Equilibris territorials -08/04/10-

A vegades per saber el pes d’algun objecte el que fem és comparar amb el pes d’un altre fins que s’arriba a l’equivalència, afegint pes fins aconseguir l’equilibri de pesos. Les administracions públiques també han de fer quelcom similar amb les inversions públiques, intentant que els seus territoris estiguin equilibrats en quan a qualitat de vida injectant les inversions necessàries per assolir aquest equilibri. Amb tot, no sempre s’ha tingut aquest interès, i això ha suposat un cert perjudici per alguns territoris, com és el cas del nostre. Mentre els governs conservadors de la Generalitat anaven a plorar a Madrid que existia un greuge comparatiu en les inversions de l’estat espanyol a Catalunya, ells mateixos practicaven al principat aquest mateix greuge inversor amb la comarca de l’Anoia, amb ratios d’inversió molt baixes tot i la crisi econòmica que el territori arrossegava; és a dir, encara que l’economia comarcal estigués trontollant no va haver-hi cap tipus d’interès en intentar redreçar-la amb inversions, i el resultat d’això el patim ara, on el govern actual ha hagut d’engegar tots els projectes paralitzats i oblidats que donaven al nostre territori noves oportunitats de futur.

Així, la Ronda Sud és una realitat física (i ben visible) que ben aviat serà operativa, l’Eix Diagonal comença a moure’s físicament també (al costat de l’autovia A-2, al final de la carretera de Vilafranca amb l’antiga N-II), nous polígons industrials, noves escoles de primària i secundària, ampliant els centres educatius de formació professional, més transport públic (com la nova línia de Bus Igualada – Martorell – UAB, o el futur Eix Transversal Ferroviari) entre d’altres suposa una important injecció de projectes que han de possibilitar l’aparició de noves oportunitats de creixement.

Però baixant d’escala, als municipis també s’ha de fer aquesta tasca d’equilibri territorial, amb un procés molt semblant a l’àmbit autonòmic. Així, sota el mandat d’alcaldes conservadors alguns barris van estar perfectament oblidats, sense inversions, el que denota un estil profundament sectari i impropi de qui hauria de pretendre ser alcalde de tots els ciutadans/es, visquin al barri que visquin (un estil que ja té relleu a les mateixes files). Amb tot, sota governs de progrés aquests barris profundament oblidats han vist corregit aquest dèficit (pagant contribucions especials també varis cops, i en l’última obra les més altes de tota la ciutat), amb carrers reformats, urbanitzats (alguns carrers han estat amb habitatges i sense asfaltar fins els anys 90), parcs i equipaments. Però, i la resta? Com ja he dit, si l’equilibri territorial és la premisa a la resta de la ciutat també s’hi inverteix, com és el cas del carrer Josep Galtés, la plaça Pompeu Fabra (o popularment de les Tortugues), places a les Comes, parc del Repòs, l’Espai Cívic Centre, el carrer Comarca, el Barri de Sant Agustí entre les realitzades (o en marxa), així com les previstes com el nou centre cívic de Les Comes – Set Camins, la rehabilitació de la Igualadina Cotonera, la millora de la seguretat vial a la cruïlla Av. Barcelona – carrer Òdena, la millora de l’accessibilitat de la vorera nord del Passeig Verdaguer entre d’altres. La inversió arreu de la ciutat (i ressalto ARREU) suposa un pas més per assolir una ciutat cohesionada socialment, amb millor qualitat de vida per tothom (i ressalto TOTHOM), ja que independentment del barri on es visqui els serveis públics han de ser accessibles i els carrers i places agradables per passar-hi o estar-hi, per què tothom hi té dret. Hi ha qui busca la confrontació entre barris, seguint construint les barreres de classe que històricament havien posat ells mateixos, però ha estat justament aquesta inversió arreu del territori municipal igualadí el que està trencant aquestes barreres, tirant a terra aquests murs que només ens enfonsen en la misèria com a ciutat, com a ànima ciutadana, com a societat.