I MANTENIM EL SOMRIURE -15/03/2012-

Com saben, o deuen haver llegit als mitjans de comunicació locals, el director general de transports de la Generalitat de Catalunya va venir recentment a Igualada, i ens va donar la bona nova: el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, el Tren Gran, quedava aparcat. Tant és que no fa ni 5 mesos el ple d’Igualada aprovés per UNANIMITAT que Igualada reclamés el ramal de connexió entre Igualada i Martorell, per tal de facilitar la connexió amb el Corredor Mediterrani. Tant és que els agents socials i econòmics el reclamessin. Tant és tot.

O no? Doncs sembla ser que hi ha somriures, alegries per què la solució real i viable per la connexió ferroviària amb Barcelona es queda guardat dins un calaix, gaudint del son al qual altres projectes van ser sotmesos com la Ronda Sud o l’Eix Diagonal. Somriures, i també silencis, que vénen de les autoritats locals dels dos municipis més afectats a la Conca d’Òdena, i mostren com alguns suposats lemes electorals i de govern simplement han estat paper mullat, apart de ser una evidència de falta de coneixement i ambició de futur per la comarca.

El Tren Gran és una infrastructura que situaria Igualada, i comarca, al mapa, i per tant el nostre territori seria més conegut i atractiu per rebre inversions d’empreses, per atraure activitat econòmica que generi ocupació. Repeteixo, OCUPACIÓ. A la vegada les empreses ubicades al nostre territori i que lluiten cada dia per mantenir-se obertes millorarien el seu posicionament i competitivitat. I paral·lelament a l’activitat econòmica, la connexió en transport públic amb Barcelona, eterna reivindicació, veuria millorats de manera brusca els temps d’accés. 

Ara bé, quina és l’excusa? Els diners, com no, i derivat d’això el deute i l’herència del govern anterior. L’altre excusa és que si l’Eix Diagonal ha costat quasi 400 milions d’euros i al final seran poc més de 1000, imagineu-vos un projecte de 6.000 milions d’euros.

L’herència del govern anterior ha estat que ARA disposem d’estudis previs, tant de viabilitat com trànsit, i una reserva de sòl per fer possible el projecte. I pel que fa a l’Eix Diagonal, es tracta d’una concessió on l’empresa concessionària es dedica a construir, mantenir i explotar tota la carretera durant 40 anys, i aquesta rep recursos de la Generalitat segons el nombre de vehicles que hi circulen. ARA el tenim complet i les empreses el poden aprofitar estalviant temps als seus recorreguts per portar mercaderies als clients. Per exemple, en el trajecte entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca l’estalvi de 15 min en el recorregut suposen més de 800 milions d’euros d’estalvi en els 40 anys de concessió; si s’hi suma l’estalvi de temps als recorreguts entre Vilafranca i Manresa, és evident que sumen molt més que la despesa realitzada. Per tant, el benefici per tota la societat supera amb escreix l’inversió que la societat hi ha destinat.

En el cas del Tren Gran, hi ha qui es justifica dient que és inviable i no té sentit construir d’Igualada a Barcelona. Per què no mirem més enllà? Connectant amb Lleida i amb el Port de Barcelona, suposa un by-pas a la congestionada xarxa ferroviària de la costa, facilitant l’accés de les mercaderies del centre peninsular amb el renovat i ampliat Port de Barcelona. Renunciem a aquesta posició estratègica? Estem disposats a renunciar a ser més grans?

Doncs crec que no estem en situació de renunciar a ser més grans. No es tracta d’un somni, es tracta del nostre futur. Ens ho mereixem.

AnoiaVegas? -01/03/2012-

Aquests dies hi ha un senyor nordamericà de molts diners que es passeja pel pont aeri Madrid - Barcelona a veure si pot implantar una mini ciutat de les Vegas. Tant en el cas madrileny com el català, hi ha hagut reunions a alt nivell sobre la qüestió, tant per trobar una ubicació com per les condicions que posa l’inversor, excessivament orientades a crear una “illa fiscal” per afavorir o atraure clients. Es tracta d’una inversió molt milionària, que crearia molts llocs de treball, i que segons el President Mas, ens consolidaria com a referència turística del sud d’Europa. 

En la búsqueda de “solars” on ubicar-hi el macrocomplex de joc, a una certa distància del port i aeroport de Barcelona, va aparèixer l’Anoia, i la seva Conca d’Òdena particularment. Gairebé es situava com una nova proposta a la zona prevista pel nou Polígon de la Zona Franca. 

Personalment, proposaria d’ubicació a prop de Port Aventura, complex d’oci turístic que actualment funciona bé, l’únic parc temàtic de l’estat amb beneficis, si estigués d’acord amb la seva construcció. Qualsevol altre ubicació dins el territori català em semblaria més a la creació d’un enorme bolet artificial que seria ben bé el paradigma de la disbauxa i sobretot de la no sostenibilitat, i per tant, de la no eficiència energètica, entre d’altres.

El nostre petit país, però gran nació, ha de cuidar molt bé a que dedica el seu sól, i en aquest cas crec que iniciaríem un model econòmic que dista de ser el turisme cultural o familiar al qual es pretén arribar, continuant el turisme barat i de borratxera que tants mal de caps ens porta en temes de seguretat, particularment la vial, a més de l’imatge. L’imatge de país de pandereta.

Ara bé, és cert que el nombre de llocs de treball que s’anuncien és molt elevat, que inclou la construcció i després el personal necessari per treballar dins el complex. I això seria el motiu que podria donar a tòrcer el braç a les administracions, però crec que no hem d’anar cap aquí. 

Ja fa uns mesos que el president Obama va dient que cada vegada vol més productes que diguin MADE IN USA (Fet als Estats Units). I és aquí on hem d’anar. Catalunya ha de recuperar el pes del seu sector industrial, però amb una nova mentalitat empresarial. La primera cosa, entendre que l’innovació és clau per ser punters o simplement diferents i atractius al mercat. La segona, noves formes d’organització empresarial que facilitin una major participació dels treballadors i sobretot que facilitin la conciliació familiar (aquí la reforma laboral recentment aprovada va en sentit contrari). La tercera, dinamisme, saber adaptar-se als nous temps que cada dia canvien més ràpid. I segurament n’hi hauria més.

La nostre comarca també ha de recuperar aquest protagonisme industrial, en nous sectors, però crec que falta una aposta per la renovació profunda dels sectors existents. Aquí entra en joc l’urbanisme que faciliti aquesta renovació, que requeriran nous espais o l’utilització d’alguns existents, fent compatible els usos urbans i rurals del territori. Això sí, no caiguem en la melancol·lia de quan al Rec sonaven els timbres de les fàbriques tots alhora, sinó abordem una renovació que encaixi amb un model de Conca que permeti Viure i Treballar al territori, i que sigui eficient i sostenible. Ja hem tingut prous bolets que han estat verinosos, cal que la planificació feta rigurosament es cumpleixi. No perdem més temps en mirar-nos el melic.

Comptables -02/02/12-

Aquests dies s’ha parlat molt de pressupostos, tant a nivell nacional, estatal com municipal. I al costat dels pressupostos surten les paraules austeritat, retallades, forats i herències, endeutaments... I curiositats vàries per deixar el govern anterior en una situació de vergonya. Però sobretot, escolto justificacions per fer retallades.

Per exemple, el govern municipal d’Igualada, el del fil directe amb Mas, diu que té una càrrega pesada de nom deute municipal que ha d’arrossegar. Curiós que si ara estem al 112 % d’endeutament i la càrrega és pesada, com debia ser-ho el 1999 quan CiU va deixar el govern municipal amb un deute del 119 % (llavors per sobre el límit legal)? Molt més pesada, no? Però amb la justificació d’aquesta càrrega diuen que es veuen obligats a reduir despesa, entre elles subvencions a entitats; és curiós, també que els actuals governants diguin que no es paga la llum quan el govern anterior no va deixar cap factura de llum per pagar. Però és més, l’any 1999 el govern de CiU portava 1 ANY de retard en el pagament de la llum, cosa que el govern de l’Entesa va aconseguir solventar i fer els pagaments al dia. I respecte això últim, recordaran que la Generalitat va fer al nadal una jugada al nadal amb la paga extra dels funcionaris, pagant-la a terminis per què no tenien diners; poc després es va descobrir que no era pas cert, i que “algú” va voler fer-ho així per mostrar una situació financera que no és certa. I es va fer fora un tècnic. És curiós que passés el mateix a l’Ajuntament d’Igualada, governat pel mateix color. Per això serveix el fil directe amb el President Mas?

Apart de tot això, he pogut escoltar les exposicions dels pressupostos de la Generalitat, d’Òdena i Igualada, feta pels membres dels governs respectius. En comptes d’estar escoltant un polític que explica idees o projectes, és a dir, l’objectiu pel qual ens presenten aquelles xifres, m’he trobat en tots tres casos davant de comptables que et donen una quantitat infinita de xifres, sense temps de visualitzar-les i entendre-les, i un cop acaben la seva intervenció magistral, suposada, el públic oient espera que expliqui que vol fer amb els diners, per què els aporta a un lloc o a un altre. Però aquesta explicació no arriba. Això si, ens ventem d’haver reduït el pressupost ... suposo que això també ho diran igual de contents quan visitin les entitats, i aquestes els hi respondran amb un somriure encara més gran dient “gràcies per haver fet tantes retallades”. 

En el cas d’Igualada, el que sorprèn és un altre fet. El pressupost baixa principalment per què el govern municipal de CiU se li redueixen les subvencions d’ens superiors com la Generalitat, la del fil directe, i la Diputació de Barcelona, on se suposa que l’alcalde d’Igualada hi participa al govern. A això se li afegeix que les escoles bressol els hi retallen els recursos, l’escola de música també, la llei de barris del Barri de Sant Agustí parada,... i ni amb el fil directe ni estant present al govern de la Diputació resulta que l’alcalde Castells no aconsegueix recursos per la ciutat. I això que governen els seus, però ja sabem que els seus mai han estimat l’Anoia, com ho demostra el fet que el pressupost de la Generalitat pel 2012 redueixi l’inversió a mínims mai vistos des de l’any 1997. Però, tot i la baixada general dels recursos inversors de la Generalitat a tot Catalunya, a l’Anoia la retallada és quasi tres vegades més. I serà que anem sobrats d’inversions... doncs es veu que per CiU, SÍ. El més greu, és que la gent de CiU del territori no hagi fet res per redreçar la situació, i més aviat opti per justificar aquest atac cap al futur de la comarca.

Però no podem esperar més de qui entén la política com una mera gestió comptable i no hi posa força, empenta, idees i discurs. Vaja, en certa manera és el “pecat” en el qual van caure les esquerres quan estaven al govern. Doncs seria el moment que les esquerres recuperessin la il·lusió, les idees i renovant maneres i persones de nou la política tingui ànima, ambició de país, i projecte transformador de la societat.

Horitzó 2012 -29/12/11-

La diada de Sant Esteve és festiva a Catalunya, però no a la resta de l’Estat Espanyol. Amb això, el traspàs de poders del govern espanyol està en marxa, i els ministres nous comencen a mostrar les seves línies, previsions, idees pels pròxims ... direm dies. El ministre d’economia ja ens preveu que Espanya tindrà creixements negatius, és a dir recessió, els pròxims mesos; serà el resultat de començar-se a notar les retallades dels governs autonòmics i dels nous consistoris dominats per la dreta catalana, CiU, i l’espanyola, PP.

A la vegada, com estem a final d’any es parla de futur. I recentment un diari de tirada estatal feia un reportatge sobre l’immigració. Però no la que ve a Espanya, que ha baixat molt, sinó que la va al Regne Unit, a Alemanya, ... en veritat serà l’emigració cap a l’estranger. I no són persones sense estudis, ni gent del camp, no... són joves, amb carrera i/o experiència laboral que no troben treball aquí i marxen a fer el seu projecte de vida fora. Això ens portarà a que els pròxims anys Espanya perdi població. I molt talent que ens marxa per què aquí no se’l valora.

I recentment també una adoberia del barri del Rec d’Igualada era enderrocada davant la passivitat d’un govern municipal format per partits que abraçaven la bandera de la protecció del Rec. Sí, l’abraçaven fins a les eleccions municipals d’enguany.

I amb aquest compendi de final d’any, que ens espera el 2012?

Doncs ens espera decepció, en part. Veurem com els “ajustos” que parla Rajoy, quan diu alguna cosa, són retallades directes als serveis públics, igual que ha passat a Catalunya. Amb la paradoxa que tindrem menys serveis pagant més, com passarà en el cas del transport públic, on s’han apujat exageradament les tarifes però en canvi els serveis baixen, com passarà  a la xarxa de transport públic de la Conca d’Òdena.

Veurem com els canvis polítics es materialitzaran en pura gestió de l’administració, la tecnocràcia al poder a tots nivells, igual que ja ha arribat a Grècia i Itàlia. I la tecnocràcia diuen que no té ideologia ... però les persones que l’administren sí, i de marcat caràcter conservador. Que suposa això? Deixar els valors i sentiments a un costat i una gestió estrictament econòmicament, de dretes, dels recursos públics. Per tant, el valor de la nostre història, com podria ser el barri del Rec o la Cotonera d’Igualada, no tindrà cap pes ni consideració i com a mostra un botó: als que abans de les eleccions deien “Si a tu no t'importa cap historia, a mi i a molta altre gent si que ens importa” ara justifiquen enderrocar patrimoni arquitectònic amb un “No és econòmicament viable”.

Així, el 2012 serà el clímax del neoliberalisme, els mercats i les finances dominaran absolutament tot. Des dels estats fins als ajuntaments.

Quin panorama, quina decepció ... o no. L’any 2011 s’ha marcat per què els joves, principalment, s’adonen que la societat no va en bona direcció, i això s’ha materialitzat en un moviment 15-M que ha despertat consciències. Consciències i esperances. Però no ens podem quedar només en el despertar, que el sol gira i la terra també. Hem de passar al compromís, a l’acció. Per tant, hi ha esperança que neix un sentiment col·lectiu que no està d’acord amb el futur que alguns dissenyen asseguts al sofà. I l’any 2012 continuarà creixent. I a l’Anoia també ho farà, si ho fem possible.

L’Anoia s’ha anat posant al dia en infrastructures, com l’Eix Diagonal recentment, i l’any vinent li començarà a treure el suc pertinent per tal que pugui aportar riquesa a la comarca.

Crec que sí que hi ha futur, perspectiva i horitzons pels quals treballar i lluitar el pròxim any. Molts somnis i il·lusions que es podran materialitzar, i que ens han de servir per millorar el món on tenim i tindrem la nostre vida. Res acaba el 31 de desembre de 2011, però tot pot començar qualsevol dia del 2012. Molt bon any i molta sort!

1,2, tisores -24/11/11-

El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.

És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.

Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.

El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.

Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.

Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols,  renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.

Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.

Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!

Mentim al futur? -04/11/2011-

Com saben, els números són els que són, però l’interpretació dels mateixos poden ser moltes. O el got pot estar mig ple o mig buit, segons com es miri ... bé, més aviat segons qui el miri. I això també passa amb les lleis, que sempre tenen un forat on alguns s’hi posen i canvien la visió; o això intenten. Ara bé, el fet real és el que és, i la llei diu el que diu.

I tot això ve al cas sobre l’informe que la Generalitat ha fet sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d’Òdena, on la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat diu “Suspendre la resolució definitiva de l’expedient de Pla d’ordenació Urbanística municipal d’Òdena, promogut i tramès per l’Ajuntament, fins que s’esmeni el document de memòria ambiental i es sotmeti a l’òrgan ambiental per a la seva conformitat”. És a dir, mentre no hi hagi la memòria ambiental aprovada no s’aprova el POUM. Ni es tira a terra tot el document, ni queda inservible. És una pausa fins que es solucioni el tràmit ambiental, important, però no impossible de superar.

Ara bé, si el govern municipal d’Òdena decideix declarar el POUM aprovat provisionalment inservible serà ell qui haurà llençat els 400.000 euros que ha costat el POUM, únicament en serà responsable qui decideix llançar-lo, per què es pot arreglar, ho diu la mateixa Generalitat. El problema és que aquells que no saben què és guanyar-se el sou cada dia treballant fort no valoren prou que suposen aquests diners, i els que no valoren l’administració pública tampoc ... des de la poltrona del xalet es veu diferent tot. Suposo.

Arrel de tot el citat anteriorment, sembla ser que el govern municipal odenenc està obsessionat en voler llençar 400.000 euros a la brossa, encara que sigui utilitzant la mentida del “no hi ha res a fer”, “per força s’ha de fer de nou”, entre d’altres.

I de nou, estic indignat. I no per que em vulguin prendre el pèl, ja que cada polític té la seva manera de fer les coses i de tractar la ciutadania. Estic indignat per què alguns no tenen prou amb mentir a la ciutadania present que ja s’avancen a mentir els del futur. Sí als del futur.

El POUM suspès temporalment incloïa una reserva de terrenys per encabir el Polígon Industrial de la Zona Franca, element reclamat pels sindicats i empresaris de la comarca com a una de les esperances per crear llocs de treball. A diferència d’altres polígons, la Zona Franca ja té empreses en cartera per situar als polígons que planeja, i el d’Òdena no era una excepció, i per això és tant important.. A més de ser el reclam per aconseguir el tren que ens portés ràpid a Barcelona. Per tant, es tracta d’un polígon clau pel futur de la Conca i de la comarca, pels joves actuals que busquin feina i pels que surtin de l’escola, la formació professional o la universitat d’aquí a uns anys. Pels treballadors actuals però sobretot pels futurs. I el futur dels nostres treballadors i treballadores és el futur de l’Anoia.

Però veiem que hi ha qui opta per mentir als actuals i futurs ciutadans. Després ens lamentarem 50 anys o 100 o més que vam tenir l’oportunitat de tenir un polígon industrial de la Zona Franca a Òdena. I ens creurem responsables tots. Doncs NO. De responsables n’hi ha, i són els que volen decidir tirar-lo enrere; i jo no estic entre ells. I n’estic segur que n’hi ha molts que pensant en ells mateixos, en el seu propi futur, en el futur dels seus fills o el futur dels seus nèts, no volen perdre més oportunitats. O ens podem resignar, per què precisament no estem per llençar diners ni oportunitats sòlides de crear llocs de treball.

Amb tot, ja els avanço el problema, és un problema d’alçada. Bé dos problemes. Alguns governs no saben estar a l’alçada de les necessitats immediates i futures de la Conca i comarca, i dels seus propis ciutadans. El segon, des de la poltrona del xalet els arbres del jardí no et permeten mirar més enllà dels murs de casa teva.

Va home va, Oriol! -17/11/2010-

Diuen que la campanya electoral és capaç d’aconseguir l’increïble, allò que normalment no passa. Per tant, si normalment veus al teu marit (o esposa) que comparteix les feines de casa no ho trobes increïble, si normalment el teu govern et proposa un projecte i l’executa no trobes increïble que et presenti d’altres, ... ara bé, si CiU ve a l’Anoia i diu que està a favor de l’Eix Transversal Ferroviari i que arreglar el carrilet no serveix de res, AIXÒ SÍ QUE ÉS INCREÏBLE! És a dir, NO CREÏBLE!

Doncs sí, la miraculosa campanya electoral ha tornat a situar CiU a favor de l’Eix Transversal Ferroviari. Personalment estic content que si sumin, com més serem més força per aconseguir-lo, però clar, se’m fa una mica impossible creure’m-ho i explicaré per què. Primer, si fem un pèl de memòria, recordarem com l’any 2000 el conseller de política territorial de la Generalitat Pere Macias responia amb un “això es fer volar coloms” a la proposta de Jordi Aymamí d’un tren d’Igualada a Lleida; i no fa pas gaire, la mateixa persona en la seva visita a Igualada tampoc en semblava gaire favorable. Segon, per què Flora Sanabra, candidata a l’alcaldia d’Igualada, el 2003 també estava a favor del tren en campanya electoral, després se’n va oblidar; vaja com el cap de llista actual. Tercer, l’any 2006 Felip Puig i Josep Rull declaren que l’Eix Transversal Ferroviari “no deixa de ser una proposta sense fonament que mai no hagués hagut de ser plantejada pel govern de Catalunya.”, a més que si arriben al govern i la línia no està realitzada NO s’executarà; així de clar. Quart, en els diversos passos administratius que s’han realitzat el responsable d’infraestructures de CiU al Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha mostrat desconfiança i incredulitat respecte el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari. I Cinquè (podent-ne ser més), CiU no van signar el Pacte Nacional d’Infrastructures que incloïa el projecte, CiU no inclou el compromís al programa electoral, i ... no s’ho creuen ni ells.

Aquest tipus d’actituds són les que desprestigien la politica, per què es prometen realitzar coses que després no compliran, com mostra l’experiència del nostre territori respecte CiU. I sinó fixem-nos en la Ronda Sud, que per fer 6 km CiU va estar més de 10 anys marejant estudis, en canvi el govern de la Generalitat d’esquerres ha estat 4 anys consensuant el projecte i 3 en obres. Ara, la Ronda Sud és una realitat palpable.

No puc amagar que el tema dels trens m’apassiona per què crec que és el mitjà de transport terrestre que ha de tenir un paper estructural a la nostra xarxa de comunicacions, el pal de paller del país. Sempre que he pogut he defensat l’Eix Transversal on he pogut, tant en actes professionals com de partit, però la batalla més dura no l’he tingut a Barcelona, ni a Girona, ni a Mollet del Vallès. La batalla dialèctica més intensa l’he tingut aquí, sobretot amb els companys de partit d’Oriol Pujol, els quals no es creuen el projecte del tren, ni abans (com he demostrat) ni ara. 

Jugar amb els anhels de tantes persones que porten anys lluitant per aquest projecte, el somni d’aquest territori d’estar connectat al món, de ser un nus important de comunicacions, això és d’irresponsables, o d’aquells que són capaços de vendre’s el seu cor catalanista en forma de Palau de la Música per guanyar eleccions.

Només alguns, des de sempre, s’han compromès amb el tren gran d’Igualada, i són els creïbles per fer-lo una realitat. Ara cal decidir si tornem a deixar-lo al calaix com fa 7 anys enrere o tirar-lo endavant com alguns s’han compromès explícitament. Ho tenim a les nostres mans.

FACTURES MOLT CARES -22/09/2010-

Aquests dies el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas, proclamava que tenia por de trobar-se els calaixos de la Generalitat buits, per què s’havia gastat molt. Amb això, m’enrecordava de fa uns 7 anys enrere, el 2003, des de l’oposició (formada per PSC, ICV, ERC i PP) també es proclamava el mateix. És més, a última hora la Generalitat de CiU va adjudicar la construcció de la línia de metro L9 tenint com a sistema de pagament el mètode alemany ... et pagaré quan acabis l’obra ... o traduït, que ho pagui qui vingui després perquè ara no hi ha ni un duro.

Aquestes afirmacions en campanya o pre-campanya electoral són habituals, la seva repetició cansa, però hi són. Però reflexionava una mica més enllà, pensant en el nostre territori. Si el 2003 no hi havia ni un duro, on se’ls havien gastat? De l’hospital la primera pedra (un mes abans de les eleccions), de la carretera d’Igualada a Calaf per Copons 1 tram nou, ... i ... ja està? Bé, no projectes d’abocadors a manta però res més. Llavors, ara setembre del 2010, mirava en què s’havien gastat els diners des del 2003 fins avui: l’Hospital, Ronda Sud, el nou CEIP Dolors Martí, ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses, el nous CAPs d’Igualada i Vilanova, reforma dels parcs de bombers d’Igualada i Calaf, noves escoles i instituts a Piera i Masquefa, la portada d’aigües des de l’embassament de la Llosa del Cavall, la portada d’aigües des del sud, nous serveis de transport públic, l’integració tarifària de tota la comarca a l’ATM de Barcelona, l’Eix Diagonal, el riu Anoia, .... i el llistat s’amplia amb altres com la reforma del Casal de la Gent Gran que s’iniciarà aquesta tardor.

Això són números, molts números, dels quals només citaré els 62 milions d’euros de l’Hospital, els 23 milions de la Ronda Sud, i els més de 50 milions d’euros en construcció, reforma o ampliació de centres educatius en 4 anys.

Amb tot l’invertit podrem afrontar millor els temps futurs per què tindrem una major competitivitat per la nostre indústria, la tèxtil i l’adobera principalment, tenint una societat capaç per vèncer qualsevol dificultat. Vaja, quina frase més maca que podem dir ara, ARA? Als anys vuitanta el tèxtil ja començava a arrossegar una crisi important, i pel que fa a les adoberies de les més de 200 que ocupaven el Rec a la trentena actual. I el nostre territori inicia la seva diversificació econòmica (Parc Motor, Aeroport corporatiu, World Trade Center, parc tecnològic Igualada – Jorba, ...) ara, ARA?

De savis en tenim molts (quin capital humà que “desaprofitem”), però tot el que he explicat mostra que algú no va fer els deures quan tocava, per què sabia que els havia de fer si volia que el nostre territori tingués algun futur, alguna possibilitat de poder competir i sobreviure en aquest món globalitzat. I aquesta falta de dedicació ens ha passat factura, una factura molt gran que l’estem pagant ara i tots: la gent gran, els estudiants, els treballadors, els empresaris, ... . Però, on anaven els diners abans del 2003? Crec que hi ha un 3 % de raons (disculpes, un 4 %) per pensar sobre on devien anar els diners.

Fa ben pocs dies el Jose Antonio Donaire, professor de Turisme de la Universitat de Girona, comentava que "Quan un territori és capaç de programar un pla de futur, tirarà endavant". Amb això, reflexionava sobre l’Anoia i Catalunya. Ara tot el territori català té aprovat el seu planejament territorial, quan el 2003 només era l’Ebre; en el cas més concret de l’Anoia, i centrant-nos a la Conca, ara disposem d’un pla de futur, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. I a Igualada, el nou POUM es tirà enrera gràcies a CiU, els mateixos que han fet arribar una factura molt cara a l’Anoia per falta d’interès i previsió de futur per la nostre comarca. Ara, a Igualada, CiU ha començat a escriure una factura molt cara per la ciutat. I la pagarem entre tots, de nou, gràcies a ells.