari.cat. Són pocs, ben pocs, els que al comentar alguna noticia donen els noms i cognoms, però en canvi són bastants o molts els que simplement donen un nom o un pseudònim i realitzen comentaris polítics, inclús amb referències personals, els quals no generen cap tipus de debat constructiu sinó simplement van a “destruir” tot allò que fan els altres (en aquest cas els del govern) o també directament les persones. Amb tot, i atenent que les paraules es van repetint, semblen sorgides d’algun argumentari, d’alguna fàbrica d’idees, i que els manen repetir com si fossin soldats, i coincideixen amb els postulats públics d’algun partit.
El que em sobta és que aquestes persones es vulguin fer responsables de la governació d’un país, o d’una ciutat, quan no són capaces de fer-se responsables d’elles mateixes i donar la cara. Per tant, davant d’un problema, d’una demanda, d’una queixa, que faran aquesta gent? Amagar-se, això és el que faran. Aquesta Catalunya que durant segles i segles ha lluitat per ser un territori pròsper, necessiten gent que vulgui donar la cara, a les bones i a les males, per què afrontant els reptes i els problemes és com s’ha aconseguit fer avançar el país. S’imaginen algú que no és capaç de donar la cara afrontar els reptes que té el nostre territori i afrontar els problemes de l’atur sigui digne de governar el nostre país? No, jo no. Crec que les persones podem donar molt, i junts encara més, per poder superar els mals moments i fer gaudir dels bons a tothom. Però per això falta compromís amb el país i amb la seva gent, no pas sota una ala que no ens toqui la llum.
Aquesta manera de fer, en forma d’anonimats, segurament no aporta res però per alguns que només tenen interès en el poder, i estan encegats amb ell, qualsevol cosa val per arribar-hi. I això es una traïció al país, a la teva ciutat, al teu barri, als teus veïns, a la teva gent.

dimarts, 7 de setembre del 2010

La Ronda Sud en plànols

Certament, l'obertura de la Ronda Sud ha estat una fita important pel territori, com bé senyalava el President Montilla en la inauguració i les diverses autoritats locals. Però la Ronda Sud és una reivindicació històrica, que s'inicia amb al seva aparició per primer cop al Pla de Carreteres de 1985, i continua al Pla de Carreteres del 1995. Entremig trobem la petició al Parlament per part del grup Parlamentari del PSC,l'any 1994 en paraules d'Antoni Dalmau, però la resposta fou que no era prioritari i que abans hi anava la carretera de Vilafranca.
L'any 1998, el conseller Macias visita l'Anoia anunciant que s'està fent l'estudi de la Ronda Sud però no anuncia calendari. I el PP presenta una esmena als pressupostos del 1999 perquè la Generealitat només preveu fer-ne una rotonda.
Bé, la Ronda Sud va seguir dormint el somni dels justos fins arribats al 1999, any d'eleccions municipals (maig) i autonòmiques (octubre).
A principis d'any, concretament el 15 de gener de 1999 la Veu de l'Anoia publica una entrevista al director general de carreteres Antoni Lluch, el qual diu que existeix un estudi informatiu previ al projecte pel tram oest però que la resta és una escala de bones intencions. El conseller Macias anuncia el març que s'han començat a fer els estudis de traçat del primer tram (l'oest) a través de Montbui, que ens interessa connectar bé. D'alguna manera, aquesta és una prioritat per al govern de la Generalitat.

El 18 de maig de 1999 es presenta la primera fase de la ronda sud, la qual voreja el nucli de Sant Maure per l'oest i utilitza el futur pont Igualada - Montbui de prop del Moli Nou. Amb tot, es tracta d'un avantprojecte i no estan concretades les formes de finançament, per tant sense dotació pressupostària de la Generalitat, i amb dubtes que aquesta la pagués tota. L'alcalde d'Igualada, Josep Maria Sussana, considera que serà positiu pels municipis de Montbui i Igualada.
L'1 d'octubre de 1999 es produeix acord total entre Igualada i Montbui per a la Ronda Sud, que destaca per la seva funció d'evitar el trànsit de pas entre Montbui i Vilanova, reduint els embussos del trànsit intern d'Igualada. I es mostra el plànol següent (LA VEU DE L'ANOIA):


El 15 d'octubre de 1999, Flora Sanabra, candidata al Parlament de Catalunya per CiU, no parla de la Ronda Sud com a prioritat del Govern a l'Anoia, centrant-se només en la carretera de Manresa i Jorba-Calaf en matèria viària.
El 31 de desembre de 1999 el regidor Antoni Pàmies fa constar que no hi ha resposta a les al·legacions que l'Ajuntament d'Igualada ha presentat per què el traçat de la Ronda Sud acabi a la rotonda de Sant Jaume Sesoliveres.
El 2001, el grup parlamentari del PSC al Parlament de Catalunya torna a reclamar la construcció de la Ronda Sud al Parlament mitjançant  una proposició no de llei. El Parlament aprova el 26 de setembre una resolució que insta el govern a establir en el termini de ters mesos les mesures necessàries per aprovar el projecte de construcció de la primera fase de la Ronda Sud d'Igualada, d'acord amb els objectius del planejament urbanístic dels ajuntaments de Santa Margarida de Montbui i Igualada.
L'any 2003, any electoral per les municipals (maig) i autonòmiques (novembre), es desencatlla de nou, tot i les reiterades demandes dels alcaldes. El maig de 2003, just una setmana abans de les eleccions municipals, es presenta l'avantprojecte i un estudi d'impacte mediambiental de la futura Ronda Sud, al qual s'adjunta la següent imatge (DIARI D'IGUALADA):
El setembre de 2003, Felip Puig en una visita a l'Anoia admet que "les comunicacions a l'Anoia són deficitàries però demana temps". El 10 d'octubre de 2003 Felip Puig visita Igualada per presentar els estudis de la Ronda Sud, del qual adjunto la imatge (REGIÓ 7):
Aquest és l'últim dibuix de la Ronda Sud de CiU. I la seva explicació és: la ronda sud d'Igualada servirà per descarregar de trànsit els vials interns d'Igualada. Alhora, alleugerirà la carretera N-IIa de la presència de vehicles que amb origen o destinació als municipis de Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, van en sentit Barcelona o Capellades.

El 17 d'octubre de 2003 la Veu publica unes declaracions de Josep Miserachs, candidat de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya conjuntament amb Maria Senserrich, on deia que el futur de l'Anoia passa per la ronda Sud. Alguns mitjans de comincació desitgen que no torni a quedar guardat el projecte, com va passar des del 1999.
El 2006, amb eleccions autonòmiques l'1 de novembre. El juliol s'aprova el PITC el qual també inclou la Ronda Sud d'Igualada i a l'octubre s'aprova definitvament el traçat del primer tram i s'inicien la licitació de les obres les quals s'adjuqdiquen el 21 de desembre de 2006, amb el següent traçat:
Amb més detall:
El 2006 també s'aprova inicialment el Pla Director Urbanístic de la Conca d'Òdena, el qual serà sotmés a dos aprovacions inicials més, aprovant-se definitivament el 2009, amb el següent traçat de la Ronda Sud:
El Pla Director realitza el dibuix definitiu de la Ronda Sud, amb noves connexions amb Igualada, la millora de la C-37 en la seva variant del Nucli antic de Montbui, en la millora de la carretera de Santa Coloma, així com altres futurs vials com els previstos al Parc Tecnològic de Jorba-Igualada.
El 2008 s'aprova l'avantprojecte de POUM d'Igualada per unanimitat dels regidors el qual inclou les previsions del Pla Directoren matèria viària i ferroviària, com mostren les imatges següents:


Finalment, l'agost de 2010, el president Jose Montilla inaugura la nova Ronda Sud en el seu primer tram:

Surt a concurs el projecte constructiu del segon tram, el qual segueix les indicacions que marca el Pla Director, com mostra la imatge següent:

4 minuts -02/09/2010-

Acabat l’agost, i passada una nova i participada festa major, la ciutat es disposa a engegar un nou curs, el qual es presenta amb importants aconteixements electorals, personals i socials. Amb tot, el final del curs anterior ha estat quelcom molt important pel territori i la ciutat d’Igualada especialment. Després de 20 anys esperant (des del pla de carreteres del 1985), per fi s’ha obert un tram de la Ronda Sud d’Igualada, complint així les promeses donades pel govern, el conseller Nadal especialment, i també les previsions que marca el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena pel que fa al desenvolupament de les infraestructures viàries. Així, una nova via que permet circumval·lar Igualada pel sud, evitant trànsit de pas pels nuclis d’Igualada i Montbui, connectant els polígons industrials de manera ràpida amb l’autovia A-2 i la nova carretera C-15 / C-37, l’Eix Diagonal, actualment en construcció. És a dir una via que millora la qualitat de vida del nuclis d’Igualada, Montbui i Vilanova, i que a la vegada suposa una millora important de la competitivitat econòmica del territori, per tant, per les empreses.
I certament, en els temps que corren millorar la competitivitat de les empreses, és a dir crear infraestructures orientades al teixit productiu, a facilitar inversions que creïn llocs de treball, és una prioritat absoluta. I més en una comarca, i més concretament el territori de la Conca, que ha sofert una crisi sostinguda en els seus principals sectors econòmics, especialment l’industrial. Però s’ha construït ara, quan segurament ja faria temps que l’haguéssim necessitat en funcionament ... i per què? Des del 1985 fins al 2003 no es va fer res, i els governs de CiU, que en teoria defensen els interessos de l’empresariat, va oblidar les obligacions de cuidar la nostra comarca i els resultats els hem pagat amb una profunda crisi, i sense mitjans per sortir-ne per què no teníem infraestructures per fer-ho. Des del 2003 els estudis avançaven de veritat, el 2007 s’iniciaren les obres i avui que ja hi podem circular. Segurament aquests 4 min de nova carretera no ens trauran de la crisi de cop, del dia a la nit, però en canvi ens donen l’esperança que algú confia en que ho podem fer i ens ha facilitat els mitjans per fer-ho.
El primer viatge que vaig fer per la Ronda Sud acompanyat, la co-pilot em preguntà “I per què t’agrada tant passar per aquí? És una carretera només”. La meva resposta va ser “Des de que sóc conscient del que passa al món, sempre hi havia hagut una cantarella on deia que ens tractaven malament: Que si l’hospital, els jutjats, la Ronda Sud, el tren... Quan allò que molta gent desitjava, amb esperança i il·lusió, es fa realitat és com un petit regal per tots aquells que d’una manera o altre han fet possible que aquell somni es complís. I si te’ns sents part, és una satisfacció.” Sentiment semblant vaig tenir quan vaig entrar per primer cop al nou Hospital per deixar enrere l’hospital on vaig néixer (bé, en veritat era l’edifici de la Mútua), i que de ben segur ha estat també un dels canvis més importants dels últims anys a la nostre ciutat.
I amb això ens conformem? No. Ara cal la segona part de la Ronda Sud, des de Montbui per connectar amb l’ A-2 a Jorba i la carretera de Santa Coloma, els nous desenvolupaments industrials i residencials que facilitaran l’aparició del vial de connexió directe entre Igualada i la Ronda, el nou aeroport corporatiu, l’Eix Diagonal i l’Eix Transversal Ferroviari, entre d’altres projectes que poden semblar il·lusions llunyanes, impossibles, inviables. Però si som capaços de creure que cada nova infraestructura és una esperança per un futur millor, n’estic segur que s’aconseguirà més aviat que tard. Però cal lluitar-hi. Cal treballar-hi. I d’aquí en sorgirà una Igualada, una Anoia, i una Catalunya amb un bon futur. No defallim ara.

dijous, 5 d’agost del 2010

Històric -22/07/2010-

El cap de setmana del 10-11 de juliol es podria considerar com els dos dies que més emocions, esperances i il·lusions han creat els últims temps.
Dissabte 10, la manifestació cívica i unitària de resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut d’Autonomia, que el dia anterior havia fet pública el Tribunal Constitucional, va ser un massiu acte de reafirmació de la voluntat del poble català de tenir allò que en el seu dia es va refrendar. Cap tipus de tribunal ha de ser capaç de “tocar” una coma d’una llei que ja ha estat sotmesa a referèndum i aprovada per la ciutadania, però és el resultat d’una manera de fer. Una manera de
fer d’alguns que porten als tribunals allò que no poden guanyar amb a les urnes, qüestionant permanentment la legitimitat de les institucions democràtiques i dels governs que les representen. Aquests que han encés i alimentat el foc de l’odi contra Catalunya ara es posaran sobre el cos de llop una capa de xai, manso, tranquil,... per veure si poden recuperar un amor que temps enrere tenien amb un altre xai de la terra ... però bé, retornant al tema, la manifestació del dissabte
10 de juliol de 2010 va ser el símbol que n’estem cansats que ens toquin el que no sona, però i a partir d’aquí? Podem perdre l’esperança i creure que només ens queda la via d’anar sols, o creure, com el meu cas, que no tot està perdut i que encara hi ha possibilitats d’encaixar millor Catalunya i Espanya sense haver d’anar sols. Amb tot, i respecte la primera solució, crec que encara estem lluny, molt lluny, i mostra d’això és el fet que encara hi hagi gent que no accepti que la Generalitat estigui presidida per una persona no nascuda a Catalunya; això suposa no entendre la verdadera realitat social de Catalunya, igual que hi ha qui no entén com es pot estar content de la victòria de la selecció espanyola de futbol i seguir-se considerant català i catalanista. Sense entendre la realitat social del país pel qual, en teoria, es lluita per la seva llibertat de ben segur aquesta no arribarà
mai. És per això que la segona proposta, la de seguir treballant per un millor encaix, una via anomenada federalista, permetria donar una solució acceptable per tothom, un punt intermig que donaria resposta a l’àmplia varietat d’ambicions de la ciutadania catalana, a la vegada que s’apropa més a la realitat social existent al país i els anhels que aquesta té.
I diumenge, els carrers van respirar una certa tensió que es va traslladar a les cases, bars, poliesportius o places amb pantalles gegants, en el moment d’inici del partit de la final del mundial de futbol de Sudàfrica. I els carrers van quedar buits (bé, alguna moto de pizzero trencava el solemne silenci). I la tensió, va durar més de 100 minuts fins que Iniesta, jugador del Barça, previ pas de Cesc (jugador de ... ja veurem), marca un gol i comença a córrer, es treu la samarreta
on una inscripció recorda un amic seu que jugava a l’Espanyol (l’etern rival futbolístic local del Barça). Salts, crits, petards, abraçades. Però destaco els dos fets. El gol del futbolista que donar la victòria a un equip que havia jugat a futbol i no pas una Holanda que mostra una cara molt bruta. El fet que per sobre de colors d’equips, d’amors esportius o patriòtics, les amistats personals són molt més
fortes, van molt més enllà, i l’acte d’aquest jugador va ser prou significatiu
com per donar-li les gràcies per haver-ho fet. Després, celebracions, confetis, i la copa, i els passejos pel camp..., on tenim un tercer moment especial, quan Xavi i Puyol es passegen amb una senyera catalana com a mostra d’orgull i sense cap tipus de problemes per part dels seus companys. En comptes de mostrar un país folklòric com la imatge que Jimmy Jump va donar al principi del partit, l’acte
d’aquests dos jugadors és una mostra d’una manera de fer: compromesos amb la feina a fer i compromesos amb el país, i donant-ho tot en ambdós casos. Serem capaços de fer-ho nosaltres?

Igualadines ràncies divisions -29/07/2010-

Aquests últims anys, i encara més amb el tràmit de l’Estatut del 2006, a Espanya s’ha creat (o més aviat han alimentat), per part d’algun partit i alguns mitjans de comunicació, un discurs negatiu cap a Catalunya, amb un “a los catalanes se lo dan todo”. Encara que el dèficit històric en inversions és clar i reconegut, que algunes de les mateixes tenen un benefici nítid per als territoris de la resta d’Espanya (com són la millora de les comunicacions viàries i ferroviàries amb França, i en conseqüència amb Europa), certs grups mediàtics i cercles polítics han tingut especial interès en mostrar aquesta imatge d’insolidaritat del govern central, i no pas per interès de país sinó per un simple interès particular, o més ben dit, electoral.

En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.

Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.

Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.

dijous, 1 de juliol del 2010

Amb la Roja? Sí -01/07/2010-

Per si algú no ho sabia, aquests dies s’està celebrant el Campionat Mundial de futbol a Sud-àfrica, i en aquests moments s’està en les fases finals del mateix. Entre els equips que hi participen, com a mínim fins a quarts de final, trobem que està la Selecció espanyola de futbol, coneguda també pel sobrenom de la “Roja”.
Personalment el futbol no m’interessa especialment, però de tant en tant, en general aquells partits de futbol més importants (assimilables a finals o els clàssics Barça-Madrid), el segueixo, i en el cas del Mundial també intento veure els partits on juga la selecció espanyola. I m’agrada que guanyi. No es tracta de cap tipus de sentiment patriòtic espanyolista, centralista, ... simplement crec que són els de casa i han de guanyar, i més sabent, per exemple, que al partit amb Portugal hi havia 6 jugadors del Barça alineats, entre els quals hi ha Villa, el qual és el màxim golejador del mundial (empatat amb 2 jugadors més). Serem capaços de animar-los quan vesteixin del Barça i xiular-los quan van vestits amb la samarreta de la selecció espanyola? Doncs sí, s’està essent capaç de fer-ho. O per exemple, si es llencen coets quan el Barça guanya la lliga per què no la selecció espanyola quan guanya un partit important? No entendre per què hi ha persones que estan al costat de la selecció espanyola és no entendre la realitat social del país, i no entendre la realitat social del país és mostra que no es coneix el país on es viu. Ni el país, ni la ciutat. Cadascú és ben lliure d’escollir l’equip de futbol que vol animar, i per tant ha de ser respectable que hi hagi gent que vulgui que guanyi la selecció espanyola i no pas tractar-lo de quelcom “raro”. Però és evident que darrera d’aquestes afinitats futbolístiques hi ha també afinitats polítiques, igual que en altres temes. No crec que algú que animi la selecció de futbol espanyola sigui menys català que algú que no ho faci, simplement és futbol, un esport.
Aquests dies que hem tingut “el fallo” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara s’hi ha barrejat encara més el tema. El dictàmen del TC, amb el qual no estic d’acord però que acato, s’ha venut de diverses maneres, des de l'han retallat poc a l’han retallat molt. I en el cas d’aquests últims, s’intenta fer veure que s’ha acabat la via autonomista, i federal, d’encaix de Catalunya amb Espanya. Però sobretot, s’ha generat un cert sentiment que a Espanya no ens entenen i, com ja he dit abans, si se li barreja el Mundial, no es pot estar a favor de la selecció espanyola.
És perfectament compatible defensar l’Estatut que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum, no estar d’acord amb que el TC (i tampoc aquest TC) dicti una sentència sobre una llei que és més que una llei estàndard sinó que és un pacte polític fruït del consens, i futbolísticament seguir “la Roja”. És compatible i no contradictori.
Els pròxims dies s’espera una resposta unitària dels partits que van donar recolzament a l’Estatut amb una massiva i cívica manifestació, i que esperem sigui molt concorreguda per mostra el rebuig a la sentència. Però igual d’èxit reclamo per aquesta manifestació de reconeixement català com que la selecció espanyola de futbol pugui arribar a la final del Mundial i guanyar-lo.

dimecres, 23 de juny del 2010

Passarel·la de futur -23/06/2010-

En aquests temps difícils que descrivia unes setmanes enrere, les actuacions de les administracions públiques són mirades amb molta atenció, així com també la situació financera de les mateixes, gairebé amb lupa, en un exercici d’exigència de responsabilitat.

La responsabilitat es pot practicar des del primer dia, com el cas d’Igualada on l’endeutament fora de la llei que deixà el govern de CiU (més del 119 %, com mesura la llei) s’ha reduït fins estar sota del límit legal (en l’actualitat és menor del 110 %), però a la vegada s’han aplicat mesures d’austeritat, més contundents des de l’any 2008, per tal de reduir la despesa pública en allò menys necessari a la vegada que augmentar-la en capítols com serveis socials, promoció econòmica o inversions. A més, el patrimoni de l’ajuntament ha augmentat gràcies a les empreses municipal, de
manera que el balanç global és que el total de patrimoni net supera l’endeutament total (cosa que el 1999 no passava). Per tant més, garanties per fer front a aquest deute.

Però a part de les finances públiques de la ciutat, les quals recentment un catedràtic va explicar que estan bé, cal fer esment al tema de les inversions. En aquests moments algunes inversions podrien no entendre’s, i la seva justificació requereix d’una explicació addicional que a priori no es pressuposa. Amb tot,
qualificar ara de monument al dispendi una actuació i no haver-ho fet als diversos passos administratius anteriors realitzats abans que l’obra es materialitzés em sembla més oportunisme polític cínic que una posició verdadera, fruit de l’anar fent en un projecte polític sense model i que no aporta més enllà de la crítica.

L’actuació en qüestió és la passarel·la de vianants i bicicletes sobre el torrent de l’Espelt, al barri de Fàtima. Es tracta d’una nova infraestructura de transport, en aquest cas exclusiva per vianants i bicicletes, que millora la connexió cap a la zona educativa i esportiva de l’oest de la ciutat, la qual està en creixement
(ampliació de l’IES Milà i Fontanals, el complex esportiu Infinit, la nova Escola Universitària) i per tant requereix que disposin d’accessos que permetin un millor accés, però adequats al futur de la ciutat. Dotar els equipaments educatius i esportius d’accessos suficients i de qualitat suposa un important valor afegit als
mateixos.

No podem seguir mantenint un model de mobilitat arcaic i àmpliament qüestionat sense actuacions reals i decidides, les quals, de la mateixa manera que una carretera o una via de tren, millorant els temps de recorregut apropen persones, i això suposa un benefici econòmic inqüestionable. Si Obama, president del país tradicionalment poc, o gens favorable, a canvis en el model energètic, ha declarat la fi de l’era del petroli, no podem tornar a quedar-nos enrere.

Actuacions per un nou model de mobilitat han anat acompanyat d’altres que busquen millorar la situació d’Igualada en quan al seu suport a emprenedors i empreses, com és l’ampliació de IG-Nova (subvencionada per la Unió Europea) que dóna espai a empreses de nova creació, així com tot l’eix de dinamisme de l’Avinguda Catalunya i el World Trade Centre Igualada, en una mostra de bona gestió del sòl per crear dinamisme econòmic (a diferència de CiU que hi volia construir pisos).

És a dir, un nou model de mobilitat per tenir una sortida de la crisi no de cartró-pedra, de pedaços, sinó amb un canvi profund que ens permeti de veritat encapçalar la nova economia emergent, i posar-la a l’abast de tothom.

dissabte, 19 de juny del 2010

Temps difícils -26/05//10-

Portem uns quants mesos en situació de crisi econòmica, ja sigui financera com real, tot i que els últims dies d’abril semblava que rebíem notícies que sortiem de la recessió econòmica ... o el que és el mateix, les xifres i els percentatges mostraven símptomes que tornàvem a créixer, tant en Producte Interior Brut (PIB), com en producció industrial, tant a Espanya com a Catalunya. Amb tot, això no suposava una traducció immediata en el mercat laboral, el qual encara està immers en procés d’ajustament, i per tant aquesta suposada millora del nostre sistema econòmic no ha arriba a la gent, a l’economia real, al nostre dia a dia.
Però les dades econòmiques que bufaven a favor no van servir per convèncer els especuladors financers, els quals ja van fer caure bancs el 2008 i el 2009 i ara quasi aconsegueixen fer caure tot un estat (bé, en veritat Islàndia va caure ... abans del volcà) com Grècia, però els moviments fets per la resta de socis de la unió monetària europea ha evitat aquest cataclisme. I després de Grècia, Espanya era l’objectiu d’aquests depredadors ... i ho han aconseguit. Han posat por a tothom sobre l’economia espanyola, quan, per citar un exemple, el Regne Unit té un dèficit molt més gran que l’estat espanyol però en canvi ningú desconfia de l’economia britànica. I això s’ha traduït en pressions i mesures que el govern central ha hagut de prendre per tal de donar tranquil•litat a les institucions financeres. Les mateixes institucions financeres que no van posar fre als creixements desmesurats i les especulacions que han fet caure bancs, que no han sabut controlar l’economia mundial, ... però hi són, i són el que són.
Així, les mesures que el govern central aplica són certament dures, sobretot pels afectats. Hi ha qui diu que arriben tard, que arriben malament o que arriben incompletes; em quedaria amb el primer i últim comentari. Tard, l’aplicació de mesures s’hauria d’haver fet abans, com en el seu moment el govern de la Generalitat ja va fer el 2008, encaminades a l’estalvi sense retallades socials i a la inversió per generar activitat i alhora promoure un canvi de model productiu. Incompletes, per què es parla d’estalvi, de reduir despesa ... per què no es parla d’ingressos? Aquells que amb la bombolla es van inflar i que un cop ha esclatat se n’han rentat les mans són els que haurien d’aportar els seus grans de sorra (un camió sencer si són moralment responsables ... o més d’un) per tal de reconduir la situació, i a la vegada evitar que la crisi l’acabin pagant els mateixos ... els que no l’han provocat. Més impostos a les rendes altes i una reducció del frau fiscal podrien ser mesures d’ingrés que evitarien mesures de reducció de la despesa.
De les mesures anunciades, al congelació de les pensions és crec la més injusta, ja que afecta un col•lectiu social el qual s’ha de tenir una especial atenció. Amb tot, dir que aquest és un govern antisocial o que la dreta doni lliçons d’esquerranisme em sembla totalment desproporcionat tenint en compte que la dreta catalana donava suport a l’espanyola quan les pensions només pujaven l’IPC i en canvi quan les pensions han pujat per sobre de l’IPC, com ha fet el govern central actual, cap de les dues dretes han recolzat l’augment ... És a dir, si aquells que les pujaven poc governessin passarien de la congelació i anirien cap a la baixada de les mateixes, vista la seva predisposició a pujar-les. Per què només creuen que és una ajuda per fer-la servir clientelarment i no pas un eina de cohesió social i redistribució de riquesa, i per tant no tenen pas cap interès més enllà de l’interès electoral.

dijous, 20 de maig del 2010

Queixes -20/05/10-

Recentment llegia a El Periódico una carta d’una noia que es queixava del servei de transport de la Hispano Igualadina, fent esment dels continus retards (a vegades l’autobús ni passa), la falta d’informació, o el fet que no puguis pujar a l’autobús per què va ple (o per què ha marxat abans ja que s’ha omplert i 10 o 15 persones es queden a terra), ...

Era una carta que ben bé podríem subscriure una bona part dels que hem estudiat a Barcelona, i dels que hi estudien i/o treballen a la capital, en les nostres peripècies amb aquesta gran, però mai prou ben valorada, empresa de transport. Em vaig sentir força identificat amb les paraules d’aquesta persona, ja que quan portes 50 minuts esperant un autobús i no truques al telèfon d’informació a una hora gens intempestiva i ningú et contesta ... certament et fa una ràbia infinitíssima, que l’acaba pagant aquell conductor que et porti en el trajecte. Crec que la majoria de conductors/es fan bé la seva feina, alguns amb més “diligència” i et fan arribar abans, i en general solen ser educats amb tothom, encara que sempre es pot tenir un mal dia, a més que ells no són culpables que alguns serveis “desapareguin” durant dies, d’altres arribin constantment tard, o posin autobusos petits deixant diàriament persones a terra.

L’experiència m’indica que en quan a vehicles s’ha fet un pas endavant amb alguns vehicles, destacant els que tenen format d’autobús de viatge de vacances, però existeixen uns autobusos articulats que fan perdre els punts guanyats amb els primers. I en alguns aspectes s’ha millorat, com els serveis a les 7.00 amb dos autobusos (i dic per experiència que no havia estat així fa uns mesos), però ara el problema s’ha mogut a les 6.45... I la última, el nou servei de bus entre Igualada – Martorell i la Universitat Autònoma de Barcelona; des del govern municipal es proposà un servei ràpid entre Igualada i l’estació de Renfe de Martorell que permetés connectar (atenent que estem amb el sistema tarifari integrat) en menys de 1 hora en transport públic amb la UAB (i el Vallès), Vilafranca (i el Penedès), i Barcelona (Sants). El servei posat en marxa a l’abril feia la parada a l’estació de FGC Martorell – enllaç, de manera que el canvi a Renfe era més difícil ... i els comptes no surten pels usuaris. Certament per l’empresa li surt menys rentable ja que es realitza un recorregut més curt en bus, però afavorir el transport públic en les connexions citades per millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es hauria de passar al davant. I així espero que ho faci.

Ara... què podem fer nosaltres? L’administració competent pot imposar sancions a l’empresa si aquesta incompleix horaris, capacitat insuficient,... però per imposar-les se n’ha d’assabentar, ho ha de tenir per escrit. És a dir, ens hem de queixar, on? Doncs a l’ATM (atm@atm.cat; carrer Muntaner, 315-321, 08021 Barcelona; 93.362.00.20), al departament de Política Territorial (bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat; Avinguda Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona; 934958000), o als llibres de queixes dels autobusos. La suma de queixes o suggeriments pot suposar motiu de sanció per part de l’administració competent, i per tant reacció de l’empresa concessionària per tal de millorar el servei, com sembla ser que ja li ha passat en els serveis que presta a les comarques del Camp de Tarragona.

Per tant, podem seguir aconseguint millores si ens movem i fem arribar les queixes o suggeriments a l’autoritat pertinent. Entre tots ho podem fer. Entre tots ho aconsgeuirem.

Tempestes de maig -13/05/10-

El mes de maig de 2010 ha començat amb pluges, neu i fred, com si de cop tornéssim unes setmanes enrere, a l’hivern, i hem hagut de recuperar la roba d’abric que començàvem ja a guardar a l’armari.

Però una altre tempesta ha vingut, en aquest cas no meteorològica sinó econòmica, de la zona est d’Europa, concretament de Grècia. Així, la Unió Europea, principalment els països que tenen l’Euro com a moneda, estan en altíssima tensió degut al possible crac econòmic de l’economia grega ja que podria afectar el sistema monetari i de retruc les economies de la resta de països. Amb un atac sense precedents dels especuladors, el govern grec s’ha vist inundat per una situació econòmica gens positiva (recordar que va ser el govern de dretes anterior a l’actual el que va estar mentint a tothom amb les dades econòmiques), agreujat quan les agències de rating (aquelles que valoren la “qualitat” del deute) van devaluar el deute públic grec; les mateixes agències que anys abans qualificaven alguns bancs i productes financers nord-americans com excel•lents ... els mateixos que van fer fallida i van provocar una nova crisi econòmica i financera mundial. Assetjat per tot, el govern grec ha assumit un dràstic pla d’ajustos que passa per reduir els sous dels funcionaris, pensions,... per tal d’arribar a un estalvi que permeti tirar endavant el país. Una d’aquestes mesures és la reducció de municipis, que passaran, en números aproximats, de més de 1.000 a poc més de 300.

Aquesta idea no és nova ... i no em refereixo a allà, sinó aquí. Mentre al Parlament es va discutint les vegueries que substituiran les diputacions i en una part els consells comarcals, en un calaix dorm tot ple de pols un informe sobre l’organització administrativa de Catalunya que en el seu moment va aixecar una polseguera gens menyspreable. Aquest informe, anomenat Informe Roca (pel seu autor), proposava canvis en el mapa administratiu de Catalunya per tal de poder estalviar costos d’administració en alguns aspectes per tal de racionalitzar-los, a la vegada que aquest canvi suposés pel país disposar d’uns millors serveis públics en referència a la seva millor distribució territorial. No es tracta de cap atac a la independència municipal ni al municipalisme, sinó més aviat el contrari, uns municipis més grans suposen una força més important a exercir davant la resta d’administracions per assolir les reivindicacions necessàries.

La falta d’això ha fet que els municipis busquessin fórmules per semblar que són més grans, unint-se formant Mancomunitats, agrupacions, o Comunitats (no comunitats autònomes), i així poder gestionar alguns serveis conjuntament, i oferir nous serveis que cada municipi per separat no podria portar a terme. Però sobretot els hi dóna força davant les altres administracions per poder aconseguir nous serveis, com l’assolit enguany en la reforma de la xarxa d’autobusos urbans i interurbans de la Conca, amb recorreguts que apropen els municipis de Vilanova i Montbui als serveis d’Igualada (menció especial de l’Hospital), i a la vegada més xarxa de bus i freqüència de pas a les línies que circulen per la ciutat d’Igualada. Un altre exemple el trobariem amb la lluita contra la violència de gènere, la qual ajuda a disposar d’uns serveis que individualment els municipis de la Conca no tindrien. Amb tot, altres serveis, com la recollida d’escombraries, ja s’ha posat en marxa una base per què en un futur pugui ser mancomunat.

Però, per què no facilitar les coses i modificar el mapa administratiu? Ara que es demana racionalitat a l’administració pública, seria un bon exemple per fer-ho.

dimecres, 28 d’abril del 2010

CONSULTANT -29/04/10-

El passat diumenge es va celebrar la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya, essent convidats a votar més de 1 milió de persones en el conjunt de municipis que s’hi celebrava l’acte. Entre ells, varis de la comarca de l’Anoia, entre els quals s’inclou Igualada.

En el seu moment ja vaig comentar que no trobava prioritària aquesta consulta, opinió que segueixo mantenint, ja que l’agenda política hauria de centrar-se en altres aspectes més importants de la vida ciutadana, especialment la crisi econòmica, que el nostre territori arrossega. Crec fermament que no era el moment per això, tot i l’espectacle del Tribunal Constitucional i l’Estatut pogués encendre l’ànima de molta gent.

Amb tot, cal comentar alguns aspectes. L’experiència pròpia em serveix per entendre que mobilitzar gent per una causa, sobretot si és política, té una dificultat molt elevada, i calen grans dosis de convenciment personal i empatia per intentar convèncer més gent per què s’hi apunti. Així, personalment crec que s’ha de felicitar als organitzadors i a tots els voluntaris per haver-ho aconseguit, per tot l’esforç donat, que de ben segur ha estat superat per la il•lusió de fer la consulta. Certament hi ha hagut una mobilització important en forma de cartells col•locats, pamflets, anuncis i actes paral•lels de dinamisme i debat sobre el tema, amb presència de PSC, CiU, ERC, i ICV. L’Ajuntament no podia donar recolzament explícit, i menys amb l’aprovació d’una moció al ple municipal que de bon principi no era legal, però no ha negat l’ús d’equipaments públics pels debats organitzats.
Respecte el procés, crec que la voluntat ha estat fer-lo el més creïble possible, garantint que la mateixa persona no votés dos cops, i amb la necessitat de disposar d’un document acreditatiu oficial de residència a Igualada per poder-ho fer. I, important, les dades registrades (només el DNI) no seran donades a NINGÚ, un fet que pot passar desapercebut però en l’època de les dades que vivim quelcom molt important.

Vaig estar dubtant sobre si anar-hi o no, ja que prenent la consideració primera que he fet la participació a la mateixa seria donar-li importància, o més importància del que em pogués interessar. Però, personalment, des de que he tingut “l’edat per votar” he cregut més convenient participar en aquelles consultes on se’m demani l’opinió, ja que opinant ningú em podrà interpretar la meva abstenció. I així vaig fer.

Amb tot, no m’ha agradat una certa apropiació “fotogràfia” política de l’esdeveniment per part d’alguns partits, com tampoc que ho titllin de cop al govern municipal, per què tergiversa la bona imatge “apolítica” de l’esdeveniment i, en el cas segon, mostra l’únic interès partidista que tenen alguns és que a l’Entesa li vagi malament, encara que al pugui suposar que li vagi malament a la ciutat (que no és el cas).