Era un dia que va començar assolellat però acabà fred, força fred. I alguns vam acabar-lo un pe`l glaçats. Sí, diumenge la ciutadania va manifestar la seva voluntat respecte qui ha de governar els pròxims quatre anys el país. La ciutadania no s’equivoca, i per tant felicitar la coalició que podrà governar, tot i que ni el 2003 ni el 2006 vaig rebre la felicitació (i la ciutadania tampoc s’havia equivocat en possibilitar la formació de dos governs d’esquerres). Però bé, alguns saben guanyar i saben perdre, altres no.
I a partir d’aquí? Des de que tinc la possibilitat de votar serà la primera vegada que aquells que he donat suport no governaran, per tant una situació nova. Una certa decepció per no haver guanyat i caldrà analitzar el per què dels resultats, tant a nivell de país com de barri, recordant que la ciutadania escollia els representants al Parlament de Catalunya.
Desànim? Els primers instants sí, sobretot quan a mesura que augmentava el número de vots escrutats els resultats no milloraven. Després veient la magnitud del retrocés, encara més. I et planteges si tot l’esforç fet ha valgut la pena, les hores dedicades (dies llargs i nits interminables), els viatges pels pobles, l’activitat a les xarxes socials a Internet, ... .
Això només m’ho plantejo els primers instants. Perquè totes les hores dedicades ho he fet amb il·lusió, amb moltes ganes, i sobretot compartint-ho amb gent jove que també ho ha fet amb il·lusió i ganes. Crec en la política com eina per transformar la realitat social del país, per millorar el benestar de tota la ciutadania, però sobretot per què els que menys tenen no es quedin enrere en una societat que avança a passos de gegant. Sembla molt bucòlic i romàntic, però aquest plantejament té repercussions directes a les nostres vides, com el Nou CAP Igualada Nord, estrenat ahir, la Ronda Sud estrenada a l’agost, o la nova escola Dolors Martí que ara acull els alumnes del Garcia Fosses (ara en obres de millora) des de fa ja uns mesos.
Continuo creient que l’acció pública és necessària per què es puguin reduir les injustícies socials, i per tant, buscar un món millor per tothom; I ressalto tothom. I crec que és possible.
Ara al Parlament toca fer oposició de forma constructiva, evitant que la feina feta fins ara sigui llençada a les escombraries (com podria ser oblidar-se de l’aeroport corporatiu, de l’Eix Transversal Ferroviari, o reduir serveis sanitaris i/o educatius), evitant crear polèmiques estèrils i estar pel que toca, pel que interessa la gent, defensant també els interessos del territori. És a dir, continuar treballant per millorar el país, per les persones, pel seu futur.
Alguns, han girat la mirada cap a les pròximes eleccions municipals, i es fan trasllats de càlculs. En el cas d’Igualada els resultats mostren que la ciutadania ha estat sempre conscient del que votava en cada moment, i n’estic segur que al maig de l’any vinent també; va ser tant intel·ligent d’escollir els gestors municipals el 2007 com ho serà el 2011. Continuo creient que a Igualada hi ha un projecte transformador social, amb un continuo creixement dels serveis d’atenció a les persones, que dóna oportunitats de futur i on l’espai públic guanya humanitat. I que té encara camí per recórrer.
Per últim, la jornada de reflexió vaig aprofitar per anar a veure la pel·lícula “Bicicleta, cullera i poma”, la qual tracta de Pasqual Maragall i l’alzheimer, una malaltia que afecta a persones arreu del món. Una pel·lícula que recomano veure per tenir una visió més íntima del que és la malaltia.
Però apart d’això, tinc una admiració especial i personal per Pasqual Maragall, ja que ha aconseguit grans fites per Barcelona (amb els Jocs) i per Catalunya (amb l’Estatut), i ara la busca per l’alzheimer (tot i què ell sap que no veurà el resultat). Aquest esperit de lluita per les persones, pel país, és el que hem de tenir com a exemple de treball, de dedicació. I espero que així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada