dilluns, 28 de desembre del 2009

2009, fum, fum ,fum!

Aquest passat dilluns la neu, i el fred, van fer un massiu acte de presència a Catalunya, emblanquinant sobretot els paisatges de la Catalunya interior (que no central), com és el cas d’Igualada i la comarca de l’Anoia. Algun que altre problema de trànsit, els nens (i no tant nens) jugant amb la neu, i alguna patinada, però la presència de la neu ha embellit una mica les nostres viles just abans de l’arribada del Nadal, com es diria en castellà “Hoy es Nochebuena, y mañana Navidad”.
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!

dimarts, 22 de desembre del 2009

Brous, bous, i toros -17/12/2009-

Aquesta setmana el Parlament de Catalunya debatrà sobre donar pas a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que busca prohibir les “corridas de toros” a Catalunya, i evidentment ha estat un tema que està generant un cert debat insuflat mediàticament.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.

dilluns, 14 de desembre del 2009

30 anys -11/12/09-

No és la meva edat, però de ben segur algú deu celebrar el seu trentè aniversari aquest any, deixant el dos endarrera per donar pas al tres. 30 anys són els que compleixen els ajuntaments democràtics d’aquest país, que tingueren el seu naixement amb les eleccions municipals de 1979 on de nou el poble va poder escollir mitjançant el seu vot a les urnes els seus representants polítics més pròxims, l’alcalde i regidors dels consistoris.

D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.

En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.

Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.

divendres, 4 de desembre del 2009

TC i Estatutari -03/12/09-

ls viatges en transport públic et permeten llegir llibres o premsa, trucar per telèfon, avançar feina amb l’ordinador (portàtil) i també xerrar tranquil·lament amb el teu company de trajecte (perquè en general els seients van de 2 en 2). Bé, tornant dilluns de la feina em vaig trobar amb un amic que de tant en tant ens trobem al bus, i debatim sobretot de patrimoni històric, perquè ell n’és un ferm activista de la seva defensa. Així, si no feia gaire em recordava que el barri del Rec d’Igualada té un alt valor arquitectònic, dilluns li explicava la iniciativa del REC.0, on les botigues han donat vida efímerament als antics espais de les adoberies. Certament, aquesta fira, l’arribada del Museu de la Premsa de Catalunya a la fàbrica de La Cotonera, i la rehabilitació del barri de Sant Agustí, són mostres que la ciutat avança, tant per iniciativa pública com per privada, la ciutat es mou.

Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.

Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.

No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.

Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Pacte Nacional d’Infraestructures. Ara va de debò

Divendres passat el nostre país va veure com es signava el Pacte Nacional d’Infraestructures, el full de ruta del nostre país en matèria dels projectes de xarxa ferroviària, viària, energia, aigua, agricultura, residus i telecomunicacions. El govern ja porta engegats varis grans pactes de país, com el d’Educació, el d’Innovació, el d’Immigració, l’Acord estratègic i ara el Pacte d’Infraestructures. Una nova actitud i perspectiva del país, on es pensa en el global del país tenint un model clar del futur.

El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).

Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.

Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Des de l’altra banda del riu Anoia, a Montbui, es pot veure el perfil de la zona del Rec d’Igualada, la seva primera zona industrial dedicada en exclusivitat a l’adob de les pells. Una indústria que amb molts anys d’història ha anat marcant el nostre territori, però sobretot amb la industrialització del segle XIX i l’aparició dels vapors aquesta indústria es transformà tecnològicament, a més d’estendre’s per la ciutat (com ho mostren les múltiples xemeneies que resten) i diversificar-se cap a nous sectors com el tèxtil. Amb tot, del perfil que es veu des d’aquesta banda en destaca un edifici majestuós, sobri, que s’alça darrera d’una indústria més recentment construïda. Es tracta de la Igualadina Cotonera, edifici d’estil manxesterià (segle XIX) i que fou la primera indústria d’Igualada que funcionà amb màquina de vapor (per això també té el nom de Vapor Vell); el nom de manxesterià prové del seu estil arquitectònic semblant a les indústries cotoneres del Regne Unit de llavors. La clau del tema és el fet que aquest edifici és la mostra d’aquest estil
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.

A 1 metre d'alçada -01/10/09-

Un dels actes de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura va ser la presentació
del Pla de Seguretat Viària d’Igualada, on es feia un recull de les dades referents a la seguretat vial a la ciutat (número de vehicles, accidents, víctimes...), fent-ne una anàlisi per edats i causes; destaca, per exemple, que en la majoria d’accidents està implicat un cotxe i que el 66% d’atropellaments es dóna fora dels passos de vianants senyalitzats, a més que per edats els joves tenen més accidents en proporció al volum de població que són. Amb tot, cal destacar que el nombre d’accidents ha anat baixant, tot i que cada dia hi ha més cotxes alcarrer circulant. Un cop feta l’anàlisi, es marca la fita del 2012 per reduir els accidents un 25% respecte els del 2007, i això a través de diverses mesures com són una major formació als infants i joves, millora de la senyalització viària, reforma d’algunes interseccions (punts on hi ha més accidents), com també la millora dels itineraris peatonals i en bicicleta.
Entre les accions destacaria una de les línies d’actuació, que és la continuació del programa Camí Segur, amb l’objectiu que es pugui anar als centres escolars a peu evitant els tradicionals embussos i estacionaments il·legals a les hores punta propers a les escoles, amb els conseqüents perills per als mateixos escolars com pel
funcionament del trànsit de la ciutat. Anar a peu a l’escola des de casa suposa donar una major autonomia als infants, alhora que es converteix en un passeig matiner per la ciutat i es dóna un entorn de més tranquillitat al voltant de les escoles. En aquesta línia, ja s’han emprès algunes actuacions, com és l’ampliació de la vorera del carrer Comarca al costat del CEIP Ramon Castelltort i els semàfors que regulen la cruïlla propera, l’ampliació de voreres al carrer del Vidre al costat de les Escolàpies, o també la cruïlla propera a l’escola Monalco. Però no només a peu, sinó que també existeix una tarificació especial per infants al transport públic
(una específica a Igualada i la targeta T-12), per tal que també sigui una alternativa al cotxe. Amb tot, els camins segurs no només és el voltant de les escoles, sinó també els itineraris per arribar-hi, i això queda més lluny de l’escola. En el cas del CEIP Ramon Castelltort la reforma del carrer Comarca ha servit per consolidar el carrer com a via d’accés a peu segura a l’escola, ja que les àmplies voreres i senyalització semafòrica ho permeten. Per què? Per saber-ho t’has de situar a l’alçada dels infants, a 1 metre del terra aproximadament, i comprovar que es veu; a aquesta alçada els cotxes són bastant més grans, a més que tapen el camp de visió (que a més en el cas dels infants és encara més reduït) i per tant obliguen els infants a treure el cap per poder veure si ve algun cotxe. Per tant, necessiten voreres que a l’arribar a les cruïlles els permetin veure bé si arriba un cotxe; en això ja s’hi ha actuat en alguns carrers com els citats, o l’avinguda Andorra i el carrer de Sant Magí, però encara resten alguns carrers per anar transformant en espais més agradables per tal que els infants s’hi sentin còmodes al passar cap a l’escola i els pares reconeixin aquell espai com a segur
i així poder-s’hi desplaçar. En certa manera, es tracta de recuperar l’espai que hem perdut al carrer com a punt de trobada entre persones que en alguns pobles encara es conserva; no confondre amb tornar enrere, al passat sense cotxes a la ciutat, sinó una millor utilització. Un exemple del resultat del model antiquat, que mica en mica es va canviant, és el fet que els infants no juguen al carrer, ja sigui perquè tenen por ells mateixos o perquè els pares no els deixen per la massiva presència de cotxes, de manera que només poden jugar als parcs, tancats, controlats. Però com dic, en alguns punts comença a canviar, i ja he pogut veure infants jugant a pilota amb l’avi al carrer de Sant Magí, un espai peatonal lliure de cotxes (excepte els dels garatges); potser un altre dia serà el jugar al “pilla-pilla”, però no a un parc, sinó davant de casa. El carrer va
recuperant vida, humanitat, en definitiva, ciutat.

dimarts, 29 de setembre del 2009

50-20-30 -24/09/09-

Aquestes xifres no corresponen a les mesures d’una persona, ni és la combinació guanyadora d’algun joc d’atzar, ni una posició de joc d’esport. No. Aquests números són temps, concretament minuts. O si especifiquem més, minuts de transport en autobús. Doncs sí, es tracta del temps utilitzat per un autobús que surti d’Igualada a les 7.00 del matí i que passant pels pobles (és a dir, Castellolí, el Bruc, Collbató, Esparreguera i Abrera) arriba a Barcelona.

Detallant una mica més, els primers 50 minuts de trajecte corresponen al tram just dels pobles, entre Igualada i Abrera, on l’important quantitat de parades apropa el servei al territori, però per als provinents d’Igualada ens allunya de Barcelona. Aquest tram és el que el servei directe que surt a la mateixa hora estalvia als seus usuaris, ja que el redueix a menys de la meitat. Els següents 20 minuts corresponen al tram entre Abrera i l’entrada a Barcelona (poc abans de convertir-se en Ronda Litoral), on ja comencen a arribar cotxes i camions (autobusos també, però menys) i entre tots es va omplint la carretera com si fos una fàbrica de conserves i es van posant sardines a la llauna... fins que la llauna queda plena. Això passa als següents 30 minuts, on una gran processó de vehicles es van dirigint cap a la ciutat comtal, a una velocitat que fa impensable arribar al límit dels 80 km/h. Això sí, comencem a comptar les persones que hi ha dins els cotxes, i.... 1 persona en la majoria de cops, 2 alguna vegada i 3 ja és infreqüent; segurament si es compartís cotxe les xifres de vehicles baixarien a la meitat o a un terç, per tant menys congestió (i nosaltres més ràpids!). I un cop arribats la història es pot allargar 20 o 30 minuts més segons on vagis. I després es sorprenen els companys de feina que els llibres “es devorin”... amb el temps disponible dóna per molt. Si hagués agafat el directe en 60 minuts ja estaria a Barcelona, però com he arribat tard a l’estació ja havia marxat ple.
Aquesta història de ben segur la compartirien moltes persones, inclús generacions, perquè la necessitat d’anar a Barcelona, ja sigui per estudis, feina o simplement oci, ha estat una constant en el temps. El servei ha anat millorant, ja sigui amb la integració tarifària que va abaixar els preus del transport (a més de facilitar el transbord gratuït amb altres mitjans de transport), algunes noves expedicions i/o el canvi cap a vehicles més còmodes i confortables (i més grans alguns). Amb tot, la població creix curs escolar rera curs escolar, i si bé això que comento ha passat la primera setmana oficial de tornada a l’escola, mica en mica s’anirà ajustant l’oferta a la demanda. O així espero.

Però, si entrem de fons en el tema, què podem fer per anar més ràpids a Barcelona? Dels dos serveis que tenim en l’actualitat, el carrilet es descarta pel temps però l’autobús no, sobretot el directe. Ara bé, els temps que he dit es poden millorar en un futur? Sí, arribar en tren en menys de 50 minuts serà possible gràcies a l’Eix Transversal Ferroviari, una infraestructura que ja ha iniciat el seu camí amb la reserva de terrenys. Però mentre aquesta potent línia, el Tren Gran que es va deixar perdre fa més de 100 anys, arriba hi ha d’haver alguna solució... i hi és, en dos aspectes. Un primer, l’augment de serveis directes, previst al Pla de Transports de Viatgers de Catalunya 2008-2012 per primer cop, i un segon aspecte seria la construcció del carril Bus-VAO a la B-23, que reduiria de manera important el temps d’entrada a Barcelona a les hores punta; aquest últim ja disposa d’estudis informatius que estan en consultes amb els ajuntaments per on passarà la nova infraestructura. Plans i projectes que ens auguren un futur millor que l’actual, ens esperancen que si hi ha voluntat per moure les coses aquestes es mouen, encara que algunes tardin més del que voldríem en fer-se realitat.

Tot i el temps utilitzat, el fet que aquest el pugui “utilitzar” (llegint, trucant, escrivint o descansant) permet aprofitar-lo, a diferència de si anés en cotxe, on el temps seria una conducció estressant de pas de tortuga. Qüestió de valoracions.

dijous, 17 de setembre del 2009

Democràcia a mida pròpia -17/09/09-

Aquests dies el tema del referèndum a Arenys ha omplert pàgines i hores als mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals i telemàtics. La “participació” dels tribunals, una manifestació falangista enmig d’una mar d’independentistes, la jornada festiva organitzada al voltant de l’acte i els resultats amb un 40% de participació i més d’un 90% a favor. Però certament una de les paraules que més s’ha dit és democràcia i participació, amb acusacions de falta de democràcia a l’Estat. Una bona mescla que ha generat també un important debat.

No crec que hagi falta de democràcia ni al nostre estat i ni al nostre país, ja que gaudim de plena llibertat dins un marc jurídic que busca l’harmonia en la convivència de les persones. És evident que les lleis poden o no agradar, que ens poden caure més o menys simpàtiques, i és per això que cada 4 anys s’escullen els representants electes a les administracions locals, autonòmiques i estatals, i seran aquests els que tindran la potestat de canviar aquestes lleis. Lleis que són les que decideixen quins tipus d’accions es poden fer, com és el cas de les consultes populars; la Generalitat, per exemple, ha elaborat una llei de consultes populars que vol donar cabuda a aquestes possibilitats de participació de la ciutadania.
Un cop aclarit això, voldria comentar un altre aspecte. El debat ha donat peu a que alguns es donin la llibertat de llançar acusacions cap a d’altres partits amb els quals no coincideixen, en una certa falta de respecte. L’exemple, el debat que hi va haver aquest dimarts passat al ple de l’ajuntament d’Igualada al voltant d’una moció presentada per ERC sobre la consulta popular d’Arenys de Munt. Enmig del debat, el portaveu de CiU, Marc Castells, va anomenar falangistes a les persones del PSC, IC-V i el PP, al no recolzar la independència. Em vaig quedar astorat en sentir les paraules, a part d’una certa repugnància, però un cop calmat no em sorprèn que faci aquest tipus de declaracions vistes les intervencions al mateix ple hagudes fins ara. No és el primer cop que comento com alguns són curts de mires, acabant essent un “amb mi o contra mi”, i els que no són amb mi són uns fatxes i antidemòcrates... En veritat, diu molt del tarannà “democràtic” d’aquesta persona, i per extensió, del grup municipal.

Aquesta falta de respecte per uns partits amb persones que han lluitat contra el feixisme des de la clandestinitat, que han lluitat des de les fàbriques per aconseguir millorar els drets dels treballadors/es, han lluitat pels barris per aconseguir els serveis necessaris que es mereixen com a ciutadans, però sobretot algunes persones que van sofrir a les seves pròpies pells el pes de la guerra en defensa d’un estat democràtic escollit. El fet de governar vol dir fer-ho per a tothom, i una persona que no és capaç de respectar la diferència ideològica i les persones que la representen és un mal governant, sectari, però sobretot mostra l’incapacitat de treballar pel bé de la ciutat, de tota la ciutat.
Seguint l’exemple anterior, el mateix regidor ha acusat l’ajuntament de poc democràtic, per no facilitar informació o per no permetre presentar algunes mocions. Sobre el primer aspecte, altres ajuntaments de Catalunya realitzen comissions informatives (on els regidors del govern i oposició debaten temes municipals) un cop al mes, quan en el cas d’Igualada es realitzen una al dia i cada dia, amb la clara voluntat de donar tota la informació i estar oberts a tots els dubtes i preguntes dels regidors i regidores; amb tot, hi haurà qui hi va a treballar i hi ha qui va a fer d’estàtua... Respecte el segon aspecte, l’ajuntament disposa de serveis jurídics que són els que garanteixen la legalitat de tots els actes que es fan, però hi ha qui es creu estar per sobre la llei, de la legalitat, i acaben amb rebequeries infantils quan saben que no tenen raó.

La joventut és símbol de vida, revolució, canvi... però hi ha qui encara que l’edat el situï jove les idees són de segles anteriors. Per sort, no tots els joves són així i hi ha qui treballa per fer una ciutat millor, i s’hi implica. L’esperança creix.

Sense parar -04/09/09-

Exacte, això és el que fem cada dia, moure’ns sense parar. Podria ser que el títol portés a lleugeres interpretacions íntimes, però no és el cas. El mes d’agost, tot i una certa aturada de la maquinària comercial i industrial, a la ciutat hi ha hagut una certa activitat continuada, sobretot pel que es refereix a les obres.

Així, començàvem el mes d’agost amb les primeres imatges del reformat edifici de l’Escorxador, la futura Fàbrica de les Arts, convertit en un espai polivalent per acollir concerts, exposicions, xerrades o altres, i que vam poder visitar durant la seva inauguració durant la Festa Major. Però durant el mes d’agost altres obres han seguit camí, com és el cas de la nova Escola Bressol, amb un edifici energèticament eficient i amb una forma que recorda un llapis, la reforma i ampliació de l’IES i Institut de Formació Professional Milà i Fontanals, així com el complex de piscines del Puigcornet, el nou gimnàs de l’Espai Cívic Centre, el nou enllumenat de l’avinguda Pau Casals, i la urbanització del projecte de l’avinguda Catalunya a la zona nord de l’Hospital amb un nou parc.

Però aquest setembre les obres no paren, i en comencen de noves. La urbanització del carrer Joaquima Vedruna ha parat uns dies i ara es reprèn, a la vegada que continua el nou enllaç entre la Ronda de Fàtima i l’avinguda Gaudí, les obres de les piscines, l’avinguda Catalunya i del Milà i Fontanals. Ara començaran les obres de construcció del nou pont de vianants cap al complex esportiu del Puigcornet per facilitar-hi l’accés a peu, la urbanització del carrer Covadonga per millorar-ne l’aspecte i serveis, així com la reforma de diverses places del carrer de Sant Agustí i del carrer Sant Ignasi del mateix barri. A més, s’inicien les obres de reforma del CEIP Garcia Fosses, unes obres que es realitzaran sense la necessitat de traslladar ningú cap a barracons, ja que s’ha construït un edifici escolar nou a les Comes que realitzarà les seves funcions provisionalment; un cop acabades les obres, i retornats els alumnes al Garcia Fosses, el nou CEIP de Les Comes suposarà una ampliació del nombre de places escolars disponibles a la ciutat.

En definitiva, déu n’hi do d’obres. Amb tot, a finals d’agost també s’han rebut bones notícies que donen “ritme”. Així, s’ha produït un acord històric per tal de poder fusionar els serveis de transport públic de la ciutat d’Igualada amb els existents a Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, de manera que es desdoblarà la línia actual que uneix aquests municipis arribant fins l’Hospital comarcal i les línies urbanes d’Igualada tindran alguns canvis de recorregut amb menys temps d’espera; aquests canvis començaran a partir de principis de l’any 2010. A més, començaran les obres de l’Eix Diagonal en el tram que queda per fer de carretera de Manresa a Igualada, s’inicien els tràmits del futur aeroport corporatiu de Catalunya, la Ronda Sud en el seu tram oest avança en tràmits i ja es té la solució al pas a nivell d’Igualada, una solució que permet evitar la fractura urbana que suposa el tren a la vegada que possibilita el perllongament del seu recorregut per la ciutat arribant fins l’Hospital Comarcal. Buff!

Així, tot i ser agost, no s’ha parat, i l’exhaustiu llistat n’és un bon exemple. Ara cal posar-hi unes certes dosis de paciència i anar esperant l’acabament de les obres, per tal que els nous serveis i les noves infraestructures puguin complir eficientment les funcions encomanades. Com diuen, no es pot fer una truita sense trencar ous, i les obres, que en un principi poden suposar un problema, el resultat final val la pena i per tant les molèsties no són en va.

Ara que ja és setembre, als que ja han retornat a la feina ànims i els que encara no (quina sort!) que les gaudeixin, encara que sigui passejant per la ciutat, que dia a dia guanya més espais per poder-ho fer.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Balanços estivals -30/07/2009-

El final del juliol es sol associar amb el final de curs, i per tant l’inici de les vacances. És per tant el moment de fer balanç del curs, valorant els esdeveniments per extreure’n unes conclusions.

A Igualada la crisi ha impactat, com ha ocorregut a la resta de ciutats catalanes, afectant també a les finances municipals. La paraula crisi, que ja era coneguda de fa temps per aquestes contrades, està començant a esvair-se. Però no em refereixo a la crisi econòmica, sinó a una crisi anímica de la ciutat i la comarca. El lema que érem terra oblidada està començant a desaparèixer a base de les actuacions que des dels diferents governs s’està portant a terme. Així, la Generalitat ha atorgat a l’aeròdrom Igualada-Òdena el futur aeroport corporatiu de Catalunya, un nou pol de dinamisme i diversificació econòmica (és a dir, obrir la comarca a nous sectors industrials o de serveis). També, el tren gran, l’Eix Transversal Ferroviari ha passat de ser una línia en un plànol de Catalunya a una reserva de terrenys per fer-lo realitat. La Ronda Sud d’Igualada segueix el seu camí d’obres, i el riu Anoia s’està girant per donar la cara i oferir una bona imatge. Nous CAP’s a Igualada, Piera i Vilanova i la construcció i posades en servei de noves escoles a Igualada o Masquefa són altres exemples d’aquesta especial atenció. Amb tot, caldrà pressionar perquè les obres siguin realitat el més aviat possible, i a la vegada evitar que certs interessos partidistes locals bloquegin importants projectes estratègics, com és el World Trade Center Igualada.

Seguint el fil, a nivell més local, hi ha hagut diversos temes interessants, com el debat de les zones blaves, les finances municipals, els nous equipaments municipals i els projectes estratègics municipals. Així, els mateixos que van implantar les zones blaves es posicionaven contraris a les mateixes amb arguments en contra de la racionalitat i de les idees quan les van implantar, tot barrejant-hi debats i mentides per confondre la gent. Les finances municipals han estat titllades de greus quan el deute més alt en la història democràtica s’ha tingut amb CiU al govern municipal; potser per solucionar-ho, CiU optaria per crear nous impostos, com ha fet sobre l’aigua el govern del Vendrell, quan el govern municipal ja ha anunciat la congelació de les taxes fiscals (impostos) per a l’any 2010. És a dir, aquells que diuen que s’incrementa la pressió fiscal no atenen a la veritat. Recuperant el tema del deute, amb una diferència de 10 punts respecte el rècord assolit per CiU, Igualada disposa de suficient patrimoni per vendre per eixugar-lo tot. Però es prefereix augmentar els serveis públics, com és la nova escola bressol actualment en construcció, la primera fase de l’Escorxador avui ja acabada, el bloc de pisos per a joves de lloguer assequible al barri Montserrat i les obres de l’Espai Cívic Centre per construir-hi un gimnàs, entre d’altres. També, el nou complex de pisos tutelats “Residencial Viure bé” al costat de la Residència Pare Vilaseca ha de suposar seguir augmentant els serveis a la gent gran, utilitzant el Consorci Sociosanitari d’Igualada que alguns voldrien eliminar del mapa... conjuntament amb el World Trade Center, perquè els interessa més la poltrona que donar als igualadins uns bons serveis públics i oportunitats de desenvolupament futur. Però aquest curs també ha estat la confirmació que CiU i ERC a Igualada segueixen una estratègia de mentides “tu digues que alguna cosa queda”, ja sigui amb les subvencions (on la Presidència de la Diputació va haver de desmentir les dades de CiU), amb els refinançaments (on ERC va inflar les xifres multiplicant-les per 5), o amb l’increment de pressió fiscal per al 2010 (que no hi serà). La divergència d’idees, l’existència de la diversitat de criteris enriqueix el debat polític i social, sempre i quan es tingui clar l’objectiu comú: millorar la ciutat. Quan aquest objectiu s’esvaeix, per a alguns el suposat debat queda empobrit, hi surt perdent, tots hi sortim perdent. Però la ciutat no para, i encara que alguns vulguin, no ho farà.

dilluns, 7 de setembre del 2009

I ARA, EL FINANÇAMENT LOCAL -23/07/09-

Si la setmana anterior es comentava que el tema del finançament de Catalunya havia arribat a bon port, ara toca que ho faci el finançament municipal. Al llarg d’aquests anys els ajuntaments han estat els germans pobres de les administracions tot i que les responsabilitats i els serveis que havien d’oferir augmentaven els recursos econòmics no ho feien amb el mateix ritme. Tot i que els últims anys, amb el govern tripartit, els recursos destinats als ajuntaments des de la Generalitat han augmentat d’una forma considerable (citar com exemple les subvencions per les places d’escola bressol) encara no són suficients per encarar amb garanties els serveis que la societat actual requereix.

Aquest “mal” finançament local no pot ser una barrera per augmentar els serveis a la ciutadania, i és per això que els governs municipals busquen les millors maneres per trobar aquest finançament. Si ens situem a la capital de l’Anoia, l’important dispositiu d’atenció a la gent gran que suposa el Consorci Sociosanitari d’Igualada (Residència, Pisos tutelats, centres de dia) suposa un important volum de recursos municipals, però que gràcies a la fòrmula de Consorci està essent una realitat viva i en expansió com ho mostra el nou bloc de pisos tutelats al costat de la Residència Pare Vilaseca o els múltiples projectes a municipis de la comarca i de fora, com la Llacuna, Masquefa o Santa Margarida de Montbui. És a dir, qui vol donar més serveis a la ciutadania hi destina més recursos, encara que sigui recorrent al crèdit si la capacitat ho permet.

L’últim ple municipal es va debatre el refinançament d’una part del deute de l’Ajuntament d’Igualada, concretament un 30 % d’aquest deute que es retornarà en 10 anys, una operació que múltiples ajuntaments estan realitzant i que permet augmentar el marge de maniobra existent davant possibles imprevistos. L’oposició de CiU i ERC, que ara ja es copien el discurs sense miraments, llançaren algunes mentides com que la ciutat és el 13è ajuntament més endeutat d’Espanya (a la pàgina web del ministeri d’hisenda es pot comprovar la falsedat), o que l’any 2010 augmentarien els impostos un 2 % quan en veritat el refinançament suposarà la congelació de les ordenances fiscals, o traduït, el 2010 no augmentaran els impostos municipals. El refinançament permetrà dotar de recursos la construcció d’un nou centre cívic al barri de Set Camins – Les Comes, el 4t de la ciutat i el 3r municipal, destinar més recursos per la gratuïtat de llibres (la nova llei d’educació ja diu que l’educació pública ha de ser efectivament gratuíta), més recursos pel Banc d’aliments de Càrites o per les ajudes per la creació d’empreses. Tot això, però, va tenir el vot contrari d’ERC i de CiU; en certa manera, de CiU no sorprèn ja que la seva oposició destructiva i partidista ja marca aquest camí de reduir serveis públics i qui pugui que s’ho pagui deixant fora a molta gent, però d’ERC sí que sorprèn aquest tacticisme continu de joc amb els interessos de la ciutat en una força que en teoria aspira al govern municipal. Un tacticisme que la porta a rebutjar l’augment de serveis que suposa un nou Centre Cívic, més recursos per l’educació, més recursos per l’atenció als més afectats per la crisi, en definitiva, polítiques que es podrien considerar d’esquerres. Una renúncia per apropar-se a la CiU que no l’interessen els centres cívics, ni més serveis socials (per això van votar en contra la Llei de la Dependència), ni l’educació (l’inversió actual en educació supera en 10 vegades en època de CiU).

Amb tot, la responsabilitat davant la ciutadania, per sort, mou altres partits a arribar a acords, a negociar i d’aquí extreure’n allò que es creu que és millor per la ciutat. No crec que a ningú l’interessi que el govern municipal quedi paralitzat...bé, alguns sí i heus aquí el vot que emeten. Ni Igualada, ni país, només el futur personal d’alguns candidats i això precisament no és el més prioritari.

dijous, 3 de setembre del 2009

Sense parar -03/09/09-

Exacte, això és el que fem cada dia, moure’ns sense parar. Podria ser que el títol portés a lleugeres interpretacions íntimes, però no és el cas. El mes d’agost, tot i una certa aturada de la maquinària comercial i industrial, a la ciutat hi ha hagut una certa activitat continuada, sobretot pel que es refereix a les obres.
Així, començàvem el mes d’agost amb les primeres imatges de el reformat edifici de l’Escorxador, la futura Fàbrica de les Arts, convertit en un espai polivalent per acollir concerts, exposicions, xerrades o altres, i que vam poder visitar durant la seva inauguració durant la Festa Major. Però durant el mes d’agost altres obres han seguit camí, com és el cas de la nova Escola Bressol, amb un edifici energèticament eficient i amb una forma que recorda un llapis, la reforma i ampliació de l’IES i Institut de Formació Professional Milà i Fontanals, així com el complex de piscines del Puigcornet, el nou gimnàs de l’Espai Cívic Centre, el nou enllumenat de l’avinguda Pau Casals, i la urbanització del projecte de l’Avinguda Catalunya a la zona nord de l’Hospital amb un nou parc.
Però aquest setembre les obres no paren, i en comencen de noves. La urbanització del carrer Joaquima Vedruna ha parat uns dies i ara es reprèn, a la vegada que continua el nou enllaç entre la Ronda de Fàtima i l’Avinguda Gaudí, les obres de les piscines, l’Avinguda Catalunya i del Milà i Fontanals. Ara començaran les obres de construcció del nou pont de vianants cap al Complex esportiu del Puigcornet per facilitar-hi l’accés a peu, la urbanització del carrer Covadonga per millorar-ne l’aspecte i serveis, així com la reforma de diverses places del carrer de Sant Agustí i del carrer Sant Ignasi del mateix Barri. A més, s’inicien les obres de reforma del CEIP Garcia Fosses, unes obres que es realitzaran sense la necessitat de traslladar ningú cap a barracons ja que s’ha construït un edifici escolar nou a les Comes que realitzarà les seves funcions provisionalment; un cop acabades les obres, i retornats els alumnes al Garcia Fosses, el nou CEIP de Les Comes suposarà una ampliació del nombre de places escolars disponibles a la ciutat.
En definitiva deu ni do d’obres. Amb tot, a finals d’agost també s’han rebut bones notícies que donen “ritme”. Així, s’ha produït un acord històric per tal de poder fusionar els serveis de transport públic de la ciutat d’Igualada amb els existents a Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, de manera que es desdoblarà la línia actual que uneix aquests municipis arribant fins l’Hospital comarcal i les línies urbanes d’Igualada tindran alguns canvis de recorregut amb menys temps d’espera; aquesta canvis començaran a partir de principis de l’any 2010. A més, començaran les obres de l’Eix Diagonal en el tram que queda per fer de carretera de Manresa a Igualada, s’inicien els tràmits del futur aeroport corporatiu de Catalunya, la Ronda Sud en el seu tram oest avança en tràmits i ja es té la solució al pas a nivell d’Igualada, una solució que permet evitar la fractura urbana que suposa el tren a la vegada que possibilita el perllongament del seu recorregut per la ciutat arribant fins l’Hospital Comarcal. Buff!
Així, tot i ser agost, no s’ha parat, i l’exhaustiu llistat n’és un bon exemple. Ara cal posar-hi unes certes dosis de paciència i anar esperant l’acabament de les obres, per tal que els nous serveis i les noves infraestructures puguin complir eficientment les funcions encomanades. Com diuen, no es pot fer una truita sense trencar ous, i les obres, que en un principi poden suposar un problema, el resultat final val la pena i per tant les molèsties no són en va.
Ara que ja és setembre, als que ja han retornat a la feina ànims i els que encara no (quina sort!) que les gaudeixin, encara que sigui passejant per la ciutat, que dia a dia guanya més espais per poder-ho fer.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Habemus finançament -16/07/09-

Sí, ja està. El tan esperat i ansiat finançament ha arribat a una bona solució, a bon port. El tema ha omplert portades de premsa, debats a ràdio i televisió i segurament ara està omplint intensivament la xarxa Internet. Certament no és un tema menor ja que del finançament en depenen les possibilitats que les administracions puguin portar a terme les inversions i accions que creuen adients perquè el seu territori avanci socialment i econòmicament cap a una societat més justa i cohesionada socialment.
En aquest cas, el govern tripartit de la Generalitat ha aconseguit un acord que compleix el que diu l’Estatut del 2006 en quant a model i xifres, de manera que mica en mica es va reduint el dèficit fiscal de Catalunya amb una idea ben clara: el nostre país és motor d’Espanya i ha de tenir ben engreixats els seus mecanismes. L’acord suposa quasi 4.000 milions d’euros més a Catalunya l’any 2012, el primer any d’aplicació completa del model. Aquesta xifra alguns la titllen d’insuficient, petita... però si la comparem amb els 300 milions d’euros que donava el model pactat entre CiU i PP potser no és tan petita. És important reconèixer l’esforç i rigor dels negociadors, especialment el conseller Antoni Castells, que es podria haver aixecat de la taula només per tancar un acord millor que el de CiU i PP, però el tacticisme electoral s’ha deixat de banda en favor d’aconseguir un bon acord per al país. I de tacticismes electorals en coneixem a l’Anoia, on la Ronda Sud estava parada pel govern de la Generalitat de CiU per no donar protagonisme a l’alcalde socialista d’Igualada, una mostra del suposat interès pel desenvolupament de la nostra comarca i capital que diuen tenir alguns...
Les crítiques, no estan faltant. Des del PP que diu que vindrà un cataclisme (això sí, els diners del nou model els agafaran) fins a CiU que s’autoanomena l’autèntica patriota del país i que per això diu no. De nou, segueixen autoproclamant-se els catalans autèntics i donant carnets de catalanitat; aquesta visió tancada i curta de mires fa que no tinguin en compte la concepció real de país, com ho mostra el fet que els sindicats i patronals més grans del país (CCOO, UGT, Foment, i Cambra de Comerç), així com altres (comerciants i empresa familiar) hagin donat suport a l’acord de finançament assolit. La resposta de CiU ha estat “els haurem de renyar perquè s’equivoquen, els bons som nosaltres”. Quin paternalisme ranci, el qual podem trobar també a Igualada.
Però, i ara què? Millor finançament, per fer què? El govern actual de la Generalitat ja ha mostrat la seva sensibilitat cap a la nostra comarca amb la inversió en educació més alta dels últims 12 anys que ha suposat noves escoles a Piera, Masquefa, reforma d’escoles a l’Alta Anoia, com també un nou Hospital d’Igualada i la construcció i millora de Centres d’Atenció Primària (a Piera i Vilanova del Camí, entre d’altres), o la millora d’infraestructures com l’aeroport corporatiu, la millora de la carretera C-37 entre Igualada i Sta. Maria de Miralles, el desdoblament de l’Eix Transversal a Calaf, l’Eix Diagonal i l’Eix Transversal Ferroviari. Si ens situem a Igualada, el nou CAP Igualada, la reforma del Milà i Fontanals, una nova escola a Les Comes, nous jutjats, un reformat parc de bombers, amb el pròxim inici de la reforma de l’escola Garcia Fosses i del casal d’avis del Passeig Verdaguer, entre d’altres actuacions. Aquesta sensibilitat es mantindrà i augmentarà accelerant projectes tan importants com l’Eix Transversal Ferroviari, que ens ha de connectar amb el món a través d’un tren gran, el qual era titllat de no prioritari (i ho segueix essent) per als governs de CiU, ja que devien pensar que a la comarca li sobraven infraestructures... i així ens van deixar el país.
Un bon finançament per seguir fent-nos créixer com a país, com a ciutadans i ciutadanes, com a societat. Ara toca aprofitar aquests recursos addicionals per seguir millorant els nostres serveis públics (sanitat, educació, transport públic), perquè si volem ser un país competitiu hem de tenir una bona base i ara l’hem aconseguit.

dijous, 9 de juliol del 2009

L’educació que sap on va -09/07/09-

El dimecres 1 de juliol haurà estat un dia molt important pel país, ja que previsiblement el Parlament de Catalunya haurà aprovat la Llei d’Educació de Catalunya. Una llei que neix d’un compromís amb l’educació, buscant el màxim consens ja que és el que demana la societat a la política, consens. El consens educatiu és la condició imprescindible per assegurar una Llei duradora en el temps i no subjecte, com a succeït amb les lleis estatals, a constants canvis, conseqüència de l’alternança dels governs. L’acord de les principals forces polítiques assegura un marc estable i, al mateix temps, deixa un espai ben fèrtil per desenvolupar en el futur el model educatiu que es vulgui defensar.

Una llei que ha de permetre avançar cap a la millora dels resultats educatius de tot l’alumnat i, així, garantir la cohesió social. Aquest aspecte és molt important ja que suposa un major control dels nivells de coneixements adquirits i així poder corregir aquells sistemes que no funcionen, en benefici tant dels alumnes com del professorat. Es pretén corregir l’actual caràcter homogeni i uniformitzador del sistema educatiu i facilitar, mitjançant l’autonomia escolar, donar resposta diversificada a la pluralitat de l’alumnat i de la societat. Això va molt lligat a la definició d’un model educatiu descentralitzat, on les administracions locals tinguin un pes determinant; donar més pes i presència a les administracions locals, les més properes a la ciutadania, és afavorir una major integració del sistema educatiu dins l’entramat de relacions socials que s’estableix a les ciutats i pobles, com ja persegueixen els Plans Educatius d’entorn i els Projectes Educatius de Ciutat, on l’educació no és només a les escoles, és en la societat.

Un altre dels aspectes que es busca és garantir la gratuïtat efectiva dels ensenyaments declarats gratuïts i establir la carta de compromís educatiu entre les famílies i els centres, perquè la gratuïtat de l’educació ha de ser un instrument al servei de la cohesió social i l’equilibri en els processos d’escolarització. És per això que la llei posa èmfasi, entre d’altres aspectes, a estendre les beques a les etapes obligatòries (també al batxillerat i cicles formatius), apart de crear i subvencionar places per a infants de zero a tres anys en llars d’infants de titularitat municipal per tal de satisfer les necessitats d’escolarització, sobretot en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals.

Amb tot, sí que cal comentar que la llei regula els concerts educatius, dels quals s’ha destacat el fet que algunes escoles d’èlit siguin receptores o partíceps dels mateixos, sobretot per aquelles escoles que segreguen sexes. Personalment crec que “allò” que es vol evitar amb la segregació de sexes en les etapes educatives acaba explotant un cop s’acaba aquesta divisió, amb més força i, diguem-ne, voluntat que no pas en els joves educats en centres educatius mixtes. La mixticitat de sexes ofereix una riquesa de visions i perspectives que és molt interessant, a més que s’aproxima més a la realitat que els infants i joves trobaran quan acabin les seves etapes educatives i comencin el seu propi projecte de vida. Aquest punt segurament és el que més controversia ha aixecat, però aquesta llei d’educació ha permès donar major transparència i regulació als concerts, i això és un pas endavant important davant la situació anterior.

Amb tot, felicitar-se per què hagi estat un govern d’esquerres qui ha el·laborat una llei sense visions sectàries però sí progressistes, i que en el llarg recorregut que aquesta llei tindrà es vagi adaptant cada vegada més a la nostra realitat social. No és una llei tancada, hermètica, sinó suficientment modulable perquè la realitat social de cada territori i de cada centre pugui no superar el sistema educatiu i aquest es torni a quedar enrere.

dissabte, 27 de juny del 2009

EN L’AEROPORT, HEM GUANYAT -22/06/2009-

És evident que la notícia de la setmana passada, i segurament de l’any, ha estat l’adjudicació de l’Aeroport Corporatiu a l’aeròdrom Igualada-Òdena, el nostre aeròdrom. Aquesta gran notícia s’afegeix a d’altres tant importants en matèria de comunicacions com és la construcció de l’Eix Diagonal el segon semestre de l’any i les primeres reserves de terreny pel futur Eix Transversal Ferroviari.

Sens dubte ha estat una manera de injectar optimisme a una comarca que li costa creure en ella mateixa, tot i que cada vegada hi ha més gent que creu que la comarca té grans oportunitats i avantatges que s’han d’aprofitar, de treure’n suc. Hi ha qui encara no sap ben bé que és un aeroport corporatiu, però el simple fet d’una notícia d’aquest tipus, que aportarà al territori inversions i llocs de treball fa aixecar els ulls de la continua mirada cap al terra.

Amb tot, cal dir que el procés no ha estat exempt de polèmiques, o si més no de punts de fricció. El primer, la mateixa convocatòria del concurs, que arribà amb un cert retard respecte les previsions inicials, però es tracta d’un procés únic, innovador, alhora que de gran importància pel país. El segon punt de fricció arribà amb l’obertura de la convocatòria del concurs per adjudicar l’aeroport. Aquí hi hagué una important fricció, amb acusacions del tipus “aquest concurs està fet a mida d’algú, però no de la proposta de l’Anoia”, per l’existència d’uns certs condicionants del concurs que la proposta d’Igualada-Òdena tenia difícil de complir. Més aviat afegiria una certa falta de prudència per aquestes veus, un cop transcorregut tot. El tercer punt, es genera un cert debat i propostes de candidatures, algunes titllades de les preferides del govern de la Generalitat en detriment de l’Anoia. Finalment, la proposta del nostre aeròdrom és la única candidatura que es presenta al concurs, de manera que el resultat final poden ser dues opcions, o Igualada-Òdena o desert. El resultat el sabem, és àmpliament conegut, però vull fer notar l’existència de diversos excessos verbals, bàsicament escrits, on es posava en dubte el concurs amb un suposat dirigisme cap a candidatures que no eren l’anoienca; això anava acompanyat de certes acusacions cap al partit polític responsable de la Conselleria de falta de sensibilitat i menyspreu a l’Anoia. No crec que aquestes mateixes veus siguin capaces d’admetre el seu error, però en tot cas el resultat ha mostrat com estaven equivocades.

Sempre he cregut que cada ciutat i cada poble ha de trobar les seves potencialitats i treballar-les, impulsar-les, donar-les a conèixer i amb elles crear nous pols de desenvolupament econòmic i social al territori. En el present cas, l’àmplia experiència i vinculació de l’aeròdrom Igualada - Òdena amb l’activitat aeronàutica ha estat cabdal en aquest concurs, ja que es tracta d’un posicionament que altres possibles candidatures no tenien. S’ha sabut aprofitar aquesta experiència del territori en el camp aeronàutic per crear un nou pol de creixement, de creació d’oportunitats, amb un projecte creïble, ferm i seriós.

Ara comença tot el procés de creació de l’aeroport, amb els Plans de Gestió, l’Aeronàutic i l’Urbanístic, per posteriorment convertir-se en un projecte constructiu i d’aquí a l’inici de les obres, amb la previsió de posar-lo en funcionament el 2012. Un procés que suposarà debat, participació dels ens locals i de la Generalitat en la gestió, i amb alguna possible fórmula per afegir-hi agents econòmics. Un gran repte que de ben segur complirem amb escreix.

Per últim, recordo una entrevista a l’alcalde d’Igualada aquests últims mesos a un diari local on repassava alguns assumptes de política municipal que estaven d’actualitat, tant referents a l’economia com a la mobilitat, però em quedà el titular de la notícia, i resposta de l’alcalde,” en el tema de l’aeroport, Igualada guanya...o guanya”. Heus aquí l’optimisme fet realitat.

dimecres, 17 de juny del 2009

UN SOMRIURE A L’HOSPITAL -18/06/09-

Els hospitals sempre han estat espais las quals mostren un cert respecte, a la vegada que no és que faci molta il·lusió ser-hi, ni com a visitant i menys com a pacient. Amb tot, la construcció dels edificis hospitalaris ha evolucionat entenent que han de ser espais agradables, que tot i els problemes de salut als quals va associat ha de ser un espai ampli i lluminós. Un exemple d’això ho trobem a l’Hospital d’Igualada, on és més que apreciable el canvi en els espais, amb major llum natural, espais més amables per estar-s’hi i també més còmode per accedir-hi. Una personeta de 8 anys em deia un dia que perquè han fet l’Hospital tan bé si total, la gent no hi vol anar a l’hospital sinó estar curat...

Però aquesta evolució ha d’anar acompanyada d’uns millors serveis, com també ha passat, però no només els serveis hospitalaris. Ja des de fa uns 7 anys existeix un servei a l’Hospital d’Igualada que es diu la Ludoteca La Finestra. Es tracta d’un espai on els infants pacients i aquells que vénen com a visitants tenen per poder jugar, ja sigui pintant amb colors, jugant amb cotxes o amb nines, o fins i tot algun Play Mòbil en alguna de les seves infinites formes. No és una guarderia, sinó un espai on els nens i nenes que estan ingressats poden trencar la rutina que l’hospital, oblidar-se per un moment on estan i compartir amb altres jocs i una estona d’esbarjo. La malaltia no marxarà, però en canvi sí que es farà més agradable l’estada al mateix. En veritat, es tractaria de poder fer sorgir un somriure a les cares dels infants, un somriure que es trasllada als familiars (sobretot als pares), recuperar un certs moments d’alegria que arribaran un cop es surti del recinte hospitalari i la malaltia hagi estat solucionada.

Aquest projecte, al qual vaig poder col·laborar com a voluntari, va aparèixer quan encara l’Hospital estava en dos edificis i estava situat a l’edifici de la Mútua, en un espai petit però que permetria encabir-hi taules i cadires per infants, una capsa amb cotxes (tant grans com petits) i un pupitre, per poder pintar dibuixos o jugar al Qui és Qui, encara que durant alguns moments l’espai va ser compartit amb llitets de bebès. Va ser Ara, amb el nou equipament hospitalari l’espai de la Ludoteca ha crescut, s’ha fet més gran, i per tant els infants han guanyat un espai per ells, dedicat a ells, on ells manen, tot i que un responsable, el Joan, serà qui controli els jocs i dinamitzi l’espai.

Segurament abans que existís ningú la trobava a faltar però ara, és un servei, un equipament més de l’hospital el qual cada dia més infants, pares i mares, hi donen confiança i hi participen, i gràcies a això ha arribat als 7 anys d’existència, i per molts més que es puguin complir. La petita celebració realitzada el dilluns dia 15 de juny al vestíbul de l’Hospital ha simbolitzat aquest nou any de feina, a la vegada que un reconeixement a la tasca feta per totes aquelles persones que d’alguna manera o altre hi ha dedicat una part del seu temps, però sobretot pel Joan, la persona que l’està portant a terme i que ha cregut fermament en el projecte lúdic i educatiu que pot suposar una Ludoteca a un hospital. Per aquells que estigueu interessats, al vestíbul de l’Hospital trobareu una exposició de fotografies de la Ludoteca en commemoració d’aquests anys d’existència, on es poden veure tant l’espai anterior com el nou, les taules de jocs, les joguines, els jocs de taula, colors de fusta i “plastidecor”....

En definitiva, un projecte que pretén crear somriures en un Hospital, davant les adversitats que poden suposar les malalties o els mals moments que creen, un somriure per ajudar a superar-les i encarar amb més ànims aquest moments crítics. Un “petit” projecte social que se suma al gran projecte col·lectiu de l’Hospital. Felicitats a tots aquells i aquelles persones que hi han participat i participaran, i per molts anys que en poguem gaudir (en el benentés que haguem d’estar a l’Hospital, és clar).

dijous, 11 de juny del 2009

Caixes de Pandora i cortijos igualadins -04/06/2009-

Primer de tot, agrair l’advertència del Josep Mª, que la setmana anterior va fer palès un avís en una carta del lector d’aquest mateix diari sobre el tipus d’arbre al qual feia referència en un article anterior. Un bon consell a tenir en compte.

Tot i que ja han transcorregut uns dies, és adequat comentar el que va passar al ple municipal d’Igualada de la setmana anterior, del qual em quedo amb una frase, dita pel cap del principal grup de l’oposició dirigint-se al portaveu del govern municipal: “Vostès van obrir la caixa de pandora quan van començar a governar”. Aquestes 12 paraules em van sorprendre, ja que s’hi amaga una manera de veure la democràcia curta de mires i molt carca, i sembla estrany que provingui d’una persona tan jove (bé, el portaveu de l’Entesa, i tinent d’alcalde, és més jove). És una manera de veure les coses que alguns encara enyoren, quan la ciutat era el seu hortet i la comarca el seu camp, el seu cortijo particular, i ens tractaven com a borregos, tot avisant-nos “si vénen els socialistes ens ho prendran tot i perdrà Igualada”...quan en veritat qui perdia eren el cap i els amiguets que movien, i alguns segueixen movent, els fils a la comarca.

No és el primer cop que ho comento això, per què la capital de l’Anoia encara existeix aquest tipus de persones que creuen que l’esquerra els ha “robat” el govern, quan en veritat és la ciutadania qui l’escull a través de les comeses electorals. Tornant a la frase, potser volent el cap del principal grup de l’oposició va menysprear el fet que durant tres convocatòries electorals la ciutadania hagi escollit que el seu partit no governi, però cada vegada ho ha volgut menys que governi amb una disminució constant de vots. Amb tot, reduir-ho tot als vots no és adequat, però sí que es fa necessari remarcar-lo ja que els ciutadans que han escollit opció o no han escollit una altre es mereixen tot el respecte, sigui quin sigui aquesta opció, i els senyors de CiU a Igualada no ho han fet així. Sembla que retornin als tacticismes ja fossilitzats i superats per la democràcia moderna per sobre el caciquisme que troben a faltar, alguns.

L’altre aspecte que la frase em suggeria és el tema de la por. Una persona em comentava recentment a través d’una xarxa social sobre la campanya electoral que el PSC està portant a terme per aquestes eleccions europees, destacant sobretot el format de les mateixes, que fins i tot em comentava que espantava el seu fill. I certament, la cara de certs personatges públics (algun dels quals s’adormia a la final de la champions on milers de persones hi estaven enganxades) a certes mides i amb aquest colors fa una certa por, però de ben segur que no és la por que es vol procurar. Sinó el fet que una Europa de dretes ens ha estat a punt de portar a una setmana laboral oficial de 65 hores (si afegim les feines de casa....), ens van conduir cap a una guerra il·legal, i alhora no creuen ni aposten per l’educació com a eina de evolució positiva i creixement de la societat. Però, a nivell de ciutat, quina por ens referim? A ampliar i millorar les escoles existents? A plantar arbres als carrers per què en gaudim tothom i no només qui està vivint a prop d’un parc? A ampliar l’oferta de pisos tutelats per la gent gran i els pisos de lloguer per joves? Més aviat, els fa por a ells.

I com no, acabar felicitant als aficionats al FCB pel gran èxit de l’equip d’aquest any, i també recordant que aquest diumenge hi ha unes eleccions on, com sempre, decidim una part del futur, del nostre futur i dels nostres fills. No per solidaritat amb la gent que estarà a les meses, sinó per l’obligació cívica d’escollir els nostres representants al Parlament europeu. Europa és entre nosaltres molt més del que creiem, com deia fa uns 7 dies, i per això és important que ens movem per dirigir-la cap on creiem que els serveis socials i públics seran protagonistes, l’educació una prioritat i una Europa més sostenible sense perdre’ns per les branques. El futur està a Europa, i Europa la decidim diumenge. Som-hi!

UNA ESTADA A UNA MESA ELECTORAL 11/06/2009

Diumenge passat es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu on estaven cridats a les urnes més de 350 milions d’electors i ... més de la meitat van decidir quedar-se a casa, tot i que potser en el cas del nostre territori el bon dia i bon sol que brillava convidava més a anar a la platja. La participació a les eleccions europees ha anat a la baixa mentre el poder de decisió del Parlament Europeu ha anat a l’alça... és a dir, mentre allà decideixen més coses que ens afecten al dia a dia aquí es passa del que diuen. L’abstenció és una bossa de motius molt grans, tant volguts com no, però sí que destaca l’augment del nombre de vots en blanc, aquelles persones que volen votar, participar, però que de tots els candidats presentats (35 partits en total en el cas d’Igualada) no n’hi ha cap que el convenç, que li generi la suficient confiança per donar-li el vot. Tot ha de ser analitzat suficientment i debatut per poder esbrinar com es pot invertir aquestes tendències existents.

Però diumenge vaig tenir la ocasió (més ben dit, em van “convidar voluntariosament” –escollir-) de ser president d’una mesa electoral, tot participant en primera línia del funcionament d’un procés electoral. En el moment que se’m va comunicar, i atenent les previsions de participació que es realitzaven, uns auguris d’avorriment immens i de dia soporífer eren molt presents. Amb tot, haig de dir, que no va ser així, tot valorant que és una experiència per la qual tothom hauria de passar (i sense repetir).

La jornada va començar amb uns petits problemes administratius amb una de les vocals suplents, però la mesa es va poder constituir, on vaig compartir mesa amb dues grans dones com la Antònia i la Fuensanta, dues veïnes amb les quals les hores es van fer més curtes. Entre xerrada i xerrada d’anècdotes familiars o d’actualitat, donat que la poca afluència de públic ho permetia, els votants anaven venint i exercien el seu dret (i deure cívic) de votar, encara que el sistema de registre i control no sigui tan propi del segle XXI; a Lleida i Pontevedra ja han provat el vot electrònic amb èxit, de manera que podria ser extensible, encara que no sé fins a quin punt això permetria prescindir dels vocals i presidents de mesa.

Anècdotes durant la votació també succeïen, com aquells que venien directament a la taula per identificar-se i comprovar que estaven al cens, per tot seguit anar a buscar el vot; la típica competició entre meses per veure qui porta més electors que han votat amb el conseqüent càlcul del nivell de participació. O la persona que vol votar amb el carnet de jubilat però la norma es clara, i en un moment torna de casa amb el DNI a la mà. Amb tot, el més destacable va ser una persona d’origen extracomunitari, acompanyat dels seus fills, s’apropà a la taula i preguntà “És el primer cop que vinc, com es fa això?” i didàcticament se li explica el procés, que culmina amb l’emissió del seu vot, el seu primer vot aquí. L’altre mesa tingué també alguns joves que feren la mateixa pregunta. Potser hi haurà qui creu que no serveix per res votar, que les coses no canvien, però quan veiem que les beques no arriben, que el transport públic no es renova o que els cursos de formació professional minven tindrem severes crítiques, però això i molt més es decideix a Europa.

Amb tot, el colofó a la tranquil·la jornada va ser un comptatge de vots també tranquil, tot esperant saber els resultats electorals. Aquests, com sempre, són interpretables des de qualsevol punt de vista, o més ben dit d’interès. Les victòries i derrotes sempre depenen del punt de vista. Amb tot, personalment, un bon resultat en general, felicitant als guanyadors, encara que la poca participació no permet certes extrapolacions a altres eleccions, que ben aviat alguns ja estan fent, sobretot en clau local/nacional...que no eren les eleccions a Europa? Potser els que més pressa tenen en parlar d’altres claus no europees són els que menys els interessa Europa...menys quan es vota.

dissabte, 30 de maig del 2009

Apa, Europa! -25/05/09-

Tot i que fa potser una setmana ben bé no se sabia que hi hauria unes eleccions, ara ja hi som, en plena campanya de les eleccions europees, i els pobles i ciutats s’han anat omplint a una velocitat més lenta que de costum dels tradicionals cartells electorals. Cartells, per tots els gustos i colors, vermells, taronges, grocs, verds i blaus i algun altre que també apareixerà. Els estils de campanya també ben variats, segons l’estratègia que cada partit ha escollit per encarar unes eleccions que estan cridades a ser poc participatives. Però per què?

El motiu principal que es diu és que Europa està lluny, molt lluny,... si agafem Brussel·les com a centre d’Europa està lluny, però de Barcelona a Brussel·les hi ha 1.075 km, uns 200 més que de la capital catalana a A Coruña. Per tant no és la distància quilomètrica, és alguna cosa més. Podria ser desconeixement, encara que més o menys tothom sap que és Europa, la pot situar,...però que es fa a Europa? Això sí que podria ser el problema. Preguntant que fa Europa per nosaltres la resposta es centra principalment a la moneda única europea, l’Euro, que moltes subvencions vénen d’Europa, sobretot al sector agrícola, i ben poca cosa més com a resposta. Europa, amb tot, és molt més. I molt a prop.

I citaré alguns exemples. L’any 2008 es van acabar les obres d’adequació de la riera d’Òdena al seu pas per Vilanova del Camí i Igualada, amb un arranjament que li permet absorbir possibles crescudes de cabal, tan típiques al clima mediterrani. Aquesta obra ha estat finançada amb fons FEDER, els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea. Varis programes que té l’Ajuntament d’Igualada i la Mancomunitat de la Conca d’Òdena en matèria de formació i per ajudar a les persones a trobar feina estan finançats amb fons que provenen de la Unió Europea. I altres exemples els trobaríem en el centre la Vinícola de Santa Margarida de Montbui, algunes de les obres portades a terme a l’Avinguda Catalunya d’Igualada i també el projecte Leader a l’Alta Anoia per tal d’impulsar el desenvolupament de les àrees rurals, amb el foment d’activitats turístiques, conservació i millora del patrimoni rural, i millorar els processos de transformació i comercialització dels productes. Europa també és Erasmus, el programa que facilita als universitaris estades per estudiar a l’estranger o el programa Equal pel foment de la participació de les dones en feines tradicionalment masculines, on Igualada hi ha participat conjuntament amb altres capitals de comarca.

Amb tot, és evident que hi ha d’haver algú que decideixi cap on s’aboquen més recursos, sí cap a les polítiques socials i d’igualtat com Equal o Erasmus, o seguint el model econòmic que fins ara hem tingut i que tan bé ha anat per alguns i tant malament està anant per moltes altres... Així, tot i que pugui semblar lluny, allò que fan a Europa té repercussió, impacte molt a prop nostre. És per tant molt important el vot, sigui el que sigui, fer-lo. Les noves generacions ja no hauran viscut les guerres mundials, i la pesseta la coneixeran pels llibres o alguna que encara quedi guardada en algun calaix de casa. Europa ens ha fet tenir un ampli temps de pau, i mica en mica s’està construint. Ja ens agradaria viure com al nord d’Europa, però no tot són drets, allà també tenen deures.

La construcció d’Europa, que estem fent entre tots, serà possible sí hi creiem, no només quan es juga determinada lliga de futbol, sinó al dia a dia, quan agafem un metro a Barcelona que ha estat finançat des d’Europa, o quan alguna normativa del nostre estat i país és fruït de l’adaptació de normes vingudes d’Europa, i això ens afecta en coses tan quotidianes com les etiquetes dels aliments o les hores de treball setmanals.

Tot i que alguns han volgut crear una Europa més de dretes, per sort s’ha pogut evitar que s’imposesin les 65 hores setmanals de treball. I això, ho decideixen aquells senyors/es de tan lluny. Però l’urna per decidir qui són aquells senyors/es és ben aprop. Aprofitem-la.

Talent, igualtat de gènere i discriminació positiva

Com cada matí, aquesta setmana vaig escriure una frase a través del twitter: Bon dia! El 50 % del talent de la nostra societat, és a dir les dones, no s'aprofita. Cal lluitar per canviar-ho!

A partir d'aqui, es va engegar un debat constructiu molt interessant entre dos dels meus amics del facebook, amb el següent resultat:

Jordi Bonaventura Hi ha tants homes mancats de talent com dones mancades d'autoestima, de la mateixa manera que hi ha tantes dones mancades de talent com homes d'autoestima. prou de discriminació, ni positiva ni negativa!!al meu entendre la discriminació positiva no deixa de ser una hipocresia, penses que has de protegir a l'altre perquè el consideres inferior. si jo fos dona, em sentiria humiliat pel missatge que vols transmetre.
Montserrat Capdevila Doncs jo sóc dona i no mes'n sento, perquè sense oportunitat no hi ha possibilitat, i és un fet encara la desigualtat!
Jordi Bonaventura Cadascú té el seu caràcter i es pren les coses de forma diferent. jo no em referia a sentir-me humiliat pel proteccionisme, sinó pel fet que us estiguin utilitzant com a eina de campanya.
Montserrat Capdevila Doncs si no és en campanya quan. Es parla de les propostes per la igualtat, ja hem diràs quan? Si en la pràctica del dia a dia costa tant i s'oblida
Jordi Bonaventura I doncs? tu mateixa em dones la raó, de què serveix que es parli en campanya i després s'oblidi?? perquè saps perfectament que això és el que passarà, es prendran 4 mesures de cara a la galeria, o segurament ni tant sols això.tant per tant no cal parlar-ne, ens estalviem mentides, enganys i sentir-nos utilitzats.... el que falta per solventar aquest problema és anar a l'arrel. és una qüestió de cultura i educació, i això està clar que no interessa a cap dels que governin, no fos cas que algú pensi una mica massa.
Montserrat Capdevila Per part del PSC no s'oblida pas, en som militants i practicans quotidians, en el dia a dia. Et recordo els avenços duts a terme, no sense controvèrsia pels governs socialistes, tan a l'Estat com a Catalunya!
Jordi Bonaventura D'acord, ja m'ho has dit tot.però recorda'm aquests avenços, si us plau. els que hagin servit d'alguna cosa, eh.. la palla mediàtica i sensacionalista te la pots estalviar.
Vicenç Bacardit Garcia Així doncs, els autors de la campanya publicitària del PSC/PSOE a les europees deuen ser homes. o els mateixos del suc Don Simon.
Montserrat Capdevila Bé, doncs ja que em reptes, ho faig! Dir-te però que segurament no hi deus veure més enllà dels titulars de la premsa, però si mires en el teu entorn quotidià, veuràs que els homes ja gaudiu de 15 dies de permís de paternitat, hi ha una llei contra la violència que ampara les dones víctimes d'aquest fenòmen, els serveis adreçats a aquestes víctimes....., també els programes adreçats a dones qualificades perquè puguin accedir a llocs de direcció... de mica en mica, s'està convertint en una realitat. O bé la llei d'igualtat que a va fent que cada vegada hi hagi més dones al capdavant de les empreses, o si més no, als consells d'administració..., o les dones que treballant al camp no han constat mai perquè eren invisibles, a partir d'ajudes es normalitzen i passen a formar part del sistema laboral, o les dones que a l'ombra també formaven part de l'atenció a la dependència sense cap mena d'ajuda econòmica...Continuo?
Jordi Bonaventura Continua, si us plau...tot el que dius em sembla un despropòsit. des de quan ens hem de fixar en criteris de paritat enlloc de la qualificació individual independentment del fet que sigui home o dona. això pot fer que molt homes més qualificats que dones és quedin fora per criteris de paritat, i només és qüestió de temps que s'inverteixi la truita i ja no crec que et faci tanta gràcia. ... ara bé.. dir-te també que el meu entorn quotidià no són els consells d'administració, ni les multinacionals, ni res de tot això. i els titulars me'ls acostumo a passar bastant per alt...la llei de la violència hi ha de ser òbviament, però no la violència de gènere, sinó la violència en general. qui foti mal a qui sigui que el tanquin i a cagar. fer distincions només es deu a interessos populistes. la resta de coses de que parles són només arreglar injustícies que no haurien d'haver existit, per tant no cal que us en poseu la medalla.
Vicenç Bacardit Garcia Eps, estic amb el jordi. la primera discriminació és posar, per exemple, 20 homes i 20 dones podent escollir 40 persones. si tots som iguals i gaudim dels mateixos drets, la llei de la paritat és una "parida".
Montserrat Capdevila Reitero, sense l'oportunitat no hi ha la possibilitat de demostrar la capacitat...(o incapacitat) i per tant, sense oportunitat no hi ha possibilitat d'arribar a la paritat.
Montserrat Capdevila I no cal que vagis als consells d'administració, centenars d'entitats que estan copades pels homes perquè les dones no tenen l'oportunitat, perquè per elles mateixes tampoc no volen plantar batalla... i això del permís de paternitat és sensibilitat justament per la igualtat, perquè també els homes tinguin l'oportunitat de gaudir i compartir els primers moments de la vida dels fills on s'estableixen vincles fonamentals pel seu desenvolupament. també em dónes la raó amb això d'arreglar injustícies... i qui ho ha fet és qui governava, i no uns altres, que ho podien trobar injust com tu però no van fer res per canviar-ho! I això del 60-40 és bo perquè protegeix tant per una banda com per l'altra, tant els homes com les dones, així no n'hi ha cap que quedi exclòs, com ha passat al llarg de tants anys. ... Ho sento, però som el partit de la igualtat d'oportunitats... per tant, és la base de la nostra raó de ser. Sento que no us agradi ni ho compartiu!.
Jordi Bonaventura D'acord doncs, però si vols fer campanya fes-la de cara a un públic més receptiu. esteu sempre pensant en clau de partit, en cada paràgraf hi apareix la parauleta, jo us parlo de persona a persona.. sigueu independents d'una vegada i deixeu de banda els colors que defenseu!
Montserrat Capdevila No sé pas a quina parauleta et refereixes, però en tot cas ... és per convicció que parlo, de persona a persona, si et molesta ja no ho sé, en tot cas disculpa si alguna de les meves paraules ha t'ha ferit, no ho pretenia. Jo no estic fent campanya amb tu, estic rebatent les teves consideracions. Crec que aquest és un espai prou democràtic per poder-ho fer, també de persona a persona. I disculpa si t'ha molestat, reitero, no ho pretenia. En tot cas tenim un punt en comú: conèixer en Carles Cuerva. Si ell vol, ja em farà fora i no et molestaré més amb les meves argumentacions. Ara bé, crec que hi tinc tot el dret!
Jordi Bonaventura Nonono,no em malinterpretis, res del què has dit m'ha molestat, al contrari, és un debat interessant i se n'ha de parlar.Però està bé que abans de començar-lo tothom posi les cartes sobre la taula i ens professi la fe que confessa.... Jo no et demanavaque defensesis la posició del teu partit enumerant les seves accions, per això ja puc anar a l'hemeroteca. (Igual com podria anar-hi a veure què s'ha dit en campanya i després no s'ha complert :P)Només volia que et qüestionessis si la discriminació positiva és realment "positiva". I en segon lloc, només remarcava l'evidència que en campanya es diuen moltes coses, totes d'elles boniques i idíl·liques però a l'hora de la veritat es queden en ben poc. I que igual que s'han usat les víctimes del terrorisme per guanyar vots, també ho fan amb les del masclisme.
Montserrat Capdevila Doncs jo estic convençuda que la discriminació positiva ... és realment "positiva", i el meu cas n'és l'exemple més clar. Si no hagués estat per l'oportunitat de les llistes paritàries, jo no hi hagués entrat mai, i no hagués tingut la possibilitat de fer i demostrar res del que estic fent... i l'altra cosa són les campanyes, que són períodes de febrada en què sembla que es jugui a veure qui la diu més grossa. Jo et parlo de la realitat quotidiana, de la que visc, veig i sento cada dia... i que encara em diu que les dones estan infravalorades, per cultura i per tradició, i en segons quins espais no representades. I per això una de les meves feines és treballar per posar en valor aquesta feina que fan i poden fer, aquest talent al qual feia referència en Carles, que sovint és ocult, amagat, invisible. L'hem de fer visible, i és des de la política (utilitzant campanyes com a instruments per fer-ho, encara que no t'agradi)
Montserrat Capdevila Per sensibilitzar la societat! Hem de posar de manifest per què les dones encara cobren menys que els homes pel mateix lloc de treball? Per què hi ha moltes professions en què estan subrepresentades? o bé per què no hi ha homes en d'altres professions? O ... é per què encara a casa el pes de les tasques domèstiques l'assumeixen majoritàriament les dones? Bé, són reflexions que encara hem de fer per conscienciar-nos i treballar per evitar les diferències, les desigualtats! Com? doncs des de la política, però també des de molts altres àmbits de la societat, i especialment des de la sensibilitat dels homes, que també s'haurien de preguntar per què les dones no volen o no fan determinades coses. Per això encara fa falta posar-ho en titulars a les campanyes electorals... encara que després el dia a dia costi.. tot i així et repto també a fer això que deies de les nostres campanyes i veure què s'ha acomplert, què no, i per què no?
Jordi Bonaventura Utilitzar campanyes no es sembla del tot incorrecte, sempre i quan siguin campanyes institucionals i no electorals :Pla solució de les llistes paritàries pot ser una eina, però ho ... és només a curt termini, i no soluciona el problema de fons.la solució només passa per un sistema educatiu amb cara i ulls, i que el pas de les generacions creï la consciència que un home val el mateix que una dona. qualsevol altra cosa és només posar pegats. i a títol personal, no t'hagués fet molta més il·lusió entrar a les llistes únicament per mèrits pròpis sense que ningú tingués en compte el teu sexe??
Montserrat Capdevila Com que jo no em dedicava a la política, ni se m'hagués passat pel cap. Segurament algun mèrit devia tenir que van pensar amb mi!

dimecres, 20 de maig del 2009

Aquell, el “meu” arbre 21-05-09

L’altre dia em dirigia cap a casa i vaig decidir passar pel carrer del Portal, al costat de l’Escola Pia. A l’arribar vaig sentir curiositat per veure com era el pati de la meva antiga escola, i els canvis que havia tingut durant aquests últims anys. Certament, la imatge ha canviat i l’interior de ben segur, tot recordant els anys i anys que aquelles parets m’havien vist córrer perquè arribava tard o riure quan tocava (i quan no).
Arrel d’aquestes obres, es permetrà l’ampliació del citat carrer quan arriba a la Plaça Castells, i això ha suposat que el pati retrocedís uns metres endins, deixant fora un espai d’uns 2 metres de pati que esdevindran carrer. I es aquí on vaig trobar-me l’arbre, més ben dit l’Arbre, ara ja sense els seus companys plataners. Situat a la cantonada del patí, és un arbre de gran amplada, no sé el tipus perquè només recordo el gran tronc de color fosc a diferència dels plataners i pins que hi havia per allà a prop.
Veure’l em va fer pensar en la multitud de vegades que de petit havia jugat a prop, essent moltes vegades la “casa” en el pilla-pilla, les múltiples pilotes de futbol que tot xutant a porteria la punteria no acompanyava i es perdien al seu darrera o alguna baralla que l’arbre immunement havia presenciat. També, moltes partides de caniques davant seu amb els amics, alguns dels quals se n’ha perdut el contacte que les noves tecnologies han recuperat, o de ben segur algun enfadament i creuament de braços per què no es feia el que es volia, a més de ser un bon lloc per jugar al cuca amagar, més ben dit, per amagar-se.
Just darrera seu, el mur que toca el carrer del Portal, un gran dibuix mural del qual recordo unes muntanyes de Montserrat i dos nens, bé, un nen i una nena, que anaven acumulant rajos de pintura verds sota el nas en simulació de ... una entremaliadura que feia gràcia. Els dos nens, vestits amb la bata que havia portat de petit, ara els veia més baixets, més menuts, no els recordava pas així, però certament m’enrecordava d’ells.
Amb tot, l’arbre era el que més em cridà l’atenció ja que ara els infants i joves que juguen al patí no el poden “utilitzar” com en el seu temps vaig poder fer, encara que no sé si es sabria veure la utilitat. Com deia no recordo el tipus d’arbre per què no recordo haver mirat amunt per observar-lo, només jugar, córrer, riure i plorar. Quants records i experiències al voltant d’aquell ésser viu, i de ben segur no en seré l’únic que podria compartir aquest criteri.
Amb tot, quan després de tocar-lo marxava cap a casa, em vaig girar un moment i pensant que se’n farà. Trasllat? Tallat? Bé, no ho sé, però el seu futur no és el futur dels meus records que no es podran ni tallar ni traslladar, sinó que seran guardats fins que la ment ho permeti. Sensacions de calfred al veure’l sol tant a l’aproximar - me com al marxar, però no m’oblidava res allà, per què l’arbre seguia viu, al meu cap.
A vegades ens aferrem a objectes que ens porten records de grans i gloriosos moments, d’alegries i aventures, però no és necessari tenir-los per recordar, sinó mantenir viu el record, per què sinó podrem tenir l’objecte anys i anys guardat en un calaix...i al cap de tot aquest temps, quan la pols s’hi ha fet el seu imperi absolut, el trobem, el mirem, pensem si l’hem fet servir i per què serveix, i al veure que per res es dirigeix inequívocament a les escombraries.
Hi haurà moments molt importants a la vida que requereixen ser un objecte de record, com els naixements de fills, casaments, anar a viure junts, però és impossible i innecessari que tot record tingui un objecte. L’Arbre, el “meu” arbre, i de molts, no me l’emportaria a casa, ni que pogués en qüestió d’espai i mitjans tècnics, per què em faria perdre el valor dels records que em va fer revifar, i al final es convertirien en oblits ja que suposaria que l’arbre sempre m’ho recordaria. Mantenint la ment desperta els records es mantenen vius. I això és el que importa.

dijous, 7 de maig del 2009

IMAGINA'T -07/05/09-

Quantes vegades haurem dit aquesta paraula, en aquells moments on comencem a fer córrer la ment, la imaginació, i pensant i pensant trobem noves realitats que voldríem que fossin de veritat. Es diu que quan un és petit, aquests moments imaginatius són permanents (no confondre amb estats de “col·locació”), i dia rera dia els infants viuen la seva realitat propera a través de l’imaginació, on els arbres parlen, els animals no són menys, i els cotxes poden ser grans monstres.

Certament quan mica en mica ens fem grans, anem perdent aquest toc imaginatiu. Bé, les persones que es dediquen més a l’art, la cultura o el món de la publicitat tenen aquest instint més desenvolupat, però en general l’anem perdent, o més ben dit, no l’exercitem prou. Parar-se i mirar les formes dels núvols i esbrinar que són les formes que prenen, o jugar amb els números de les matrícules dels cotxes que circulen o estan aparcats són bons exercicis mentals, d’agitació de l’imaginació, que en definitiva ens manté més vius.

Però si tornem a la realitat, dir imagina’t és proposar un desig de futur, una proposta que ens agradaria que esdevingués palpable, però que no veiem que pugui ser, no és creïble ... o això pensem. La història ha estat immersa de nous invents que de ben segur han anat precedits d’un munt d’imagina’t. Sinó, fem-ne un breu resum. L’arribada de les màquines de vapor que feien la feina que anteriorment només es podia fer a mà; l’electricitat que era capaç d’enllumenar les ciutats, moure màquines i animar les cases. El telèfon que en el seu moment va permetre a la veu superar milers de quilòmetres de distància, però sobretot ha estat en el camp del transport on les revolucions han estat molt importants. Leonardo da Vinci ja imaginava que l’home podria volar, i nombrosos han estat els intents de l’home en poder aixecar el vol, però l’arribada de l’aviació va suposar un despegament cap als núvols que tot i que ara trobem ben normal en el seu moment va ser una revolució molt important.

Un altre cas el trobaríem en el ferrocarril, on la seva arribada sorprenia a grans i petits que trobaven increïble fer alguns trajectes dins de Catalunya en menys de 1 dia, el “dinar a Lleida i sopar a Barcelona”, que avui en dia és una realitat més que interioritzada.

Però no tot es fa tant realitat, sinó només cal fer un cop d’ull a les pel·lícules futuristes que parlaven que a partir de l’any 2000 l població humana viuria enmig de robots, essent tot dominat per aquests elements metàl·lics, que passarien de ser només joguines a piles a persones amb sentiments, amb veu,.... sinó fixar-se en “2001, Odissea a l’espai” i els protagonistes que hi participen. Seria l’exemple que la realitat no arriba a l’imaginació col·lectiva, però això no ens ha de fer caure en el buit imaginatiu, ja que de ben segur allò que imaginaven en aquella pel·lícula es farà algun dia realitat, però quan els avenços tecnològics ho permetin. Internet ha estat una gran revolució que 30 anys enrere no s’imaginava, i ara és quelcom totalment necessari pel funcionament del dia a dia de la nostre societat.

Amb més o menys intensitat, les aspiracions de la societat s’han anat fent realitat, però cal que aquestes siguin suficientment positives per tothom, i dic tothom, ja que en l’actual societat que tendeix a l’individualisme no és difícil trobar qui en suposada defensa de l’interès general és capaç de mentir o manipular per només un interès propi. I...si es treballès en beneficis comuns on tothom hi guanyés? Imagina’t!

diumenge, 3 de maig del 2009

Ara hi passen tots tres!


Fa alguns dies vaig poder passar per les obres que es feien al carrer del Vidre, al costat de l'Escola Escolàpies. Un certs records dels 2 anys que hi vaig estar, entre ells que llavors era més puntual... . Amb tot, i tornant al tema, les obres que comento són les que s'estan fent al carrer del vidre tot ampliant les voreres d'ambdós costats per tal de facilitar la circulació tant dels vehicles com dels vianants, sobretot d'aquests últims. Per què la foto?? Doncs com bé poso al títol, ARA hi passen els tres, quan abans l'amplada de vorera no ho permetia i això suposa uns equilibris que poden portar problemes de seguretat viària.

Es tracta d'una actuació inclosa dins les millores d'accessibilitat i seguretat al voltant dels centres educatius dins el Pograma "Camí Segur"; aquest programa ha possibilitat aquestes millores (com també en el cas del Ramon Castelltort amb el carrer Comarca, el Monalco amb les obres de l'Avinguda Andorra, el Mowgli amb l'ampliació de voreres i aparcament de bicicletes, i el sector oest -Pere Vives- amb el pas de vianants elevat, el Pont de l'Estadi), així com l'existència de certes expedicions en transport públic al matí que amb un monitor a bord recullen els nens per portar-los a l'escola. També s'hi ha afegit una tarifació especial per escolars que ha abaratit de manera important el cost del transport públic pels infants i joves. Però això continuarà amb el nou semàfor entre l'Avinguda Emili Vallès i Àngel Guimerà per facilitar l'accés més segur a la zona educativa del Pere Vives, que s'amplia amb l'escola bressol actualment en obres.

N'hi ha prou amb tot això? Cal fer més? Doncs sí, però, on?

UN PLE BLAU -30/04/09-

Aquest dimarts el ple municipal ha aprovat la modificació del reglament municipal que otorgava la potestat a l’alcalde de la creació de noves zones blaves. Aquesta potestat, havia estat otorgada a l’alcalde en un ple de fa poc menys de 4 anys, aprovat per unanimitat (és més, els portaveus de l’oposició alguns són els mateixos). Per què es va fer llavors? És de suposar que tothom entenia que el mecanisme de les zones blaves comporta un desgast polític, per què no és una cosa que agradi però necessària sí, de manera que era cosa del governant decidir la seva ubicació i nombre.

Alguns, ara que s’ha fet servir aquesta potestat, han titllat que això és antidemocràtic, de manera que aquest adjectiu seria aplicable a tots els que hi van votar a favor llavors a fer la modificació...llavors no era antidemocràtic per què ho votava el partit i ara sí que ho és per què no s’hi està d’acord? No he hagut de lluitar a una guerra, ni contra cap dictadura, però la paraula Democràcia en altres llocs tan buscada no pot utilitzar-se d’aquesta manera tan bruta només per què no obeeix els interessos propis...els interessos de partit més ben dit.

Les conseqüències d’aquesta aprovació són que la potestat per crear noves zones blaves és del ple municipal. Vist que els interessos dels partits de l’oposició, principalment del primer, han passat davant dels de la ciutat, serà molt difícil arribar a acords sobre aquest tema, ja que tant podrien treure places com demanar-ne 50 més, depenent de la demanda de cada grup. En un tema tant important per la ciutat com Igualada, de terme municipal petit, l’aparcament no hauria d’ésser tant manipulat, i menys mentint a la població quan existeix un estudi rigorós de tècnics; una de les coses que té la política és el fet que s’encarreguen multitud d’estudis per múltiples coses, i que la seva aplicació seria molt positiva per la ciutadania però que en un principi tindria un rebuig. Aquest rebuig, fa que molts alcaldes es tirin enrere, o el que és el mateix, es “caguin a les calces” i per por al desgast polític, a perdre les eleccions, no portin a terme reformes o actuacions que passat el temps es veu com la seva aplicació ha estat positiva o molt positiva. Igualada ja n’ha tingut d’alcaldes d’aquests, que deixaven la ciutat tranquil-la, dormint,...i passant dies i anys, que emprendre les reformes necessàries per la ciutat pot suposar problemes. I les ciutats necessiten gent que es mogui bé, que s’espavili sense anar a demanar caritats per què la ciutat se’n pot sortir si sap aprofitar els seus punts forts, i mica en mica els ha anat aprofitant, i els seguirà aprofitant per què la millor feina no es busca a fora, se la fa un mateix. I hi ha gent que només busca a fora allò que no sap com fer a dins, mostra de poca confiança en un mateix i en la ciutat.

Per últim, no tot bé sol, i una millor gestió de l’aparcament ha d’anar acompanyada d’altres mesures com millorar les voreres i fer-les accessibles (com ara es completarà la millora de l’accessibilitat a tota la vorera sud del Passeig Verdaguer, gràcies a un conveni amb la ONCE i el Ministeri d’Afers Socials), nous carrils bicicleta o la millora del transport públic tant urbà com interurbà. Tot forma part del mateix. Com sempre he dit, no és un tema flower power, sinó vagint mirant com cada vegada hi ha més cotxes (tot i que baixin vendes)que circulen pel carrer...on els posarem?