En aquest ritme de vida tan frenètic que portem, a vegades la inèrcia porta a seguir una línia que es manté inqüestionable, una manera de fer que no posem en dubte i que com ja ens sembla bé no ens plantegem canviar-la. Però això és fins que alguna cosa ens fa aturar i pensar, reflexionar sobre si aquest és el camí correcte d’allà on vols arribar. I arriba un petit terratrèmol, del qual en surts segur, però que d’antuvi no en saps quin serà el seu resultat, i això et crea un cert estat d’angoixa. Però, per què arriba?
És difícil explicar-ho, però una certa relaxació o comoditat ens fa caure en la rutina diària, amb un programa d’activitats que no varia de setmana en setmana, o que ho fa molt poc. La mandra acompanya aquesta manera de fer, i això t’inhibeix davant de les possibilitats que t’ofereix el món. Et tanques, t’oblides de la resta i segueixes com un tren pels seus rails cap a una estació perfectament dissenyada i acondicionada que t’espera. Però això també suposa monotonia que acaba derivant en un avorriment, sense escapatòria.
Llavors, un dia arriba una espurna que t’engega un foc que tens a dins, i el foc et dóna una llum i un caliu que escalfa un espai que tenies tancat, que era fred, o si més no oblidat. És aquesta espurna la que es converteix en una pedra enmig de la teva via de tren i et fa aturar en sec. És aquest moment quan valores tot allò que tens, que has tingut i que tindràs seguint el camí que seguies o tot allò que pot venir seguint un altre. És aquest moment quan d’aquell llarg camí t’apareix una variant, que arriba a una estació diferent, amb altres mobles, i et planteges, ara que faig? Si segueixo pel camí conegut ja sé on arribo, però si ho faig pel nou camí, que em trobaré? Haurà valgut la pena tot allò que has fet fins ara, tot el que ja has recorregut, o haurà estat inútil?
En aquest punt es produeix la màxima tensió, el debat més intens, però alhora més crucial. És en aquest moment que optes per buscar opinions, respostes, crítiques o suggeriments des d’altres punts de vista. I amb tot això, una bona escudella i ben barrejat, tot amb tot, i d’aquí en surt una solució, una proposta, una tercera via, un camí nou a seguir que s’assembla a les propostes que tenies al principi fent-les suficientment compatibles i possibles per què juntes puguin anar al mateix tren. I engegues la màquina de nou per seguir fent camí, el nou camí.
És un procés esgotador, i angoixant, però al cap d’un temps valores que davant d’aquella situació d’inestabilitat vas saber ensortir-se’n, aprofitant l’oportunitat que se’t va oferir de canviar. Alhora t’adones que els errors que creies irreparables els vas poder salvar, per què d’irreparable només n’hi ha un. Aquesta experiència de ben segur que tothom la viu en algun moment de la vida, o en més d’un moment, i són aquests moments de debat els que ens fan créixer com a persones per què és davant les dificultats que ens posem les piles aprofitant tot el nostre potencial per poder-les afrontar.
Diàriament fem aquest procés, a vegades més ràpidament o a vegades més lentament, depenent de la importància que donem al tema que tractem. En aquells temes que creiem més importants, més “sagrats”, no ens atrevim a canviar res ni ens plantegem fer-ho, quan en aquells temes menys importants els canvis són recurrents, continus. Però com el Fènix que reneix de les seves cendres, cal donar pas als canvis sense renunciar al passat, per què sense el passat no tindríem l’experiència al present per poder decidir el futur. L’angoixa, la por dels primers moments de canvi no ha de ser un impediment sinó un al•licient més per portar-lo a terme, un repte més a superar. Però tot i que la seguretat de fer-ho bé no acompanyi en un primer moment, el convenciment que allò que es fa és bo sigui el que doni la major força per fer-lo possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada