Des de l’altra banda del riu Anoia, a Montbui, es pot veure el perfil de la zona del Rec d’Igualada, la seva primera zona industrial dedicada en exclusivitat a l’adob de les pells. Una indústria que amb molts anys d’història ha anat marcant el nostre territori, però sobretot amb la industrialització del segle XIX i l’aparició dels vapors aquesta indústria es transformà tecnològicament, a més d’estendre’s per la ciutat (com ho mostren les múltiples xemeneies que resten) i diversificar-se cap a nous sectors com el tèxtil. Amb tot, del perfil que es veu des d’aquesta banda en destaca un edifici majestuós, sobri, que s’alça darrera d’una indústria més recentment construïda. Es tracta de la Igualadina Cotonera, edifici d’estil manxesterià (segle XIX) i que fou la primera indústria d’Igualada que funcionà amb màquina de vapor (per això també té el nom de Vapor Vell); el nom de manxesterià prové del seu estil arquitectònic semblant a les indústries cotoneres del Regne Unit de llavors. La clau del tema és el fet que aquest edifici és la mostra d’aquest estil
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.