dissabte, 27 de juny del 2009

EN L’AEROPORT, HEM GUANYAT -22/06/2009-

És evident que la notícia de la setmana passada, i segurament de l’any, ha estat l’adjudicació de l’Aeroport Corporatiu a l’aeròdrom Igualada-Òdena, el nostre aeròdrom. Aquesta gran notícia s’afegeix a d’altres tant importants en matèria de comunicacions com és la construcció de l’Eix Diagonal el segon semestre de l’any i les primeres reserves de terreny pel futur Eix Transversal Ferroviari.

Sens dubte ha estat una manera de injectar optimisme a una comarca que li costa creure en ella mateixa, tot i que cada vegada hi ha més gent que creu que la comarca té grans oportunitats i avantatges que s’han d’aprofitar, de treure’n suc. Hi ha qui encara no sap ben bé que és un aeroport corporatiu, però el simple fet d’una notícia d’aquest tipus, que aportarà al territori inversions i llocs de treball fa aixecar els ulls de la continua mirada cap al terra.

Amb tot, cal dir que el procés no ha estat exempt de polèmiques, o si més no de punts de fricció. El primer, la mateixa convocatòria del concurs, que arribà amb un cert retard respecte les previsions inicials, però es tracta d’un procés únic, innovador, alhora que de gran importància pel país. El segon punt de fricció arribà amb l’obertura de la convocatòria del concurs per adjudicar l’aeroport. Aquí hi hagué una important fricció, amb acusacions del tipus “aquest concurs està fet a mida d’algú, però no de la proposta de l’Anoia”, per l’existència d’uns certs condicionants del concurs que la proposta d’Igualada-Òdena tenia difícil de complir. Més aviat afegiria una certa falta de prudència per aquestes veus, un cop transcorregut tot. El tercer punt, es genera un cert debat i propostes de candidatures, algunes titllades de les preferides del govern de la Generalitat en detriment de l’Anoia. Finalment, la proposta del nostre aeròdrom és la única candidatura que es presenta al concurs, de manera que el resultat final poden ser dues opcions, o Igualada-Òdena o desert. El resultat el sabem, és àmpliament conegut, però vull fer notar l’existència de diversos excessos verbals, bàsicament escrits, on es posava en dubte el concurs amb un suposat dirigisme cap a candidatures que no eren l’anoienca; això anava acompanyat de certes acusacions cap al partit polític responsable de la Conselleria de falta de sensibilitat i menyspreu a l’Anoia. No crec que aquestes mateixes veus siguin capaces d’admetre el seu error, però en tot cas el resultat ha mostrat com estaven equivocades.

Sempre he cregut que cada ciutat i cada poble ha de trobar les seves potencialitats i treballar-les, impulsar-les, donar-les a conèixer i amb elles crear nous pols de desenvolupament econòmic i social al territori. En el present cas, l’àmplia experiència i vinculació de l’aeròdrom Igualada - Òdena amb l’activitat aeronàutica ha estat cabdal en aquest concurs, ja que es tracta d’un posicionament que altres possibles candidatures no tenien. S’ha sabut aprofitar aquesta experiència del territori en el camp aeronàutic per crear un nou pol de creixement, de creació d’oportunitats, amb un projecte creïble, ferm i seriós.

Ara comença tot el procés de creació de l’aeroport, amb els Plans de Gestió, l’Aeronàutic i l’Urbanístic, per posteriorment convertir-se en un projecte constructiu i d’aquí a l’inici de les obres, amb la previsió de posar-lo en funcionament el 2012. Un procés que suposarà debat, participació dels ens locals i de la Generalitat en la gestió, i amb alguna possible fórmula per afegir-hi agents econòmics. Un gran repte que de ben segur complirem amb escreix.

Per últim, recordo una entrevista a l’alcalde d’Igualada aquests últims mesos a un diari local on repassava alguns assumptes de política municipal que estaven d’actualitat, tant referents a l’economia com a la mobilitat, però em quedà el titular de la notícia, i resposta de l’alcalde,” en el tema de l’aeroport, Igualada guanya...o guanya”. Heus aquí l’optimisme fet realitat.

dimecres, 17 de juny del 2009

UN SOMRIURE A L’HOSPITAL -18/06/09-

Els hospitals sempre han estat espais las quals mostren un cert respecte, a la vegada que no és que faci molta il·lusió ser-hi, ni com a visitant i menys com a pacient. Amb tot, la construcció dels edificis hospitalaris ha evolucionat entenent que han de ser espais agradables, que tot i els problemes de salut als quals va associat ha de ser un espai ampli i lluminós. Un exemple d’això ho trobem a l’Hospital d’Igualada, on és més que apreciable el canvi en els espais, amb major llum natural, espais més amables per estar-s’hi i també més còmode per accedir-hi. Una personeta de 8 anys em deia un dia que perquè han fet l’Hospital tan bé si total, la gent no hi vol anar a l’hospital sinó estar curat...

Però aquesta evolució ha d’anar acompanyada d’uns millors serveis, com també ha passat, però no només els serveis hospitalaris. Ja des de fa uns 7 anys existeix un servei a l’Hospital d’Igualada que es diu la Ludoteca La Finestra. Es tracta d’un espai on els infants pacients i aquells que vénen com a visitants tenen per poder jugar, ja sigui pintant amb colors, jugant amb cotxes o amb nines, o fins i tot algun Play Mòbil en alguna de les seves infinites formes. No és una guarderia, sinó un espai on els nens i nenes que estan ingressats poden trencar la rutina que l’hospital, oblidar-se per un moment on estan i compartir amb altres jocs i una estona d’esbarjo. La malaltia no marxarà, però en canvi sí que es farà més agradable l’estada al mateix. En veritat, es tractaria de poder fer sorgir un somriure a les cares dels infants, un somriure que es trasllada als familiars (sobretot als pares), recuperar un certs moments d’alegria que arribaran un cop es surti del recinte hospitalari i la malaltia hagi estat solucionada.

Aquest projecte, al qual vaig poder col·laborar com a voluntari, va aparèixer quan encara l’Hospital estava en dos edificis i estava situat a l’edifici de la Mútua, en un espai petit però que permetria encabir-hi taules i cadires per infants, una capsa amb cotxes (tant grans com petits) i un pupitre, per poder pintar dibuixos o jugar al Qui és Qui, encara que durant alguns moments l’espai va ser compartit amb llitets de bebès. Va ser Ara, amb el nou equipament hospitalari l’espai de la Ludoteca ha crescut, s’ha fet més gran, i per tant els infants han guanyat un espai per ells, dedicat a ells, on ells manen, tot i que un responsable, el Joan, serà qui controli els jocs i dinamitzi l’espai.

Segurament abans que existís ningú la trobava a faltar però ara, és un servei, un equipament més de l’hospital el qual cada dia més infants, pares i mares, hi donen confiança i hi participen, i gràcies a això ha arribat als 7 anys d’existència, i per molts més que es puguin complir. La petita celebració realitzada el dilluns dia 15 de juny al vestíbul de l’Hospital ha simbolitzat aquest nou any de feina, a la vegada que un reconeixement a la tasca feta per totes aquelles persones que d’alguna manera o altre hi ha dedicat una part del seu temps, però sobretot pel Joan, la persona que l’està portant a terme i que ha cregut fermament en el projecte lúdic i educatiu que pot suposar una Ludoteca a un hospital. Per aquells que estigueu interessats, al vestíbul de l’Hospital trobareu una exposició de fotografies de la Ludoteca en commemoració d’aquests anys d’existència, on es poden veure tant l’espai anterior com el nou, les taules de jocs, les joguines, els jocs de taula, colors de fusta i “plastidecor”....

En definitiva, un projecte que pretén crear somriures en un Hospital, davant les adversitats que poden suposar les malalties o els mals moments que creen, un somriure per ajudar a superar-les i encarar amb més ànims aquest moments crítics. Un “petit” projecte social que se suma al gran projecte col·lectiu de l’Hospital. Felicitats a tots aquells i aquelles persones que hi han participat i participaran, i per molts anys que en poguem gaudir (en el benentés que haguem d’estar a l’Hospital, és clar).

dijous, 11 de juny del 2009

Caixes de Pandora i cortijos igualadins -04/06/2009-

Primer de tot, agrair l’advertència del Josep Mª, que la setmana anterior va fer palès un avís en una carta del lector d’aquest mateix diari sobre el tipus d’arbre al qual feia referència en un article anterior. Un bon consell a tenir en compte.

Tot i que ja han transcorregut uns dies, és adequat comentar el que va passar al ple municipal d’Igualada de la setmana anterior, del qual em quedo amb una frase, dita pel cap del principal grup de l’oposició dirigint-se al portaveu del govern municipal: “Vostès van obrir la caixa de pandora quan van començar a governar”. Aquestes 12 paraules em van sorprendre, ja que s’hi amaga una manera de veure la democràcia curta de mires i molt carca, i sembla estrany que provingui d’una persona tan jove (bé, el portaveu de l’Entesa, i tinent d’alcalde, és més jove). És una manera de veure les coses que alguns encara enyoren, quan la ciutat era el seu hortet i la comarca el seu camp, el seu cortijo particular, i ens tractaven com a borregos, tot avisant-nos “si vénen els socialistes ens ho prendran tot i perdrà Igualada”...quan en veritat qui perdia eren el cap i els amiguets que movien, i alguns segueixen movent, els fils a la comarca.

No és el primer cop que ho comento això, per què la capital de l’Anoia encara existeix aquest tipus de persones que creuen que l’esquerra els ha “robat” el govern, quan en veritat és la ciutadania qui l’escull a través de les comeses electorals. Tornant a la frase, potser volent el cap del principal grup de l’oposició va menysprear el fet que durant tres convocatòries electorals la ciutadania hagi escollit que el seu partit no governi, però cada vegada ho ha volgut menys que governi amb una disminució constant de vots. Amb tot, reduir-ho tot als vots no és adequat, però sí que es fa necessari remarcar-lo ja que els ciutadans que han escollit opció o no han escollit una altre es mereixen tot el respecte, sigui quin sigui aquesta opció, i els senyors de CiU a Igualada no ho han fet així. Sembla que retornin als tacticismes ja fossilitzats i superats per la democràcia moderna per sobre el caciquisme que troben a faltar, alguns.

L’altre aspecte que la frase em suggeria és el tema de la por. Una persona em comentava recentment a través d’una xarxa social sobre la campanya electoral que el PSC està portant a terme per aquestes eleccions europees, destacant sobretot el format de les mateixes, que fins i tot em comentava que espantava el seu fill. I certament, la cara de certs personatges públics (algun dels quals s’adormia a la final de la champions on milers de persones hi estaven enganxades) a certes mides i amb aquest colors fa una certa por, però de ben segur que no és la por que es vol procurar. Sinó el fet que una Europa de dretes ens ha estat a punt de portar a una setmana laboral oficial de 65 hores (si afegim les feines de casa....), ens van conduir cap a una guerra il·legal, i alhora no creuen ni aposten per l’educació com a eina de evolució positiva i creixement de la societat. Però, a nivell de ciutat, quina por ens referim? A ampliar i millorar les escoles existents? A plantar arbres als carrers per què en gaudim tothom i no només qui està vivint a prop d’un parc? A ampliar l’oferta de pisos tutelats per la gent gran i els pisos de lloguer per joves? Més aviat, els fa por a ells.

I com no, acabar felicitant als aficionats al FCB pel gran èxit de l’equip d’aquest any, i també recordant que aquest diumenge hi ha unes eleccions on, com sempre, decidim una part del futur, del nostre futur i dels nostres fills. No per solidaritat amb la gent que estarà a les meses, sinó per l’obligació cívica d’escollir els nostres representants al Parlament europeu. Europa és entre nosaltres molt més del que creiem, com deia fa uns 7 dies, i per això és important que ens movem per dirigir-la cap on creiem que els serveis socials i públics seran protagonistes, l’educació una prioritat i una Europa més sostenible sense perdre’ns per les branques. El futur està a Europa, i Europa la decidim diumenge. Som-hi!

UNA ESTADA A UNA MESA ELECTORAL 11/06/2009

Diumenge passat es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu on estaven cridats a les urnes més de 350 milions d’electors i ... més de la meitat van decidir quedar-se a casa, tot i que potser en el cas del nostre territori el bon dia i bon sol que brillava convidava més a anar a la platja. La participació a les eleccions europees ha anat a la baixa mentre el poder de decisió del Parlament Europeu ha anat a l’alça... és a dir, mentre allà decideixen més coses que ens afecten al dia a dia aquí es passa del que diuen. L’abstenció és una bossa de motius molt grans, tant volguts com no, però sí que destaca l’augment del nombre de vots en blanc, aquelles persones que volen votar, participar, però que de tots els candidats presentats (35 partits en total en el cas d’Igualada) no n’hi ha cap que el convenç, que li generi la suficient confiança per donar-li el vot. Tot ha de ser analitzat suficientment i debatut per poder esbrinar com es pot invertir aquestes tendències existents.

Però diumenge vaig tenir la ocasió (més ben dit, em van “convidar voluntariosament” –escollir-) de ser president d’una mesa electoral, tot participant en primera línia del funcionament d’un procés electoral. En el moment que se’m va comunicar, i atenent les previsions de participació que es realitzaven, uns auguris d’avorriment immens i de dia soporífer eren molt presents. Amb tot, haig de dir, que no va ser així, tot valorant que és una experiència per la qual tothom hauria de passar (i sense repetir).

La jornada va començar amb uns petits problemes administratius amb una de les vocals suplents, però la mesa es va poder constituir, on vaig compartir mesa amb dues grans dones com la Antònia i la Fuensanta, dues veïnes amb les quals les hores es van fer més curtes. Entre xerrada i xerrada d’anècdotes familiars o d’actualitat, donat que la poca afluència de públic ho permetia, els votants anaven venint i exercien el seu dret (i deure cívic) de votar, encara que el sistema de registre i control no sigui tan propi del segle XXI; a Lleida i Pontevedra ja han provat el vot electrònic amb èxit, de manera que podria ser extensible, encara que no sé fins a quin punt això permetria prescindir dels vocals i presidents de mesa.

Anècdotes durant la votació també succeïen, com aquells que venien directament a la taula per identificar-se i comprovar que estaven al cens, per tot seguit anar a buscar el vot; la típica competició entre meses per veure qui porta més electors que han votat amb el conseqüent càlcul del nivell de participació. O la persona que vol votar amb el carnet de jubilat però la norma es clara, i en un moment torna de casa amb el DNI a la mà. Amb tot, el més destacable va ser una persona d’origen extracomunitari, acompanyat dels seus fills, s’apropà a la taula i preguntà “És el primer cop que vinc, com es fa això?” i didàcticament se li explica el procés, que culmina amb l’emissió del seu vot, el seu primer vot aquí. L’altre mesa tingué també alguns joves que feren la mateixa pregunta. Potser hi haurà qui creu que no serveix per res votar, que les coses no canvien, però quan veiem que les beques no arriben, que el transport públic no es renova o que els cursos de formació professional minven tindrem severes crítiques, però això i molt més es decideix a Europa.

Amb tot, el colofó a la tranquil·la jornada va ser un comptatge de vots també tranquil, tot esperant saber els resultats electorals. Aquests, com sempre, són interpretables des de qualsevol punt de vista, o més ben dit d’interès. Les victòries i derrotes sempre depenen del punt de vista. Amb tot, personalment, un bon resultat en general, felicitant als guanyadors, encara que la poca participació no permet certes extrapolacions a altres eleccions, que ben aviat alguns ja estan fent, sobretot en clau local/nacional...que no eren les eleccions a Europa? Potser els que més pressa tenen en parlar d’altres claus no europees són els que menys els interessa Europa...menys quan es vota.