Fa uns mesos la campanya electoral a la presidència americana omplia pàgines i pàgines d’informació i milions de bytes d’informació digital, tant per la transcendència internacional del fet (la política exterior nord-americana és clau en l’estat polític mundial) com pel propi país en diversos afers interns. L’existosa campanya “Yes, we can” protagonitzada per Barack Obama, va tenir un molt bon resultat electoral, es va basar en donar l’esperança d’un canvi cap a millores socials, citant com exemple la reforma del sistema sanitari.
És ben cert que els Estats Units d’Amèrica tenen un funcionament i circumstàncies diferents, una forma de fer i veure la vida que es distancia en bona part de l’estil europeu. Amb tot, les necessitats socials en educació i sanitat són semblants, però les solucions ben diferents. Centrant-nos en el segon camp, citar una xifra: comparativament, l’estat espanyol, que té accés universal a la sanitat, té una despesa sanitària menor que els Estats Units, els quals tenen un sistema sanitari que deixava varis milions (milions!) de persones sense cobertura sanitària.
El president Obama ha aconseguit portar a terme una reforma d’aquest sistema sanitari nord-americà, donant més drets a la ciutadania per davant de les companyies asseguradores, a la vegada que es garanteix una cobertura (amb matisos) sanitària. No era la seva proposta inicial, que incloïa aspectes com la possibilitat d’una assegurança pública o l’avortament (finançat per fons públics), però aquest petit pas, aquesta escletxa dins un sistema pensat per fer riques les asseguradores suposa un important abans en drets socials, o el que és el mateix, en drets de la ciutadania. El president, mentre buscava els recolzaments a la seva reforma, va dir la frase “farem que guanyin els interessos particulars d’alguns o farem un pas per què guanyi el poble nord-americà?”. Una frase que ben bé traslladaria aquí, en altres i variats temes, però no bé al cas. Amb tot, la dreta nord-americana, els republicans, ja han començat la seva ofensiva per abolir la llei, ja que els “interessos particulars” no els ha agradat aquest avanç social per què econòmicament no els surt rendible, i utilitzaran els mitjans que disposen (la política, la justícia, i els mitjans de comunicació) per aconseguir-ho.
Al veure tot això em fa valorar molt més el sistema sanitari que disposem, tant pels serveis que pugui utilitzar ara com pels que s’utilitzaran quan sigui més gran d’edat. El fet de tenir la seguretat que en qualsevol moment es disposa d’un sistema sanitari (millorable sempre) que et pot donar resposta als problemes de salut és quelcom que aquí donem per normal, estàndard, de tota la vida, quan el fet explicat anteriorment mostra que no és així. Però per tal que això pugui continuar és necessari que entre tots fem un ús responsable d’aquest sistema sanitari, amb un millor ús dels medicaments entre d’altres aspectes, per què sinó tot plegat pot esdevenir inaguantable.
Fixant-nos en el fet nord-americà, nosaltres també hem tingut avenços en drets socials que hauríem de “celebrar” tant? Sí, el nou Estatut d’Autonomia, la llei de la dependència, la llei de drets socials, la llei contra la violència de gènere o la d’Igualtat entre homes i dones entre d’altres. I s’han traduït en fets? Mica en mica sí, com l’augment de serveis assistencials per la gent gran (pisos tutelats, residències, centres de dia), o el permís de paternitat de 30 dies. I ho celebrem? No, per què no tothom té la necessitat de fer-los servir, “quan em toqui a mi, ja estaré content”. Potser no cal celebrar-ho amb cava però sí la satisfacció que “entre tots” els avenços socials “per tots” són possibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada