El dimecres 1 de juliol haurà estat un dia molt important pel país, ja que previsiblement el Parlament de Catalunya haurà aprovat la Llei d’Educació de Catalunya. Una llei que neix d’un compromís amb l’educació, buscant el màxim consens ja que és el que demana la societat a la política, consens. El consens educatiu és la condició imprescindible per assegurar una Llei duradora en el temps i no subjecte, com a succeït amb les lleis estatals, a constants canvis, conseqüència de l’alternança dels governs. L’acord de les principals forces polítiques assegura un marc estable i, al mateix temps, deixa un espai ben fèrtil per desenvolupar en el futur el model educatiu que es vulgui defensar.
Una llei que ha de permetre avançar cap a la millora dels resultats educatius de tot l’alumnat i, així, garantir la cohesió social. Aquest aspecte és molt important ja que suposa un major control dels nivells de coneixements adquirits i així poder corregir aquells sistemes que no funcionen, en benefici tant dels alumnes com del professorat. Es pretén corregir l’actual caràcter homogeni i uniformitzador del sistema educatiu i facilitar, mitjançant l’autonomia escolar, donar resposta diversificada a la pluralitat de l’alumnat i de la societat. Això va molt lligat a la definició d’un model educatiu descentralitzat, on les administracions locals tinguin un pes determinant; donar més pes i presència a les administracions locals, les més properes a la ciutadania, és afavorir una major integració del sistema educatiu dins l’entramat de relacions socials que s’estableix a les ciutats i pobles, com ja persegueixen els Plans Educatius d’entorn i els Projectes Educatius de Ciutat, on l’educació no és només a les escoles, és en la societat.
Un altre dels aspectes que es busca és garantir la gratuïtat efectiva dels ensenyaments declarats gratuïts i establir la carta de compromís educatiu entre les famílies i els centres, perquè la gratuïtat de l’educació ha de ser un instrument al servei de la cohesió social i l’equilibri en els processos d’escolarització. És per això que la llei posa èmfasi, entre d’altres aspectes, a estendre les beques a les etapes obligatòries (també al batxillerat i cicles formatius), apart de crear i subvencionar places per a infants de zero a tres anys en llars d’infants de titularitat municipal per tal de satisfer les necessitats d’escolarització, sobretot en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals.
Amb tot, sí que cal comentar que la llei regula els concerts educatius, dels quals s’ha destacat el fet que algunes escoles d’èlit siguin receptores o partíceps dels mateixos, sobretot per aquelles escoles que segreguen sexes. Personalment crec que “allò” que es vol evitar amb la segregació de sexes en les etapes educatives acaba explotant un cop s’acaba aquesta divisió, amb més força i, diguem-ne, voluntat que no pas en els joves educats en centres educatius mixtes. La mixticitat de sexes ofereix una riquesa de visions i perspectives que és molt interessant, a més que s’aproxima més a la realitat que els infants i joves trobaran quan acabin les seves etapes educatives i comencin el seu propi projecte de vida. Aquest punt segurament és el que més controversia ha aixecat, però aquesta llei d’educació ha permès donar major transparència i regulació als concerts, i això és un pas endavant important davant la situació anterior.
Amb tot, felicitar-se per què hagi estat un govern d’esquerres qui ha el·laborat una llei sense visions sectàries però sí progressistes, i que en el llarg recorregut que aquesta llei tindrà es vagi adaptant cada vegada més a la nostra realitat social. No és una llei tancada, hermètica, sinó suficientment modulable perquè la realitat social de cada territori i de cada centre pugui no superar el sistema educatiu i aquest es torni a quedar enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada