Ulls més eficients -13/01/2011-

Era un dilluns i la Maria havia anat a buscar el seu fill Miquel a l’escola Garcia Fosses, el qual aquell dia estrenava la seva reforma. Vaja, que després de Reis el Miquel havia rebut un regal tant gran com una escola, estrenava escola. Tots dos es van dirigir al centre d’Igualada a peu, i per això van anar caminant cap al carrer de Sant Magí i d’aquí al centre.

Passades les escales mecàniques, el nen comença a córrer avall i poc abans d’arribar al Passeig es para, es queda quiet. Hi ha un semàfor, i li fan respecte per què són alts, tot i que aquest no tant. Es gira i amb un somriure mira la mare que està venint i espera que arribi. Mentrestant, els cotxes passen davant d’ell, alguns molt ràpid, i es fixa que quan arriba la mare es posa en verd el semàfor i passen tranquil·lament fins al Passeig. Aquí es tornen a trobar un semàfor, però aquest cop no hi ha sort i el vermell els fa aturar-se.

Al cap d’un moment, via verda i poden continuar el seu camí cap al centre.

Al Miquel li agrada anar al centre per què pot jugar al carrer amb altres nens, pot anar en bicicleta, cosa que no pot fer al carrer de casa seva; a més la mare li deixa fer-ho per què no hi ha perill que un cotxe l’atropelli ... bé, és segur això que creu?

Tot creuant la plaça de Cal Font arriben al carrer Aurora i escolten un cotxe. S’aturen, miren i veuen que un cotxe s’apropa, que tot seguit aparca al Cercle Mercantil. El cotxe anava molt lent, de manera que podia sortejar bé els vianants.

I d’aquí passen davant dels cinemes, i xino-xano arriben a la Rambla. En Miquel encara recorda que fa dos dies estava saludant els reis d’Orient i mostrava les mans als patges i patgesses per què li donessin algun caramel. Es troben de nou un semàfor, però l’espera és curta, i en pocs minuts arriben a la Plaça de la Creu. No és com la Plaça de Cal Font, hi passen cotxes al centre, però el nen pot còrrer igualment per què l’espai és ampli. La mare observa els cartells de les rebaixes molt recentment situats als aparadors de les botigues, però sense perdre de vista el Miquel, que un dia entrà a una botiga de roba íntima de dona i es començà a posar calces al cap.

Tots dos a l’arribar a la cruïlla amb el carrer Argent viren cap al mateix en direcció a la plaça de l’Ajuntament. El nen es fixa en el terra ... la pilona no hi és i aixeca la mirada i hi veu una càmera que l’observa. En aquell moment estira de la mà a la seva mare, que es gira i mira l’infant, el qual li indica la càmera. Llavors la Maria mira a terra buscant la pilona, i no la troba.

Somriu.

Fa just uns mesos estaven al mateix lloc però la càmera no, i la pilona hi era, però com si no hi fos per què fallava molt (i repara-la costava molts diners). I recorda que acompanyada també del Miquel no podia caminar tranquil·la pel carrer Argent per què hi passaven cotxes que no els hi tocava, de manera que havia d’estar molt pendent que no atropellessin al Miquel i no podia comprar, per estar excessivament pendent dels vehicles.

Ara, sabia que molta menys gent passaria conduint, per què el fet que si no tens l’autorització per passar et multen de ben segur farà tirar enrere molts que abans hi circulaven indiscriminadament. És a dir, hi passaran els que necessiten fer-ho.

La Maria podia ara comprar tranquil·lament i passejar millor per aquest carrer, i sense treure-li l’ull al Miquel, que de costat a costat de carrer es fixa, mira, observa i content va corrent per tot arreu. Ella sap que hi circularà algun cotxe, però es sent més segura al conèixer que hi ha un millor i més eficient control dels accessos a les zones de vianants. I en això hi surt guanyant el nen per jugar, per conèixer ciutat i ella per comprar, passejar, o anar a treballar a peu.

Entre plors i deures -16/09/2010-

Aquests dies les nostres escoles i instituts es comencen a omplir de nou d’infants i joves que inicien el curs escolar, aquest any abans, després de les vacances d’estiu. La setmana passada era molt “típic” veure a les portes de les escoles moments d’una certa tendresa, tant pels plors d’alguns infants com per les cares o comentaris d’alguns pares i mares, entendrits ... potser no parlar gaire que com em diuen alguns “ya te llegará el verano”.

Aquests dies també s’ha parlat molt de les novetats d’aquest curs, amb un nou pas en la incorporació de les noves tecnologies a les aules amb la presència d’ordinadors, l’inici avançat del curs i la setmana blanca a l’hivern, i altres canvis d’índole reglamentari i legal en l’organització dels centres educatius a causa de la progressiva execució de la Llei d’Educació de Catalunya. Certament, són passos molt importants per tal de anar millorant mica en mica els instruments del nostre sistema educatiu, i que això reverteixi en una major qualitat de l’educació pels infants i joves.

Escoltant tot això, els problemes d’alguns centres amb els ordinadors, o d’altres que estan en obres, pensava que l’educació va més enllà. Encara que la Generalitat destinés més de 400.000 euros les llars d’infants municipals i més de 15 milions d’euros en millores i nous centres educatius (ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses i el nou CEIP Dolors Martí), encara que l’Ajuntament hagi construït les llars d’infants municipals o millorat els accessos a les escoles, encara que les escoles s’esforcin en realitzar projectes pedagògics engrescadors pel professorat i els estudiants, l’educació va molt més enllà.

Per exemple, quan es va caminant pel centre de la ciutat menjant pipes i anem deixant el rastre del nostre camí amb les closques; quan en una calorosa nit d’estiu es decideix anar a sopar a la terrassa d’un restaurant tot gaudint de la fresa i els veïns gaudint del nostre elevat to de veu; quan estant a 2 metres d’un pas de vianants amb semàfor decidim travessar el carrer fora del pas i el ninotet encara llueix un esplèndid vermell; quan no comprem la moto als fills, obligant-los a anar a peu, i en canvi els pares no es desenganxen del volant del cotxe per anar a tot arreu; quan el pare o la mare no col·labora a casa podent-ho fer i volem mostrar que la igualtat és bona; quan els pares no s’interessen pel que passa al món, ni llegeixen diaris ni miren telenoticies. I d’exemples, no m’en faltarien, però crec que aquests en són alguns, segurament semblen detalls, però tots i cadascun de nosaltres, quan som al carrer, a casa, a un centre cívic o a un camp de futbol, som responsables cívics de l’educació dels infants i joves que tenim aprop. I dels models que vegin aquells infants i joves es crearà la societat del demà. Del demà seu, del demà teu, del demà meu, de tots.

Si volem que la ciutat sigui cada vegada més neta, mostrem com fer-ho. Si volem que la ciutat sigui cada vegada més tranquil·la però sense perdre ritme ni diversió, mostrem com fer-ho. Si volem que més gent vagi a peu a les escoles, reduint el trànsit al voltant de les mateixes i per tant la perillositat d’atropellaments, mostrem com fer-ho. Si demà volem que la igualtat entre homes i dones no sigui imposada ni regida per percentatges per una llei sinó per la naturalitat del fer les coses, ara és el moment. Si volem que demà la gent tingui més consciència de col·lectivitat, de conèixer el que passa al món i partir d’aquí opini, critiqui, suggereixi o protesti per aconseguir millorar-lo, ara és el moment.

Tots volem el millor pels fills i filles, però això va més enllà d’uns bons regals de reis, bones vacances, o bones escoles. I en això, tots hi som responsables i tots hi participem, hi tenim un paper, i no és pas secundari.