dimecres, 23 de gener del 2013

N'està segur President?


Aquest mes de gener Catalunya estrenava dues importants infraestructures de transport. Per una banda, aquell eix transversal petit, perillós i inaugurat més d’una quinzena de vegades és ara una autovia més segura i confortable (un d’aquells projectes del tripartit que per CiU trinxaven el país i li feien mal...), i per una altra banda la connexió en alta velocitat entre Barcelona i Girona (Figueres), que suposa quasi la finalització del projecte d’alta velocitat entre Madrid i la frontera. Felicitem-nos doncs per aquestes dues obres que ja són una realitat.
Ara bé, en la inauguració de la primera el President de la Generalitat afirmava que quan de nosaltres (referint-se als catalans) en depèn una obra es fa ràpid i bé; el mateix argument l’utilitzava dies després per denunciar el retard de l’arribada de l’alta velocitat.
I em preguntava, n’està segur President? Fer aquesta afirmació inaugurant l’ampliació d’una carretera que tothom afirmava que naixia petita, ja que suposava un estalvi important de temps pels vehicles pesats que volguessin creuar Catalunya, i que quan ell era conseller en cap de la Generalitat abans del 2003 no va fer res per solucionar-ho, em sembla una mica desencertat; i més encara quan qui ha buscat, promogut i iniciat l’obra és el govern d’esquerres que tant mal ha fet el país. Per cert, és el segon cop que diu maravelles de les grans obres viàries del tripartit; poc més d’un any abans, ho va fer amb l’Eix Diagonal.
Però deixant aquesta consideració circumstancial a banda, em venia al cap el tren a Igualada, concretament el carrilet i el Tren Gran. Als anys vuitanta la Generalitat va “salvar” el Carrilet del tancament previst pel govern de l’Estat, fet celebrat per tothom. I un cop salvat, què en fem? Aquesta pregunta té resposta des de llavors: el disseny actual del trajecte del tren no permet millores substancials de velocitat comercial, i les modificacions de traçat necessàries per tal de fer-lo competitiu (recordo que ens situem als vuitanta, sense l’autovia A-2 completa) tindrien un cost tant o més elevat que fer un trajecte nou, i per tant el Carrilet hauria de direccionar-se per ser un servei òptim de comunicació intracomarcal i intercomarcal amb el Baix Llobregat. És a dir, per connectar-nos amb Barcelona amb temps òptims el Carrilet no serveix, ni servirà. I així ha estat, hem comprovat que en vora més de 30 anys de la reinstaurada Generalitat el Carrilet no ens ha servit per anar ràpid a Barcelona, ni sense Metro Comarcal, ni amb Metro Comarcal complet ni amb Metro Comarcal retallat (el que tenim ara). I això ho sabíem fa 30 anys, i també sabíem que la solució ferroviària passava per un nou traçat. El 2004 el govern impulsa el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari (ETF) que suposa crear una malla ferroviària a Catalunya tant per mercaderies com per passatgers, dotar el centre de Catalunya d’una connexió ferroviària potent i donava a Igualada un nou traçat ferroviari que permetia que els temps de viatge entre Barcelona i Igualada fossin competitius (menys de 1 hora). Però aquest projecte va anar agafant embranzida, lentament però a pas ferm, tenint fins i tot terrenys reservats. Fins que l’any 2011, amb el govern del President Mas, el projecte s’atura, comença a tirar enrera, a fer-se petit (ja no volem tot l’Eix Transversal Ferroviari, només una part),... i acaba desapareixent.
Quan el President va dir que les coses que depenen de nosaltres (els catalans) es fan ràpid i bé no va pensar en Igualada ni l’Anoia, que ha tingut sempre la reivindicació històrica de tenir una bona connexió ferroviària amb Barcelona. Portem més de 30 anys esperant la solució i més de 100 esperant deixar de ser un cul de sac ferroviari. I em venen al cap altres casos com la Ronda Sud, l’Hospital (30 anys no però més de 20 segur), l’Eix Diagonal,... potser l’Anoia som l’excepció. O no!! Una cosa fem “ràpid i bé”: entrar en una crisi sense sortir d’una altra. Fins quan?

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Fracàs Nacional


Sempre he cregut que abans de la plenitud nacional calia la plenitud social de Catalunya, per què crec que no es pot construir una nació lliure si les seves persones no ho són; això sí, Catalunya ha de decidir el seu futur igual que crec que s’hauria de fer un referèndum sobre la forma d’estat i dirigir-nos cap a una república ... o reformar la constitució. I amb aquest pensament vaig assistir a la famosa manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, amb una bandera catalana, i amb ganes de demanar més respecte pel meu país i que pugui decidir que vol ser.
El mateix dia 11 al matí, i dies abans i després, havia anat a visitar un familiar a l’hospital d’Igualada. I la seva preocupació principal era si havia de pagar l’ambulància que l’havia portat a l’hospital; per què? Arrel de l’euro per recepta, amb vàries pastilles i sobres a rebre, i el repagament de l’estat espanyol, l’ombra del “pagar” planeja sobre el sistema sanitari. Aquesta era la seva preocupació. Però a la tarda, a Barcelona, no la vaig escoltar. Ni protestes contra el fet que l’endemà, primer dia d’escola, els nens i nenes que portessin carmanyola paguessin 3 euros o que ara el transport escolar a l’Anoia costi 1,5 euros dia per nen. Cap protesta sobre això.
Vaig tornar a casa amb una sensació agridolça: content d’haver participat en un dia històric i haver reivindicat més respecte per Catalunya però no tant content per què això primer no és cap solució als problemes citats de sanitat i educació, entre d’altres.
Però cada dia que ha passat m’ha crescut aquesta sensació de descontent veient com el President del país s’ha anat aprofitant dels sentiments que reclamaven a la manifestació, amb un simple interès electoral basat en la possibilitat de tenir una majoria absoluta ... una majoria que li permeti fer retallades i continuar retallant l’estat del benestar i tot això ben embolicat amb la bandera catalana. I la mostra final ha estat la convocatòria d’eleccions el pròxim dia 25 de novembre.
La convocatòria de les eleccions són la constatació d’un fracàs nacional, i personal del president, en aquells reptes que s’havia marcat per aquesta legislatura: treure Catalunya de la Crisi, reduir l’atur i pacte fiscal. En dos anys de govern Mas l’atur s’ha incrementat a Catalunya i a l’Anoia gràcies a les retallades i a una austeritat mal entesa. Catalunya no sembla estar més aprop de sortir de la crisi quan amb les citades retallades hem reduït l’atenció a les polítiques d’ocupació i les inversions per millorar la competitivitat de la nostra comarca, i per tant estem menys preparats i tenim menys oportunitats per poder sortir de la crisi. I per últim el Pacte Fiscal, la panacea a les solucions del país, amb cop de porta del govern Rajoy. Un fracàs de govern i de president. I de tots els fracassos ens quedem amb l’últim, oblidant els dos primers.
Fa pocs dies algú em deia, la ciutat ho aguanta tot, els ciutadans no. Sortir de la crisi i reduir l’atur són necessaris per aconseguir la plenitud social de Catalunya, i per això calen diners, SÍ, i valentia. Si som capaços de plantar cara a l’estat espanyol celebrant un referèndum sobre l’independència, serem capaços també de plantar cara i deixar de ser els primers en fer retallades a la sanitat i educació? Per què el govern no s’ha plantat i ha dit PROU i ha deixat de fer les retallades “imposades” per Espanya? Per què no ha tingut aquest patriotisme social que beneficia a tothom? Sembla molt valent el President posant per davant l’estelada ... però deixant enrere estudiants, gent gran, joves i famílies. Per què no li interessen. S’ha fet el gran xou amb el pacte fiscal, però NO quan l’Estat redueix recursos per què les 12.074 persones registrades a les oficines de l’atur de l’Anoia puguin trobar feina o entitats que afavoreixen l’inserció laboral de discapacitats a la nostra comarca veuen perillar els seus projectes.
Estic a favor de consultar, preguntar, DIALOGAR i explicar. Però no d’un president que porta la població del seu país a la misèria; això si, estarem en pilotes davant la crisi tapats amb la bandera (els que se la puguin pagar). Però no sé si servirà per salvar-nos del fosc i fred hivern que ens espera.

dijous, 15 de març del 2012

I MANTENIM EL SOMRIURE -15/03/2012-


Com saben, o deuen haver llegit als mitjans de comunicació locals, el director general de transports de la Generalitat de Catalunya va venir recentment a Igualada, i ens va donar la bona nova: el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, el Tren Gran, quedava aparcat. Tant és que no fa ni 5 mesos el ple d’Igualada aprovés per UNANIMITAT que Igualada reclamés el ramal de connexió entre Igualada i Martorell, per tal de facilitar la connexió amb el Corredor Mediterrani. Tant és que els agents socials i econòmics el reclamessin. Tant és tot.

O no? Doncs sembla ser que hi ha somriures, alegries per què la solució real i viable per la connexió ferroviària amb Barcelona es queda guardat dins un calaix, gaudint del son al qual altres projectes van ser sotmesos com la Ronda Sud o l’Eix Diagonal. Somriures, i també silencis, que vénen de les autoritats locals dels dos municipis més afectats a la Conca d’Òdena, i mostren com alguns suposats lemes electorals i de govern simplement han estat paper mullat, apart de ser una evidència de falta de coneixement i ambició de futur per la comarca.

El Tren Gran és una infrastructura que situaria Igualada, i comarca, al mapa, i per tant el nostre territori seria més conegut i atractiu per rebre inversions d’empreses, per atraure activitat econòmica que generi ocupació. Repeteixo, OCUPACIÓ. A la vegada les empreses ubicades al nostre territori i que lluiten cada dia per mantenir-se obertes millorarien el seu posicionament i competitivitat. I paral·lelament a l’activitat econòmica, la connexió en transport públic amb Barcelona, eterna reivindicació, veuria millorats de manera brusca els temps d’accés. 

Ara bé, quina és l’excusa? Els diners, com no, i derivat d’això el deute i l’herència del govern anterior. L’altre excusa és que si l’Eix Diagonal ha costat quasi 400 milions d’euros i al final seran poc més de 1000, imagineu-vos un projecte de 6.000 milions d’euros.

L’herència del govern anterior ha estat que ARA disposem d’estudis previs, tant de viabilitat com trànsit, i una reserva de sòl per fer possible el projecte. I pel que fa a l’Eix Diagonal, es tracta d’una concessió on l’empresa concessionària es dedica a construir, mantenir i explotar tota la carretera durant 40 anys, i aquesta rep recursos de la Generalitat segons el nombre de vehicles que hi circulen. ARA el tenim complet i les empreses el poden aprofitar estalviant temps als seus recorreguts per portar mercaderies als clients. Per exemple, en el trajecte entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca l’estalvi de 15 min en el recorregut suposen més de 800 milions d’euros d’estalvi en els 40 anys de concessió; si s’hi suma l’estalvi de temps als recorreguts entre Vilafranca i Manresa, és evident que sumen molt més que la despesa realitzada. Per tant, el benefici per tota la societat supera amb escreix l’inversió que la societat hi ha destinat.

En el cas del Tren Gran, hi ha qui es justifica dient que és inviable i no té sentit construir d’Igualada a Barcelona. Per què no mirem més enllà? Connectant amb Lleida i amb el Port de Barcelona, suposa un by-pas a la congestionada xarxa ferroviària de la costa, facilitant l’accés de les mercaderies del centre peninsular amb el renovat i ampliat Port de Barcelona. Renunciem a aquesta posició estratègica? Estem disposats a renunciar a ser més grans?

Doncs crec que no estem en situació de renunciar a ser més grans. No es tracta d’un somni, es tracta del nostre futur. Ens ho mereixem.

AnoiaVegas? -01/03/2012-


Aquests dies hi ha un senyor nordamericà de molts diners que es passeja pel pont aeri Madrid - Barcelona a veure si pot implantar una mini ciutat de les Vegas. Tant en el cas madrileny com el català, hi ha hagut reunions a alt nivell sobre la qüestió, tant per trobar una ubicació com per les condicions que posa l’inversor, excessivament orientades a crear una “illa fiscal” per afavorir o atraure clients. Es tracta d’una inversió molt milionària, que crearia molts llocs de treball, i que segons el President Mas, ens consolidaria com a referència turística del sud d’Europa. 

En la búsqueda de “solars” on ubicar-hi el macrocomplex de joc, a una certa distància del port i aeroport de Barcelona, va aparèixer l’Anoia, i la seva Conca d’Òdena particularment. Gairebé es situava com una nova proposta a la zona prevista pel nou Polígon de la Zona Franca. 

Personalment, proposaria d’ubicació a prop de Port Aventura, complex d’oci turístic que actualment funciona bé, l’únic parc temàtic de l’estat amb beneficis, si estigués d’acord amb la seva construcció. Qualsevol altre ubicació dins el territori català em semblaria més a la creació d’un enorme bolet artificial que seria ben bé el paradigma de la disbauxa i sobretot de la no sostenibilitat, i per tant, de la no eficiència energètica, entre d’altres.

El nostre petit país, però gran nació, ha de cuidar molt bé a que dedica el seu sól, i en aquest cas crec que iniciaríem un model econòmic que dista de ser el turisme cultural o familiar al qual es pretén arribar, continuant el turisme barat i de borratxera que tants mal de caps ens porta en temes de seguretat, particularment la vial, a més de l’imatge. L’imatge de país de pandereta.

Ara bé, és cert que el nombre de llocs de treball que s’anuncien és molt elevat, que inclou la construcció i després el personal necessari per treballar dins el complex. I això seria el motiu que podria donar a tòrcer el braç a les administracions, però crec que no hem d’anar cap aquí. 

Ja fa uns mesos que el president Obama va dient que cada vegada vol més productes que diguin MADE IN USA (Fet als Estats Units). I és aquí on hem d’anar. Catalunya ha de recuperar el pes del seu sector industrial, però amb una nova mentalitat empresarial. La primera cosa, entendre que l’innovació és clau per ser punters o simplement diferents i atractius al mercat. La segona, noves formes d’organització empresarial que facilitin una major participació dels treballadors i sobretot que facilitin la conciliació familiar (aquí la reforma laboral recentment aprovada va en sentit contrari). La tercera, dinamisme, saber adaptar-se als nous temps que cada dia canvien més ràpid. I segurament n’hi hauria més.

La nostre comarca també ha de recuperar aquest protagonisme industrial, en nous sectors, però crec que falta una aposta per la renovació profunda dels sectors existents. Aquí entra en joc l’urbanisme que faciliti aquesta renovació, que requeriran nous espais o l’utilització d’alguns existents, fent compatible els usos urbans i rurals del territori. Això sí, no caiguem en la melancol·lia de quan al Rec sonaven els timbres de les fàbriques tots alhora, sinó abordem una renovació que encaixi amb un model de Conca que permeti Viure i Treballar al territori, i que sigui eficient i sostenible. Ja hem tingut prous bolets que han estat verinosos, cal que la planificació feta rigurosament es cumpleixi. No perdem més temps en mirar-nos el melic.

El nou PSOE -16/02/2012-


Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de viure i participar al 38è Congrés Federal del “Partido Socialista Obrero Español” a Sevilla. Si bé fa unes setmanes participava al Congrés del PSC a Barcelona, les sensacions han estat ben diferents. Abans però recordar que el Congrés és el màxim òrgan de decisió d’ambdós partits, cadascú té el seu per què són partits diferents, i el responsable d’escollir la direcció i el projecte del partits pels pròxims anys.
Com saben, el tema de debat que més polseguera aixecava era l’elecció del que seria el pròxim Secretari General del PSOE així com també l’informe de gestió del president Zapatero i secretari general del PSOE fins dissabte. En aquest últim cas, el president va fer un anàlisi dels aconteixements dels últims anys, l’evolució d’Espanya i també aquells possibles errors comesos, entonant un cert mea culpa. Ovacionat, i aprovat el seu informe de gestió amb més del 90 % de vots favorables, començava la tarda – nit – matinada abans de votar el nou secretari general. Aquí, segons la premsa es diu que hi va haver pressions d’un bàndol cap a l’altre, trucades a delegats (els que voten) per tal que dipositin el seu vot a favor d’uns o altres. Però crec el més interessant va ser el debat generat al públic en general, tant entre els assisstents al Congrés com els que el seguien a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Expectació i debat màxim. Vaig poder debatre sobre quina era la millor opció amb companys i amics de diversos territoris de l’estat espanyol, des de Múrcia a Astúries, passant per Madrid o Extremadura. Cadascú amb la seva visió, la seva posició, però el que considero més important, la seva il·lusió. Molta il·lusió.

I al matí vingueren els discursos intensos, emotius, valents en alguns aspectes. I després un llarg temps de votacions i comptatges, des de prop de les 14.00 fins prop de les 18.00. Aquí tots els assisstents pendents dels resultats, rumors que corrien amunt i avall sobre qui seria el guanyador, a les xarxes socials la gent preguntant si sabia alguna cosa, les televisions i la premsa a les expectatives, companys que estaven als despatxos dels dos candidats informant que no sabien el resultat. El hall del centre de convencions ple de persones, nervioses, tenses, intrigades. 

I de cop se senten uns crits, a dalt a l’esquerra. El despatx del Rubalcaba. Sabem el guanyador. Des de l’altre despatx ens arriba la informació i les dades.

I aplaudiments per un costat, cares llargues per un altre. Aquella il·lusió en alguns transformada en realitat, en d’altres en decepció. Però no pas resignació.

A qui vaig votar? A ningú, no era delegat. A qui hagués votat? Doncs tot i l’experiència d’un, em donava més sensació de renovació Chacón, m’il·lusionava més i crec que seria capaç de portar més idees noves. És a dir, Renovar, Il·lusionar, i idees era el que crec que necessitava el PSOE, i podria estendre-ho al socialisme en general, també al català o al més local. Però no em refereixo a renovar i il·lusionar a la babalà, sinó amb continguts, amb ganes de treballar, de donar el màxim de cadascú per fer possible una nova majoria social que confiï en aquestes sigles. Una nova majoria que ens trobi útils com instrument de transformació, de canvi, de millora de la societat, de solució dels problemes i reptes de cada poble, ciutat o país. Segurament caldrà tornar a unes certes essències dels orígens, d’honestedat i de treball, però adaptant-les als nous temps i necessitats. És quelcom necessari que es faci, per què els ciutadans ens ho demanen. No ens tornem a equivocar.

dijous, 2 de febrer del 2012

Comptables -02/02/12-


Aquests dies s’ha parlat molt de pressupostos, tant a nivell nacional, estatal com municipal. I al costat dels pressupostos surten les paraules austeritat, retallades, forats i herències, endeutaments... I curiositats vàries per deixar el govern anterior en una situació de vergonya. Però sobretot, escolto justificacions per fer retallades.

Per exemple, el govern municipal d’Igualada, el del fil directe amb Mas, diu que té una càrrega pesada de nom deute municipal que ha d’arrossegar. Curiós que si ara estem al 112 % d’endeutament i la càrrega és pesada, com debia ser-ho el 1999 quan CiU va deixar el govern municipal amb un deute del 119 % (llavors per sobre el límit legal)? Molt més pesada, no? Però amb la justificació d’aquesta càrrega diuen que es veuen obligats a reduir despesa, entre elles subvencions a entitats; és curiós, també que els actuals governants diguin que no es paga la llum quan el govern anterior no va deixar cap factura de llum per pagar. Però és més, l’any 1999 el govern de CiU portava 1 ANY de retard en el pagament de la llum, cosa que el govern de l’Entesa va aconseguir solventar i fer els pagaments al dia. I respecte això últim, recordaran que la Generalitat va fer al nadal una jugada al nadal amb la paga extra dels funcionaris, pagant-la a terminis per què no tenien diners; poc després es va descobrir que no era pas cert, i que “algú” va voler fer-ho així per mostrar una situació financera que no és certa. I es va fer fora un tècnic. És curiós que passés el mateix a l’Ajuntament d’Igualada, governat pel mateix color. Per això serveix el fil directe amb el President Mas?

Apart de tot això, he pogut escoltar les exposicions dels pressupostos de la Generalitat, d’Òdena i Igualada, feta pels membres dels governs respectius. En comptes d’estar escoltant un polític que explica idees o projectes, és a dir, l’objectiu pel qual ens presenten aquelles xifres, m’he trobat en tots tres casos davant de comptables que et donen una quantitat infinita de xifres, sense temps de visualitzar-les i entendre-les, i un cop acaben la seva intervenció magistral, suposada, el públic oient espera que expliqui que vol fer amb els diners, per què els aporta a un lloc o a un altre. Però aquesta explicació no arriba. Això si, ens ventem d’haver reduït el pressupost ... suposo que això també ho diran igual de contents quan visitin les entitats, i aquestes els hi respondran amb un somriure encara més gran dient “gràcies per haver fet tantes retallades”. 

En el cas d’Igualada, el que sorprèn és un altre fet. El pressupost baixa principalment per què el govern municipal de CiU se li redueixen les subvencions d’ens superiors com la Generalitat, la del fil directe, i la Diputació de Barcelona, on se suposa que l’alcalde d’Igualada hi participa al govern. A això se li afegeix que les escoles bressol els hi retallen els recursos, l’escola de música també, la llei de barris del Barri de Sant Agustí parada,... i ni amb el fil directe ni estant present al govern de la Diputació resulta que l’alcalde Castells no aconsegueix recursos per la ciutat. I això que governen els seus, però ja sabem que els seus mai han estimat l’Anoia, com ho demostra el fet que el pressupost de la Generalitat pel 2012 redueixi l’inversió a mínims mai vistos des de l’any 1997. Però, tot i la baixada general dels recursos inversors de la Generalitat a tot Catalunya, a l’Anoia la retallada és quasi tres vegades més. I serà que anem sobrats d’inversions... doncs es veu que per CiU, SÍ. El més greu, és que la gent de CiU del territori no hagi fet res per redreçar la situació, i més aviat opti per justificar aquest atac cap al futur de la comarca.

Però no podem esperar més de qui entén la política com una mera gestió comptable i no hi posa força, empenta, idees i discurs. Vaja, en certa manera és el “pecat” en el qual van caure les esquerres quan estaven al govern. Doncs seria el moment que les esquerres recuperessin la il·lusió, les idees i renovant maneres i persones de nou la política tingui ànima, ambició de país, i projecte transformador de la societat.

Auditoria -19/01/12- No publicat


La setmana passada, la qual es van ampliar les zones blaves del Passeig, el govern municipal d’Igualada va presentar la tan esperada auditoria de les finances municipals. Haig de dir que tenia moltes esperances en la mateixa, vist que l’alcalde l’havia reclamat i aconseguit que es portés a terme, i més encara després que comentés que portaria “molt carbó” al govern municipal anterior; a més, per poder identificar alguna irregularitat nova o il·legalitat, vist que l’alcalde i el seu govern han repetit que existien... I els seus seguidors i escriptors de blogs recolzaven aferrissavament.

Un cop presentada, i un cop l’he pogut llegir i consultar, només tinc una paraula. DECEPCIÓ. El fet que l’auditoria la presentés el regidor d’Hisenda i el 1r Tinent d’alcalde, amb tots els respectes, i no pas l’alcalde, cosa la qual ja m’indica que les seves expectatives de trobar-hi “coses” s’han esfumat. I la segona, a mi també se m’han esfumat les expectatives, per què no han descobert RES, ABSOLUTAMENT RES que no fos públic anteriorment. És a dir, qui segueix l’actualitat política de la ciutat ja coneixia les xifres que van presentar, i em refereixo a les reals, no les inventades i les sumes de pomes i peres per què surtin malament els números. Ja vaig comentar fa uns mesos que les xifres són interpretables però la realitat és la que és. I l’auditoria un nou exemple d’això. La realitat que reflecteix l’auditoria era pública, per tant no ha aportat res de nou, cap novetat. Si això se li afegeix que l’auditoria analitza l’any 2010, que feia el cap de l’oposició i ara alcalde? que no fiscalitzava el govern i controlava el que feia? Vaja, com el seu company ideològic Mariano Rajoy, que ni treballava abans i ara no dóna la cara, l’alcalde el copia fidedignament. Ah! Com no hi ha trobat res, el govern no pot denunciar res respecte el govern anterior. Ara bé, com a ciutadà sí que puc denunciar que hem perdut el temps i diners (encara que sigui finançada per la Diputació, com el cotxe oficial de l’alcalde, els diners són recursos públics).

L’altre paraula que em ve al cap després de llegir l’auditoria és POR. Amb l’imaginari enclavat en un “ens han deixat una herència” similar al del sr. Mas, portaran a terme retallades i justificaran les mateixes en les xifres de la citada auditoria. I això justificarà que baixin les inversions, la quantitat de serveis públics, subvencions a entitats, entre d’altres. I aquí és on es podria descobrir l’autèntic motiu de la mateixa, intentar justificar unes polítiques conservadores del “que tot es quedi quiet” i poc ambicioses. I la poca ambició col·lectiva ens portarà a la paràl·lisi, o el que és el mateix, no ens en sortirem del túnel. 

Igualada ha fet passos per sortir del túnel, des dels pisos tutelats per la gent gran que han permès garantir la bona atenció a la gent gran, fins el Tecnoespai que ha possibilitat la creació de noves empreses aprofitant l’estructura feta amb el trasllat de l’antic ajuntament. O també el fet de cedir l’antic hospital i buscar les subvencions per fer possible el Centre de Simulació en salut, equipament que ens ha de fer referència en aquest àmbit a nivell d’estat i europeu. O les polítiques urbanístiques que han premiat el derogat nou POUM o que els eixos de vianants siguin reconeguts com a bones pràctiques per afavorir la mobilitat de les persones. O els centres cívics com equipaments dinamitzadors de les entitats. Tot això el deute ho ha fet possible, i ho fem servir. Però vénen temps on a falta de model de ciutat perdrem l’ambició, les ganes i el futur.

Són moment de pujar al tren, al capdavant i accelerar cap a la prosperitat, però estem esperant a l’estació pacientment somniant en el que érem i amb els braços plegats. I la prosperitat ens passa de llarg.