Fa dues setmanes parlava que el POUM dóna plenes garanties als propietaris ja que aquests no perden drets, a la vegada que la transformació del sòl actualment industrial en residencial no és obligatori.
Amb tot, el POUM va ser retirat en un ple extraordinari amb un debat...bé, en veritat no va haver-hi debat (el dia anterior, en el punt del ple ordinari on s’aprovava allargar el període d’al•legacions, se’n va parlar més), amb discursos poc consistents en alguns casos, inclús faltant a la veritat. I així la possibilitat que la ciutadania pugui opinar sobre el POUM, queixar-se, suggerir o aprovar, va ser avortada pels polítics; certament, en un món on s’intenta que la ciutadania participi en les decisions polítiques, on les xarxes socials volen augmentar aquest pes participatiu, on s’impulsen consultes populars (estigui o no d’acord),... aquí s’impedeix el procés de participació, s’obstaculitza i els polítics es posen al davant per impedir-lo. De nou, un cas únic, no pas positivament, a Catalunya on un POUM sense cap vot en contra en la seva tramitació és retirat en ple període d’al•legacions.
Però com hagués funcionat el període d’al•legacions? Un cop finalitzat el període d’al•legacions els tècnics redactors haguessin realitzat un informe tècnic per tal de valorar totes i cadascuna de les al•legacions i donar una resposta. Tot això es portaria al ple que votaria una per una les al•legacions, sigui la quantitat d’al•legacions que sigui, i per tant aquí els partits polítics havien de fer la feina de decidir quines es tiren endavant i quines no, per tant el moment on es farien els canvis al POUM, i l’oposició té majoria per tant el podria canviar d’una manera substancial. Aquell seria el moment del debat polític, però la jugada política ha pesat més que escoltar la ciutadania, així que no s’hi ha arribat.
Crec que no s’ha explicat prou bé el POUM, tot i que ja havia passat un període d’informació pública (jo mateix en vaig parlar en un article el 2008 animant a participar-hi), tot i l’exposició muntada a la sala de l’Escorxador amb tècnics per resoldre dubtes, els documents accessibles des de la xarxa internet des del primer dia, i articles i entrevistes a membres del govern municipal. L’esforç d’explicació ha estat important però potser insuficient per un pla que té tantes coses a dir sobre el futur de la nostre ciutat.
Amb aquest article tanco aquest conjunt d’explicacions sobre el POUM d’Igualada. He intentat explicar els punts clau d’aquest pla que projectava una ciutat pel segle XXI, preparada pel conjunt de serveis i infraestructures que han d’arribar a la Conca en el futur, un pla que no obligava sinó que permetia canvis, que donava sortida a zones industrials actualment sense activitat, que dotava la ciutat dels equipaments necessaris per garantir la cohesió social (educació, sanitat, cultura), que no expropiava res sinó que s’autofinançava (els costos d’urbanització i dels serveis l’assumeixen els promotors, que segueixen tenint beneficis tot i això), que garantia els drets dels propietaris, que ampliava el nombre d’edificis protegits com a patrimoni arquitectònic, que no obliga a construir pisos si no són necessaris, i que s’ha treballat amb la màxima transparència.
Crec que ha estat una oportunitat històrica perduda igual que en el seu temps va ser veure el tren gran passar de llarg. Ara que el tren gran, el futur Eix Transversal Ferroviari, ja té una traça al nostre territori, tornem enrere, concretament al 1986, a un passat gris i sense expectatives de canvis.
Per últim, i com a nota, al blog on es publiquen els articles (http://jocdecartes.blogspot.com) el nom dels articles és Passions de POUM, amb la mateixa numeració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada