Aquest passat dilluns la neu, i el fred, van fer un massiu acte de presència a Catalunya, emblanquinant sobretot els paisatges de la Catalunya interior (que no central), com és el cas d’Igualada i la comarca de l’Anoia. Algun que altre problema de trànsit, els nens (i no tant nens) jugant amb la neu, i alguna patinada, però la presència de la neu ha embellit una mica les nostres viles just abans de l’arribada del Nadal, com es diria en castellà “Hoy es Nochebuena, y mañana Navidad”.
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!
Els articles que em publiquen al diari l'Enllaç dels anoiencs cada dijous (http://www.latossa.com).
dilluns, 28 de desembre del 2009
dimarts, 22 de desembre del 2009
Brous, bous, i toros -17/12/2009-
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya debatrà sobre donar pas a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que busca prohibir les “corridas de toros” a Catalunya, i evidentment ha estat un tema que està generant un cert debat insuflat mediàticament.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
dilluns, 14 de desembre del 2009
30 anys -11/12/09-
No és la meva edat, però de ben segur algú deu celebrar el seu trentè aniversari aquest any, deixant el dos endarrera per donar pas al tres. 30 anys són els que compleixen els ajuntaments democràtics d’aquest país, que tingueren el seu naixement amb les eleccions municipals de 1979 on de nou el poble va poder escollir mitjançant el seu vot a les urnes els seus representants polítics més pròxims, l’alcalde i regidors dels consistoris.
D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.
En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.
Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.
D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.
En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.
Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.
Els Blog hashtags
ajuntaments,
democràcia,
futur,
Igualada
divendres, 4 de desembre del 2009
TC i Estatutari -03/12/09-
ls viatges en transport públic et permeten llegir llibres o premsa, trucar per telèfon, avançar feina amb l’ordinador (portàtil) i també xerrar tranquil·lament amb el teu company de trajecte (perquè en general els seients van de 2 en 2). Bé, tornant dilluns de la feina em vaig trobar amb un amic que de tant en tant ens trobem al bus, i debatim sobretot de patrimoni històric, perquè ell n’és un ferm activista de la seva defensa. Així, si no feia gaire em recordava que el barri del Rec d’Igualada té un alt valor arquitectònic, dilluns li explicava la iniciativa del REC.0, on les botigues han donat vida efímerament als antics espais de les adoberies. Certament, aquesta fira, l’arribada del Museu de la Premsa de Catalunya a la fàbrica de La Cotonera, i la rehabilitació del barri de Sant Agustí, són mostres que la ciutat avança, tant per iniciativa pública com per privada, la ciutat es mou.
Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.
Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.
No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.
Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.
Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.
Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.
No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.
Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)