El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.
Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.
El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.
Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.
Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols, renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.
Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.
Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada