Dissabte -21/10/10-

Com deia a principis de setembre, amb l’inici de curs, ens esperen uns mesos de molta activitat, inclús alguna en l’àmbit personal.

Certament, dissabte tinc quelcom molt important personalment, que ja es va fer públic a les pàgines d’aquest mateix setmanari fa uns mesos. Buff! Fa uns mesos quedava lluny la data, ja arribarà, sí, ... però ja està aquí, dos dies falten. Es podria dir que es com una comunió en tamany MAXI i amb una diferència clau: la comunió te la fan els pares, això t’ho fas tu (bé, entre dos). I et fas una llista llarga de coses a fer, mires el calendari i apareix una frase al teu pensament “No tindrem temps!”; per què la llista és llarga i variada, ben variada de coses a fer que no es poden retardar per què la data és inamovible. Però un cop comences no acabes fins el dia en qüestió: visites, trucades, correus electrònics, llistes, fotos, videos, cerimònies, papers (tan els legals com qui serà el padrí, testimonis), obsequis, música, ... i tanques un tema i se t’obren tres més ... ben bé una aventura que requereix molta calma per què pots acabar malalt. O potser precisament per això comences, per què estàs malalt, malalt d’amor.

Després de tota la preparació et planteges si val la pena. Doncs SÍ, és el dia més important de la teva vida, on inicies legalment (formalment el pot haver començat abans) un camí que compartiràs “hasta el infinito y más allá” juntament amb una altre persona. Aquella persona que creus que pots ser més feliç, que pots tenir molts moments bons, i algun de dolent, per què tot no és perfecte. Pot fer vertigen a vegades, per què et diuen “per tota la vida” però quan n’estàs ben convençut que és la persona que més t’estimes, no hi ha problema. Com si hi ha dues vides! Crec que assolir el compromís mútu de cuidar-se, de respectar-se i animar-se, compartint diversions i tristeses, és quelcom incomparable en els sentiments de les persones.

Estic ben content de la persona que ... ens hem escollit (no diré qui va ser el primer), i confio en poder mantenir aquest contentament molt anys, podent celebrar les bodes de plata, d’or i  qui sap, com ara es viuen tant anys. Fa poc algú em preguntava si tenia algun misteri que em rondés per cap i li vaig respondre que em té fascinat com es pot estimar tant a una persona. És certament un misteri, però que mica en mica vaig descobrint i tinc molts anys per fer-ho. Sense presses, amb calma i bona companyia.

Ep! Però la feina dels mesos s’acumula en un dia , en unes hores, i els nervis, ara quan escric tornen a aparèixer. Una nova trucada per fer això, un nou correu electrònic per canviar allò,  i l’activitat creix frenèticament perquè ja hi som! Alguna til·la entremig i dormir per estar frescos per un dia on es donaran infinits petons i abraçades d’amics, familiars, companys de feina, companyes de cosir (J) que volen compartir amb vosaltres aquest preciós moment. L’experiència d’altres diu que el dia et passa volant, ràpid, però que si l’has preparat a consciència i amb la persona més especial de la teva vida, estigues segur que tot anirà molt bé.

Diuen que farà una mica de núvol, i al Pirineu pluja, però no necessito un sol al cel si el meu Sol preferit està al meu costat.