El 8 de març d’uns quants anys enrere un grup de dones va protestar per les seves condicions laborals tancant-se a la fàbrica que treballaven. El propietari, davant la reclamació, va optar per barrar les sortides de l’edifici i cremar la fàbrica...amb les dones dins.
Ara, en commemoració de la gesta i valentia d’aquelles dones i de moltes altres que han lluitat pels drets del col·lectiu femení, cada 8 de març celebrem el dia de les Dones, encara que en l’actualitat es fan activitats al llarg de la setmana...i...ben bé, hauria de ser el Dia de les Dones cada dia, o no?
Des de la menyspreable acció d’aquell fabricant fins l’actualitat la societat ha anat evolucionant positivament, i la igualtat de la llei, dels manifestos, dels eslògans, està cada vegada més present entre nosaltres, començant per l’educació, amb més dones universitàries i ampliant la seva presència a les carreres tradicionalment masculines, per l’accés al mercat laboral on cada vegada hi ha més dones directives, i en la cura dels infants amb el permís de paternitat. D’aquell nenes juguen amb nines i nens a cotxes, a dones que juguen a futbol i homes que fan dansa,...i cada vegada ens és menys estrany.
Però, encara persisteix un cert “sentiment” d’alguns homes que creuen que la dona no és persona, i que simplement és un objecte personal, intransferible i protegit de mirades “no autoritzades”. Algú podria pensar que em refereixo a alguna religió, però no, no cal anar tant lluny. Si alguna cosa ens ha fet adonar l’aflorament a la llum pública de la violència de gènere és el fet que no només les dones de “classe” pobre sofreixen, sinó que també dones amb carrera universitària o simplement amb estudis sofreixen silenciosament aquest mal, un mal que es pot convertir en la mort si l’home en qüestió està més malalt del que es creu.
En aquesta societat on la comunicació té més que infinits camins per poder-se produir, hi ha dones que no poden explicar el seu cas per por, per por a la reacció del marit (atribut que se li hauria de treure), a la família, a les amistats. Ara més que mai, les dones disposen d’una llei que les protegeix d’aquesta violència, a elles i als fills, per què en solen sortir la part més malparada o compartir la violència domèstica. La familia i les amistats de ben segur faran costat, i han de fer costat, per què la violència va acompanyada d’humiliacions, avergonyiments, sentiments de culpabilitat, que l’agressor ha creat i produït per seguir mantenint la seva dominació sobre el seu “objecte preciós”.
El futur dirà si tots els programes i lleis que s’han posat en marxa aconsegueixen l’objectiu de la igualtat entre homes i dones, però crec que encara ens queden alguns anys on les dones seran les principals protagonistes de l’aixecament del pais. Des de les treballadores del tèxtil que omplien les fàbriques d’Igualada, fins les venedores de cosmètics a domicili, mestres, cuidadores,...però sobretot a les professions més difícils que existeixen, i les quals no tenen una escola o carrera universitària per saber-ne, que són LA MARE i L’ÀVIA (aquesta doblement mare), les quals han estat carregant les tasques de la casa i ara se’ls ha afegit la feina fora de casa, una doble jornada, i sense possibilitat de posar-se malalta. De ben segur les noves generacions d’homes que arribin a edat adulta ja coneixen, o coneixeran, i valoren la feina feta per les mares, el dur que suposa portar endavant una família, una casa, una feina, i en la mesura del possible faran que la casa i la familia es converteixi en cosa de dos. Ara, també hem d’educar les noves generacions en que segueixin aquest model. El canvi no serà a curt termini, però mica en mica s’aconseguirà.
Per últim, el meu sincer homenatge a totes les dones anònimes que amb els seus gestos, accions, o treballs no han defallit en buscar un món millor per tots. I totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada