Deixant de ser invisibles -31/11/11-

Durant una campanya electoral, i més si ets candidat, et fan arribar múltiples i variats argumentaris per poder explicar-te millor i defensar-te en cas que tinguis algun debat. Aquests argumentaris són documents, generalment amb moltes pàgines, amb xifres, dades, comentaris, observacions i aclariments sobre allò que ha fet el govern i allò que es proposa fer en campanya, comparant també amb el que volen fer els demés partits. En el meu cas, me’ls vaig llegir i, apart de suposar un bon recolzament, personalment també serveix per aprofundir en temes que no estic habituat a llegir. I això és el que m’ha passat. Concretament la violència de gènere.

Era, i sóc, conscient que la violència de gènere era un tema molt important per garantir la llibertat de les dones, de totes les dones, i que hem de fer tot el possible per lluitar contra aquest tipus de violència en tots els seus vessants (física, psíquica, económica). El que no era tant conscient era de les xifres. A tot Espanya enguany han estat 55 dones mortes, i els últims anys la mitjana anual ha estat de 64. Esgarrifós. Encara espanta més quan 570.000 dones han presentat denúncia des del 2007, havent més de 94.000 dones que compten amb protecció policial activa. Certament unes xifres que espanten ja que fan visible un problema que té la nostre societat i que fins ara no l’afrontàvem de manera decidida. I fem visible el problema alhora que les víctimes deixen de ser invisibles.

Aquesta sensació és la mateixa que m’explicaven algunes persones membres d’associacions de dones. Quan elles van començar a parlar del tema, els hi comentaven que no era important, que això era un tema de cada casa. Però poc a poc, i sobretot quan la violència de gènere va entrar a l’agenda política i es va aprovar la llei el 2004, ens hem anat conscienciant que és un problema que ens afecta a tots i totes, que és un problema que destrossa vides i famílies, i per tant tota la nostre societat.

El divendres passat es va commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, i s’han diversos actes, com encesa d’espelmes i lectura de manifest el divendres, presentació d’un llibre el dissabte, o una conferència institucional el dilluns, amb una jove, experta i preparada, psicòloga igualadina. Però érem pocs, i dic pocs ciutadans i pocs homes. Pocs ciutadans per què és un tema suficientment important, ja sigui per les xifres com per l’impacte social que suposa cada cas. I pocs homes, com si el problema només fos de les dones o mostrar-se contrari a la violència de gènere ens restés punts de masculinitat. Aquesta observació fa pensar que ens falta encara més conscienciació social sobre la problemàtica.

La solució? A la conferència de dilluns s’apuntava a l’educació com a pilar bàsic per tal de fer un canvi a la societat, ja que és des de petits que hem de crèixer aprenent en l’igualtat, el respecte i la llibertat. Però com sempre he dit, l’educació no s’acaba a dins les quatre parets de l’escola, l’educació dels nostres infants i joves la fem cada dia, i hem de fer l’esforç de fer-la cada dia. Per què de la formació de les noves generacions en provindran els valors que en el futur regiran el món. Si som capaços d’educar en l’igualtat, el respecte i la llibertat n’estic segur que la societat del demà serà diferent, millor que l’actual, i podrem deixar de celebrar per commemorar víctimes. Aquest és l’objectiu, on tots hi tenim un paper. Juguem-lo bé.

Talent, igualtat de gènere i discriminació positiva

Com cada matí, aquesta setmana vaig escriure una frase a través del twitter: Bon dia! El 50 % del talent de la nostra societat, és a dir les dones, no s'aprofita. Cal lluitar per canviar-ho!

A partir d'aqui, es va engegar un debat constructiu molt interessant entre dos dels meus amics del facebook, amb el següent resultat:

Jordi Bonaventura Hi ha tants homes mancats de talent com dones mancades d'autoestima, de la mateixa manera que hi ha tantes dones mancades de talent com homes d'autoestima. prou de discriminació, ni positiva ni negativa!!al meu entendre la discriminació positiva no deixa de ser una hipocresia, penses que has de protegir a l'altre perquè el consideres inferior. si jo fos dona, em sentiria humiliat pel missatge que vols transmetre.
Montserrat Capdevila Doncs jo sóc dona i no mes'n sento, perquè sense oportunitat no hi ha possibilitat, i és un fet encara la desigualtat!
Jordi Bonaventura Cadascú té el seu caràcter i es pren les coses de forma diferent. jo no em referia a sentir-me humiliat pel proteccionisme, sinó pel fet que us estiguin utilitzant com a eina de campanya.
Montserrat Capdevila Doncs si no és en campanya quan. Es parla de les propostes per la igualtat, ja hem diràs quan? Si en la pràctica del dia a dia costa tant i s'oblida
Jordi Bonaventura I doncs? tu mateixa em dones la raó, de què serveix que es parli en campanya i després s'oblidi?? perquè saps perfectament que això és el que passarà, es prendran 4 mesures de cara a la galeria, o segurament ni tant sols això.tant per tant no cal parlar-ne, ens estalviem mentides, enganys i sentir-nos utilitzats.... el que falta per solventar aquest problema és anar a l'arrel. és una qüestió de cultura i educació, i això està clar que no interessa a cap dels que governin, no fos cas que algú pensi una mica massa.
Montserrat Capdevila Per part del PSC no s'oblida pas, en som militants i practicans quotidians, en el dia a dia. Et recordo els avenços duts a terme, no sense controvèrsia pels governs socialistes, tan a l'Estat com a Catalunya!
Jordi Bonaventura D'acord, ja m'ho has dit tot.però recorda'm aquests avenços, si us plau. els que hagin servit d'alguna cosa, eh.. la palla mediàtica i sensacionalista te la pots estalviar.
Vicenç Bacardit Garcia Així doncs, els autors de la campanya publicitària del PSC/PSOE a les europees deuen ser homes. o els mateixos del suc Don Simon.
Montserrat Capdevila Bé, doncs ja que em reptes, ho faig! Dir-te però que segurament no hi deus veure més enllà dels titulars de la premsa, però si mires en el teu entorn quotidià, veuràs que els homes ja gaudiu de 15 dies de permís de paternitat, hi ha una llei contra la violència que ampara les dones víctimes d'aquest fenòmen, els serveis adreçats a aquestes víctimes....., també els programes adreçats a dones qualificades perquè puguin accedir a llocs de direcció... de mica en mica, s'està convertint en una realitat. O bé la llei d'igualtat que a va fent que cada vegada hi hagi més dones al capdavant de les empreses, o si més no, als consells d'administració..., o les dones que treballant al camp no han constat mai perquè eren invisibles, a partir d'ajudes es normalitzen i passen a formar part del sistema laboral, o les dones que a l'ombra també formaven part de l'atenció a la dependència sense cap mena d'ajuda econòmica...Continuo?
Jordi Bonaventura Continua, si us plau...tot el que dius em sembla un despropòsit. des de quan ens hem de fixar en criteris de paritat enlloc de la qualificació individual independentment del fet que sigui home o dona. això pot fer que molt homes més qualificats que dones és quedin fora per criteris de paritat, i només és qüestió de temps que s'inverteixi la truita i ja no crec que et faci tanta gràcia. ... ara bé.. dir-te també que el meu entorn quotidià no són els consells d'administració, ni les multinacionals, ni res de tot això. i els titulars me'ls acostumo a passar bastant per alt...la llei de la violència hi ha de ser òbviament, però no la violència de gènere, sinó la violència en general. qui foti mal a qui sigui que el tanquin i a cagar. fer distincions només es deu a interessos populistes. la resta de coses de que parles són només arreglar injustícies que no haurien d'haver existit, per tant no cal que us en poseu la medalla.
Vicenç Bacardit Garcia Eps, estic amb el jordi. la primera discriminació és posar, per exemple, 20 homes i 20 dones podent escollir 40 persones. si tots som iguals i gaudim dels mateixos drets, la llei de la paritat és una "parida".
Montserrat Capdevila Reitero, sense l'oportunitat no hi ha la possibilitat de demostrar la capacitat...(o incapacitat) i per tant, sense oportunitat no hi ha possibilitat d'arribar a la paritat.
Montserrat Capdevila I no cal que vagis als consells d'administració, centenars d'entitats que estan copades pels homes perquè les dones no tenen l'oportunitat, perquè per elles mateixes tampoc no volen plantar batalla... i això del permís de paternitat és sensibilitat justament per la igualtat, perquè també els homes tinguin l'oportunitat de gaudir i compartir els primers moments de la vida dels fills on s'estableixen vincles fonamentals pel seu desenvolupament. també em dónes la raó amb això d'arreglar injustícies... i qui ho ha fet és qui governava, i no uns altres, que ho podien trobar injust com tu però no van fer res per canviar-ho! I això del 60-40 és bo perquè protegeix tant per una banda com per l'altra, tant els homes com les dones, així no n'hi ha cap que quedi exclòs, com ha passat al llarg de tants anys. ... Ho sento, però som el partit de la igualtat d'oportunitats... per tant, és la base de la nostra raó de ser. Sento que no us agradi ni ho compartiu!.
Jordi Bonaventura D'acord doncs, però si vols fer campanya fes-la de cara a un públic més receptiu. esteu sempre pensant en clau de partit, en cada paràgraf hi apareix la parauleta, jo us parlo de persona a persona.. sigueu independents d'una vegada i deixeu de banda els colors que defenseu!
Montserrat Capdevila No sé pas a quina parauleta et refereixes, però en tot cas ... és per convicció que parlo, de persona a persona, si et molesta ja no ho sé, en tot cas disculpa si alguna de les meves paraules ha t'ha ferit, no ho pretenia. Jo no estic fent campanya amb tu, estic rebatent les teves consideracions. Crec que aquest és un espai prou democràtic per poder-ho fer, també de persona a persona. I disculpa si t'ha molestat, reitero, no ho pretenia. En tot cas tenim un punt en comú: conèixer en Carles Cuerva. Si ell vol, ja em farà fora i no et molestaré més amb les meves argumentacions. Ara bé, crec que hi tinc tot el dret!
Jordi Bonaventura Nonono,no em malinterpretis, res del què has dit m'ha molestat, al contrari, és un debat interessant i se n'ha de parlar.Però està bé que abans de començar-lo tothom posi les cartes sobre la taula i ens professi la fe que confessa.... Jo no et demanavaque defensesis la posició del teu partit enumerant les seves accions, per això ja puc anar a l'hemeroteca. (Igual com podria anar-hi a veure què s'ha dit en campanya i després no s'ha complert :P)Només volia que et qüestionessis si la discriminació positiva és realment "positiva". I en segon lloc, només remarcava l'evidència que en campanya es diuen moltes coses, totes d'elles boniques i idíl·liques però a l'hora de la veritat es queden en ben poc. I que igual que s'han usat les víctimes del terrorisme per guanyar vots, també ho fan amb les del masclisme.
Montserrat Capdevila Doncs jo estic convençuda que la discriminació positiva ... és realment "positiva", i el meu cas n'és l'exemple més clar. Si no hagués estat per l'oportunitat de les llistes paritàries, jo no hi hagués entrat mai, i no hagués tingut la possibilitat de fer i demostrar res del que estic fent... i l'altra cosa són les campanyes, que són períodes de febrada en què sembla que es jugui a veure qui la diu més grossa. Jo et parlo de la realitat quotidiana, de la que visc, veig i sento cada dia... i que encara em diu que les dones estan infravalorades, per cultura i per tradició, i en segons quins espais no representades. I per això una de les meves feines és treballar per posar en valor aquesta feina que fan i poden fer, aquest talent al qual feia referència en Carles, que sovint és ocult, amagat, invisible. L'hem de fer visible, i és des de la política (utilitzant campanyes com a instruments per fer-ho, encara que no t'agradi)
Montserrat Capdevila Per sensibilitzar la societat! Hem de posar de manifest per què les dones encara cobren menys que els homes pel mateix lloc de treball? Per què hi ha moltes professions en què estan subrepresentades? o bé per què no hi ha homes en d'altres professions? O ... é per què encara a casa el pes de les tasques domèstiques l'assumeixen majoritàriament les dones? Bé, són reflexions que encara hem de fer per conscienciar-nos i treballar per evitar les diferències, les desigualtats! Com? doncs des de la política, però també des de molts altres àmbits de la societat, i especialment des de la sensibilitat dels homes, que també s'haurien de preguntar per què les dones no volen o no fan determinades coses. Per això encara fa falta posar-ho en titulars a les campanyes electorals... encara que després el dia a dia costi.. tot i així et repto també a fer això que deies de les nostres campanyes i veure què s'ha acomplert, què no, i per què no?
Jordi Bonaventura Utilitzar campanyes no es sembla del tot incorrecte, sempre i quan siguin campanyes institucionals i no electorals :Pla solució de les llistes paritàries pot ser una eina, però ho ... és només a curt termini, i no soluciona el problema de fons.la solució només passa per un sistema educatiu amb cara i ulls, i que el pas de les generacions creï la consciència que un home val el mateix que una dona. qualsevol altra cosa és només posar pegats. i a títol personal, no t'hagués fet molta més il·lusió entrar a les llistes únicament per mèrits pròpis sense que ningú tingués en compte el teu sexe??
Montserrat Capdevila Com que jo no em dedicava a la política, ni se m'hagués passat pel cap. Segurament algun mèrit devia tenir que van pensar amb mi!

PUBLICITAT SEXISTA O FORA LLOC?

L'altre dia em van portar una revista del Saló Construmat, celebrat la setmana passada a Fira de Barcelona. En un primer moment, vaig fullejar uns articles que parlaven de l'urbanisme de la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, certament força interessant per la seva integració paisatgística, i alguna altre pàgina. Però va ser al buscar l'índex de la revista quan vaig trobar un anunci a la segona pàgina de la mateixa, que em va cridar força l'atenció. Bé, més que cridar l'atenció el vaig mirar i remirar vàries vegades, i llegir també un parell de cops (la poca lletra). I sí ben bé l'anunci deia el que deia, insinuant però s'entén perfectament el missatge de l'anunci.

http://revistas.grupotpi.es/NAN/NAN041/flash.html#/2/

En aquell moment una certa sensació de menyspreu, o que no era necessari utilitzar aquest missatge per vendre el producte anunciat. N'hi hauria altres de millors. Però em va fer recordar també l'última visita que vaig fer al Construmat fa uns anys, on al sortir t'esperaven a la porta de sortida amb targetes de Clubs, Sales de Cites,.... El debat sobre el tema és etern, i les administracions han anat prenent accions per poder-lo conduir...però cap a on? És aquest un anunci de normalitat? Per mi de normal no, però certament inadequat.

DONES, AIXECANT EL PAIS -12/03/09-

El 8 de març d’uns quants anys enrere un grup de dones va protestar per les seves condicions laborals tancant-se a la fàbrica que treballaven. El propietari, davant la reclamació, va optar per barrar les sortides de l’edifici i cremar la fàbrica...amb les dones dins.

Ara, en commemoració de la gesta i valentia d’aquelles dones i de moltes altres que han lluitat pels drets del col·lectiu femení, cada 8 de març celebrem el dia de les Dones, encara que en l’actualitat es fan activitats al llarg de la setmana...i...ben bé, hauria de ser el Dia de les Dones cada dia, o no?

Des de la menyspreable acció d’aquell fabricant fins l’actualitat la societat ha anat evolucionant positivament, i la igualtat de la llei, dels manifestos, dels eslògans, està cada vegada més present entre nosaltres, començant per l’educació, amb més dones universitàries i ampliant la seva presència a les carreres tradicionalment masculines, per l’accés al mercat laboral on cada vegada hi ha més dones directives, i en la cura dels infants amb el permís de paternitat. D’aquell nenes juguen amb nines i nens a cotxes, a dones que juguen a futbol i homes que fan dansa,...i cada vegada ens és menys estrany.

Però, encara persisteix un cert “sentiment” d’alguns homes que creuen que la dona no és persona, i que simplement és un objecte personal, intransferible i protegit de mirades “no autoritzades”. Algú podria pensar que em refereixo a alguna religió, però no, no cal anar tant lluny. Si alguna cosa ens ha fet adonar l’aflorament a la llum pública de la violència de gènere és el fet que no només les dones de “classe” pobre sofreixen, sinó que també dones amb carrera universitària o simplement amb estudis sofreixen silenciosament aquest mal, un mal que es pot convertir en la mort si l’home en qüestió està més malalt del que es creu.

En aquesta societat on la comunicació té més que infinits camins per poder-se produir, hi ha dones que no poden explicar el seu cas per por, per por a la reacció del marit (atribut que se li hauria de treure), a la família, a les amistats. Ara més que mai, les dones disposen d’una llei que les protegeix d’aquesta violència, a elles i als fills, per què en solen sortir la part més malparada o compartir la violència domèstica. La familia i les amistats de ben segur faran costat, i han de fer costat, per què la violència va acompanyada d’humiliacions, avergonyiments, sentiments de culpabilitat, que l’agressor ha creat i produït per seguir mantenint la seva dominació sobre el seu “objecte preciós”.

El futur dirà si tots els programes i lleis que s’han posat en marxa aconsegueixen l’objectiu de la igualtat entre homes i dones, però crec que encara ens queden alguns anys on les dones seran les principals protagonistes de l’aixecament del pais. Des de les treballadores del tèxtil que omplien les fàbriques d’Igualada, fins les venedores de cosmètics a domicili, mestres, cuidadores,...però sobretot a les professions més difícils que existeixen, i les quals no tenen una escola o carrera universitària per saber-ne, que són LA MARE i L’ÀVIA (aquesta doblement mare), les quals han estat carregant les tasques de la casa i ara se’ls ha afegit la feina fora de casa, una doble jornada, i sense possibilitat de posar-se malalta. De ben segur les noves generacions d’homes que arribin a edat adulta ja coneixen, o coneixeran, i valoren la feina feta per les mares, el dur que suposa portar endavant una família, una casa, una feina, i en la mesura del possible faran que la casa i la familia es converteixi en cosa de dos. Ara, també hem d’educar les noves generacions en que segueixin aquest model. El canvi no serà a curt termini, però mica en mica s’aconseguirà.

Per últim, el meu sincer homenatge a totes les dones anònimes que amb els seus gestos, accions, o treballs no han defallit en buscar un món millor per tots. I totes.