L’altre dia em dirigia cap a casa i vaig decidir passar pel carrer del Portal, al costat de l’Escola Pia. A l’arribar vaig sentir curiositat per veure com era el pati de la meva antiga escola, i els canvis que havia tingut durant aquests últims anys. Certament, la imatge ha canviat i l’interior de ben segur, tot recordant els anys i anys que aquelles parets m’havien vist córrer perquè arribava tard o riure quan tocava (i quan no).
Arrel d’aquestes obres, es permetrà l’ampliació del citat carrer quan arriba a la Plaça Castells, i això ha suposat que el pati retrocedís uns metres endins, deixant fora un espai d’uns 2 metres de pati que esdevindran carrer. I es aquí on vaig trobar-me l’arbre, més ben dit l’Arbre, ara ja sense els seus companys plataners. Situat a la cantonada del patí, és un arbre de gran amplada, no sé el tipus perquè només recordo el gran tronc de color fosc a diferència dels plataners i pins que hi havia per allà a prop.
Veure’l em va fer pensar en la multitud de vegades que de petit havia jugat a prop, essent moltes vegades la “casa” en el pilla-pilla, les múltiples pilotes de futbol que tot xutant a porteria la punteria no acompanyava i es perdien al seu darrera o alguna baralla que l’arbre immunement havia presenciat. També, moltes partides de caniques davant seu amb els amics, alguns dels quals se n’ha perdut el contacte que les noves tecnologies han recuperat, o de ben segur algun enfadament i creuament de braços per què no es feia el que es volia, a més de ser un bon lloc per jugar al cuca amagar, més ben dit, per amagar-se.
Just darrera seu, el mur que toca el carrer del Portal, un gran dibuix mural del qual recordo unes muntanyes de Montserrat i dos nens, bé, un nen i una nena, que anaven acumulant rajos de pintura verds sota el nas en simulació de ... una entremaliadura que feia gràcia. Els dos nens, vestits amb la bata que havia portat de petit, ara els veia més baixets, més menuts, no els recordava pas així, però certament m’enrecordava d’ells.
Amb tot, l’arbre era el que més em cridà l’atenció ja que ara els infants i joves que juguen al patí no el poden “utilitzar” com en el seu temps vaig poder fer, encara que no sé si es sabria veure la utilitat. Com deia no recordo el tipus d’arbre per què no recordo haver mirat amunt per observar-lo, només jugar, córrer, riure i plorar. Quants records i experiències al voltant d’aquell ésser viu, i de ben segur no en seré l’únic que podria compartir aquest criteri.
Amb tot, quan després de tocar-lo marxava cap a casa, em vaig girar un moment i pensant que se’n farà. Trasllat? Tallat? Bé, no ho sé, però el seu futur no és el futur dels meus records que no es podran ni tallar ni traslladar, sinó que seran guardats fins que la ment ho permeti. Sensacions de calfred al veure’l sol tant a l’aproximar - me com al marxar, però no m’oblidava res allà, per què l’arbre seguia viu, al meu cap.
A vegades ens aferrem a objectes que ens porten records de grans i gloriosos moments, d’alegries i aventures, però no és necessari tenir-los per recordar, sinó mantenir viu el record, per què sinó podrem tenir l’objecte anys i anys guardat en un calaix...i al cap de tot aquest temps, quan la pols s’hi ha fet el seu imperi absolut, el trobem, el mirem, pensem si l’hem fet servir i per què serveix, i al veure que per res es dirigeix inequívocament a les escombraries.
Hi haurà moments molt importants a la vida que requereixen ser un objecte de record, com els naixements de fills, casaments, anar a viure junts, però és impossible i innecessari que tot record tingui un objecte. L’Arbre, el “meu” arbre, i de molts, no me l’emportaria a casa, ni que pogués en qüestió d’espai i mitjans tècnics, per què em faria perdre el valor dels records que em va fer revifar, i al final es convertirien en oblits ja que suposaria que l’arbre sempre m’ho recordaria. Mantenint la ment desperta els records es mantenen vius. I això és el que importa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada