Diumenge la ciutadania va expresar la seva voluntat respecte qui volia que dirigís els assumptes municipals, amb un clar guanyador. I també, en conseqüència, un clar perdedor. En aquell moment ja vaig felicitar a través de les xarxes socials, internet, al guanyador i el seu equip. Podria entrar amb el mateix joc de percentatges que fa 4 anys alguns feien, on deien que el govern de l’Entesa només seria d’un percentatge petit de població fent jocs matemàtics ... però saben, no és la meva manera de fer voler deslegitimar el guanyador.
Certament el diumenge vam tenir la noticia positiva que havia augmentat la participació, però caldria qüestionar-nos per què més del 40 % dels igualadins i igualadines no van anar a votar. Ara que es reivindiquen canvis en el sistema polític, ens hem de plantejar com a repte reduir aquest percentatge d’abstenció.
Diumenge, es va produir un canvi i, amb això, un final d’etapa. Jordi Aymamí deixarà de ser alcalde. El “senyor del bigoti” , com alguns el coneixien, ha estat la persona que més ha transformat la ciutat amb un canvi important dels seus espais públics i serveis. I això, com a ciutadà li agraeixo. Les emocions de diumenge, un cop sabuts els resultats, i després que Aymamí sortís a explicar-los davant el públic de la plaça de Cal Font, van estar a flor de pell; de totes, però, destaco el fet que persones no militants del PSC, ni implicades políticament, ploraven no pel fet d’haver perdut en si, sinó per què valoraven tota la feina que havia fet Aymamí i no creien que el resultat fos just per ell. Personalment també em sap molt greu, per què crec que és una gran persona que ha estat un gran alcalde, tossut però reivindicatiu a la vegada, i que ha aconseguit un gran canvi de la ciutat. Amb errors i encerts.
Un cop les emocions vagin baixant d’intensitat, caldrà fer una reflexió sobre els resultats electorals, analitzar-los i estudiar-los bé, per poder trobar les raons. Vistos els resultats arreu de Catalunya i Espanya, es veu com l’onada conservadora ha “arrassat” a tot arreu, segurament pel descontent per la situació econòmica. Però aquest no és l’únic motiu, n’hi ha d’altres, que caldrà analitzar.
Ara bé, com bé diu el títol de l’escrit, aquesta no és la meva última carta, i com diu el títol de la secció, en un joc de cartes a vegades es perd la partida i a vegades es guanya. I aquest cop s’ha perdut.
Ara comença una nova partida, de 4 anys de durada, on des de l’oposició s’han de fer servir bé les cartes i jugar els asos corresponents en cada moment. Els jugadors dels equips han canviat alguns, han entrat nous i han marxat altres, i un equip té més bones cartes des del principi.
Com a ciutadà estaré atent a la partida, per què la ciutat i el seu futur està en joc segons les cartes que es moguin. I com a persona implicada políticament tindré algunes cartes a jugar, per què per canviar les coses del món hi has de participar, i aquest és el meu compromís.
Crec en la política com el sistema per transformar socialment i econòmicament el món. Segurament té alguns errors, alguna cosa que no acaba de funcionar, però opto per implicar-me i canviar-lo des de dins, lluitar des de dins per què sigui millor. Millor pel món, per la ciutat, i per les persones que hi viuen. I des d’aquest punt de vista jugaré la partida.
S’han repartit de nou les cartes. Cada jugador té les seves. I comença una nova partida, emocionant, intensa. Ara joc net i que guanyi la ciutat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eleccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eleccions. Mostrar tots els missatges
divendres, 1 de juliol del 2011
dimarts, 21 de desembre del 2010
Un nou dia -02/12/2010-
Era un dia que va començar assolellat però acabà fred, força fred. I alguns vam acabar-lo un pe`l glaçats. Sí, diumenge la ciutadania va manifestar la seva voluntat respecte qui ha de governar els pròxims quatre anys el país. La ciutadania no s’equivoca, i per tant felicitar la coalició que podrà governar, tot i que ni el 2003 ni el 2006 vaig rebre la felicitació (i la ciutadania tampoc s’havia equivocat en possibilitar la formació de dos governs d’esquerres). Però bé, alguns saben guanyar i saben perdre, altres no.
I a partir d’aquí? Des de que tinc la possibilitat de votar serà la primera vegada que aquells que he donat suport no governaran, per tant una situació nova. Una certa decepció per no haver guanyat i caldrà analitzar el per què dels resultats, tant a nivell de país com de barri, recordant que la ciutadania escollia els representants al Parlament de Catalunya.
Desànim? Els primers instants sí, sobretot quan a mesura que augmentava el número de vots escrutats els resultats no milloraven. Després veient la magnitud del retrocés, encara més. I et planteges si tot l’esforç fet ha valgut la pena, les hores dedicades (dies llargs i nits interminables), els viatges pels pobles, l’activitat a les xarxes socials a Internet, ... .
Això només m’ho plantejo els primers instants. Perquè totes les hores dedicades ho he fet amb il·lusió, amb moltes ganes, i sobretot compartint-ho amb gent jove que també ho ha fet amb il·lusió i ganes. Crec en la política com eina per transformar la realitat social del país, per millorar el benestar de tota la ciutadania, però sobretot per què els que menys tenen no es quedin enrere en una societat que avança a passos de gegant. Sembla molt bucòlic i romàntic, però aquest plantejament té repercussions directes a les nostres vides, com el Nou CAP Igualada Nord, estrenat ahir, la Ronda Sud estrenada a l’agost, o la nova escola Dolors Martí que ara acull els alumnes del Garcia Fosses (ara en obres de millora) des de fa ja uns mesos.
Continuo creient que l’acció pública és necessària per què es puguin reduir les injustícies socials, i per tant, buscar un món millor per tothom; I ressalto tothom. I crec que és possible.
Ara al Parlament toca fer oposició de forma constructiva, evitant que la feina feta fins ara sigui llençada a les escombraries (com podria ser oblidar-se de l’aeroport corporatiu, de l’Eix Transversal Ferroviari, o reduir serveis sanitaris i/o educatius), evitant crear polèmiques estèrils i estar pel que toca, pel que interessa la gent, defensant també els interessos del territori. És a dir, continuar treballant per millorar el país, per les persones, pel seu futur.
Alguns, han girat la mirada cap a les pròximes eleccions municipals, i es fan trasllats de càlculs. En el cas d’Igualada els resultats mostren que la ciutadania ha estat sempre conscient del que votava en cada moment, i n’estic segur que al maig de l’any vinent també; va ser tant intel·ligent d’escollir els gestors municipals el 2007 com ho serà el 2011. Continuo creient que a Igualada hi ha un projecte transformador social, amb un continuo creixement dels serveis d’atenció a les persones, que dóna oportunitats de futur i on l’espai públic guanya humanitat. I que té encara camí per recórrer.
Per últim, la jornada de reflexió vaig aprofitar per anar a veure la pel·lícula “Bicicleta, cullera i poma”, la qual tracta de Pasqual Maragall i l’alzheimer, una malaltia que afecta a persones arreu del món. Una pel·lícula que recomano veure per tenir una visió més íntima del que és la malaltia.
Però apart d’això, tinc una admiració especial i personal per Pasqual Maragall, ja que ha aconseguit grans fites per Barcelona (amb els Jocs) i per Catalunya (amb l’Estatut), i ara la busca per l’alzheimer (tot i què ell sap que no veurà el resultat). Aquest esperit de lluita per les persones, pel país, és el que hem de tenir com a exemple de treball, de dedicació. I espero que així sigui.
dijous, 11 de juny del 2009
Caixes de Pandora i cortijos igualadins -04/06/2009-
Primer de tot, agrair l’advertència del Josep Mª, que la setmana anterior va fer palès un avís en una carta del lector d’aquest mateix diari sobre el tipus d’arbre al qual feia referència en un article anterior. Un bon consell a tenir en compte.
Tot i que ja han transcorregut uns dies, és adequat comentar el que va passar al ple municipal d’Igualada de la setmana anterior, del qual em quedo amb una frase, dita pel cap del principal grup de l’oposició dirigint-se al portaveu del govern municipal: “Vostès van obrir la caixa de pandora quan van començar a governar”. Aquestes 12 paraules em van sorprendre, ja que s’hi amaga una manera de veure la democràcia curta de mires i molt carca, i sembla estrany que provingui d’una persona tan jove (bé, el portaveu de l’Entesa, i tinent d’alcalde, és més jove). És una manera de veure les coses que alguns encara enyoren, quan la ciutat era el seu hortet i la comarca el seu camp, el seu cortijo particular, i ens tractaven com a borregos, tot avisant-nos “si vénen els socialistes ens ho prendran tot i perdrà Igualada”...quan en veritat qui perdia eren el cap i els amiguets que movien, i alguns segueixen movent, els fils a la comarca.
No és el primer cop que ho comento això, per què la capital de l’Anoia encara existeix aquest tipus de persones que creuen que l’esquerra els ha “robat” el govern, quan en veritat és la ciutadania qui l’escull a través de les comeses electorals. Tornant a la frase, potser volent el cap del principal grup de l’oposició va menysprear el fet que durant tres convocatòries electorals la ciutadania hagi escollit que el seu partit no governi, però cada vegada ho ha volgut menys que governi amb una disminució constant de vots. Amb tot, reduir-ho tot als vots no és adequat, però sí que es fa necessari remarcar-lo ja que els ciutadans que han escollit opció o no han escollit una altre es mereixen tot el respecte, sigui quin sigui aquesta opció, i els senyors de CiU a Igualada no ho han fet així. Sembla que retornin als tacticismes ja fossilitzats i superats per la democràcia moderna per sobre el caciquisme que troben a faltar, alguns.
L’altre aspecte que la frase em suggeria és el tema de la por. Una persona em comentava recentment a través d’una xarxa social sobre la campanya electoral que el PSC està portant a terme per aquestes eleccions europees, destacant sobretot el format de les mateixes, que fins i tot em comentava que espantava el seu fill. I certament, la cara de certs personatges públics (algun dels quals s’adormia a la final de la champions on milers de persones hi estaven enganxades) a certes mides i amb aquest colors fa una certa por, però de ben segur que no és la por que es vol procurar. Sinó el fet que una Europa de dretes ens ha estat a punt de portar a una setmana laboral oficial de 65 hores (si afegim les feines de casa....), ens van conduir cap a una guerra il·legal, i alhora no creuen ni aposten per l’educació com a eina de evolució positiva i creixement de la societat. Però, a nivell de ciutat, quina por ens referim? A ampliar i millorar les escoles existents? A plantar arbres als carrers per què en gaudim tothom i no només qui està vivint a prop d’un parc? A ampliar l’oferta de pisos tutelats per la gent gran i els pisos de lloguer per joves? Més aviat, els fa por a ells.
I com no, acabar felicitant als aficionats al FCB pel gran èxit de l’equip d’aquest any, i també recordant que aquest diumenge hi ha unes eleccions on, com sempre, decidim una part del futur, del nostre futur i dels nostres fills. No per solidaritat amb la gent que estarà a les meses, sinó per l’obligació cívica d’escollir els nostres representants al Parlament europeu. Europa és entre nosaltres molt més del que creiem, com deia fa uns 7 dies, i per això és important que ens movem per dirigir-la cap on creiem que els serveis socials i públics seran protagonistes, l’educació una prioritat i una Europa més sostenible sense perdre’ns per les branques. El futur està a Europa, i Europa la decidim diumenge. Som-hi!
Tot i que ja han transcorregut uns dies, és adequat comentar el que va passar al ple municipal d’Igualada de la setmana anterior, del qual em quedo amb una frase, dita pel cap del principal grup de l’oposició dirigint-se al portaveu del govern municipal: “Vostès van obrir la caixa de pandora quan van començar a governar”. Aquestes 12 paraules em van sorprendre, ja que s’hi amaga una manera de veure la democràcia curta de mires i molt carca, i sembla estrany que provingui d’una persona tan jove (bé, el portaveu de l’Entesa, i tinent d’alcalde, és més jove). És una manera de veure les coses que alguns encara enyoren, quan la ciutat era el seu hortet i la comarca el seu camp, el seu cortijo particular, i ens tractaven com a borregos, tot avisant-nos “si vénen els socialistes ens ho prendran tot i perdrà Igualada”...quan en veritat qui perdia eren el cap i els amiguets que movien, i alguns segueixen movent, els fils a la comarca.
No és el primer cop que ho comento això, per què la capital de l’Anoia encara existeix aquest tipus de persones que creuen que l’esquerra els ha “robat” el govern, quan en veritat és la ciutadania qui l’escull a través de les comeses electorals. Tornant a la frase, potser volent el cap del principal grup de l’oposició va menysprear el fet que durant tres convocatòries electorals la ciutadania hagi escollit que el seu partit no governi, però cada vegada ho ha volgut menys que governi amb una disminució constant de vots. Amb tot, reduir-ho tot als vots no és adequat, però sí que es fa necessari remarcar-lo ja que els ciutadans que han escollit opció o no han escollit una altre es mereixen tot el respecte, sigui quin sigui aquesta opció, i els senyors de CiU a Igualada no ho han fet així. Sembla que retornin als tacticismes ja fossilitzats i superats per la democràcia moderna per sobre el caciquisme que troben a faltar, alguns.
L’altre aspecte que la frase em suggeria és el tema de la por. Una persona em comentava recentment a través d’una xarxa social sobre la campanya electoral que el PSC està portant a terme per aquestes eleccions europees, destacant sobretot el format de les mateixes, que fins i tot em comentava que espantava el seu fill. I certament, la cara de certs personatges públics (algun dels quals s’adormia a la final de la champions on milers de persones hi estaven enganxades) a certes mides i amb aquest colors fa una certa por, però de ben segur que no és la por que es vol procurar. Sinó el fet que una Europa de dretes ens ha estat a punt de portar a una setmana laboral oficial de 65 hores (si afegim les feines de casa....), ens van conduir cap a una guerra il·legal, i alhora no creuen ni aposten per l’educació com a eina de evolució positiva i creixement de la societat. Però, a nivell de ciutat, quina por ens referim? A ampliar i millorar les escoles existents? A plantar arbres als carrers per què en gaudim tothom i no només qui està vivint a prop d’un parc? A ampliar l’oferta de pisos tutelats per la gent gran i els pisos de lloguer per joves? Més aviat, els fa por a ells.
I com no, acabar felicitant als aficionats al FCB pel gran èxit de l’equip d’aquest any, i també recordant que aquest diumenge hi ha unes eleccions on, com sempre, decidim una part del futur, del nostre futur i dels nostres fills. No per solidaritat amb la gent que estarà a les meses, sinó per l’obligació cívica d’escollir els nostres representants al Parlament europeu. Europa és entre nosaltres molt més del que creiem, com deia fa uns 7 dies, i per això és important que ens movem per dirigir-la cap on creiem que els serveis socials i públics seran protagonistes, l’educació una prioritat i una Europa més sostenible sense perdre’ns per les branques. El futur està a Europa, i Europa la decidim diumenge. Som-hi!
UNA ESTADA A UNA MESA ELECTORAL 11/06/2009
Diumenge passat es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu on estaven cridats a les urnes més de 350 milions d’electors i ... més de la meitat van decidir quedar-se a casa, tot i que potser en el cas del nostre territori el bon dia i bon sol que brillava convidava més a anar a la platja. La participació a les eleccions europees ha anat a la baixa mentre el poder de decisió del Parlament Europeu ha anat a l’alça... és a dir, mentre allà decideixen més coses que ens afecten al dia a dia aquí es passa del que diuen. L’abstenció és una bossa de motius molt grans, tant volguts com no, però sí que destaca l’augment del nombre de vots en blanc, aquelles persones que volen votar, participar, però que de tots els candidats presentats (35 partits en total en el cas d’Igualada) no n’hi ha cap que el convenç, que li generi la suficient confiança per donar-li el vot. Tot ha de ser analitzat suficientment i debatut per poder esbrinar com es pot invertir aquestes tendències existents.
Però diumenge vaig tenir la ocasió (més ben dit, em van “convidar voluntariosament” –escollir-) de ser president d’una mesa electoral, tot participant en primera línia del funcionament d’un procés electoral. En el moment que se’m va comunicar, i atenent les previsions de participació que es realitzaven, uns auguris d’avorriment immens i de dia soporífer eren molt presents. Amb tot, haig de dir, que no va ser així, tot valorant que és una experiència per la qual tothom hauria de passar (i sense repetir).
La jornada va començar amb uns petits problemes administratius amb una de les vocals suplents, però la mesa es va poder constituir, on vaig compartir mesa amb dues grans dones com la Antònia i la Fuensanta, dues veïnes amb les quals les hores es van fer més curtes. Entre xerrada i xerrada d’anècdotes familiars o d’actualitat, donat que la poca afluència de públic ho permetia, els votants anaven venint i exercien el seu dret (i deure cívic) de votar, encara que el sistema de registre i control no sigui tan propi del segle XXI; a Lleida i Pontevedra ja han provat el vot electrònic amb èxit, de manera que podria ser extensible, encara que no sé fins a quin punt això permetria prescindir dels vocals i presidents de mesa.
Anècdotes durant la votació també succeïen, com aquells que venien directament a la taula per identificar-se i comprovar que estaven al cens, per tot seguit anar a buscar el vot; la típica competició entre meses per veure qui porta més electors que han votat amb el conseqüent càlcul del nivell de participació. O la persona que vol votar amb el carnet de jubilat però la norma es clara, i en un moment torna de casa amb el DNI a la mà. Amb tot, el més destacable va ser una persona d’origen extracomunitari, acompanyat dels seus fills, s’apropà a la taula i preguntà “És el primer cop que vinc, com es fa això?” i didàcticament se li explica el procés, que culmina amb l’emissió del seu vot, el seu primer vot aquí. L’altre mesa tingué també alguns joves que feren la mateixa pregunta. Potser hi haurà qui creu que no serveix per res votar, que les coses no canvien, però quan veiem que les beques no arriben, que el transport públic no es renova o que els cursos de formació professional minven tindrem severes crítiques, però això i molt més es decideix a Europa.
Amb tot, el colofó a la tranquil·la jornada va ser un comptatge de vots també tranquil, tot esperant saber els resultats electorals. Aquests, com sempre, són interpretables des de qualsevol punt de vista, o més ben dit d’interès. Les victòries i derrotes sempre depenen del punt de vista. Amb tot, personalment, un bon resultat en general, felicitant als guanyadors, encara que la poca participació no permet certes extrapolacions a altres eleccions, que ben aviat alguns ja estan fent, sobretot en clau local/nacional...que no eren les eleccions a Europa? Potser els que més pressa tenen en parlar d’altres claus no europees són els que menys els interessa Europa...menys quan es vota.
Però diumenge vaig tenir la ocasió (més ben dit, em van “convidar voluntariosament” –escollir-) de ser president d’una mesa electoral, tot participant en primera línia del funcionament d’un procés electoral. En el moment que se’m va comunicar, i atenent les previsions de participació que es realitzaven, uns auguris d’avorriment immens i de dia soporífer eren molt presents. Amb tot, haig de dir, que no va ser així, tot valorant que és una experiència per la qual tothom hauria de passar (i sense repetir).
La jornada va començar amb uns petits problemes administratius amb una de les vocals suplents, però la mesa es va poder constituir, on vaig compartir mesa amb dues grans dones com la Antònia i la Fuensanta, dues veïnes amb les quals les hores es van fer més curtes. Entre xerrada i xerrada d’anècdotes familiars o d’actualitat, donat que la poca afluència de públic ho permetia, els votants anaven venint i exercien el seu dret (i deure cívic) de votar, encara que el sistema de registre i control no sigui tan propi del segle XXI; a Lleida i Pontevedra ja han provat el vot electrònic amb èxit, de manera que podria ser extensible, encara que no sé fins a quin punt això permetria prescindir dels vocals i presidents de mesa.
Anècdotes durant la votació també succeïen, com aquells que venien directament a la taula per identificar-se i comprovar que estaven al cens, per tot seguit anar a buscar el vot; la típica competició entre meses per veure qui porta més electors que han votat amb el conseqüent càlcul del nivell de participació. O la persona que vol votar amb el carnet de jubilat però la norma es clara, i en un moment torna de casa amb el DNI a la mà. Amb tot, el més destacable va ser una persona d’origen extracomunitari, acompanyat dels seus fills, s’apropà a la taula i preguntà “És el primer cop que vinc, com es fa això?” i didàcticament se li explica el procés, que culmina amb l’emissió del seu vot, el seu primer vot aquí. L’altre mesa tingué també alguns joves que feren la mateixa pregunta. Potser hi haurà qui creu que no serveix per res votar, que les coses no canvien, però quan veiem que les beques no arriben, que el transport públic no es renova o que els cursos de formació professional minven tindrem severes crítiques, però això i molt més es decideix a Europa.
Amb tot, el colofó a la tranquil·la jornada va ser un comptatge de vots també tranquil, tot esperant saber els resultats electorals. Aquests, com sempre, són interpretables des de qualsevol punt de vista, o més ben dit d’interès. Les victòries i derrotes sempre depenen del punt de vista. Amb tot, personalment, un bon resultat en general, felicitant als guanyadors, encara que la poca participació no permet certes extrapolacions a altres eleccions, que ben aviat alguns ja estan fent, sobretot en clau local/nacional...que no eren les eleccions a Europa? Potser els que més pressa tenen en parlar d’altres claus no europees són els que menys els interessa Europa...menys quan es vota.
dissabte, 30 de maig del 2009
Apa, Europa! -25/05/09-
Tot i que fa potser una setmana ben bé no se sabia que hi hauria unes eleccions, ara ja hi som, en plena campanya de les eleccions europees, i els pobles i ciutats s’han anat omplint a una velocitat més lenta que de costum dels tradicionals cartells electorals. Cartells, per tots els gustos i colors, vermells, taronges, grocs, verds i blaus i algun altre que també apareixerà. Els estils de campanya també ben variats, segons l’estratègia que cada partit ha escollit per encarar unes eleccions que estan cridades a ser poc participatives. Però per què?
El motiu principal que es diu és que Europa està lluny, molt lluny,... si agafem Brussel·les com a centre d’Europa està lluny, però de Barcelona a Brussel·les hi ha 1.075 km, uns 200 més que de la capital catalana a A Coruña. Per tant no és la distància quilomètrica, és alguna cosa més. Podria ser desconeixement, encara que més o menys tothom sap que és Europa, la pot situar,...però que es fa a Europa? Això sí que podria ser el problema. Preguntant que fa Europa per nosaltres la resposta es centra principalment a la moneda única europea, l’Euro, que moltes subvencions vénen d’Europa, sobretot al sector agrícola, i ben poca cosa més com a resposta. Europa, amb tot, és molt més. I molt a prop.
I citaré alguns exemples. L’any 2008 es van acabar les obres d’adequació de la riera d’Òdena al seu pas per Vilanova del Camí i Igualada, amb un arranjament que li permet absorbir possibles crescudes de cabal, tan típiques al clima mediterrani. Aquesta obra ha estat finançada amb fons FEDER, els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea. Varis programes que té l’Ajuntament d’Igualada i la Mancomunitat de la Conca d’Òdena en matèria de formació i per ajudar a les persones a trobar feina estan finançats amb fons que provenen de la Unió Europea. I altres exemples els trobaríem en el centre la Vinícola de Santa Margarida de Montbui, algunes de les obres portades a terme a l’Avinguda Catalunya d’Igualada i també el projecte Leader a l’Alta Anoia per tal d’impulsar el desenvolupament de les àrees rurals, amb el foment d’activitats turístiques, conservació i millora del patrimoni rural, i millorar els processos de transformació i comercialització dels productes. Europa també és Erasmus, el programa que facilita als universitaris estades per estudiar a l’estranger o el programa Equal pel foment de la participació de les dones en feines tradicionalment masculines, on Igualada hi ha participat conjuntament amb altres capitals de comarca.
Amb tot, és evident que hi ha d’haver algú que decideixi cap on s’aboquen més recursos, sí cap a les polítiques socials i d’igualtat com Equal o Erasmus, o seguint el model econòmic que fins ara hem tingut i que tan bé ha anat per alguns i tant malament està anant per moltes altres... Així, tot i que pugui semblar lluny, allò que fan a Europa té repercussió, impacte molt a prop nostre. És per tant molt important el vot, sigui el que sigui, fer-lo. Les noves generacions ja no hauran viscut les guerres mundials, i la pesseta la coneixeran pels llibres o alguna que encara quedi guardada en algun calaix de casa. Europa ens ha fet tenir un ampli temps de pau, i mica en mica s’està construint. Ja ens agradaria viure com al nord d’Europa, però no tot són drets, allà també tenen deures.
La construcció d’Europa, que estem fent entre tots, serà possible sí hi creiem, no només quan es juga determinada lliga de futbol, sinó al dia a dia, quan agafem un metro a Barcelona que ha estat finançat des d’Europa, o quan alguna normativa del nostre estat i país és fruït de l’adaptació de normes vingudes d’Europa, i això ens afecta en coses tan quotidianes com les etiquetes dels aliments o les hores de treball setmanals.
Tot i que alguns han volgut crear una Europa més de dretes, per sort s’ha pogut evitar que s’imposesin les 65 hores setmanals de treball. I això, ho decideixen aquells senyors/es de tan lluny. Però l’urna per decidir qui són aquells senyors/es és ben aprop. Aprofitem-la.
El motiu principal que es diu és que Europa està lluny, molt lluny,... si agafem Brussel·les com a centre d’Europa està lluny, però de Barcelona a Brussel·les hi ha 1.075 km, uns 200 més que de la capital catalana a A Coruña. Per tant no és la distància quilomètrica, és alguna cosa més. Podria ser desconeixement, encara que més o menys tothom sap que és Europa, la pot situar,...però que es fa a Europa? Això sí que podria ser el problema. Preguntant que fa Europa per nosaltres la resposta es centra principalment a la moneda única europea, l’Euro, que moltes subvencions vénen d’Europa, sobretot al sector agrícola, i ben poca cosa més com a resposta. Europa, amb tot, és molt més. I molt a prop.
I citaré alguns exemples. L’any 2008 es van acabar les obres d’adequació de la riera d’Òdena al seu pas per Vilanova del Camí i Igualada, amb un arranjament que li permet absorbir possibles crescudes de cabal, tan típiques al clima mediterrani. Aquesta obra ha estat finançada amb fons FEDER, els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea. Varis programes que té l’Ajuntament d’Igualada i la Mancomunitat de la Conca d’Òdena en matèria de formació i per ajudar a les persones a trobar feina estan finançats amb fons que provenen de la Unió Europea. I altres exemples els trobaríem en el centre la Vinícola de Santa Margarida de Montbui, algunes de les obres portades a terme a l’Avinguda Catalunya d’Igualada i també el projecte Leader a l’Alta Anoia per tal d’impulsar el desenvolupament de les àrees rurals, amb el foment d’activitats turístiques, conservació i millora del patrimoni rural, i millorar els processos de transformació i comercialització dels productes. Europa també és Erasmus, el programa que facilita als universitaris estades per estudiar a l’estranger o el programa Equal pel foment de la participació de les dones en feines tradicionalment masculines, on Igualada hi ha participat conjuntament amb altres capitals de comarca.
Amb tot, és evident que hi ha d’haver algú que decideixi cap on s’aboquen més recursos, sí cap a les polítiques socials i d’igualtat com Equal o Erasmus, o seguint el model econòmic que fins ara hem tingut i que tan bé ha anat per alguns i tant malament està anant per moltes altres... Així, tot i que pugui semblar lluny, allò que fan a Europa té repercussió, impacte molt a prop nostre. És per tant molt important el vot, sigui el que sigui, fer-lo. Les noves generacions ja no hauran viscut les guerres mundials, i la pesseta la coneixeran pels llibres o alguna que encara quedi guardada en algun calaix de casa. Europa ens ha fet tenir un ampli temps de pau, i mica en mica s’està construint. Ja ens agradaria viure com al nord d’Europa, però no tot són drets, allà també tenen deures.
La construcció d’Europa, que estem fent entre tots, serà possible sí hi creiem, no només quan es juga determinada lliga de futbol, sinó al dia a dia, quan agafem un metro a Barcelona que ha estat finançat des d’Europa, o quan alguna normativa del nostre estat i país és fruït de l’adaptació de normes vingudes d’Europa, i això ens afecta en coses tan quotidianes com les etiquetes dels aliments o les hores de treball setmanals.
Tot i que alguns han volgut crear una Europa més de dretes, per sort s’ha pogut evitar que s’imposesin les 65 hores setmanals de treball. I això, ho decideixen aquells senyors/es de tan lluny. Però l’urna per decidir qui són aquells senyors/es és ben aprop. Aprofitem-la.
divendres, 13 de febrer del 2009
ELS PRÒXIMS QUATRE ANYS -28/02/08-
D’aquí a uns dies, exactament el diumenge 9 de març de 2008, entre tots i totes, per què tothom ha de participar-hi, es decidirà la composició del nou Congrés dels Diputats i també, en part però, del Senat, en definitiva, s’elegirà el futur president del govern de l’estat espanyol, o d’Espanya, el nom no canvia l’objecte. Aquestes eleccions, marcades per una legislatura que ja va començar amb un fort trasvals al nostre estat com van ser els atemptats de l’11 de març, són importants com totes, ja que si bé de la nit al dia no viurem en núvols de cotó si que cada govern d’administració que escollim, o que tenim dret a escollir, ens afecta en la nostra vida diària. En aquestes eleccions escollim aquelles persones que han de portar a terme les grans polítiques d’estat, les grans lleis de les Corts Generals, i certament, de tant gran a vegades queda lluny; alguns diuen a 600 km, que és on hi ha la ciutat de Madrid, però crec que el resultat de les decisions està ben aprop. Un tren d’Alta Velocitat acabat d’estrenar que ha alliberat espai a les vies pels trens de Rodalies que podran ampliar el seu servei, alhora que s’hi invertiran diners per millorar-les. Però de trens de RENFE també en tenim a la comarca de l’Anoia, a Calaf, on ADIF, l’Administrador d’Infrastructures Ferroviàries, està renovant la via de la línia Manresa – Lleida.
Una llei de la dependència que ha de permetre dos objectius: un primer, al qual m’hi afegeixo, de reconeixement de la tasca que les famílies, i sovint són les dones, porten a terme en la cura de familiars dependents, i un segon objectiu, que és intentar donar un respir a aquestes famílies. És a dir, que algunes decisions d’Estat tenen efectes aprop nostre, inclús per nosaltres mateixos.
En els meus pròxims quatre anys, la meva vida personal segur que tindrà grans i molt grans moments, i també temps de dubtes, però l’important és tenir clar cap on es vol arribar i com s’hi vol arribar. Això en la política d’estat, igual que a Catalunya, o en l’àmbit municipal, és el més important per saber quin grup de persones, és a dir, quin partit ha d’accedir a la presidència del govern, per què aquest partit diu al seu programa electoral aquestes o altres idees que vol portar a terme. Aquí voldria fer una recomanació, llegir-se els programes electorals, i no quedar-se amb els titulars que cada dia surten a la premsa, i així aprofundir i documentar-nos més abans de votar.
Els pròxims quatre anys, a nivell d’estat, ens espera el desenvolupament del Nou Estatut de Catalunya, on la Generalitat ha d’anar assumint noves competències i que li permetin actuar en més camps, de manera que s’apropi l’administració al ciutadà. Ens espera, com he citat, el desenvolupament de tota la força de la Llei de la Dependència, que ha suposar una revolució en els serveis d’assistència amb un increment important de recursos destinats al col·lectiu de persones dependents en els diversos graus. Ens espera l’adaptació completa dels estudis universitaris al marc europeu d’estudis superiors, que ha de permetre als llicenciats i diplomats poder-se formar a altres indrets d’Europa, i aquest coneixement portar-lo cap a aquí, o l’inversa. Ens espera seguir actuant en el canvi climàtic, amb programes d’infrastructures que promoguin un intercanvi modal cap al ferrocarril i deixem de dependre tant del cotxe. Ens espera seguir pujant les pensions per sobre de l’IPC, així com el salari mínim, així com actuacions en matèria de vivenda. I moltes més coses, però s’ha de saber qui està disposat a portar-les a terme i qui no. De les opcions polítiques que es presenten a les eleccions, només dues poden arribar a poder decidir, i una d’elles, que actualment està a l’oposició, començant pel primer punt ja no hi està gaire d’acord.
Encara queda una setmana de campanya electoral, i molts debats per escoltar i diaris per llegir. Però sobretot, no perdem aquella il·lusió d’anar a votar, d’exercir aquell dret pel qual els nostres avis i àvies, pares i mares van lluitar; potser és molt clàssica la frase, però si no votem, perdem il·lusió, i si perdem il·lusió perdem democràcia. Està a les nostres mans.
Una llei de la dependència que ha de permetre dos objectius: un primer, al qual m’hi afegeixo, de reconeixement de la tasca que les famílies, i sovint són les dones, porten a terme en la cura de familiars dependents, i un segon objectiu, que és intentar donar un respir a aquestes famílies. És a dir, que algunes decisions d’Estat tenen efectes aprop nostre, inclús per nosaltres mateixos.
En els meus pròxims quatre anys, la meva vida personal segur que tindrà grans i molt grans moments, i també temps de dubtes, però l’important és tenir clar cap on es vol arribar i com s’hi vol arribar. Això en la política d’estat, igual que a Catalunya, o en l’àmbit municipal, és el més important per saber quin grup de persones, és a dir, quin partit ha d’accedir a la presidència del govern, per què aquest partit diu al seu programa electoral aquestes o altres idees que vol portar a terme. Aquí voldria fer una recomanació, llegir-se els programes electorals, i no quedar-se amb els titulars que cada dia surten a la premsa, i així aprofundir i documentar-nos més abans de votar.
Els pròxims quatre anys, a nivell d’estat, ens espera el desenvolupament del Nou Estatut de Catalunya, on la Generalitat ha d’anar assumint noves competències i que li permetin actuar en més camps, de manera que s’apropi l’administració al ciutadà. Ens espera, com he citat, el desenvolupament de tota la força de la Llei de la Dependència, que ha suposar una revolució en els serveis d’assistència amb un increment important de recursos destinats al col·lectiu de persones dependents en els diversos graus. Ens espera l’adaptació completa dels estudis universitaris al marc europeu d’estudis superiors, que ha de permetre als llicenciats i diplomats poder-se formar a altres indrets d’Europa, i aquest coneixement portar-lo cap a aquí, o l’inversa. Ens espera seguir actuant en el canvi climàtic, amb programes d’infrastructures que promoguin un intercanvi modal cap al ferrocarril i deixem de dependre tant del cotxe. Ens espera seguir pujant les pensions per sobre de l’IPC, així com el salari mínim, així com actuacions en matèria de vivenda. I moltes més coses, però s’ha de saber qui està disposat a portar-les a terme i qui no. De les opcions polítiques que es presenten a les eleccions, només dues poden arribar a poder decidir, i una d’elles, que actualment està a l’oposició, començant pel primer punt ja no hi està gaire d’acord.
Encara queda una setmana de campanya electoral, i molts debats per escoltar i diaris per llegir. Però sobretot, no perdem aquella il·lusió d’anar a votar, d’exercir aquell dret pel qual els nostres avis i àvies, pares i mares van lluitar; potser és molt clàssica la frase, però si no votem, perdem il·lusió, i si perdem il·lusió perdem democràcia. Està a les nostres mans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)