Aquests dies les nostres escoles i instituts es comencen a omplir de nou d’infants i joves que inicien el curs escolar, aquest any abans, després de les vacances d’estiu. La setmana passada era molt “típic” veure a les portes de les escoles moments d’una certa tendresa, tant pels plors d’alguns infants com per les cares o comentaris d’alguns pares i mares, entendrits ... potser no parlar gaire que com em diuen alguns “ya te llegará el verano”.
Aquests dies també s’ha parlat molt de les novetats d’aquest curs, amb un nou pas en la incorporació de les noves tecnologies a les aules amb la presència d’ordinadors, l’inici avançat del curs i la setmana blanca a l’hivern, i altres canvis d’índole reglamentari i legal en l’organització dels centres educatius a causa de la progressiva execució de la Llei d’Educació de Catalunya. Certament, són passos molt importants per tal de anar millorant mica en mica els instruments del nostre sistema educatiu, i que això reverteixi en una major qualitat de l’educació pels infants i joves.
Escoltant tot això, els problemes d’alguns centres amb els ordinadors, o d’altres que estan en obres, pensava que l’educació va més enllà. Encara que la Generalitat destinés més de 400.000 euros les llars d’infants municipals i més de 15 milions d’euros en millores i nous centres educatius (ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses i el nou CEIP Dolors Martí), encara que l’Ajuntament hagi construït les llars d’infants municipals o millorat els accessos a les escoles, encara que les escoles s’esforcin en realitzar projectes pedagògics engrescadors pel professorat i els estudiants, l’educació va molt més enllà.
Per exemple, quan es va caminant pel centre de la ciutat menjant pipes i anem deixant el rastre del nostre camí amb les closques; quan en una calorosa nit d’estiu es decideix anar a sopar a la terrassa d’un restaurant tot gaudint de la fresa i els veïns gaudint del nostre elevat to de veu; quan estant a 2 metres d’un pas de vianants amb semàfor decidim travessar el carrer fora del pas i el ninotet encara llueix un esplèndid vermell; quan no comprem la moto als fills, obligant-los a anar a peu, i en canvi els pares no es desenganxen del volant del cotxe per anar a tot arreu; quan el pare o la mare no col·labora a casa podent-ho fer i volem mostrar que la igualtat és bona; quan els pares no s’interessen pel que passa al món, ni llegeixen diaris ni miren telenoticies. I d’exemples, no m’en faltarien, però crec que aquests en són alguns, segurament semblen detalls, però tots i cadascun de nosaltres, quan som al carrer, a casa, a un centre cívic o a un camp de futbol, som responsables cívics de l’educació dels infants i joves que tenim aprop. I dels models que vegin aquells infants i joves es crearà la societat del demà. Del demà seu, del demà teu, del demà meu, de tots.
Si volem que la ciutat sigui cada vegada més neta, mostrem com fer-ho. Si volem que la ciutat sigui cada vegada més tranquil·la però sense perdre ritme ni diversió, mostrem com fer-ho. Si volem que més gent vagi a peu a les escoles, reduint el trànsit al voltant de les mateixes i per tant la perillositat d’atropellaments, mostrem com fer-ho. Si demà volem que la igualtat entre homes i dones no sigui imposada ni regida per percentatges per una llei sinó per la naturalitat del fer les coses, ara és el moment. Si volem que demà la gent tingui més consciència de col·lectivitat, de conèixer el que passa al món i partir d’aquí opini, critiqui, suggereixi o protesti per aconseguir millorar-lo, ara és el moment.
Tots volem el millor pels fills i filles, però això va més enllà d’uns bons regals de reis, bones vacances, o bones escoles. I en això, tots hi som responsables i tots hi participem, hi tenim un paper, i no és pas secundari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada