El mateix dia 11 al matí, i dies
abans i després, havia anat a visitar un familiar a l’hospital d’Igualada. I la
seva preocupació principal era si havia de pagar l’ambulància que l’havia portat
a l’hospital; per què? Arrel de l’euro per recepta, amb vàries pastilles i
sobres a rebre, i el repagament de l’estat espanyol, l’ombra del “pagar”
planeja sobre el sistema sanitari. Aquesta era la seva preocupació. Però a la
tarda, a Barcelona, no la vaig escoltar. Ni protestes contra el fet que
l’endemà, primer dia d’escola, els nens i nenes que portessin carmanyola
paguessin 3 euros o que ara el transport escolar a l’Anoia costi 1,5 euros dia
per nen. Cap protesta sobre això.
Vaig tornar a casa amb una
sensació agridolça: content d’haver participat en un dia històric i haver
reivindicat més respecte per Catalunya però no tant content per què això primer
no és cap solució als problemes citats de sanitat i educació, entre d’altres.
Però cada dia que ha passat m’ha
crescut aquesta sensació de descontent veient com el President del país s’ha
anat aprofitant dels sentiments que reclamaven a la manifestació, amb un simple
interès electoral basat en la possibilitat de tenir una majoria absoluta ...
una majoria que li permeti fer retallades i continuar retallant l’estat del
benestar i tot això ben embolicat amb la bandera catalana. I la mostra final ha
estat la convocatòria d’eleccions el pròxim dia 25 de novembre.
La convocatòria de les eleccions són la constatació d’un
fracàs nacional, i personal del president, en aquells reptes que s’havia marcat
per aquesta legislatura: treure Catalunya de la Crisi, reduir l’atur i pacte
fiscal. En dos anys de govern Mas l’atur s’ha incrementat a Catalunya i a
l’Anoia gràcies a les retallades i a una austeritat mal entesa. Catalunya no
sembla estar més aprop de sortir de la crisi quan amb les citades retallades
hem reduït l’atenció a les polítiques d’ocupació i les inversions per millorar
la competitivitat de la nostra comarca, i per tant estem menys preparats i
tenim menys oportunitats per poder sortir de la crisi. I per últim el Pacte
Fiscal, la panacea a les solucions del país, amb cop de porta del govern Rajoy.
Un fracàs de govern i de president. I de tots els fracassos ens quedem amb
l’últim, oblidant els dos primers.
Fa pocs dies algú em deia, la
ciutat ho aguanta tot, els ciutadans no. Sortir de la crisi i reduir l’atur són
necessaris per aconseguir la plenitud social de Catalunya, i per això calen
diners, SÍ, i valentia. Si som capaços de plantar cara a l’estat espanyol
celebrant un referèndum sobre l’independència, serem capaços també de plantar
cara i deixar de ser els primers en fer retallades a la sanitat i educació? Per
què el govern no s’ha plantat i ha dit PROU i ha deixat de fer les retallades
“imposades” per Espanya? Per què no ha tingut aquest patriotisme social que
beneficia a tothom? Sembla molt valent el President posant per davant
l’estelada ... però deixant enrere estudiants, gent gran, joves i famílies. Per
què no li interessen. S’ha fet el gran xou amb el pacte fiscal, però NO quan
l’Estat redueix recursos per què les 12.074 persones registrades a les oficines
de l’atur de l’Anoia puguin trobar feina o entitats que afavoreixen l’inserció
laboral de discapacitats a la nostra comarca veuen perillar els seus projectes.
Estic a favor de consultar,
preguntar, DIALOGAR i explicar. Però no d’un president que porta la població
del seu país a la misèria; això si, estarem en pilotes davant la crisi tapats
amb la bandera (els que se la puguin pagar). Però no sé si servirà per
salvar-nos del fosc i fred hivern que ens espera.
