Era un dia de festa, i estàvem amb la família passejant per la Tossa. Un dels nebots jugava amb unes ulleres de broma, d’aquelles tipus “cul d’ampolla”, i en una de les seves interminables curses me les va donar. En aquell moment em dirigia caminant cap a un dels miradors que té aquest pic de la comarca, i just abans de fer una ullada a les vistes em vaig posar les ulleres.
Una primera sensació de mareig, mirades sense destinació. Però això és passatger, i un cop passat aquest primer moment et centres i disposes a mirar. I aquí, el primer que van veure els meus ulls va ser Igualada, concretament el barri del Rec, amb les seves característiques tan especials als edificis fabrils. És evident que des de la distància no podia apreciar l’estat de conservació dels mateixos, encara que com ha estat la meva façana d’Igualada durant més de 25 anys alguns sí que els podia identificar bé i conec com estan. Entre ells, destaca la Igualadina Cotonera, edifici imponent i simbòlic per la seva arquitectura manxesteriana. O l’edifici de Martin-Enrich, que recentment va acollir el REC 0.2. I més a l’esquerra la xemeneia de Cal Font, la de la Isabel·la, l’edifici del Punto Blanco, ... i tot envoltat d’edificis, cases i parcs. I em vaig parar a pensar en la coincidència dels noms que havia dit: excepte el Punto Blanco que encara funciona, els altres eren elements de les clàssiques indústries d’Igualada, el tèxtil i el cuir, sense activitat. La meva mare recorda quan anava l’escola escoltar les sirenes de les fàbriques (i parlo dels anys 70), i no hi ha postal més típica de la Igualada de principis de segle XX que grans fàbriques amb altes xemeneies escopint fum. Allò era la ciutat d’Igualada, industrial. I vaig pensar que se n’havia fet de tot allò, per què no hi tornàvem a aquella potent ciutat industrial que tants empresaris havia creat, tant pròspera, tant ...
Mentre pensava això, vaig fer un gest reflex de mirar-me el melic, i me’l vaig estar mirant fins que vaig tenir la sensació que em queien els ulls. Buf! No eren els ulls, eren les ulleres que queien a terra. Aquell instant de pànic va passar. Abans, de acotar-me a recollir les ulleres vaig fer una mirada al mateix punt que estava mirant abans.
Quina diferència! Ara veia Vilanova a la dreta i Òdena cap a l’esquerra, i Montbui abans d’arribar el meu recorregut visual de nou al barri del Rec d’Igualada. El traçat de la Ronda Sud d’Igualada existent es veia tapat a vegades per l’orografia, i s’identificava bé l’aeròdrom. Com abans havia pensat en indústries, vaig fixar-me que es veien bé els polígons industrials de Montbui (just acabat), Vilanova i Òdena cap a la dreta, i al centre el d’Igualada, envoltat per vivendes, parcs, i ponts.
I per què poso els noms dels municipis? Per què sé on són els límits, però des d’on mirava no hi ha cap límit, és una continuïtat urbana. És més, semblava tot el mateix, tot un mateix nucli urbà. Una gran Igualada o la Conca urbana. I com un llampec recordo el que havia estat pensant abans de mirar-me el melic: que si la Igualada industrial del passat, la força fabril d’Igualada, ... i per què no pot ser industrial la gran Igualada, la Conca Urbana? I si la força fabril d’Igualada es trasllada a la gran Igualada, on té més possibilitats de créixer, de crear llocs de treball, d’expandir-se que no pas en un nucli igualadí on els serveis van guanyant espai? En definitiva de tornar a la Conca el potencial industrial, això sí canviant propietaris de fàbriques per autèntics i preparats gestors econòmics.
Deia Obama fa pocs dies que s’ha acabat fer anar la targeta de crèdit tot el dia, on simplement comprem i consumim productes de fora. S’han de tornar a fabricar. I per què no a Igualada? Però em de fer el pas, deixar les ulleres de cul d’ampolla ben apartades i tenir una visió més àmplia del nostre territori, del que som realment. Espero que en el futur sigui així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada