Ulls més eficients -13/01/2011-

Era un dilluns i la Maria havia anat a buscar el seu fill Miquel a l’escola Garcia Fosses, el qual aquell dia estrenava la seva reforma. Vaja, que després de Reis el Miquel havia rebut un regal tant gran com una escola, estrenava escola. Tots dos es van dirigir al centre d’Igualada a peu, i per això van anar caminant cap al carrer de Sant Magí i d’aquí al centre.

Passades les escales mecàniques, el nen comença a córrer avall i poc abans d’arribar al Passeig es para, es queda quiet. Hi ha un semàfor, i li fan respecte per què són alts, tot i que aquest no tant. Es gira i amb un somriure mira la mare que està venint i espera que arribi. Mentrestant, els cotxes passen davant d’ell, alguns molt ràpid, i es fixa que quan arriba la mare es posa en verd el semàfor i passen tranquil·lament fins al Passeig. Aquí es tornen a trobar un semàfor, però aquest cop no hi ha sort i el vermell els fa aturar-se.

Al cap d’un moment, via verda i poden continuar el seu camí cap al centre.

Al Miquel li agrada anar al centre per què pot jugar al carrer amb altres nens, pot anar en bicicleta, cosa que no pot fer al carrer de casa seva; a més la mare li deixa fer-ho per què no hi ha perill que un cotxe l’atropelli ... bé, és segur això que creu?

Tot creuant la plaça de Cal Font arriben al carrer Aurora i escolten un cotxe. S’aturen, miren i veuen que un cotxe s’apropa, que tot seguit aparca al Cercle Mercantil. El cotxe anava molt lent, de manera que podia sortejar bé els vianants.

I d’aquí passen davant dels cinemes, i xino-xano arriben a la Rambla. En Miquel encara recorda que fa dos dies estava saludant els reis d’Orient i mostrava les mans als patges i patgesses per què li donessin algun caramel. Es troben de nou un semàfor, però l’espera és curta, i en pocs minuts arriben a la Plaça de la Creu. No és com la Plaça de Cal Font, hi passen cotxes al centre, però el nen pot còrrer igualment per què l’espai és ampli. La mare observa els cartells de les rebaixes molt recentment situats als aparadors de les botigues, però sense perdre de vista el Miquel, que un dia entrà a una botiga de roba íntima de dona i es començà a posar calces al cap.

Tots dos a l’arribar a la cruïlla amb el carrer Argent viren cap al mateix en direcció a la plaça de l’Ajuntament. El nen es fixa en el terra ... la pilona no hi és i aixeca la mirada i hi veu una càmera que l’observa. En aquell moment estira de la mà a la seva mare, que es gira i mira l’infant, el qual li indica la càmera. Llavors la Maria mira a terra buscant la pilona, i no la troba.

Somriu.

Fa just uns mesos estaven al mateix lloc però la càmera no, i la pilona hi era, però com si no hi fos per què fallava molt (i repara-la costava molts diners). I recorda que acompanyada també del Miquel no podia caminar tranquil·la pel carrer Argent per què hi passaven cotxes que no els hi tocava, de manera que havia d’estar molt pendent que no atropellessin al Miquel i no podia comprar, per estar excessivament pendent dels vehicles.

Ara, sabia que molta menys gent passaria conduint, per què el fet que si no tens l’autorització per passar et multen de ben segur farà tirar enrere molts que abans hi circulaven indiscriminadament. És a dir, hi passaran els que necessiten fer-ho.

La Maria podia ara comprar tranquil·lament i passejar millor per aquest carrer, i sense treure-li l’ull al Miquel, que de costat a costat de carrer es fixa, mira, observa i content va corrent per tot arreu. Ella sap que hi circularà algun cotxe, però es sent més segura al conèixer que hi ha un millor i més eficient control dels accessos a les zones de vianants. I en això hi surt guanyant el nen per jugar, per conèixer ciutat i ella per comprar, passejar, o anar a treballar a peu.