Sí, ja està. El tan esperat i ansiat finançament ha arribat a una bona solució, a bon port. El tema ha omplert portades de premsa, debats a ràdio i televisió i segurament ara està omplint intensivament la xarxa Internet. Certament no és un tema menor ja que del finançament en depenen les possibilitats que les administracions puguin portar a terme les inversions i accions que creuen adients perquè el seu territori avanci socialment i econòmicament cap a una societat més justa i cohesionada socialment.
En aquest cas, el govern tripartit de la Generalitat ha aconseguit un acord que compleix el que diu l’Estatut del 2006 en quant a model i xifres, de manera que mica en mica es va reduint el dèficit fiscal de Catalunya amb una idea ben clara: el nostre país és motor d’Espanya i ha de tenir ben engreixats els seus mecanismes. L’acord suposa quasi 4.000 milions d’euros més a Catalunya l’any 2012, el primer any d’aplicació completa del model. Aquesta xifra alguns la titllen d’insuficient, petita... però si la comparem amb els 300 milions d’euros que donava el model pactat entre CiU i PP potser no és tan petita. És important reconèixer l’esforç i rigor dels negociadors, especialment el conseller Antoni Castells, que es podria haver aixecat de la taula només per tancar un acord millor que el de CiU i PP, però el tacticisme electoral s’ha deixat de banda en favor d’aconseguir un bon acord per al país. I de tacticismes electorals en coneixem a l’Anoia, on la Ronda Sud estava parada pel govern de la Generalitat de CiU per no donar protagonisme a l’alcalde socialista d’Igualada, una mostra del suposat interès pel desenvolupament de la nostra comarca i capital que diuen tenir alguns...
Les crítiques, no estan faltant. Des del PP que diu que vindrà un cataclisme (això sí, els diners del nou model els agafaran) fins a CiU que s’autoanomena l’autèntica patriota del país i que per això diu no. De nou, segueixen autoproclamant-se els catalans autèntics i donant carnets de catalanitat; aquesta visió tancada i curta de mires fa que no tinguin en compte la concepció real de país, com ho mostra el fet que els sindicats i patronals més grans del país (CCOO, UGT, Foment, i Cambra de Comerç), així com altres (comerciants i empresa familiar) hagin donat suport a l’acord de finançament assolit. La resposta de CiU ha estat “els haurem de renyar perquè s’equivoquen, els bons som nosaltres”. Quin paternalisme ranci, el qual podem trobar també a Igualada.
Però, i ara què? Millor finançament, per fer què? El govern actual de la Generalitat ja ha mostrat la seva sensibilitat cap a la nostra comarca amb la inversió en educació més alta dels últims 12 anys que ha suposat noves escoles a Piera, Masquefa, reforma d’escoles a l’Alta Anoia, com també un nou Hospital d’Igualada i la construcció i millora de Centres d’Atenció Primària (a Piera i Vilanova del Camí, entre d’altres), o la millora d’infraestructures com l’aeroport corporatiu, la millora de la carretera C-37 entre Igualada i Sta. Maria de Miralles, el desdoblament de l’Eix Transversal a Calaf, l’Eix Diagonal i l’Eix Transversal Ferroviari. Si ens situem a Igualada, el nou CAP Igualada, la reforma del Milà i Fontanals, una nova escola a Les Comes, nous jutjats, un reformat parc de bombers, amb el pròxim inici de la reforma de l’escola Garcia Fosses i del casal d’avis del Passeig Verdaguer, entre d’altres actuacions. Aquesta sensibilitat es mantindrà i augmentarà accelerant projectes tan importants com l’Eix Transversal Ferroviari, que ens ha de connectar amb el món a través d’un tren gran, el qual era titllat de no prioritari (i ho segueix essent) per als governs de CiU, ja que devien pensar que a la comarca li sobraven infraestructures... i així ens van deixar el país.
Un bon finançament per seguir fent-nos créixer com a país, com a ciutadans i ciutadanes, com a societat. Ara toca aprofitar aquests recursos addicionals per seguir millorant els nostres serveis públics (sanitat, educació, transport públic), perquè si volem ser un país competitiu hem de tenir una bona base i ara l’hem aconseguit.
Els articles que em publiquen al diari l'Enllaç dels anoiencs cada dijous (http://www.latossa.com).
dimecres, 22 de juliol del 2009
dijous, 9 de juliol del 2009
L’educació que sap on va -09/07/09-
El dimecres 1 de juliol haurà estat un dia molt important pel país, ja que previsiblement el Parlament de Catalunya haurà aprovat la Llei d’Educació de Catalunya. Una llei que neix d’un compromís amb l’educació, buscant el màxim consens ja que és el que demana la societat a la política, consens. El consens educatiu és la condició imprescindible per assegurar una Llei duradora en el temps i no subjecte, com a succeït amb les lleis estatals, a constants canvis, conseqüència de l’alternança dels governs. L’acord de les principals forces polítiques assegura un marc estable i, al mateix temps, deixa un espai ben fèrtil per desenvolupar en el futur el model educatiu que es vulgui defensar.
Una llei que ha de permetre avançar cap a la millora dels resultats educatius de tot l’alumnat i, així, garantir la cohesió social. Aquest aspecte és molt important ja que suposa un major control dels nivells de coneixements adquirits i així poder corregir aquells sistemes que no funcionen, en benefici tant dels alumnes com del professorat. Es pretén corregir l’actual caràcter homogeni i uniformitzador del sistema educatiu i facilitar, mitjançant l’autonomia escolar, donar resposta diversificada a la pluralitat de l’alumnat i de la societat. Això va molt lligat a la definició d’un model educatiu descentralitzat, on les administracions locals tinguin un pes determinant; donar més pes i presència a les administracions locals, les més properes a la ciutadania, és afavorir una major integració del sistema educatiu dins l’entramat de relacions socials que s’estableix a les ciutats i pobles, com ja persegueixen els Plans Educatius d’entorn i els Projectes Educatius de Ciutat, on l’educació no és només a les escoles, és en la societat.
Un altre dels aspectes que es busca és garantir la gratuïtat efectiva dels ensenyaments declarats gratuïts i establir la carta de compromís educatiu entre les famílies i els centres, perquè la gratuïtat de l’educació ha de ser un instrument al servei de la cohesió social i l’equilibri en els processos d’escolarització. És per això que la llei posa èmfasi, entre d’altres aspectes, a estendre les beques a les etapes obligatòries (també al batxillerat i cicles formatius), apart de crear i subvencionar places per a infants de zero a tres anys en llars d’infants de titularitat municipal per tal de satisfer les necessitats d’escolarització, sobretot en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals.
Amb tot, sí que cal comentar que la llei regula els concerts educatius, dels quals s’ha destacat el fet que algunes escoles d’èlit siguin receptores o partíceps dels mateixos, sobretot per aquelles escoles que segreguen sexes. Personalment crec que “allò” que es vol evitar amb la segregació de sexes en les etapes educatives acaba explotant un cop s’acaba aquesta divisió, amb més força i, diguem-ne, voluntat que no pas en els joves educats en centres educatius mixtes. La mixticitat de sexes ofereix una riquesa de visions i perspectives que és molt interessant, a més que s’aproxima més a la realitat que els infants i joves trobaran quan acabin les seves etapes educatives i comencin el seu propi projecte de vida. Aquest punt segurament és el que més controversia ha aixecat, però aquesta llei d’educació ha permès donar major transparència i regulació als concerts, i això és un pas endavant important davant la situació anterior.
Amb tot, felicitar-se per què hagi estat un govern d’esquerres qui ha el·laborat una llei sense visions sectàries però sí progressistes, i que en el llarg recorregut que aquesta llei tindrà es vagi adaptant cada vegada més a la nostra realitat social. No és una llei tancada, hermètica, sinó suficientment modulable perquè la realitat social de cada territori i de cada centre pugui no superar el sistema educatiu i aquest es torni a quedar enrere.
Una llei que ha de permetre avançar cap a la millora dels resultats educatius de tot l’alumnat i, així, garantir la cohesió social. Aquest aspecte és molt important ja que suposa un major control dels nivells de coneixements adquirits i així poder corregir aquells sistemes que no funcionen, en benefici tant dels alumnes com del professorat. Es pretén corregir l’actual caràcter homogeni i uniformitzador del sistema educatiu i facilitar, mitjançant l’autonomia escolar, donar resposta diversificada a la pluralitat de l’alumnat i de la societat. Això va molt lligat a la definició d’un model educatiu descentralitzat, on les administracions locals tinguin un pes determinant; donar més pes i presència a les administracions locals, les més properes a la ciutadania, és afavorir una major integració del sistema educatiu dins l’entramat de relacions socials que s’estableix a les ciutats i pobles, com ja persegueixen els Plans Educatius d’entorn i els Projectes Educatius de Ciutat, on l’educació no és només a les escoles, és en la societat.
Un altre dels aspectes que es busca és garantir la gratuïtat efectiva dels ensenyaments declarats gratuïts i establir la carta de compromís educatiu entre les famílies i els centres, perquè la gratuïtat de l’educació ha de ser un instrument al servei de la cohesió social i l’equilibri en els processos d’escolarització. És per això que la llei posa èmfasi, entre d’altres aspectes, a estendre les beques a les etapes obligatòries (també al batxillerat i cicles formatius), apart de crear i subvencionar places per a infants de zero a tres anys en llars d’infants de titularitat municipal per tal de satisfer les necessitats d’escolarització, sobretot en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals.
Amb tot, sí que cal comentar que la llei regula els concerts educatius, dels quals s’ha destacat el fet que algunes escoles d’èlit siguin receptores o partíceps dels mateixos, sobretot per aquelles escoles que segreguen sexes. Personalment crec que “allò” que es vol evitar amb la segregació de sexes en les etapes educatives acaba explotant un cop s’acaba aquesta divisió, amb més força i, diguem-ne, voluntat que no pas en els joves educats en centres educatius mixtes. La mixticitat de sexes ofereix una riquesa de visions i perspectives que és molt interessant, a més que s’aproxima més a la realitat que els infants i joves trobaran quan acabin les seves etapes educatives i comencin el seu propi projecte de vida. Aquest punt segurament és el que més controversia ha aixecat, però aquesta llei d’educació ha permès donar major transparència i regulació als concerts, i això és un pas endavant important davant la situació anterior.
Amb tot, felicitar-se per què hagi estat un govern d’esquerres qui ha el·laborat una llei sense visions sectàries però sí progressistes, i que en el llarg recorregut que aquesta llei tindrà es vagi adaptant cada vegada més a la nostra realitat social. No és una llei tancada, hermètica, sinó suficientment modulable perquè la realitat social de cada territori i de cada centre pugui no superar el sistema educatiu i aquest es torni a quedar enrere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)