Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris debat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris debat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de novembre del 2011

1,2, tisores -24/11/11-

El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.
És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.
Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.
El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.
Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.
Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols,  renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.
Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.
Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!

divendres, 1 de juliol del 2011

El poder de la paraula -08/06/2011-

L’últim cap de setmana de maig va ser ben intens, sobretot pel que fa al futbol. El bon joc del Barça, la demostració de la qualitat ha deixat estupefactes a propis i forans, inclosos els nostres eterns rivals, futbolísticament parlant. I ho dic amb l’experiència del fet que el dissabte no estava a Catalunya, sinó a Madrid capital, a una penya blaugrana veient el partit; un cop acabat, i amb la bufanda de la final a les espatlles i visible, amb un grup d’amics, vam passejar per la Gran Via madrilenya. Algunes mirades, potser algun insult molt fluixet però inapreciable, podien ser els punts negatius, però destacaria el fet que gent desconeguda ens felicitava donant-nos la mà, ens aplaudia, o que hi havia cotxes que pitaven i sacsejaven banderes del Barça. Tot i els avisos previs de família i coneguts sobre la perillositat de l’acció, queda demostrat que quan el bon joc, la qualitat, el bon fer, són els elements que dirigeixen el teu futbol, tothom coincideix en reconèixer-ho, i mostrar el seu respecte.

I això em fa recordar la conferència que un dia abans vaig poder escoltar per part de Angel Gabilondo, ministre d’educació del govern de l’estat espanyol. El ministre, que ha estat rector d’una universitat i és professor de metafísica, va demanar amb aquells que estiguessin a la política però no per la voluntat de servei públic que l’abandonessin. Va demanar que aquells que no sabessin ni tinguessin la voluntat de decidir, de mullar-se, d’escollir una opció front una altre, que abandonessin la política. Però el que més em va agradar va ser el valor que va donar a la paraula. La paraula com un gran valor per si mateix, sense necessitat de més, però sobretot com element identificador de les persones. Així, no es tracta de cridar més, ni de repetir-ho milers de cops (una mentida repetida contínuament es converteix en veritat), ni de ser graciós. La paraula com instrument de comunicació essencial del qual n’hem de reivindicar la qualitat, el seu bon ús. Per què davant d’algú que sap utilitzar bé les paraules, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tindrà un reconeixement i respecte.

És a dir, quan fas les coses amb qualitat, ben fetes, reps un reconeixement dels teus amics, família, però també d’aquells que no són amics teus, ni família. I crec que aquest hauria de ser l’objectiu de tothom, en tot allò que fem: fer-ho ben fet, amb respecte per tothom. No amagaré que aquest hauria de ser un objectiu primordial de les persones que ostenten la responsabilitat política, la representació de la ciutadania ja sigui al ple municipal, al Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats o Parlament europeu. Però aquesta voluntat no ha de néixer un cop s’hi arriba, sinó abans d’entrar-hi, ja que sinó més aviat esdevindrà un element més a intentar voluntàriament, semblant als desitjos que fem per cap d’any (deixaré de fumar, aniré al gimnàs,...). Ha de ser un compromís que la persona ha de tenir ja de principi amb ell mateix, fer les coses ben fetes per un mateix, ja que sinó som capaços de cuidar-nos a nosaltres com serem capaços de dirigir una empresa, una família o una ciutat?

Desitjo que aquesta reivindicació que feia el ministre, a la qual m’hi sumo, hagués estat present en la confecció de les llistes municipals, ja que les persones que en formen part són les que s’integraran als equips de govern, o a l’oposició, dels ajuntaments en pocs dies. Ara que es reivindica un canvi en la política per què deixi d’estar vinculada a amiguismes i interessos i per què sigui més propera, és el moment adequat per què els nostres representants es facin les preguntes i decideixin si valen. Tots hi sortirem guanyant.