dijous, 22 d’octubre del 2009

Pacte Nacional d’Infraestructures. Ara va de debò

Divendres passat el nostre país va veure com es signava el Pacte Nacional d’Infraestructures, el full de ruta del nostre país en matèria dels projectes de xarxa ferroviària, viària, energia, aigua, agricultura, residus i telecomunicacions. El govern ja porta engegats varis grans pactes de país, com el d’Educació, el d’Innovació, el d’Immigració, l’Acord estratègic i ara el Pacte d’Infraestructures. Una nova actitud i perspectiva del país, on es pensa en el global del país tenint un model clar del futur.

El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).

Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.

Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Des de l’altra banda del riu Anoia, a Montbui, es pot veure el perfil de la zona del Rec d’Igualada, la seva primera zona industrial dedicada en exclusivitat a l’adob de les pells. Una indústria que amb molts anys d’història ha anat marcant el nostre territori, però sobretot amb la industrialització del segle XIX i l’aparició dels vapors aquesta indústria es transformà tecnològicament, a més d’estendre’s per la ciutat (com ho mostren les múltiples xemeneies que resten) i diversificar-se cap a nous sectors com el tèxtil. Amb tot, del perfil que es veu des d’aquesta banda en destaca un edifici majestuós, sobri, que s’alça darrera d’una indústria més recentment construïda. Es tracta de la Igualadina Cotonera, edifici d’estil manxesterià (segle XIX) i que fou la primera indústria d’Igualada que funcionà amb màquina de vapor (per això també té el nom de Vapor Vell); el nom de manxesterià prové del seu estil arquitectònic semblant a les indústries cotoneres del Regne Unit de llavors. La clau del tema és el fet que aquest edifici és la mostra d’aquest estil
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.

A 1 metre d'alçada -01/10/09-

Un dels actes de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura va ser la presentació
del Pla de Seguretat Viària d’Igualada, on es feia un recull de les dades referents a la seguretat vial a la ciutat (número de vehicles, accidents, víctimes...), fent-ne una anàlisi per edats i causes; destaca, per exemple, que en la majoria d’accidents està implicat un cotxe i que el 66% d’atropellaments es dóna fora dels passos de vianants senyalitzats, a més que per edats els joves tenen més accidents en proporció al volum de població que són. Amb tot, cal destacar que el nombre d’accidents ha anat baixant, tot i que cada dia hi ha més cotxes alcarrer circulant. Un cop feta l’anàlisi, es marca la fita del 2012 per reduir els accidents un 25% respecte els del 2007, i això a través de diverses mesures com són una major formació als infants i joves, millora de la senyalització viària, reforma d’algunes interseccions (punts on hi ha més accidents), com també la millora dels itineraris peatonals i en bicicleta.
Entre les accions destacaria una de les línies d’actuació, que és la continuació del programa Camí Segur, amb l’objectiu que es pugui anar als centres escolars a peu evitant els tradicionals embussos i estacionaments il·legals a les hores punta propers a les escoles, amb els conseqüents perills per als mateixos escolars com pel
funcionament del trànsit de la ciutat. Anar a peu a l’escola des de casa suposa donar una major autonomia als infants, alhora que es converteix en un passeig matiner per la ciutat i es dóna un entorn de més tranquillitat al voltant de les escoles. En aquesta línia, ja s’han emprès algunes actuacions, com és l’ampliació de la vorera del carrer Comarca al costat del CEIP Ramon Castelltort i els semàfors que regulen la cruïlla propera, l’ampliació de voreres al carrer del Vidre al costat de les Escolàpies, o també la cruïlla propera a l’escola Monalco. Però no només a peu, sinó que també existeix una tarificació especial per infants al transport públic
(una específica a Igualada i la targeta T-12), per tal que també sigui una alternativa al cotxe. Amb tot, els camins segurs no només és el voltant de les escoles, sinó també els itineraris per arribar-hi, i això queda més lluny de l’escola. En el cas del CEIP Ramon Castelltort la reforma del carrer Comarca ha servit per consolidar el carrer com a via d’accés a peu segura a l’escola, ja que les àmplies voreres i senyalització semafòrica ho permeten. Per què? Per saber-ho t’has de situar a l’alçada dels infants, a 1 metre del terra aproximadament, i comprovar que es veu; a aquesta alçada els cotxes són bastant més grans, a més que tapen el camp de visió (que a més en el cas dels infants és encara més reduït) i per tant obliguen els infants a treure el cap per poder veure si ve algun cotxe. Per tant, necessiten voreres que a l’arribar a les cruïlles els permetin veure bé si arriba un cotxe; en això ja s’hi ha actuat en alguns carrers com els citats, o l’avinguda Andorra i el carrer de Sant Magí, però encara resten alguns carrers per anar transformant en espais més agradables per tal que els infants s’hi sentin còmodes al passar cap a l’escola i els pares reconeixin aquell espai com a segur
i així poder-s’hi desplaçar. En certa manera, es tracta de recuperar l’espai que hem perdut al carrer com a punt de trobada entre persones que en alguns pobles encara es conserva; no confondre amb tornar enrere, al passat sense cotxes a la ciutat, sinó una millor utilització. Un exemple del resultat del model antiquat, que mica en mica es va canviant, és el fet que els infants no juguen al carrer, ja sigui perquè tenen por ells mateixos o perquè els pares no els deixen per la massiva presència de cotxes, de manera que només poden jugar als parcs, tancats, controlats. Però com dic, en alguns punts comença a canviar, i ja he pogut veure infants jugant a pilota amb l’avi al carrer de Sant Magí, un espai peatonal lliure de cotxes (excepte els dels garatges); potser un altre dia serà el jugar al “pilla-pilla”, però no a un parc, sinó davant de casa. El carrer va
recuperant vida, humanitat, en definitiva, ciutat.