Horitzó 2012 -29/12/11-

La diada de Sant Esteve és festiva a Catalunya, però no a la resta de l’Estat Espanyol. Amb això, el traspàs de poders del govern espanyol està en marxa, i els ministres nous comencen a mostrar les seves línies, previsions, idees pels pròxims ... direm dies. El ministre d’economia ja ens preveu que Espanya tindrà creixements negatius, és a dir recessió, els pròxims mesos; serà el resultat de començar-se a notar les retallades dels governs autonòmics i dels nous consistoris dominats per la dreta catalana, CiU, i l’espanyola, PP.

A la vegada, com estem a final d’any es parla de futur. I recentment un diari de tirada estatal feia un reportatge sobre l’immigració. Però no la que ve a Espanya, que ha baixat molt, sinó que la va al Regne Unit, a Alemanya, ... en veritat serà l’emigració cap a l’estranger. I no són persones sense estudis, ni gent del camp, no... són joves, amb carrera i/o experiència laboral que no troben treball aquí i marxen a fer el seu projecte de vida fora. Això ens portarà a que els pròxims anys Espanya perdi població. I molt talent que ens marxa per què aquí no se’l valora.

I recentment també una adoberia del barri del Rec d’Igualada era enderrocada davant la passivitat d’un govern municipal format per partits que abraçaven la bandera de la protecció del Rec. Sí, l’abraçaven fins a les eleccions municipals d’enguany.

I amb aquest compendi de final d’any, que ens espera el 2012?

Doncs ens espera decepció, en part. Veurem com els “ajustos” que parla Rajoy, quan diu alguna cosa, són retallades directes als serveis públics, igual que ha passat a Catalunya. Amb la paradoxa que tindrem menys serveis pagant més, com passarà en el cas del transport públic, on s’han apujat exageradament les tarifes però en canvi els serveis baixen, com passarà  a la xarxa de transport públic de la Conca d’Òdena.

Veurem com els canvis polítics es materialitzaran en pura gestió de l’administració, la tecnocràcia al poder a tots nivells, igual que ja ha arribat a Grècia i Itàlia. I la tecnocràcia diuen que no té ideologia ... però les persones que l’administren sí, i de marcat caràcter conservador. Que suposa això? Deixar els valors i sentiments a un costat i una gestió estrictament econòmicament, de dretes, dels recursos públics. Per tant, el valor de la nostre història, com podria ser el barri del Rec o la Cotonera d’Igualada, no tindrà cap pes ni consideració i com a mostra un botó: als que abans de les eleccions deien “Si a tu no t'importa cap historia, a mi i a molta altre gent si que ens importa” ara justifiquen enderrocar patrimoni arquitectònic amb un “No és econòmicament viable”.

Així, el 2012 serà el clímax del neoliberalisme, els mercats i les finances dominaran absolutament tot. Des dels estats fins als ajuntaments.

Quin panorama, quina decepció ... o no. L’any 2011 s’ha marcat per què els joves, principalment, s’adonen que la societat no va en bona direcció, i això s’ha materialitzat en un moviment 15-M que ha despertat consciències. Consciències i esperances. Però no ens podem quedar només en el despertar, que el sol gira i la terra també. Hem de passar al compromís, a l’acció. Per tant, hi ha esperança que neix un sentiment col·lectiu que no està d’acord amb el futur que alguns dissenyen asseguts al sofà. I l’any 2012 continuarà creixent. I a l’Anoia també ho farà, si ho fem possible.

L’Anoia s’ha anat posant al dia en infrastructures, com l’Eix Diagonal recentment, i l’any vinent li començarà a treure el suc pertinent per tal que pugui aportar riquesa a la comarca.

Crec que sí que hi ha futur, perspectiva i horitzons pels quals treballar i lluitar el pròxim any. Molts somnis i il·lusions que es podran materialitzar, i que ens han de servir per millorar el món on tenim i tindrem la nostre vida. Res acaba el 31 de desembre de 2011, però tot pot començar qualsevol dia del 2012. Molt bon any i molta sort!

Mentim al futur? -04/11/2011-

Com saben, els números són els que són, però l’interpretació dels mateixos poden ser moltes. O el got pot estar mig ple o mig buit, segons com es miri ... bé, més aviat segons qui el miri. I això també passa amb les lleis, que sempre tenen un forat on alguns s’hi posen i canvien la visió; o això intenten. Ara bé, el fet real és el que és, i la llei diu el que diu.

I tot això ve al cas sobre l’informe que la Generalitat ha fet sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d’Òdena, on la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat diu “Suspendre la resolució definitiva de l’expedient de Pla d’ordenació Urbanística municipal d’Òdena, promogut i tramès per l’Ajuntament, fins que s’esmeni el document de memòria ambiental i es sotmeti a l’òrgan ambiental per a la seva conformitat”. És a dir, mentre no hi hagi la memòria ambiental aprovada no s’aprova el POUM. Ni es tira a terra tot el document, ni queda inservible. És una pausa fins que es solucioni el tràmit ambiental, important, però no impossible de superar.

Ara bé, si el govern municipal d’Òdena decideix declarar el POUM aprovat provisionalment inservible serà ell qui haurà llençat els 400.000 euros que ha costat el POUM, únicament en serà responsable qui decideix llançar-lo, per què es pot arreglar, ho diu la mateixa Generalitat. El problema és que aquells que no saben què és guanyar-se el sou cada dia treballant fort no valoren prou que suposen aquests diners, i els que no valoren l’administració pública tampoc ... des de la poltrona del xalet es veu diferent tot. Suposo.

Arrel de tot el citat anteriorment, sembla ser que el govern municipal odenenc està obsessionat en voler llençar 400.000 euros a la brossa, encara que sigui utilitzant la mentida del “no hi ha res a fer”, “per força s’ha de fer de nou”, entre d’altres.

I de nou, estic indignat. I no per que em vulguin prendre el pèl, ja que cada polític té la seva manera de fer les coses i de tractar la ciutadania. Estic indignat per què alguns no tenen prou amb mentir a la ciutadania present que ja s’avancen a mentir els del futur. Sí als del futur.

El POUM suspès temporalment incloïa una reserva de terrenys per encabir el Polígon Industrial de la Zona Franca, element reclamat pels sindicats i empresaris de la comarca com a una de les esperances per crear llocs de treball. A diferència d’altres polígons, la Zona Franca ja té empreses en cartera per situar als polígons que planeja, i el d’Òdena no era una excepció, i per això és tant important.. A més de ser el reclam per aconseguir el tren que ens portés ràpid a Barcelona. Per tant, es tracta d’un polígon clau pel futur de la Conca i de la comarca, pels joves actuals que busquin feina i pels que surtin de l’escola, la formació professional o la universitat d’aquí a uns anys. Pels treballadors actuals però sobretot pels futurs. I el futur dels nostres treballadors i treballadores és el futur de l’Anoia.

Però veiem que hi ha qui opta per mentir als actuals i futurs ciutadans. Després ens lamentarem 50 anys o 100 o més que vam tenir l’oportunitat de tenir un polígon industrial de la Zona Franca a Òdena. I ens creurem responsables tots. Doncs NO. De responsables n’hi ha, i són els que volen decidir tirar-lo enrere; i jo no estic entre ells. I n’estic segur que n’hi ha molts que pensant en ells mateixos, en el seu propi futur, en el futur dels seus fills o el futur dels seus nèts, no volen perdre més oportunitats. O ens podem resignar, per què precisament no estem per llençar diners ni oportunitats sòlides de crear llocs de treball.

Amb tot, ja els avanço el problema, és un problema d’alçada. Bé dos problemes. Alguns governs no saben estar a l’alçada de les necessitats immediates i futures de la Conca i comarca, i dels seus propis ciutadans. El segon, des de la poltrona del xalet els arbres del jardí no et permeten mirar més enllà dels murs de casa teva.

El sou de l'alcalde -15/09/2011-

Com bé saben, he defensat sempre la funció dels polítics, ja que crec fermament en la democràcia i que els polítics tenen un paper clau en la mateixa. Per això, aquelles persones que tenen com a tasca temporal un càrrec públic crec que han de ser adequadament remunerats, ara bé, tampoc vull justificar alguns sous que són desorbitats per les responsabilitats que es tenen, cosa la qual no hi estic a favor.

Partint d’aquesta premissa voldria fer una apreciació a una noticia apareguda fa uns dies sobre la renúncia, per part de l’alcalde d’Igualada, a les remuneracions de l’ajuntament de manera que només tingui el sou de Diputat a la Diputació de Barcelona. Primer de tot, crec que ha estat una decisió encertada ja que crec que els temps així ho requereixen, i per tant felicitar l’alcalde per la decisió; fora bo que no fos l’únic, ja que sóc partidari que algunes sumes de sous i indemnitzacions per assistències superen, i molt, els sous de la majoria de la ciutadania.
L’alcalde afirma que és una mostra de l’afany d’austeritat, posant per exemple la renúncia de CiU als càrrecs administratius dels grups municipals al mandat anterior, o la reducció del cost polític del govern actual. I aquí voldria aprofundir, ja que em sembla que el representant en cap de la ciutat busca un titular.

Com saben, la crisi econòmica comença al final del 2008 i ... fins ara continua. L’actual alcalde era vicepresident del Consell Comarcal, i a partir del 2009 en va ser president fins el juliol de 2011. Amb això, i essent regidor a l’ajuntament d’Igualada, ingressava més de 40.000 euros per ser president del Consell Comarcal i més de 16.000 per ser regidor a l’oposició, donant una suma molt propera als 60.000 euros anuals. I ara l’alcalde renuncia a l’ingrés de prop de 20.000 euros de part de l’ajuntament, tenint prop de 80.000 euros bruts anuals de sou de la Diputació de Barcelona. Apart que això de les diputacions (i consells comarcals) són qüestionables, crec que la crisi no ha començat ara i per tant els gestos simbòlics en reverència a la deessa austeritat no haurien de venir ARA, sinó abans. I l’alcalde en el seu moment no ho va fer.

D’aquesta manera, voldria posar sobre la taula aquestes xifres no per menysvalorar el gest sinó per situar-lo on toca, afegint un altre detall: el fet que l’alcalde actual tindrà un sou que és més del doble del que tenia l’alcalde anterior, Jordi Aymamí.

Amb tot, recupero el fil del que he comentat al principi, on defensava que els càrrecs polítics tinguin un sou adequat per les responsabilitats que ostenten, ja que, en el cas d’un alcalde, el càrrec t’acompanya 24 hores del dia els 365 dies de l’any, des de que et voten alcalde fins que ho deixes de ser (i a vegades ni això). I això té un cost, econòmic però sobretot personal ja que suposa renúncies a la vida familiar. I això últim no té preu. I tot això s’agreuja encara més en el cas dels municipis petits, on els minvats pressupostos fa que els alcaldes i alcaldesses no percebien RES per tenir la funció ... però la feina hi era igualment, i el temps invertit també. Per això el govern de la Generalitat anterior va establir un sou mínim pels alcaldes d’aquests municipis, de manera que la tasca de ser la primera autoritat municipal tingués el mateix estatus de dignitat que els seus homòlegs dels municipis mitjans i grans.

Fa pocs dies un diari digital comentava també la mateixa noticia que esmento, apel·lant al fet que l’alcalde ha de cobrar per fer la seva tasca, afirmació que comparteixo. Ara bé, el debat va vinculat a un replantejament del paper de les diputacions, dels consells comarcals, de l’acumulació de càrrecs, i d’un establiment d’una escala de sous: no pot ser que el president del govern espanyol tingui un sou menor al d’algun alcalde, presidents autonòmics o del diputats de la diputació de Barcelona. És totalment incoherent que el màxim responsable polític d’un estat de més de 40 milions d’habitants cobri menys pel seu càrrec que l’alcalde-diputat d’un municipi de prop de 40.000 habitants. No pot ser.

Ningú enrere -15/06/2011-

Aquest cap de setmana, per fi, he començat a recuperar el fil de la vida familiar que havia perdut en campanya electoral. La passió per la política absorbeix molt, però ara s’ha de tornar a la normalitat. Amb tot, si que em venen al cap algunes de les coses que vaig escoltar aquells dies intensos d’activitat política.
En una de les trobades amb periodistes, un va preguntar com és que ens interessàvem tant pels famosos “Ni-ni” (joves, i no tant joves, que ni estudien ni treballen). Aquesta mateixa reflexió l’havia escoltada mesos abans, a la tardor del 2010, en la campanya electoral pel Parlament de Catalunya, però també me l’havia fet arribar personalment algun jove en període no electoral.
A priori, aquest interès d’alguns responsables polítics pel col·lectiu dels “Ni-ni” podria semblar electoralista, però més aviat sembla que sigui injust, ja que es contraposa l’imatge dels que hi posen els colzes (i moltes hores) en treure’s una carrera o un mòdul de Formació Professional amb els que no fan res ni tenen voluntat de fer res.

Com a universitari que ja he estat, i acabada la carrera, entenc la posició dels que estudiant veuen que ajuden a uns i a ells no ... bé, en veritat, no de manera directe o tan explícita. És a dir, els estudiants universitaris no reben una ajuda directe per estudiar, sinó que part de la matrícula està subvencionada per la Generalitat de Catalunya; això està especificat a la matrícula quan s’indica el cost real dels crèdits (diguem-ne hores de classe) i el cost que assumeix l’estudiant (menor). Per això, entre d’altres coses, es reclama que hi hagi més responsabilitat pels estudiants universitaris per què aprofitin millor els recursos que s’ofereix des de les universitats, encara que ara vagin en davallada per les retallades. Cal afegir que la Generalitat preveu augmentar de manera important les taxes universitàries, fent que els estudiants aportin més; això no hauria de ser així, ja que el coneixement és una aposta de futur i per tant no s’han de posar més barreres per arribar-hi.

L’aposta per crear plans de formació i ocupació als joves que ni estudien i ni treballen és també una aposta de futur, de societat de futur. Aquests joves “ni-ni” en el futur deixaran de ser joves, i hauran de construir la seva pròpia vida; serà en aquest moment quan tindran la necessitat imperiosa de treballar, i sinó tenen experiència laboral o formació, la seva inserció laboral serà difícil. Per tant, s’aproparien a la necessitat de malviure, per delinqüència, o tenir algun subsidi social. No tots els joves “ni-ni” ho són per voluntat, m’aventuraria a dir la majoria, per què les circumstàncies familiars i personals poden ser condicionants importants.

Crec necessari que es faciliti aquesta formació, educativa i/o laboral, per evitar mals majors en el futur. Si ara som capaços d’introduir-los a la societat, ens evitarem aplicar solucions d’urgència en el futur que de ben segur podrien passar per qüestions policials.

Per tant, igual que a la Universitat i Formació Professional s’aposta per avançar en el coneixement, les iniciatives de formació pels “ni-ni” són l’aposta per no deixar ningú enrere quan la societat avança. Per què no podem ser una societat de futur de veritat si algun dels seus membres no pot seguir el ritme. Això és un compromís polític, que ha d’anar acompanyat del compromís cívic per tal que tingui èxit. Crec que és possible, i crec que és necessari.

No és l’última carta -25/05/2011-

Diumenge la ciutadania va expresar la seva voluntat respecte qui volia que dirigís els assumptes municipals, amb un clar guanyador. I també, en conseqüència, un clar perdedor. En aquell moment ja vaig felicitar a través de les xarxes socials, internet, al guanyador i el seu equip. Podria entrar amb el mateix joc de percentatges que fa 4 anys alguns feien, on deien que el govern de l’Entesa només seria d’un percentatge petit de població fent jocs matemàtics ... però saben, no és la meva manera de fer voler deslegitimar el guanyador.
Certament el diumenge vam tenir la noticia positiva que havia augmentat la participació, però caldria qüestionar-nos per què més del 40 % dels igualadins i igualadines no van anar a votar. Ara que es reivindiquen canvis en el sistema polític, ens hem de plantejar com a repte reduir aquest percentatge d’abstenció.
Diumenge, es va produir un canvi i, amb això, un final d’etapa. Jordi Aymamí deixarà de ser alcalde. El “senyor del bigoti” , com alguns el coneixien, ha estat la persona que més ha transformat la ciutat amb un canvi important dels seus espais públics i serveis. I això, com a ciutadà li agraeixo. Les emocions de diumenge, un cop sabuts els resultats, i després que Aymamí sortís a explicar-los davant el públic de la plaça de Cal Font, van estar a flor de pell; de totes, però, destaco el fet que persones no militants del PSC, ni implicades políticament, ploraven no pel fet d’haver perdut en si, sinó per què valoraven tota la feina que havia fet Aymamí i no creien que el resultat fos just per ell. Personalment també em sap molt greu, per què crec que és una gran persona que ha estat un gran alcalde, tossut però reivindicatiu a la vegada, i que ha aconseguit un gran canvi de la ciutat. Amb errors i encerts.

Un cop les emocions vagin baixant d’intensitat, caldrà fer una reflexió sobre els resultats electorals, analitzar-los i estudiar-los bé, per poder trobar les raons. Vistos els resultats arreu de Catalunya i Espanya, es veu com l’onada conservadora ha “arrassat” a tot arreu, segurament pel descontent per la situació econòmica. Però aquest no és l’únic motiu, n’hi ha d’altres, que caldrà analitzar.
Ara bé, com bé diu el títol de l’escrit, aquesta no és la meva última carta, i com diu el títol de la secció, en un joc de cartes a vegades es perd la partida i a vegades es guanya. I aquest cop s’ha perdut.

Ara comença una nova partida, de 4 anys de durada, on des de l’oposició s’han de fer servir bé les cartes i jugar els asos corresponents en cada moment. Els jugadors dels equips han canviat alguns, han entrat nous i han marxat altres, i un equip té més bones cartes des del principi.

Com a ciutadà estaré atent a la partida, per què la ciutat i el seu futur està en joc segons les cartes que es moguin. I com a persona implicada políticament tindré algunes cartes a jugar, per què per canviar les coses del món hi has de participar, i aquest és el meu compromís.

Crec en la política com el sistema per transformar socialment i econòmicament el món. Segurament té alguns errors, alguna cosa que no acaba de funcionar, però opto per implicar-me i canviar-lo des de dins, lluitar des de dins per què sigui millor. Millor pel món, per la ciutat, i per les persones que hi viuen. I des d’aquest punt de vista jugaré la partida.

S’han repartit de nou les cartes. Cada jugador té les seves. I comença una nova partida, emocionant, intensa. Ara joc net i que guanyi la ciutat.

Orgull -10/03/11-

Com sabreu, aquest dimarts dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora, i segur que coneixereu alguna de les múltiples activitats que es van realitzar, ja siguin conferències, debats, exposicions, lectura de manifestos, articles en premsa,...

Dels múltiples articles d’opinió i noticies publicades, en destaco una que va sortir al diari Público, amb el nom de “Madres sin estudios con matrícula de honor”. L’article recull testimonis de dones que han treballat molt dur per què les seves filles i fills tinguessin la vida que elles no van poder aconseguir. Es tractaria de persones que "En la seva infància i joventut, la majoria d'elles van viure en un país submergit en la pobresa, que van contribuir a superar amb el seu treball des de molt aviat dins la unitat familiar, simultanejant les tasques domèstiques, la cura de persones i un treball del sistema productiu en un marc legal sense protecció".

Mentre anava llegint l’article sortien les filles dient frases com "Jo he nascut amb tot fet. La meva mare m'ha educat amb la filosofia de l'esforç i la responsabilitat, i no em va donar una altra alternativa que no fos la d'estudiar. Aquest era el meu treball". I m’hi sentia plenament identificat, per què en el meu cas personal també ha estat així, i segurament no he estat l’únic. Mares que han treballat al sector tèxtil igualadí hores i hores, que “mai” faltaven per què mai es posaven malaltes (és a dir, inclòs amb febre o refredades anaven a treballar), i que la feina era cabdal per les seves vides, però no per elles mateixes, sinó per què els fills i filles poguessin tenir tot allò que no van tenir: educació, joguines, noves tecnologies, ....

I n’estic orgullós i feliç d’això, per què és de l’esforç que es pot exigir esforç als demés, és des de la responsabilitat que es pot educar en la responsabilitat. I d’això, n’estic molt agraït a la meva mare, i encara més quan la seva força motriu, les seves mans, conjuntament amb la de tantes mares, han aixecat aquest país. I el continuen aixecant.

Ep! Però aquesta lluita pels fills no acaba mai, i més ara en els temps difícils que estem, les mares continuen essent una font de coneixement tant o més important que una carrera universitària, per què els valors no s’aprenen només a l’escola, sinó a casa. El seu esforç per no perdre el fil del món les porta a, entre d’altres coses, endinsar-se en el món de la informàtica, internet, càmares digitals de fotos, DVD, TDT, i moltes novetats més que pels joves és quotidià però pels grans és una muntanya.

I des d’aquí voldria donar aquesta matrícula d’honor que citava l’article a la meva mare per tot l’esforç fet, a les mares dels meus pares per què de joves van haver de deixar els seus orígens, la seva terra, per adoptar una nova terra aquí i donar un futur a les seves filles i fills. Sense elles, de ben segur jo no seria aquí. En definitiva, matrícula d’honor a totes les mares que han posat l’esforç i la voluntat d’un futur millor per les seves filles i fills davant seu.

Ara, crec que les noves generacions hem de ser capaços de guanyar-nos també aquesta matrícula d’honor, tant les dones continuar amb l’esforç com els homes compartir aquest esforç, per què els reptes compartits solen ésser més fàcils d’aconseguir. Serà una feina dura, díficil, costosa, però n’estic segur que entre homes i dones, en igualtat de condicions, els hem de poder assolir. Moltes vegades es comenta que el fet que les dones estiguin discriminades suposa desaprofitar la meitat de la intel·ligència humana; personalment, crec que desaprofitem MÉS de la meitat, i per construir un món millor per tothom, un veritable futur, no ens podem permetre aquest luxe. La igualtat és, llavors, la clau del nostre avui i del nostre demà. Tinguem-la present.

Educació -2.0 -23/02/11-

La telefonia mòbil, 

la nova informàtica, hi tindrem joves preparats?

La informàtica ha estat sempre una assignatura canviant, al ritme de les novetats tecnològiques que han anat arribant a les nostre vides. Recordo que la meva mare té un títol d’informàtica de fa alguns anys (no diré quants), però ara quan se’l mira se’n recorda poc i afirma que no li serveix en l’actualitat. No li serveix no per la importància del títol, sinó que s’ha iniciat a la informàtica “moderna” a través dels cursos que ofereix l’ajuntament i llavors els ordinadors de llavors no eren els d’ara; val a dir que aquests cursos d’iniciació a la informàtica moderna, ja siguin escriure documents, fer comptes, enviar un correu o navegar per internet, estan fent cada vegada més petita allò que s’anomena “l’escletxa digital”, és a dir, que existeixi una part de la població que domini perfectament la informàtica i una altre part que no.

El fet és que cada dia les noves tecnologies han entrat de manera més important a l’educació, a les escoles, i això s’ha traduït que en comptes de fer classes monotemàtiques de com fer servir el teu pc, passes a fer classes de geografia amb un programa que t’ajuda a aprendre on hi ha els països, les seves banderes, himnes, capitals,... i complementant l’aprenentatge en l’aula, l’alumne li pot ser més senzill.

Ara, però, crec que estàvem en una nova etapa, on els ordinadors començaven a entrar a les aules, amb un programa anomenat “1x1”, i per tant els continguts lectius s’anaven adaptant a aquesta nova realitat social de la presència de les noves tecnologies a tot arreu (al telèfon, a la televisió,...). Diguem-ne, ens encaminàvem cap a una educació 2.0.

No es tractava tant com fer servir l’ordinador sinó que aquest sigui una eina més, i amb més presència a l’aprenentatge. A més, és de vital importància que poguem aprendre a diferenciar quines són les informacions bones i quines no d’aquesta gran xarxa anomenada internet, i això és un fet que s’aprèn amb l’experiència però si s’aconsegueix que els infants ho sapiguen fer encara poden aprofitar-la millors pels seus estudis.

La informàtica és el futur, en l’educació pels nostres joves, en fer tràmits pels grans, en conèixer gent a través de les xarxes socials, entre d’altres avantatges.

Doncs no. La consellera d’educació del govern de la Generalitat ho ha posat en qüestió. Afirma que el programa educatiu “1x1” el para ara per què no hi ha recursos, però l’hagués parat igual si hi haguessin recursos per què s’ha d’analitzar sí això dels ordinadors és el futur ... Val a dir que l’anterior govern, no sense problemes, va iniciar aquest projecte creient que era el futur, però sense menystenir l’ensenyament de llibre i escriure, que hi continuaria estant.

Deu ni do. Analitzar si això de la informàtica és el futur o no, ara. En comptes d’anar cap a una educació que s’adapta als nous temps, una educació 2.0, anem cap a una educació –2.0, anem enrere. I molt enrere.

Com ja he dit, la informàtica no ho és tot, però crec que és evident que és necessari que les noves generacions treballin aquestes noves eines i sàpiguen utilitzar-les bé, amb responsabilitat i a la vegada amb eficiència.

En aquests moments de retallades pressupostàries (però de perdonar impostos a l’1 % dels rics de Catalunya) i de crisi no crec que el millor per la nostra societat sigui reduir els recursos en educació, l’eina que ens ha de permetre preparar les noves generacions pel futur que vindrà. Però si ensenyem amb eines del passat, el futur per qual els preparem també està en l’ahir i no pas en el demà.

Espero que aquesta decisió es reconsideri, que la gent del partit de la consellera protesti i es queixi, que es torni al projecte inicial, per què aquest tipus d’errors ens poden portar cap a una societat sense futur, i això, com diria aquell, “ara no toca”.

Un nou dia -02/12/2010-

Era un dia que va començar assolellat però acabà fred, força fred. I alguns vam acabar-lo un pe`l glaçats. Sí, diumenge la ciutadania va manifestar la seva voluntat respecte qui ha de governar els pròxims quatre anys el país. La ciutadania no s’equivoca, i per tant felicitar la coalició que podrà governar, tot i que ni el 2003 ni el 2006 vaig rebre la felicitació (i la ciutadania tampoc s’havia equivocat en possibilitar la formació de dos governs d’esquerres). Però bé, alguns saben guanyar i saben perdre, altres no.

I a partir d’aquí? Des de que tinc la possibilitat de votar serà la primera vegada que aquells que he donat suport no governaran, per tant una situació nova. Una certa decepció per no haver guanyat i caldrà analitzar el per què dels resultats, tant a nivell de país com de barri, recordant que la ciutadania escollia els representants al Parlament de Catalunya. 

Desànim? Els primers instants sí, sobretot quan a mesura que augmentava el número de vots escrutats els resultats no milloraven. Després veient la magnitud del retrocés, encara més. I et planteges si tot l’esforç fet ha valgut la pena, les hores dedicades (dies llargs i nits interminables), els viatges pels pobles, l’activitat a les xarxes socials a Internet, ... . 

Això només m’ho plantejo els primers instants. Perquè totes les hores dedicades ho he fet amb il·lusió, amb moltes ganes, i sobretot compartint-ho amb gent jove que també ho ha fet amb il·lusió i ganes. Crec en la política com eina per transformar la realitat social del país, per millorar el benestar de tota la ciutadania, però sobretot per què els que menys tenen no es quedin enrere en una societat que avança a passos de gegant. Sembla molt bucòlic i romàntic, però aquest plantejament té repercussions directes a les nostres vides, com el Nou CAP Igualada Nord, estrenat ahir, la Ronda Sud estrenada a l’agost, o la nova escola Dolors Martí que ara acull els alumnes del Garcia Fosses (ara en obres de millora) des de fa ja uns mesos.

Continuo creient que l’acció pública és necessària per què es puguin reduir les injustícies socials, i per tant, buscar un món millor per tothom; I ressalto tothom. I crec que és possible. 

Ara al Parlament toca fer oposició de forma constructiva, evitant que la feina feta fins ara sigui llençada a les escombraries (com podria ser oblidar-se de l’aeroport corporatiu, de l’Eix Transversal Ferroviari, o reduir serveis sanitaris i/o educatius), evitant crear polèmiques estèrils i estar pel que toca, pel que interessa la gent, defensant també els interessos del territori. És a dir, continuar treballant per millorar el país, per les persones, pel seu futur.

Alguns, han girat la mirada cap a les pròximes eleccions municipals, i es fan trasllats de càlculs. En el cas d’Igualada els resultats mostren que la ciutadania ha estat sempre conscient del que votava en cada moment, i n’estic segur que al maig de l’any vinent també; va ser tant intel·ligent d’escollir els gestors municipals el 2007 com ho serà el 2011. Continuo creient que a Igualada hi ha un projecte transformador social, amb un continuo creixement dels serveis d’atenció a les persones, que dóna oportunitats de futur i on l’espai públic guanya humanitat. I que té encara camí per recórrer. 

Per últim, la jornada de reflexió vaig aprofitar per anar a veure la pel·lícula “Bicicleta, cullera i poma”, la qual tracta de Pasqual Maragall i l’alzheimer, una malaltia que afecta a persones arreu del món. Una pel·lícula que recomano veure per tenir una visió més íntima del que és la malaltia.

Però apart d’això, tinc una admiració especial i personal per Pasqual Maragall, ja que ha aconseguit grans fites per Barcelona (amb els Jocs) i per Catalunya (amb l’Estatut), i ara la busca per l’alzheimer (tot i què ell sap que no veurà el resultat). Aquest esperit de lluita per les persones, pel país, és el que hem de tenir com a exemple de treball, de dedicació. I espero que així sigui.

Ulleres i melics -16-12/2010-

Era un dia de festa, i estàvem amb la família passejant per la Tossa. Un dels nebots jugava amb unes ulleres de broma, d’aquelles tipus “cul d’ampolla”, i en una de les seves interminables curses me les va donar. En aquell moment em dirigia caminant cap a un dels miradors que té aquest pic de la comarca, i just abans de fer una ullada a les vistes em vaig posar les ulleres.

Una primera sensació de mareig, mirades sense destinació. Però això és passatger, i un cop passat aquest primer moment et centres i disposes a mirar. I aquí, el primer que van veure els meus ulls va ser Igualada, concretament el barri del Rec, amb les seves característiques tan especials als edificis fabrils. És evident que des de la distància no podia apreciar l’estat de conservació dels mateixos, encara que com ha estat la meva façana d’Igualada durant més de 25 anys alguns sí que els podia identificar bé i conec com estan. Entre ells, destaca la Igualadina Cotonera, edifici imponent i simbòlic per la seva arquitectura manxesteriana. O l’edifici de Martin-Enrich, que recentment va acollir el REC 0.2. I més a l’esquerra la xemeneia de Cal Font, la de la Isabel·la, l’edifici del Punto Blanco, ... i tot envoltat d’edificis, cases i parcs. I em vaig parar a pensar en la coincidència dels noms que havia dit: excepte el Punto Blanco que encara funciona, els altres eren elements de les clàssiques indústries d’Igualada, el tèxtil i el cuir, sense activitat. La meva mare recorda quan anava l’escola escoltar les sirenes de les fàbriques (i parlo dels anys 70), i no hi ha postal més típica de la Igualada de principis de segle XX que grans fàbriques amb altes xemeneies escopint fum. Allò era la ciutat d’Igualada, industrial. I vaig pensar que se n’havia fet de tot allò, per què no hi tornàvem a aquella potent ciutat industrial que tants empresaris havia creat, tant pròspera, tant ...

Mentre pensava això, vaig fer un gest reflex de mirar-me el melic, i me’l vaig estar mirant fins que vaig tenir la sensació que em queien els ulls. Buf! No eren els ulls, eren les ulleres que queien a terra. Aquell instant de pànic va passar. Abans, de acotar-me a recollir les ulleres vaig fer una mirada al mateix punt que estava mirant abans.

Quina diferència! Ara veia Vilanova a la dreta i Òdena cap a l’esquerra, i Montbui abans d’arribar el meu recorregut visual de nou al barri del Rec d’Igualada. El traçat de la Ronda Sud d’Igualada existent es veia tapat a vegades per l’orografia, i s’identificava bé l’aeròdrom. Com abans havia pensat en indústries, vaig fixar-me que es veien bé els polígons industrials de Montbui (just acabat), Vilanova i Òdena cap a la dreta, i al centre el d’Igualada, envoltat per vivendes, parcs, i ponts. 

I per què poso els noms dels municipis? Per què sé on són els límits, però des d’on mirava no hi ha cap límit, és una continuïtat urbana. És més, semblava tot el mateix, tot un mateix nucli urbà. Una gran Igualada o la Conca urbana. I com un llampec recordo el que havia estat pensant abans de mirar-me el melic: que si la Igualada industrial del passat, la força fabril d’Igualada, ... i per què no pot ser industrial la gran Igualada, la Conca Urbana? I si la força fabril d’Igualada es trasllada a la gran Igualada, on té més possibilitats de créixer, de crear llocs de treball, d’expandir-se que no pas en un nucli igualadí on els serveis van guanyant espai? En definitiva de tornar a la Conca el potencial industrial, això sí canviant propietaris de fàbriques per autèntics i preparats gestors econòmics.

Deia Obama fa pocs dies que s’ha acabat fer anar la targeta de crèdit tot el dia, on simplement comprem i consumim productes de fora. S’han de tornar a fabricar. I per què no a Igualada? Però em de fer el pas, deixar les ulleres de cul d’ampolla ben apartades i tenir una visió més àmplia del nostre territori, del que som realment. Espero que en el futur sigui així.

Va home va, Oriol! -17/11/2010-

Diuen que la campanya electoral és capaç d’aconseguir l’increïble, allò que normalment no passa. Per tant, si normalment veus al teu marit (o esposa) que comparteix les feines de casa no ho trobes increïble, si normalment el teu govern et proposa un projecte i l’executa no trobes increïble que et presenti d’altres, ... ara bé, si CiU ve a l’Anoia i diu que està a favor de l’Eix Transversal Ferroviari i que arreglar el carrilet no serveix de res, AIXÒ SÍ QUE ÉS INCREÏBLE! És a dir, NO CREÏBLE!

Doncs sí, la miraculosa campanya electoral ha tornat a situar CiU a favor de l’Eix Transversal Ferroviari. Personalment estic content que si sumin, com més serem més força per aconseguir-lo, però clar, se’m fa una mica impossible creure’m-ho i explicaré per què. Primer, si fem un pèl de memòria, recordarem com l’any 2000 el conseller de política territorial de la Generalitat Pere Macias responia amb un “això es fer volar coloms” a la proposta de Jordi Aymamí d’un tren d’Igualada a Lleida; i no fa pas gaire, la mateixa persona en la seva visita a Igualada tampoc en semblava gaire favorable. Segon, per què Flora Sanabra, candidata a l’alcaldia d’Igualada, el 2003 també estava a favor del tren en campanya electoral, després se’n va oblidar; vaja com el cap de llista actual. Tercer, l’any 2006 Felip Puig i Josep Rull declaren que l’Eix Transversal Ferroviari “no deixa de ser una proposta sense fonament que mai no hagués hagut de ser plantejada pel govern de Catalunya.”, a més que si arriben al govern i la línia no està realitzada NO s’executarà; així de clar. Quart, en els diversos passos administratius que s’han realitzat el responsable d’infraestructures de CiU al Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha mostrat desconfiança i incredulitat respecte el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari. I Cinquè (podent-ne ser més), CiU no van signar el Pacte Nacional d’Infrastructures que incloïa el projecte, CiU no inclou el compromís al programa electoral, i ... no s’ho creuen ni ells.

Aquest tipus d’actituds són les que desprestigien la politica, per què es prometen realitzar coses que després no compliran, com mostra l’experiència del nostre territori respecte CiU. I sinó fixem-nos en la Ronda Sud, que per fer 6 km CiU va estar més de 10 anys marejant estudis, en canvi el govern de la Generalitat d’esquerres ha estat 4 anys consensuant el projecte i 3 en obres. Ara, la Ronda Sud és una realitat palpable.

No puc amagar que el tema dels trens m’apassiona per què crec que és el mitjà de transport terrestre que ha de tenir un paper estructural a la nostra xarxa de comunicacions, el pal de paller del país. Sempre que he pogut he defensat l’Eix Transversal on he pogut, tant en actes professionals com de partit, però la batalla més dura no l’he tingut a Barcelona, ni a Girona, ni a Mollet del Vallès. La batalla dialèctica més intensa l’he tingut aquí, sobretot amb els companys de partit d’Oriol Pujol, els quals no es creuen el projecte del tren, ni abans (com he demostrat) ni ara. 

Jugar amb els anhels de tantes persones que porten anys lluitant per aquest projecte, el somni d’aquest territori d’estar connectat al món, de ser un nus important de comunicacions, això és d’irresponsables, o d’aquells que són capaços de vendre’s el seu cor catalanista en forma de Palau de la Música per guanyar eleccions.

Només alguns, des de sempre, s’han compromès amb el tren gran d’Igualada, i són els creïbles per fer-lo una realitat. Ara cal decidir si tornem a deixar-lo al calaix com fa 7 anys enrere o tirar-lo endavant com alguns s’han compromès explícitament. Ho tenim a les nostres mans.

Entre plors i deures -16/09/2010-

Aquests dies les nostres escoles i instituts es comencen a omplir de nou d’infants i joves que inicien el curs escolar, aquest any abans, després de les vacances d’estiu. La setmana passada era molt “típic” veure a les portes de les escoles moments d’una certa tendresa, tant pels plors d’alguns infants com per les cares o comentaris d’alguns pares i mares, entendrits ... potser no parlar gaire que com em diuen alguns “ya te llegará el verano”.

Aquests dies també s’ha parlat molt de les novetats d’aquest curs, amb un nou pas en la incorporació de les noves tecnologies a les aules amb la presència d’ordinadors, l’inici avançat del curs i la setmana blanca a l’hivern, i altres canvis d’índole reglamentari i legal en l’organització dels centres educatius a causa de la progressiva execució de la Llei d’Educació de Catalunya. Certament, són passos molt importants per tal de anar millorant mica en mica els instruments del nostre sistema educatiu, i que això reverteixi en una major qualitat de l’educació pels infants i joves.

Escoltant tot això, els problemes d’alguns centres amb els ordinadors, o d’altres que estan en obres, pensava que l’educació va més enllà. Encara que la Generalitat destinés més de 400.000 euros les llars d’infants municipals i més de 15 milions d’euros en millores i nous centres educatius (ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses i el nou CEIP Dolors Martí), encara que l’Ajuntament hagi construït les llars d’infants municipals o millorat els accessos a les escoles, encara que les escoles s’esforcin en realitzar projectes pedagògics engrescadors pel professorat i els estudiants, l’educació va molt més enllà.

Per exemple, quan es va caminant pel centre de la ciutat menjant pipes i anem deixant el rastre del nostre camí amb les closques; quan en una calorosa nit d’estiu es decideix anar a sopar a la terrassa d’un restaurant tot gaudint de la fresa i els veïns gaudint del nostre elevat to de veu; quan estant a 2 metres d’un pas de vianants amb semàfor decidim travessar el carrer fora del pas i el ninotet encara llueix un esplèndid vermell; quan no comprem la moto als fills, obligant-los a anar a peu, i en canvi els pares no es desenganxen del volant del cotxe per anar a tot arreu; quan el pare o la mare no col·labora a casa podent-ho fer i volem mostrar que la igualtat és bona; quan els pares no s’interessen pel que passa al món, ni llegeixen diaris ni miren telenoticies. I d’exemples, no m’en faltarien, però crec que aquests en són alguns, segurament semblen detalls, però tots i cadascun de nosaltres, quan som al carrer, a casa, a un centre cívic o a un camp de futbol, som responsables cívics de l’educació dels infants i joves que tenim aprop. I dels models que vegin aquells infants i joves es crearà la societat del demà. Del demà seu, del demà teu, del demà meu, de tots.

Si volem que la ciutat sigui cada vegada més neta, mostrem com fer-ho. Si volem que la ciutat sigui cada vegada més tranquil·la però sense perdre ritme ni diversió, mostrem com fer-ho. Si volem que més gent vagi a peu a les escoles, reduint el trànsit al voltant de les mateixes i per tant la perillositat d’atropellaments, mostrem com fer-ho. Si demà volem que la igualtat entre homes i dones no sigui imposada ni regida per percentatges per una llei sinó per la naturalitat del fer les coses, ara és el moment. Si volem que demà la gent tingui més consciència de col·lectivitat, de conèixer el que passa al món i partir d’aquí opini, critiqui, suggereixi o protesti per aconseguir millorar-lo, ara és el moment.

Tots volem el millor pels fills i filles, però això va més enllà d’uns bons regals de reis, bones vacances, o bones escoles. I en això, tots hi som responsables i tots hi participem, hi tenim un paper, i no és pas secundari.

Equilibris territorials -08/04/10-

A vegades per saber el pes d’algun objecte el que fem és comparar amb el pes d’un altre fins que s’arriba a l’equivalència, afegint pes fins aconseguir l’equilibri de pesos. Les administracions públiques també han de fer quelcom similar amb les inversions públiques, intentant que els seus territoris estiguin equilibrats en quan a qualitat de vida injectant les inversions necessàries per assolir aquest equilibri. Amb tot, no sempre s’ha tingut aquest interès, i això ha suposat un cert perjudici per alguns territoris, com és el cas del nostre. Mentre els governs conservadors de la Generalitat anaven a plorar a Madrid que existia un greuge comparatiu en les inversions de l’estat espanyol a Catalunya, ells mateixos practicaven al principat aquest mateix greuge inversor amb la comarca de l’Anoia, amb ratios d’inversió molt baixes tot i la crisi econòmica que el territori arrossegava; és a dir, encara que l’economia comarcal estigués trontollant no va haver-hi cap tipus d’interès en intentar redreçar-la amb inversions, i el resultat d’això el patim ara, on el govern actual ha hagut d’engegar tots els projectes paralitzats i oblidats que donaven al nostre territori noves oportunitats de futur.

Així, la Ronda Sud és una realitat física (i ben visible) que ben aviat serà operativa, l’Eix Diagonal comença a moure’s físicament també (al costat de l’autovia A-2, al final de la carretera de Vilafranca amb l’antiga N-II), nous polígons industrials, noves escoles de primària i secundària, ampliant els centres educatius de formació professional, més transport públic (com la nova línia de Bus Igualada – Martorell – UAB, o el futur Eix Transversal Ferroviari) entre d’altres suposa una important injecció de projectes que han de possibilitar l’aparició de noves oportunitats de creixement.

Però baixant d’escala, als municipis també s’ha de fer aquesta tasca d’equilibri territorial, amb un procés molt semblant a l’àmbit autonòmic. Així, sota el mandat d’alcaldes conservadors alguns barris van estar perfectament oblidats, sense inversions, el que denota un estil profundament sectari i impropi de qui hauria de pretendre ser alcalde de tots els ciutadans/es, visquin al barri que visquin (un estil que ja té relleu a les mateixes files). Amb tot, sota governs de progrés aquests barris profundament oblidats han vist corregit aquest dèficit (pagant contribucions especials també varis cops, i en l’última obra les més altes de tota la ciutat), amb carrers reformats, urbanitzats (alguns carrers han estat amb habitatges i sense asfaltar fins els anys 90), parcs i equipaments. Però, i la resta? Com ja he dit, si l’equilibri territorial és la premisa a la resta de la ciutat també s’hi inverteix, com és el cas del carrer Josep Galtés, la plaça Pompeu Fabra (o popularment de les Tortugues), places a les Comes, parc del Repòs, l’Espai Cívic Centre, el carrer Comarca, el Barri de Sant Agustí entre les realitzades (o en marxa), així com les previstes com el nou centre cívic de Les Comes – Set Camins, la rehabilitació de la Igualadina Cotonera, la millora de la seguretat vial a la cruïlla Av. Barcelona – carrer Òdena, la millora de l’accessibilitat de la vorera nord del Passeig Verdaguer entre d’altres. La inversió arreu de la ciutat (i ressalto ARREU) suposa un pas més per assolir una ciutat cohesionada socialment, amb millor qualitat de vida per tothom (i ressalto TOTHOM), ja que independentment del barri on es visqui els serveis públics han de ser accessibles i els carrers i places agradables per passar-hi o estar-hi, per què tothom hi té dret. Hi ha qui busca la confrontació entre barris, seguint construint les barreres de classe que històricament havien posat ells mateixos, però ha estat justament aquesta inversió arreu del territori municipal igualadí el que està trencant aquestes barreres, tirant a terra aquests murs que només ens enfonsen en la misèria com a ciutat, com a ànima ciutadana, com a societat.

El POUM desperta mòmies (i IV) 18_03_10

Fa dues setmanes parlava que el POUM dóna plenes garanties als propietaris ja que aquests no perden drets, a la vegada que la transformació del sòl actualment industrial en residencial no és obligatori.

Amb tot, el POUM va ser retirat en un ple extraordinari amb un debat...bé, en veritat no va haver-hi debat (el dia anterior, en el punt del ple ordinari on s’aprovava allargar el període d’al•legacions, se’n va parlar més), amb discursos poc consistents en alguns casos, inclús faltant a la veritat. I així la possibilitat que la ciutadania pugui opinar sobre el POUM, queixar-se, suggerir o aprovar, va ser avortada pels polítics; certament, en un món on s’intenta que la ciutadania participi en les decisions polítiques, on les xarxes socials volen augmentar aquest pes participatiu, on s’impulsen consultes populars (estigui o no d’acord),... aquí s’impedeix el procés de participació, s’obstaculitza i els polítics es posen al davant per impedir-lo. De nou, un cas únic, no pas positivament, a Catalunya on un POUM sense cap vot en contra en la seva tramitació és retirat en ple període d’al•legacions.

Però com hagués funcionat el període d’al•legacions? Un cop finalitzat el període d’al•legacions els tècnics redactors haguessin realitzat un informe tècnic per tal de valorar totes i cadascuna de les al•legacions i donar una resposta. Tot això es portaria al ple que votaria una per una les al•legacions, sigui la quantitat d’al•legacions que sigui, i per tant aquí els partits polítics havien de fer la feina de decidir quines es tiren endavant i quines no, per tant el moment on es farien els canvis al POUM, i l’oposició té majoria per tant el podria canviar d’una manera substancial. Aquell seria el moment del debat polític, però la jugada política ha pesat més que escoltar la ciutadania, així que no s’hi ha arribat.
Crec que no s’ha explicat prou bé el POUM, tot i que ja havia passat un període d’informació pública (jo mateix en vaig parlar en un article el 2008 animant a participar-hi), tot i l’exposició muntada a la sala de l’Escorxador amb tècnics per resoldre dubtes, els documents accessibles des de la xarxa internet des del primer dia, i articles i entrevistes a membres del govern municipal. L’esforç d’explicació ha estat important però potser insuficient per un pla que té tantes coses a dir sobre el futur de la nostre ciutat.

Amb aquest article tanco aquest conjunt d’explicacions sobre el POUM d’Igualada. He intentat explicar els punts clau d’aquest pla que projectava una ciutat pel segle XXI, preparada pel conjunt de serveis i infraestructures que han d’arribar a la Conca en el futur, un pla que no obligava sinó que permetia canvis, que donava sortida a zones industrials actualment sense activitat, que dotava la ciutat dels equipaments necessaris per garantir la cohesió social (educació, sanitat, cultura), que no expropiava res sinó que s’autofinançava (els costos d’urbanització i dels serveis l’assumeixen els promotors, que segueixen tenint beneficis tot i això), que garantia els drets dels propietaris, que ampliava el nombre d’edificis protegits com a patrimoni arquitectònic, que no obliga a construir pisos si no són necessaris, i que s’ha treballat amb la màxima transparència.

Crec que ha estat una oportunitat històrica perduda igual que en el seu temps va ser veure el tren gran passar de llarg. Ara que el tren gran, el futur Eix Transversal Ferroviari, ja té una traça al nostre territori, tornem enrere, concretament al 1986, a un passat gris i sense expectatives de canvis.

Per últim, i com a nota, al blog on es publiquen els articles (http://jocdecartes.blogspot.com) el nom dels articles és Passions de POUM, amb la mateixa numeració.

Passions de POUM (III) 03/03/10

La setmana passada giràvem des del melic de la ciutat i ens situàvem al carrer del Rec, tot comentant la transformació d’aquest barri prevista pel POUM retirat. Ara tornem al melic i en comptes de anar cap a un punt concret mirem el seu voltant, el voltant de la ciutat d’Igualada, la Igualada real o l’àrea metropolitana d’Igualada.
La realitat urbanística del nostre territori, a vista d’ocell, mostra que en veritat les fronteres entre els municipis de la Conca s’han difuminat i tots formen part duna mateixa unitat, d’una mateixa àrea urbana, tal com he anomenat abans, l’àrea metropolitana d’Igualada. Aquesta estreta dependència entre els municipis que la formen s’hauria de traduir en majors col•laboracions entre els mateixos (com s’ha vist en la millora de la xarxa d’autobusos de la Conca) així com un planejament urbanístic comú. És a dir, més que el POUM d’Igualada s’hauria de treballar en el POUM de la Conca (entesa com els municipis d’Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui), i aquest és un important objectiu a assolir. Però, no s’ha fet res en aquest aspecte? Sí, es disposa d’una eina de planificació del territori que ordena a grans trets els creixements, infraestructures i serveis de la Conca, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. Aquest, situa les noves àrees de creixement residencial, nous polígons industrials, el pas de l’Eix Transversal Ferroviari, el pas de l’Eix Diagonal i la Ronda Sud, així com aquells espais d’interès ambiental o agrícola a protegir.
I per què parlar ara del Pla Director? El POUM s’ha d’entendre dins l’ordenació prevista pel pla director, que és el document que ordena el desenvolupament urbanístic de tota la Conca d’una manera conjunta i coherent. És per això que alguns aspectes del POUM sense el Pla Director no tenen resposta, com és el cas del sector industrial. El POUM indica certes zones de transformació del teixit industrial de la ciutat (tant al Rec com a les Comes) en zones residencials. Vol dir això que renunciem a ser ciutat industrial? No, aspirem a ser capital d’una CONCA industrial, facilitant l’ubicació de les empreses als nous polígons, igual que en el seu temps algunes empreses van sortir del centre d’Igualada per anar a Les Comes o a d’altres de municipis propers. És a dir, Igualada seguirà tenint un sector industrial, però la Igualada REAL, no la del terme municipal.
Respecte aquest tema, també, es comenta que s’obliga a marxar a les indústries. Bé, en l’actualitat, amb el Pla general de 1985 vigent de nou, encara hi ha alguns edificis “afectats”... però estan drets i amb vida. És a dir, la transformació de industrial a residencial es realitzaria si la ciutat (que no l’ajuntament) la necessita, i si no NO. Per tant, aquelles empreses situades en algun dels sectors previstos de transformació podrien seguir la seva activitat fins i tot quan es fes un nou POUM el 2025, si no s’hagués retirat l’altre. Però el POUM situava un carrer just sobre la meva nau! Com a propietari el POUM garanteix els drets, de manera que no es té un carrer sinó l’aprofitament urbanístic de tot el Pla de Millora Urbana (PMU) o el Pla d’Actuació Urbanística (PAU), repartit entre els propietaris en qüestió. I per evitar que algun empresari volgués fer la transformació ben ràpidament (tancar l’empresa i a fer pisos) hi havia una clàusula que fins d’aquí a 6 anys com a mínim els sectors industrials no es podien transformar.
En resum, projecció més enllà del melic de la ciutat tot mirant la Igualada real, trasnformant el nostre territori entenent que no estem sols en aquesta cursa perquè la Conca esdevingui un important motor econòmic. A la vegada, plenes garanties dels propietaris que els seus drets no es perden, i també que les transformacions urbanístiques són per si la ciutat les necessita no pas obligatòries.

Passions de POUM (III) 03/03/10

La setmana passada giràvem des del melic de la ciutat i ens situàvem al carrer del Rec, tot comentant la transformació d’aquest barri prevista pel POUM retirat. Ara tornem al melic i en comptes de anar cap a un punt concret mirem el seu voltant, el voltant de la ciutat d’Igualada, la Igualada real o l’àrea metropolitana d’Igualada.
La realitat urbanística del nostre territori, a vista d’ocell, mostra que en veritat les fronteres entre els municipis de la Conca s’han difuminat i tots formen part duna mateixa unitat, d’una mateixa àrea urbana, tal com he anomenat abans, l’àrea metropolitana d’Igualada. Aquesta estreta dependència entre els municipis que la formen s’hauria de traduir en majors col•laboracions entre els mateixos (com s’ha vist en la millora de la xarxa d’autobusos de la Conca) així com un planejament urbanístic comú. És a dir, més que el POUM d’Igualada s’hauria de treballar en el POUM de la Conca (entesa com els municipis d’Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui), i aquest és un important objectiu a assolir. Però, no s’ha fet res en aquest aspecte? Sí, es disposa d’una eina de planificació del territori que ordena a grans trets els creixements, infraestructures i serveis de la Conca, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. Aquest, situa les noves àrees de creixement residencial, nous polígons industrials, el pas de l’Eix Transversal Ferroviari, el pas de l’Eix Diagonal i la Ronda Sud, així com aquells espais d’interès ambiental o agrícola a protegir.
I per què parlar ara del Pla Director? El POUM s’ha d’entendre dins l’ordenació prevista pel pla director, que és el document que ordena el desenvolupament urbanístic de tota la Conca d’una manera conjunta i coherent. És per això que alguns aspectes del POUM sense el Pla Director no tenen resposta, com és el cas del sector industrial. El POUM indica certes zones de transformació del teixit industrial de la ciutat (tant al Rec com a les Comes) en zones residencials. Vol dir això que renunciem a ser ciutat industrial? No, aspirem a ser capital d’una CONCA industrial, facilitant l’ubicació de les empreses als nous polígons, igual que en el seu temps algunes empreses van sortir del centre d’Igualada per anar a Les Comes o a d’altres de municipis propers. És a dir, Igualada seguirà tenint un sector industrial, però la Igualada REAL, no la del terme municipal.
Respecte aquest tema, també, es comenta que s’obliga a marxar a les indústries. Bé, en l’actualitat, amb el Pla general de 1985 vigent de nou, encara hi ha alguns edificis “afectats”... però estan drets i amb vida. És a dir, la transformació de industrial a residencial es realitzaria si la ciutat (que no l’ajuntament) la necessita, i si no NO. Per tant, aquelles empreses situades en algun dels sectors previstos de transformació podrien seguir la seva activitat fins i tot quan es fes un nou POUM el 2025, si no s’hagués retirat l’altre. Però el POUM situava un carrer just sobre la meva nau! Com a propietari el POUM garanteix els drets, de manera que no es té un carrer sinó l’aprofitament urbanístic de tot el Pla de Millora Urbana (PMU) o el Pla d’Actuació Urbanística (PAU), repartit entre els propietaris en qüestió. I per evitar que algun empresari volgués fer la transformació ben ràpidament (tancar l’empresa i a fer pisos) hi havia una clàusula que fins d’aquí a 6 anys com a mínim els sectors industrials no es podien transformar.
En resum, projecció més enllà del melic de la ciutat tot mirant la Igualada real, trasnformant el nostre territori entenent que no estem sols en aquesta cursa perquè la Conca esdevingui un important motor econòmic. A la vegada, plenes garanties dels propietaris que els seus drets no es perden, i també que les transformacions urbanístiques són per si la ciutat les necessita no pas obligatòries.

Una oportunitat de canviar -14/01/10-

En aquest ritme de vida tan frenètic que portem, a vegades la inèrcia porta a seguir una línia que es manté inqüestionable, una manera de fer que no posem en dubte i que com ja ens sembla bé no ens plantegem canviar-la. Però això és fins que alguna cosa ens fa aturar i pensar, reflexionar sobre si aquest és el camí correcte d’allà on vols arribar. I arriba un petit terratrèmol, del qual en surts segur, però que d’antuvi no en saps quin serà el seu resultat, i això et crea un cert estat d’angoixa. Però, per què arriba?

És difícil explicar-ho, però una certa relaxació o comoditat ens fa caure en la rutina diària, amb un programa d’activitats que no varia de setmana en setmana, o que ho fa molt poc. La mandra acompanya aquesta manera de fer, i això t’inhibeix davant de les possibilitats que t’ofereix el món. Et tanques, t’oblides de la resta i segueixes com un tren pels seus rails cap a una estació perfectament dissenyada i acondicionada que t’espera. Però això també suposa monotonia que acaba derivant en un avorriment, sense escapatòria.

Llavors, un dia arriba una espurna que t’engega un foc que tens a dins, i el foc et dóna una llum i un caliu que escalfa un espai que tenies tancat, que era fred, o si més no oblidat. És aquesta espurna la que es converteix en una pedra enmig de la teva via de tren i et fa aturar en sec. És aquest moment quan valores tot allò que tens, que has tingut i que tindràs seguint el camí que seguies o tot allò que pot venir seguint un altre. És aquest moment quan d’aquell llarg camí t’apareix una variant, que arriba a una estació diferent, amb altres mobles, i et planteges, ara que faig? Si segueixo pel camí conegut ja sé on arribo, però si ho faig pel nou camí, que em trobaré? Haurà valgut la pena tot allò que has fet fins ara, tot el que ja has recorregut, o haurà estat inútil?

En aquest punt es produeix la màxima tensió, el debat més intens, però alhora més crucial. És en aquest moment que optes per buscar opinions, respostes, crítiques o suggeriments des d’altres punts de vista. I amb tot això, una bona escudella i ben barrejat, tot amb tot, i d’aquí en surt una solució, una proposta, una tercera via, un camí nou a seguir que s’assembla a les propostes que tenies al principi fent-les suficientment compatibles i possibles per què juntes puguin anar al mateix tren. I engegues la màquina de nou per seguir fent camí, el nou camí.

És un procés esgotador, i angoixant, però al cap d’un temps valores que davant d’aquella situació d’inestabilitat vas saber ensortir-se’n, aprofitant l’oportunitat que se’t va oferir de canviar. Alhora t’adones que els errors que creies irreparables els vas poder salvar, per què d’irreparable només n’hi ha un. Aquesta experiència de ben segur que tothom la viu en algun moment de la vida, o en més d’un moment, i són aquests moments de debat els que ens fan créixer com a persones per què és davant les dificultats que ens posem les piles aprofitant tot el nostre potencial per poder-les afrontar.

Diàriament fem aquest procés, a vegades més ràpidament o a vegades més lentament, depenent de la importància que donem al tema que tractem. En aquells temes que creiem més importants, més “sagrats”, no ens atrevim a canviar res ni ens plantegem fer-ho, quan en aquells temes menys importants els canvis són recurrents, continus. Però com el Fènix que reneix de les seves cendres, cal donar pas als canvis sense renunciar al passat, per què sense el passat no tindríem l’experiència al present per poder decidir el futur. L’angoixa, la por dels primers moments de canvi no ha de ser un impediment sinó un al•licient més per portar-lo a terme, un repte més a superar. Però tot i que la seguretat de fer-ho bé no acompanyi en un primer moment, el convenciment que allò que es fa és bo sigui el que doni la major força per fer-lo possible.

2009, fum, fum ,fum!

Aquest passat dilluns la neu, i el fred, van fer un massiu acte de presència a Catalunya, emblanquinant sobretot els paisatges de la Catalunya interior (que no central), com és el cas d’Igualada i la comarca de l’Anoia. Algun que altre problema de trànsit, els nens (i no tant nens) jugant amb la neu, i alguna patinada, però la presència de la neu ha embellit una mica les nostres viles just abans de l’arribada del Nadal, com es diria en castellà “Hoy es Nochebuena, y mañana Navidad”.
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!

30 anys -11/12/09-

No és la meva edat, però de ben segur algú deu celebrar el seu trentè aniversari aquest any, deixant el dos endarrera per donar pas al tres. 30 anys són els que compleixen els ajuntaments democràtics d’aquest país, que tingueren el seu naixement amb les eleccions municipals de 1979 on de nou el poble va poder escollir mitjançant el seu vot a les urnes els seus representants polítics més pròxims, l’alcalde i regidors dels consistoris.

D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.

En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.

Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.

L’educació que sap on va -09/07/09-

El dimecres 1 de juliol haurà estat un dia molt important pel país, ja que previsiblement el Parlament de Catalunya haurà aprovat la Llei d’Educació de Catalunya. Una llei que neix d’un compromís amb l’educació, buscant el màxim consens ja que és el que demana la societat a la política, consens. El consens educatiu és la condició imprescindible per assegurar una Llei duradora en el temps i no subjecte, com a succeït amb les lleis estatals, a constants canvis, conseqüència de l’alternança dels governs. L’acord de les principals forces polítiques assegura un marc estable i, al mateix temps, deixa un espai ben fèrtil per desenvolupar en el futur el model educatiu que es vulgui defensar.

Una llei que ha de permetre avançar cap a la millora dels resultats educatius de tot l’alumnat i, així, garantir la cohesió social. Aquest aspecte és molt important ja que suposa un major control dels nivells de coneixements adquirits i així poder corregir aquells sistemes que no funcionen, en benefici tant dels alumnes com del professorat. Es pretén corregir l’actual caràcter homogeni i uniformitzador del sistema educatiu i facilitar, mitjançant l’autonomia escolar, donar resposta diversificada a la pluralitat de l’alumnat i de la societat. Això va molt lligat a la definició d’un model educatiu descentralitzat, on les administracions locals tinguin un pes determinant; donar més pes i presència a les administracions locals, les més properes a la ciutadania, és afavorir una major integració del sistema educatiu dins l’entramat de relacions socials que s’estableix a les ciutats i pobles, com ja persegueixen els Plans Educatius d’entorn i els Projectes Educatius de Ciutat, on l’educació no és només a les escoles, és en la societat.

Un altre dels aspectes que es busca és garantir la gratuïtat efectiva dels ensenyaments declarats gratuïts i establir la carta de compromís educatiu entre les famílies i els centres, perquè la gratuïtat de l’educació ha de ser un instrument al servei de la cohesió social i l’equilibri en els processos d’escolarització. És per això que la llei posa èmfasi, entre d’altres aspectes, a estendre les beques a les etapes obligatòries (també al batxillerat i cicles formatius), apart de crear i subvencionar places per a infants de zero a tres anys en llars d’infants de titularitat municipal per tal de satisfer les necessitats d’escolarització, sobretot en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals.

Amb tot, sí que cal comentar que la llei regula els concerts educatius, dels quals s’ha destacat el fet que algunes escoles d’èlit siguin receptores o partíceps dels mateixos, sobretot per aquelles escoles que segreguen sexes. Personalment crec que “allò” que es vol evitar amb la segregació de sexes en les etapes educatives acaba explotant un cop s’acaba aquesta divisió, amb més força i, diguem-ne, voluntat que no pas en els joves educats en centres educatius mixtes. La mixticitat de sexes ofereix una riquesa de visions i perspectives que és molt interessant, a més que s’aproxima més a la realitat que els infants i joves trobaran quan acabin les seves etapes educatives i comencin el seu propi projecte de vida. Aquest punt segurament és el que més controversia ha aixecat, però aquesta llei d’educació ha permès donar major transparència i regulació als concerts, i això és un pas endavant important davant la situació anterior.

Amb tot, felicitar-se per què hagi estat un govern d’esquerres qui ha el·laborat una llei sense visions sectàries però sí progressistes, i que en el llarg recorregut que aquesta llei tindrà es vagi adaptant cada vegada més a la nostra realitat social. No és una llei tancada, hermètica, sinó suficientment modulable perquè la realitat social de cada territori i de cada centre pugui no superar el sistema educatiu i aquest es torni a quedar enrere.

IMAGINA'T -07/05/09-

Quantes vegades haurem dit aquesta paraula, en aquells moments on comencem a fer córrer la ment, la imaginació, i pensant i pensant trobem noves realitats que voldríem que fossin de veritat. Es diu que quan un és petit, aquests moments imaginatius són permanents (no confondre amb estats de “col·locació”), i dia rera dia els infants viuen la seva realitat propera a través de l’imaginació, on els arbres parlen, els animals no són menys, i els cotxes poden ser grans monstres.

Certament quan mica en mica ens fem grans, anem perdent aquest toc imaginatiu. Bé, les persones que es dediquen més a l’art, la cultura o el món de la publicitat tenen aquest instint més desenvolupat, però en general l’anem perdent, o més ben dit, no l’exercitem prou. Parar-se i mirar les formes dels núvols i esbrinar que són les formes que prenen, o jugar amb els números de les matrícules dels cotxes que circulen o estan aparcats són bons exercicis mentals, d’agitació de l’imaginació, que en definitiva ens manté més vius.

Però si tornem a la realitat, dir imagina’t és proposar un desig de futur, una proposta que ens agradaria que esdevingués palpable, però que no veiem que pugui ser, no és creïble ... o això pensem. La història ha estat immersa de nous invents que de ben segur han anat precedits d’un munt d’imagina’t. Sinó, fem-ne un breu resum. L’arribada de les màquines de vapor que feien la feina que anteriorment només es podia fer a mà; l’electricitat que era capaç d’enllumenar les ciutats, moure màquines i animar les cases. El telèfon que en el seu moment va permetre a la veu superar milers de quilòmetres de distància, però sobretot ha estat en el camp del transport on les revolucions han estat molt importants. Leonardo da Vinci ja imaginava que l’home podria volar, i nombrosos han estat els intents de l’home en poder aixecar el vol, però l’arribada de l’aviació va suposar un despegament cap als núvols que tot i que ara trobem ben normal en el seu moment va ser una revolució molt important.

Un altre cas el trobaríem en el ferrocarril, on la seva arribada sorprenia a grans i petits que trobaven increïble fer alguns trajectes dins de Catalunya en menys de 1 dia, el “dinar a Lleida i sopar a Barcelona”, que avui en dia és una realitat més que interioritzada.

Però no tot es fa tant realitat, sinó només cal fer un cop d’ull a les pel·lícules futuristes que parlaven que a partir de l’any 2000 l població humana viuria enmig de robots, essent tot dominat per aquests elements metàl·lics, que passarien de ser només joguines a piles a persones amb sentiments, amb veu,.... sinó fixar-se en “2001, Odissea a l’espai” i els protagonistes que hi participen. Seria l’exemple que la realitat no arriba a l’imaginació col·lectiva, però això no ens ha de fer caure en el buit imaginatiu, ja que de ben segur allò que imaginaven en aquella pel·lícula es farà algun dia realitat, però quan els avenços tecnològics ho permetin. Internet ha estat una gran revolució que 30 anys enrere no s’imaginava, i ara és quelcom totalment necessari pel funcionament del dia a dia de la nostre societat.

Amb més o menys intensitat, les aspiracions de la societat s’han anat fent realitat, però cal que aquestes siguin suficientment positives per tothom, i dic tothom, ja que en l’actual societat que tendeix a l’individualisme no és difícil trobar qui en suposada defensa de l’interès general és capaç de mentir o manipular per només un interès propi. I...si es treballès en beneficis comuns on tothom hi guanyés? Imagina’t!