Estem KO -23/12/2010-

En aquests hi ha diversos debats en l’àmbit de la política sobre la participació, la desafecció, el distanciament, nous models, .... i certament és molt important conèixer les raons d’aquest poc interès en la política. La política és la que decideix i distribueix els recursos de l’administració, d’una manera o altre segons la tendència ideològica. I això importa a la gent gran i els serveis d’assisstència, com als joves i l’educació, com als adults en habitatge i generació d’ocupació.

Les recents eleccions al Parlament de Catalunya, tot i els mals auguris respecte la participació, han incrementat els percentatges d’aquesta però en el conjunt de Catalunya no arribem al 60 %; és a dir, quasi la meitat de la població amb dret a decidir el futur del país, amb el dret a votar, no ho van fer. Per què? Quan vagin a l’hospital, quan utilitzin l’autobús, quan visitin una residència, o quan vagin a l’escola s’adonaran que és la Generalitat qui gestiona una part important de la quotidianitat de les seves vides.

Però pot ser que els polítics i el clima que generen tinguin una part de la responsabilitat? En la política, com la vida, s’han de fer les coses el màxim de bé possible, amb respecte, sense faltar a la veritat, per què és així com les coses poden arribar a bon port. I més si aquest bon port és un bon futur pel teu país o per la teva ciutat. 

Ara bé, quan l’actitud és de faltar a la sinceritat, de manipular, de tergiversar, llavors no anem gaire bé. I si amb aquesta s’hi afegeix que algunes persones que fan política intenten fer-se experts quan en veritat no tenen ni punyetera idea, el tema s’agreuja. Exemples? L’exemple més recent el trobaríem fa dos dies al ple municipal de l’Ajuntament d’Igualada, on es debatia el Pla d’Equipaments Culturals 2010-2020 d’Igualada. El cap de l’oposició, en el seu discurs, comentava que CiU havia fet el Centre Cívic de Fàtima ... dos sorpreses: la primera, la mateixa persona que diu que no mirem el passat fa una mirada al retrovisor tremenda, i la segona ... QUIN MORRO! Els coneixedors de la política i història de la ciutat sabran que l’afirmació del cap de l’oposició és una mentira, que s’afegeix a la falta de sinceritat sobre les subvencions de la Diputació a Igualada. Amb tot, si amb això s’hi afegeix una actitud poc treballadora, vist que al Pla d’Equipaments Culturals no van participar de les reunions de treball, tot i la insistència de la regidora de cultura. Això crec que no és una actitud constructiva per ningú, i que més aviat contribueix a desanimar i generar més desafecció. 

El govern municipal també pot haver tingut alguna actitud incomprensible, però n’estic segur que no ha faltat a la veritat, per què no es pot construir un projecte o model de ciutat basat en mentires o en suposicions tècniques d’experts “de pa sucat amb oli”. Hi surten perdent ells i la seva credibilitat, però sobretot hi surt perdent la ciutat.

La joventut o l’ús assidu de les noves tecnologies poden ser un valor afegit, però es poden convertir en una màscara si en veritat en el fons la forma de fer política no és sincera, ni constructiva, ni positiva, i ni en clau de futur, sinó que de partit. 

Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra, diu la frase. Ha de ser l’actitud dels nostres polítics, vers com fer política,  per què com he dit sempre és entre tots que construïm el futur, i només actituds treballadores i positives seran capaços de treure’ns dels problemes que puguem tenir. 

La setmana passada demanava una nova visió sobre la indústria i la Conca d’Òdena, ara demano que tots fem un canvi respecte la política. I dic a tots, als que m’agraden com els que no, A TOTS, per què les maneres del futur no les faran uns o altres, sinó junts, i és així com aconseguirem l’èxit en aquesta fita. Ho volem? Podem? Fem-ho!

Un nou dia -02/12/2010-

Era un dia que va començar assolellat però acabà fred, força fred. I alguns vam acabar-lo un pe`l glaçats. Sí, diumenge la ciutadania va manifestar la seva voluntat respecte qui ha de governar els pròxims quatre anys el país. La ciutadania no s’equivoca, i per tant felicitar la coalició que podrà governar, tot i que ni el 2003 ni el 2006 vaig rebre la felicitació (i la ciutadania tampoc s’havia equivocat en possibilitar la formació de dos governs d’esquerres). Però bé, alguns saben guanyar i saben perdre, altres no.

I a partir d’aquí? Des de que tinc la possibilitat de votar serà la primera vegada que aquells que he donat suport no governaran, per tant una situació nova. Una certa decepció per no haver guanyat i caldrà analitzar el per què dels resultats, tant a nivell de país com de barri, recordant que la ciutadania escollia els representants al Parlament de Catalunya. 

Desànim? Els primers instants sí, sobretot quan a mesura que augmentava el número de vots escrutats els resultats no milloraven. Després veient la magnitud del retrocés, encara més. I et planteges si tot l’esforç fet ha valgut la pena, les hores dedicades (dies llargs i nits interminables), els viatges pels pobles, l’activitat a les xarxes socials a Internet, ... . 

Això només m’ho plantejo els primers instants. Perquè totes les hores dedicades ho he fet amb il·lusió, amb moltes ganes, i sobretot compartint-ho amb gent jove que també ho ha fet amb il·lusió i ganes. Crec en la política com eina per transformar la realitat social del país, per millorar el benestar de tota la ciutadania, però sobretot per què els que menys tenen no es quedin enrere en una societat que avança a passos de gegant. Sembla molt bucòlic i romàntic, però aquest plantejament té repercussions directes a les nostres vides, com el Nou CAP Igualada Nord, estrenat ahir, la Ronda Sud estrenada a l’agost, o la nova escola Dolors Martí que ara acull els alumnes del Garcia Fosses (ara en obres de millora) des de fa ja uns mesos.

Continuo creient que l’acció pública és necessària per què es puguin reduir les injustícies socials, i per tant, buscar un món millor per tothom; I ressalto tothom. I crec que és possible. 

Ara al Parlament toca fer oposició de forma constructiva, evitant que la feina feta fins ara sigui llençada a les escombraries (com podria ser oblidar-se de l’aeroport corporatiu, de l’Eix Transversal Ferroviari, o reduir serveis sanitaris i/o educatius), evitant crear polèmiques estèrils i estar pel que toca, pel que interessa la gent, defensant també els interessos del territori. És a dir, continuar treballant per millorar el país, per les persones, pel seu futur.

Alguns, han girat la mirada cap a les pròximes eleccions municipals, i es fan trasllats de càlculs. En el cas d’Igualada els resultats mostren que la ciutadania ha estat sempre conscient del que votava en cada moment, i n’estic segur que al maig de l’any vinent també; va ser tant intel·ligent d’escollir els gestors municipals el 2007 com ho serà el 2011. Continuo creient que a Igualada hi ha un projecte transformador social, amb un continuo creixement dels serveis d’atenció a les persones, que dóna oportunitats de futur i on l’espai públic guanya humanitat. I que té encara camí per recórrer. 

Per últim, la jornada de reflexió vaig aprofitar per anar a veure la pel·lícula “Bicicleta, cullera i poma”, la qual tracta de Pasqual Maragall i l’alzheimer, una malaltia que afecta a persones arreu del món. Una pel·lícula que recomano veure per tenir una visió més íntima del que és la malaltia.

Però apart d’això, tinc una admiració especial i personal per Pasqual Maragall, ja que ha aconseguit grans fites per Barcelona (amb els Jocs) i per Catalunya (amb l’Estatut), i ara la busca per l’alzheimer (tot i què ell sap que no veurà el resultat). Aquest esperit de lluita per les persones, pel país, és el que hem de tenir com a exemple de treball, de dedicació. I espero que així sigui.

El català a la Fi del món -09/12/2010-

Aquests dies segurament el debat electoral ha anat decreixent, encara que els resultats de les eleccions del 28 de novembre han tingut conseqüències importants i han iniciat importants processos de reflexió en alguns partits. 

Bé, amb tot, no voldria avui parlar d’aquest tema sinó d’un altre, més curiós. Recentment he pogut estar a Ushuaia, la ciutat més austral (més al sud) del món, situada a l’Argentina, a uns 13.000 km de Barcelona; certament són molts kilòmetres respecte la ciutat comtal i es pot dir que també de Catalunya. Ushuaia està situada al límit de l’Argentina amb Xile, i és la porta d’entrada al Parc Nacional de “Tierra del Fuego”, el qual salvaguarda uns preciosos paisatges formats per muntanyes i llacs, amb una vegetació característica molt interessant. Dins el mateix parc, existeix un tren turístic que recupera l’antic recorregut ferroviari que unia els boscos d’on s’extreia fusta amb el centre penitenciari d’Ushuaia, el qual va donar origen a la ciutat. 

Fins aquí sembla molt interessant, i és molt recomanable la visita al mateix. Però, el tren guarda un detall que no es pot deixar escapar. Si hom hi accedeix, li facilitaran un llibret on s’explica la història i característiques del tren, i entre les llengües que es trobarà disponibles hi serà el català. Sorpresa molt agradable de poder llegir les explicacions en la teva llengua habitual, ja que mostra un cert acte de reconeixement cap al col·lectiu que utilitza aquesta llengua (a més, que vol dir que el col·lectiu català que visita el tren també és important). Personalment, però, no es tant el fet de disposar el llibret en català com la primera frase que et trobés quan l’obres: “Us preguem disculpes per no realitzar la guiada en el seu idioma, per aquest motiu li fem entrega de tota la informació esmentada durant el seu recorregut”. Aquest és el text, literalment copiat del llibret. No vaig tenir problemes en seguir les explicacions del viatge, ja que es feien castellà (amb accent argentí), i com a persona bilingüe podia entendre perfectament que deien, però aquesta consideració i aquesta frase suposen un respecte molt important cap a la nostre llengua. 

El fet és que he tingut la sort de viatjar en família per territori espanyol, i no recordo disposar d’aquesta consideració respecte la llengua catalana en les visites culturals a museus o altres equipaments culturals i/o turístics; si que en algun lloc trobar-me fulletons en català però les disculpes no.  

Acte de respecte cultural (o interessat, ja que les Aerolinias Argentinas també desitgen bon viatge), certament em va sorprendre gratament però alhora em va fer adonar que algunes zones del nostre territori estatal no valoren suficientment el que suposa tenir  com a riquesa cultural una llengua i donar-li el protagonisme que requereix. Això no vol dir ni mesures d’imposició ni la falta de mesures de promoció, sinó des del respecte i la normalitat utilitzar les llengües que necessiti. Alguns volen fer de les llengües una guerra, quan en veritat han de servir per comunicar, per unir, per fer-se entendre, per establir diàlegs, en definitiva, ser persones humanes. Les administracions han de promoure la seva utilització, i en el cas de l’administració estatal ha de seguir fent conèixer el català com una riquesa cultural de tots els espanyols, igual que considero que encara que no conegui el basc o el gallec també són una riquesa de tots. Aquest ha de ser un objectiu que s’ha d’aconseguir a través d’un diàleg franc i obert amb el govern de l’estat, i no pas amb amenaces o tripijocs pressupostaris.  

Si el català ha arribat a la Fi del món, per què no a la resta de l’Estat? Tinc l’esperança que en el futur no necessiti fer 13.000 km per comprovar els avenços, i amb unes quantes hores de viatge (o amb un “viatge” per la xarxa Internet) pugui adonar-me que comptem i que ens valoren.

Ulleres i melics -16-12/2010-

Era un dia de festa, i estàvem amb la família passejant per la Tossa. Un dels nebots jugava amb unes ulleres de broma, d’aquelles tipus “cul d’ampolla”, i en una de les seves interminables curses me les va donar. En aquell moment em dirigia caminant cap a un dels miradors que té aquest pic de la comarca, i just abans de fer una ullada a les vistes em vaig posar les ulleres.

Una primera sensació de mareig, mirades sense destinació. Però això és passatger, i un cop passat aquest primer moment et centres i disposes a mirar. I aquí, el primer que van veure els meus ulls va ser Igualada, concretament el barri del Rec, amb les seves característiques tan especials als edificis fabrils. És evident que des de la distància no podia apreciar l’estat de conservació dels mateixos, encara que com ha estat la meva façana d’Igualada durant més de 25 anys alguns sí que els podia identificar bé i conec com estan. Entre ells, destaca la Igualadina Cotonera, edifici imponent i simbòlic per la seva arquitectura manxesteriana. O l’edifici de Martin-Enrich, que recentment va acollir el REC 0.2. I més a l’esquerra la xemeneia de Cal Font, la de la Isabel·la, l’edifici del Punto Blanco, ... i tot envoltat d’edificis, cases i parcs. I em vaig parar a pensar en la coincidència dels noms que havia dit: excepte el Punto Blanco que encara funciona, els altres eren elements de les clàssiques indústries d’Igualada, el tèxtil i el cuir, sense activitat. La meva mare recorda quan anava l’escola escoltar les sirenes de les fàbriques (i parlo dels anys 70), i no hi ha postal més típica de la Igualada de principis de segle XX que grans fàbriques amb altes xemeneies escopint fum. Allò era la ciutat d’Igualada, industrial. I vaig pensar que se n’havia fet de tot allò, per què no hi tornàvem a aquella potent ciutat industrial que tants empresaris havia creat, tant pròspera, tant ...

Mentre pensava això, vaig fer un gest reflex de mirar-me el melic, i me’l vaig estar mirant fins que vaig tenir la sensació que em queien els ulls. Buf! No eren els ulls, eren les ulleres que queien a terra. Aquell instant de pànic va passar. Abans, de acotar-me a recollir les ulleres vaig fer una mirada al mateix punt que estava mirant abans.

Quina diferència! Ara veia Vilanova a la dreta i Òdena cap a l’esquerra, i Montbui abans d’arribar el meu recorregut visual de nou al barri del Rec d’Igualada. El traçat de la Ronda Sud d’Igualada existent es veia tapat a vegades per l’orografia, i s’identificava bé l’aeròdrom. Com abans havia pensat en indústries, vaig fixar-me que es veien bé els polígons industrials de Montbui (just acabat), Vilanova i Òdena cap a la dreta, i al centre el d’Igualada, envoltat per vivendes, parcs, i ponts. 

I per què poso els noms dels municipis? Per què sé on són els límits, però des d’on mirava no hi ha cap límit, és una continuïtat urbana. És més, semblava tot el mateix, tot un mateix nucli urbà. Una gran Igualada o la Conca urbana. I com un llampec recordo el que havia estat pensant abans de mirar-me el melic: que si la Igualada industrial del passat, la força fabril d’Igualada, ... i per què no pot ser industrial la gran Igualada, la Conca Urbana? I si la força fabril d’Igualada es trasllada a la gran Igualada, on té més possibilitats de créixer, de crear llocs de treball, d’expandir-se que no pas en un nucli igualadí on els serveis van guanyant espai? En definitiva de tornar a la Conca el potencial industrial, això sí canviant propietaris de fàbriques per autèntics i preparats gestors econòmics.

Deia Obama fa pocs dies que s’ha acabat fer anar la targeta de crèdit tot el dia, on simplement comprem i consumim productes de fora. S’han de tornar a fabricar. I per què no a Igualada? Però em de fer el pas, deixar les ulleres de cul d’ampolla ben apartades i tenir una visió més àmplia del nostre territori, del que som realment. Espero que en el futur sigui així.