Piulades que s’emporta el vent -13/10/2011-

Una de les avantatges de viure a un territori com el nostre és que a ben poca distància, i fent un passeig a peu, sortim dels nuclis urbans i arribem a espais naturals o agraris. Certament això és un dels punts a favor de la nostre qualitat de vida, poder gaudir de l’espai natural a poca distància de casa.

I dins aquest espai, si t’hi desplaces a peu o en bicicleta, seràs capaç d’escoltar els sons del camp o del bosc, segons on estiguis, destacant el poder escoltar els ocells com piulen, i com omplen d’una música especial l’espai.

A les ciutats també hi ha espais públics on es poden escoltar els ocells i les seves piulades, ja que cada vegada les nostres ciutats han ampliat els seus espais verds. Amb tot, tot sovint les piulades són tapades pels sorolls dels vehicles que circulen pel carrer, de manera que ens perdem aquesta música.

Però no em vull referir a aquestes piulades, sinó les digitals. Per aquells que no ho coneguin, hi ha una xarxa social a internet que té de nom Twitter, i que la seva mascota és un ocell; cada vegada que algú diu alguna cosa a través de twitter, es diu que fa un twit o una piulada.

Saben que això de les xarxes socials està molt de moda, fins el punt que està canviant les relacions socials en el sentit de aproximar més les empreses als seus clients o els polítics i les institucions als ciutadans i ciutadanes. Ara bé, com en tot en la vida, l’ús excessiu d’aquesta xarxa social pot desviar l’objectiu pel qual va ser concebuda, però sobretot algunes persones que l’utilitzen podrien acabar agafant una enfermetat, la titulitis o búsqueda permanent del titular.

Aquesta enfermetat és àmpliament estesa als polítics, no essent dolenta en la seva totalitat però que l’ús excessiu és mostra d’alguna debilititat o feblesa a ocultar. O més aviat d’una cortina de fum.

I m’he trobat el cas d’alguns polítics locals, del mateix partit però en institucions diferents, que tenen una activitat piuladora important ... i es queda aquí. Més enllà d’enviar twits o piulades al vol no hi ha res al darrera, no hi ha feina al darrera, de manera que la seva intensa activitat piuladora sembla ben bé una cortina de fum per ocultar la poca feina que fan. I en algun cas poden veure l’activitat real a la pàgina web de l’institució en concret i emportar-se una gran desil·lusió sobre una suposada imatge de feina feta que en veritat no existeix.

Amb tot, la titulitis comença a passar factura a aquells que en el passat la van utilitzar de manera vil i intencionada i que un cop arribats al poder han hagut de menjar-se les seves paraules.

Sincerament, no són moments de buscar només titulars ni fotos per sortir a la premsa, sinó de donar missatges clars, d’explicar bé les coses, i no de vendre fum. No sóc partidari de llençar cortines de fum, per què no serveixen a ningú, generen falses il·lusions, i per tant més grans decepcions.

Els polítics no generaran confiança ni tindran credibilitat si només es dediquen a llençar piulades a l’aire i això no es tradueix en canvis, en millores en el dia a dia de la ciutadania. Sinó es tradueix en feina pel benefici de la ciutat o del país. Potser hi ha a qui li interessa, o no li importa, donar aquesta imatge, per què no té una autèntica vocació de servei públic i per tant només està a la política exercint un càrrec per aprofitar-se’n econòmicament o per unes ànsies de poder.

Ara no ens podem permetre polítics que perdin el temps així. La comunicació és vital i necessària. Però la feina també.