Estem KO -23/12/2010-

En aquests hi ha diversos debats en l’àmbit de la política sobre la participació, la desafecció, el distanciament, nous models, .... i certament és molt important conèixer les raons d’aquest poc interès en la política. La política és la que decideix i distribueix els recursos de l’administració, d’una manera o altre segons la tendència ideològica. I això importa a la gent gran i els serveis d’assisstència, com als joves i l’educació, com als adults en habitatge i generació d’ocupació.

Les recents eleccions al Parlament de Catalunya, tot i els mals auguris respecte la participació, han incrementat els percentatges d’aquesta però en el conjunt de Catalunya no arribem al 60 %; és a dir, quasi la meitat de la població amb dret a decidir el futur del país, amb el dret a votar, no ho van fer. Per què? Quan vagin a l’hospital, quan utilitzin l’autobús, quan visitin una residència, o quan vagin a l’escola s’adonaran que és la Generalitat qui gestiona una part important de la quotidianitat de les seves vides.

Però pot ser que els polítics i el clima que generen tinguin una part de la responsabilitat? En la política, com la vida, s’han de fer les coses el màxim de bé possible, amb respecte, sense faltar a la veritat, per què és així com les coses poden arribar a bon port. I més si aquest bon port és un bon futur pel teu país o per la teva ciutat. 

Ara bé, quan l’actitud és de faltar a la sinceritat, de manipular, de tergiversar, llavors no anem gaire bé. I si amb aquesta s’hi afegeix que algunes persones que fan política intenten fer-se experts quan en veritat no tenen ni punyetera idea, el tema s’agreuja. Exemples? L’exemple més recent el trobaríem fa dos dies al ple municipal de l’Ajuntament d’Igualada, on es debatia el Pla d’Equipaments Culturals 2010-2020 d’Igualada. El cap de l’oposició, en el seu discurs, comentava que CiU havia fet el Centre Cívic de Fàtima ... dos sorpreses: la primera, la mateixa persona que diu que no mirem el passat fa una mirada al retrovisor tremenda, i la segona ... QUIN MORRO! Els coneixedors de la política i història de la ciutat sabran que l’afirmació del cap de l’oposició és una mentira, que s’afegeix a la falta de sinceritat sobre les subvencions de la Diputació a Igualada. Amb tot, si amb això s’hi afegeix una actitud poc treballadora, vist que al Pla d’Equipaments Culturals no van participar de les reunions de treball, tot i la insistència de la regidora de cultura. Això crec que no és una actitud constructiva per ningú, i que més aviat contribueix a desanimar i generar més desafecció. 

El govern municipal també pot haver tingut alguna actitud incomprensible, però n’estic segur que no ha faltat a la veritat, per què no es pot construir un projecte o model de ciutat basat en mentires o en suposicions tècniques d’experts “de pa sucat amb oli”. Hi surten perdent ells i la seva credibilitat, però sobretot hi surt perdent la ciutat.

La joventut o l’ús assidu de les noves tecnologies poden ser un valor afegit, però es poden convertir en una màscara si en veritat en el fons la forma de fer política no és sincera, ni constructiva, ni positiva, i ni en clau de futur, sinó que de partit. 

Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra, diu la frase. Ha de ser l’actitud dels nostres polítics, vers com fer política,  per què com he dit sempre és entre tots que construïm el futur, i només actituds treballadores i positives seran capaços de treure’ns dels problemes que puguem tenir. 

La setmana passada demanava una nova visió sobre la indústria i la Conca d’Òdena, ara demano que tots fem un canvi respecte la política. I dic a tots, als que m’agraden com els que no, A TOTS, per què les maneres del futur no les faran uns o altres, sinó junts, i és així com aconseguirem l’èxit en aquesta fita. Ho volem? Podem? Fem-ho!

TC i Estatutari -03/12/09-

ls viatges en transport públic et permeten llegir llibres o premsa, trucar per telèfon, avançar feina amb l’ordinador (portàtil) i també xerrar tranquil·lament amb el teu company de trajecte (perquè en general els seients van de 2 en 2). Bé, tornant dilluns de la feina em vaig trobar amb un amic que de tant en tant ens trobem al bus, i debatim sobretot de patrimoni històric, perquè ell n’és un ferm activista de la seva defensa. Així, si no feia gaire em recordava que el barri del Rec d’Igualada té un alt valor arquitectònic, dilluns li explicava la iniciativa del REC.0, on les botigues han donat vida efímerament als antics espais de les adoberies. Certament, aquesta fira, l’arribada del Museu de la Premsa de Catalunya a la fàbrica de La Cotonera, i la rehabilitació del barri de Sant Agustí, són mostres que la ciutat avança, tant per iniciativa pública com per privada, la ciutat es mou.

Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.

Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.

No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.

Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.